UNA VOLTA PER L’ANOIA: La Fou de Sant Martí de Tous
Molt puntuals, des dels diferents llocs d’origen,
confluïm els tres cotxes –carregats de cofois excursionistes- a la benzinera de
"El Bruc" per a continuar, ara ja un darrera l’altre, fins a Sant Martí de Tous.
Tenim per davant un dia encara d’hivern, però del tot primaveral. Anem, avui, a
una comarca per a molts de nosaltres poc coneguda. Unes terres amb cultius de
secà que ens sorprenen, gratament, pel fons de muntanyes atapeïdes de bosc.
Un cop a Sant
Martí de Tous ens adrecem, sens pèrdua de temps, a l’Ateneu on tenim
previst dinar-hi i on, ens han dit, un veí del poble ens aconsellarà sobre la ruta
prevista. El senyor Magí, que així s’anomena el nostre amable "guia" local, el
primer que ens suggereix és canviar el sentit de la nostra excursió: començar
per a on nosaltres la volíem acabar (l’alzina de can Gol) i acabar per a on
teníem previst d' iniciar-la (el santuari de la Mare de Déu de Sentfores); la
caminada –un pel llarga per a fer-la a peu- serà, diu, més còmoda. Però això no
és tot, amb el cotxe de l’hostaler –en Mingo- i amb aquest com a xofer, ens
acompanyarà fins l’Alzina de Can Gol i desprès ens orientarà sobre la resta de
la ruta. “Aneu tirant que nosaltres, amb el cotxe ja us atraparem...”, conclou.
Així o fem, sortim del poble per una pista que travessa
la riera de Tous per un nou i sòlit pont. Al arribar al primer bosquet
aprofitem el sol i l’ombra del lloc (en aquest temps n’hi ha que volen sol i
n’hi ha que volen ombra) per a esmorzar. Hem sortit d’hora de casa i la veritat
és que ja tenim gana. Al poc i per la
pista que hem seguit, veiem que el cotxe d’en Mingo, amb en Magí, s’atura a la
nostra alçada. “Aquests excursionistes de “Can Fanga”, encara no han fet dues
passes i ja paren a esmorzar...”, deuen pensar. Intentem justificar-los la
situació i en Magí ens contesta que esmorzem tranquil·lament que ells
s’esperaran... en Mingo però, manté el motor del cotxe en marxa... fet que
nosaltres entenem com un cordial advertiment: afanyeu-vos !!.
Acabem d’esmorzar, fent córrer la bota i picant les
olives que ha portat l’Elena, prenem el cafè fet pels Serena, batejat amb les “gotes”
d’en Josep i d’en Llorenç... tot, una mica més ràpid del que habitualment ho
fem. Després seguim, a certa distància (per la pols del camí), el cotxe dels
nostres benevolents guies. Arribem a un petit veïnat, amb diverses cases
escampades, al voltant del mas Aubereda
–en Magí l’anomena l’Aubreda-. En una d’aquestes cases, a tocar del camí, un home ja
d’edat està fent, amb gran mestria, un marge de pedra seca: “no tothom en sap
fer...” diu rient. L’Aubereda és un gran casal situat dalt d’un turó, hi ha qui
diu que és la masia més antiga de la comarca (documents de l’any 970 ja
l’esmenten juntament amb el castell de Tous), el cert és que, en aquest lloc i
pels seus voltants, s’han trobat restes neolítiques, dels ibers i romanes.
Actualment aquesta pagesia s’ha anat ampliant (segurament en funció de les
necessitats) amb diferents estils i construccions annexes que, pensem, malmeten
estèticament el conjunt de l’edifici. 
Nosaltres hi passem pel costat, és una zona amb un paisatge humanitzat: grans camps treballats (amb uns cereals que, ara, demanen i necessiten –urgentment- aigua per a créixer); marges amb petits horts; alguna “torre” de residents de caps de setmana a tocar del bosc i, com a teló de fons, el verd intens de les serres de Queralt i de Miralles.
Continuem la ruta per aquesta vall que forma la riera de
la Roqueta seguint, a distància, el cotxe dels nostres amables guies que es va
aturant, de tant en tant, tot marcant-nos el camí. Fins que arribem a un punt
on en Magí, fora del cotxe, ens espera al costat d’un corriol. Estem a tocar de
Can Gol, una casa abandonada que,
ens comenta en Magí, es va ensorrar l’any 1970. Al costat de les runes
continua, impressionant i majestuosa, l’ Alzina
de Can Gol un arbre monumental protegit legalment per la Generalitat de
Catalunya, amb un perímetre de soca de 4,65 m (el més gruixut de la seva
espècie a la comarca). En Magí ens explica que, diuen, te més de cinc-cents
anys. Ens hi fem una fotografia del grup.
Desfem camí, passant de nou per l’Aubereda, fins a un
gran casal amb teulada a quatre aigües –que ja ens ha cridat l’atenció a
l’anada- i que la gent anomena, pel color de les seves parets, “la Casa Rosa”. Preguntem a en Magí pel
seu veritable nom i ens contesta que hi ha qui la coneix, també, per La Torre
però que no sap si, aquest nom, és el correcte. A “la Casa Rosa”, cal agafar un
altre camí que, desprès de passar pel pou que nodreix d’aigua els dipòsits del
poble, mena a la Fou. En Magí ens acompanya
fins l’arrencada del corriol que descendeix fins al fons d’aquesta gran depressió
de terreny, que és com una immensa “olla” amb parets de més de 40 metres
d’alçada. Ens acomiadem, agraïts, del senyor Magí. És realment sorprenent, en
un món on el que domina és l’ individualisme i el “no t’hi emboliquis”, trobar
persones, com en Magí i en Mingo, que d’una manera del tot desinteressada
s’ofereixin -dedicant-hi part del seu temps- a acompanyar a uns “estranys” pels
llocs d’interès del seu poble. Moltes gràcies, amics, sou tot un exemple de
generositat i de civisme.
La Fou, és un dels paratges més emblemàtics d'aquest municipi.
El corriol d’accés, que ens ha indicat en Magí, va descendent vers el punt més
baix de la fondalada. Com més estret es torna el sender, més frondós es
l’entorn. La vegetació es cada cop més ufanosa fins que arribem al final de la
gola on, en períodes plujosos –i avui, malauradament, no és el cas- la riera es despenja, sobre
un gorg, amb un salt de prop de 25
metres d’alt. Ens ho imaginem... vés quin remei !!!. Aquest lloc, verd, humit, ple de balmes, coves, rierols,
tolls i raconades és, tambè, el marc ideal per a nombroses llegendes: la cova del
diable, la de la verge, l’amagatall d’un bandoler (en Pagna), la desaparició
d’una donzella, dins del gorg, al costat d’una cérvola blanca;... un indret màgic.
Retornem a la pista que, en lleugera pujada pel Bosc de Gramenet, va fins el santuari
de la Mare de Déu de Sentfores. A mesura que guanyem alçada el panorama es va
obrint: camps d’ametllers i de cereal a les valls, la vila de Sant Martí de
Tous a vista d'ocell i, al fons, les muntanyes que van des del port de la Panadella fins la
Serra de Rubió. Tenia raó en Magí, el recorregut triat és un pel llarg (portem
caminats 11,3 quilòmetres i encara ens en falten 2 per arribar a Sentfores i 2 més fins Sant Martí de Tous). Un de nosaltres s’ha avançat fins el poble per a pujar amb el cotxe fins el santuari de la Mare de Déu de Sentfores, on ja ens esperen uns
companys (l’Enric i la Carme) que s’afegiran al dinar, en Mingo de
l’Ateneu s’ofereix també a pujar-hi, amb el cotxe, per a recollir-hi el total de la colla i arribar
així puntuals a l'àpat. Passades les dues del migdia, arriben els primers
caminadors a Sentfores. Un cop tots plegats, xino-xaners i cotxes, som al santuari demanem a l’ermità si ens pot
obrir l’església per a visitar-la. L’edifici actual va ser construït el 1656
–segons podem llegir a la llinda de la porta- per en Joan Nasich tot
substituint un temple anterior del segle XIII.
Te planta de creu llatina, amb dues capelles laterals (la del Sagrari i la del
Sant Crist). Damunt l’altar hi ha un cambril, del 1777, amb l’ imatge de la
Mare de Déu i l’Infant (reproducció, no sabem si gaire fidel a l’original, de
la del segle XIII).
El santuari va ser restaurat el 1993, el seu interior, la cúpula i el cor estan decorats amb pintures murals, amb escenes bíbliques i de la vida de la verge, fetes per en Gabriel Junyent (de Sant Martí de Tous) i en Jaume Enrich. Actualment, ens explica en Mingo, un dia al més s’hi continua celebrant missa. El Dilluns de Pasqua s’hi fa l’Aplec, barreja de festa religiosa i lúdica amb un dinar, jocs i ballada de sardanes.
Desprès del cafè estirem una mica les cames pel poble, fins l’església parroquial i el castell. Hi pugem per a veure la vista sobre la vila i els entorns que, des d’aquest punt, es domina. Trobem la porta d’accés al recinte del castell oberta i un noi, que desprès ens dirà que està vinculat als propietaris, ens permet la visita al pati i a algunes dependències. Sant Martí de Tous, certament, te una gent molt amable !!!. L’any 880 Guifre el Pilós reconquerí als musulmans el lloc de Tous, però no és fins el 960 que es cita el Castell de Tous en un document del comte de Barcelona Borrell I. L’actual edifici és un gran casal residencial fortificat, del qual en destaca la seva torre quadrangular rematada amb merlets. Hi podem veure nombrosos elements que en denoten un cert esplendor en el període de l’estil gòtic. L’any 1918 el castell va ser adquirit pels Rojas, una família igualadina emparentada amb els Godó. La persona que ens ha permès la visita és un besnét del primer propietari d’aquesta família.
Retornem a l’Ateneu per a acomiadar-nos d’en
Mingo i agrair-li, un cop més, la seva atenció al llarg de tota la nostra estada a Sant Martí de Tous. Els xino-xaners i les xino-xaneres ens acomiadem, tambè, emparaulant-nos per a la
propera sortida que serà (després de la Setmana Santa) el dijous 12 d’abril.
Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència i participació i fins la propera !!!.
Fotografies d’en Enric, Carme, Montse, Joan i Joan
Miquel.
