MÚSICA I CANTANTS (6)

CANÇÓ CATALANA DE L'ALGUER

FRANCA MASU

Franca Masu (l’Alguer, 1962) acaba de publicar el disc “10 Anys”  (1) un recopilatori de cançons, enregistrades en directe, que son una bona mostra dels deu anys de la seva carrera artística.

Franca Masu és una cantant sarda que, amb Pau Dessi, Claudi Sanna, Pascual Gallo, Pino Piras, Antonel·lo Colledanchise i Angel Ceravola, encapçalà el renaixement –una mena de “nova cançó” autòctona- de la cançó catalana a l’Alguer.

Aquesta professora de literatura, reconvertida en autodidacta i apassionada cantant; és l’exponent més internacional de la cançó cantada en el català que encara es parla a l’Alguer.

El seu estil és una bona barreja de músiques del món, nodrit, principalment, del jazz (des del 1996, Franca Masu, conflueix amb un grup de jazzistes sards), el fado, el tango i la música mediterrània que li ha comportat els sobrenoms de “la Dulce Pontes sarda” o “la Maria del Mar Bonet algueresa”. Tot i que, en el seu repertori, hi predominen les cançons en català, Franca Masu canta també –de forma intensa i brillant- en italià, castellà, sard i portuguès amb un clar i personal estil propi.

Amb aquest “10 anys” son cinc, ja, els recopilatoris que ha editat. “El meu viatge”, l’any 2000; “Alquímia”, el 2003; “Aquamare”, el 2006; “Hoy como ayer”, el 2008 i, el 2011, el que avui comentem. Tota una trajectòria de feina constant.

Franca Masu presentarà aquest seu nou disc, el proper divendres dia 3 de febrer –a les 22,30 h del vespre- al Cafè del Teatre de Lleida i l’endemà, dissabte 4 de febrer, a Barcelona al Luz de Gas, dins el Festival Barnasants.

He comprat i escoltat el disc “10 anys” te, certament, la força, l’energia, l’autenticitat i la llibertat d’improvisació dels directes, ben diferent dels enregistraments d’estudi. La selecció, feta per la mateixa Franca Masu, recull algunes de les peces que ha considerat més importants dels seus anteriors àlbums en català (tres dels quatre editats, només “Hoy como ayer” inclou totes les cançons en castellà) i que considera marquen la seva trajectòria artística.  De tot l’àlbum, jo en destacaria (clar que això dels gustos és molt personal) Passa Jesucrist d’en Pino Piras un altre cantautor alguerès, No res que va interpretar al seu primer concert  a Barcelona celebrat, el 2001, a la Sala Apolo amb tant sols un trio de músics molt contundents (piano-teclat, acordió i percussió), Núvol blau, l’ Ave Maria, molt tendre i una de les dues cançons en sard que te el disc, Amargantango i Lo Nassaiolo una cançó d’un altre dels intèrprets importants de l’Alguer, Pasqual Gallo, que va morir el 1993 i amb la qual Franca Masu, com una mena d’homenatge, acaba sempre els seus concerts.

La majoria de les cançons son del repertori que podríem anomenar tradicional, afegides al cançoner alguerès a partir dels anys 50 del passat segle.  Segons explica la mateixa Franca Masu en una entrevista al setmanari El Temps (2), a la segona meitat del segle XX es produí un ressorgir de la cançó en català a l’Alguer, un renaixement. Hi ha un buit, continua dient, des de la influència catalana del segle XV (encara es canten cançons en català de l’època) fins al segle passat. “Mentrestant, es cantava en sard. Quan s’ha pogut tornar a fer música en català ha estat bastant tard, a la primera meitat del segle XX. Ha estat una barreja pel gust napolità i la tradició existent. Això és perquè els pescadors napolitans que venien a l’Alguer en cerca de corall, als segles XVIII i XIX, es van instal·lar a l’Alguer, hi van fer família i hi van portar la seva música influint moltíssim en la manera de compondre dels algueresos.  Per això moltes cançons de l’Alguer tenen aquella saudade napolitana, del sud d’Itàlia, i les mandolines –amb l’acordió i la guitarra- són els instruments preferits pels algueresos" , explica.

Les lletres i les cançons de Franca Masu, impregnades de sentiments populars, ens parlen de l’amor infinit per la terra i –potser pel fet de viure en una illa- de la malencolia davant la mar. Les coses senzilles: la feina quotidiana, la mar, els pescadors, les dones que esperen, les tradicions –també religioses- son trossets de vida que a Franca Masu li agrada –amb la visió i l’estil d’avui- defensar i difondre.

Si no la coneixeu, si us plau, seguiu-la... a can Google hi podeu sentir algunes de les seves cançons. No us en penedireu.

Una abraçada.

NOTES.-

(1)  FRANCA MASU “10 ANYS”. ARAMUSICA  2011. AR 005 2011. Cançó-folk. Preu (al FNAC) 16,99 euros.

(2)  EL TEMPS, núm. 1.436 del 20 de desembre 2011. Pàgines 64 i 65. Entrevista d’en Àlex Milian a Franca Masu.

CRÒNICA DE LA 22ena SORTIDA XINO-XANO

Per la Vall de Santa Fe del Montseny i l’Empedrat de Morou.

Com no podia ser d’altra manera, la primera sortida de l’any tenia que ser veritablement Xino-Xano. Els àpats de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis ens havien fet sortir una mena de coixins als lloms i allà on sempre hi havíem tingut el melic... Això als homes, a les noies no...; les dones sempre es saben cuidar i estan perfectes !!!.

Doncs si, un recorregut molt bonic i gens fatigós que ens hem pres amb força calma. Un cop a Santa Fe (1.100 m), concretament a l’aparcament de Can Casades, on hem quedat de trobar-nos tota la colla, la primera feina ha estat esmorzar. Desprès al Centre d’Informació del Parc, que hi ha en aquesta mateixa modernista i antiga casa d’estiueig, recollim informació sobre la ruta i, ben asseguts en una espaiosa sala d’actes, contemplem un audiovisual -amb efectes especials inclosos- sobre Les quatre estacions al Montseny. Molt relaxant i recomanable... però, un cop aquest s’ha acabat, algú ens fa tornar a la realitat amb un: Apa colla, a caminar !!!.

Al sortir, ronsejant, contemplem les magnifiques sequoies de més de 40 m d’alçada (en Josep Lluís ens explica que en la més alta hi han tingut d’instal·lar un parallamps...) i que segons diuen varen ser plantades, a partir de llavors, fa més d’un segle. El camí, molt "endreçat", passa per Can Lleonart – antiga casa d’estiueig i, des de l’any 1971, Escola de Natura, la primera de l’estat espanyol- i pel davant de la Casa Partida -una casa, sembla, que es quedà a mig fer i on, els caps de setmana, hi ha servei de bar- per anar pujant, molt suaument entre faigs, boixos, ginebres i castanyers fins el Pla de Mulladius (1.193 m). La ruta, molt ben senyalitzada, es va endinsant al bosc, els arbres, que han deixat caure totes, totes i totes les seves fulles sobre el camí, deixen passar l’escalfor del sol que, a aquestes hores del matí, es de bon agrair. Anem vorejant el Turó de Morou (1.308 m) pel seu costat SO, en un terreny pedregós amb un clar domini del faig. Ens enfilem a un penyal rocós des del qual es domina un bon panorama: davant nostre, la vall de la riera d’Arbúcies, amb Breda i l’airós castell de Montsoriu; pel costat del Tordera, en canvi, –com diuen els homes i dones del temps- l’ “inversió tèrmica”, és a dir, un mar de boira baixa, amaga el fons de les valls. Amb tot, la contemplació d’ aquests espais oberts ens continua omplint de pau i relaxant l’esperit... Ens hi estem una bona estona, badant, xerrant  i fent fotografies.

Retornem al camí que va baixant, fins arribar a un lloc amb unes gran pedres planes i acanalades, l’Empedrat de Morou o Els Empedrats (1.260 m), un dels objectius d’aquesta sortida, amb una molt bona vista sobre la Vall de Santa Fe i les muntanyes que la tanquen: els Castellets, les Agudes, el Turó de l’Home (que des d’aquest punt no veiem perquè ens el tapa el Turó Gros i el Puig de Sesolles). Reprenem la marxa, primer suament i desprès amb més pendent, per dins d’una gran fageda, guarnida de tant en tant, amb algun boix grèvol carregat de fruits vermells. L’entorn acompanya a les converses, així cada grupet amb que s’ha anat dividint la colla, veiem que intenta arreglar –crec que sense remei- alguns dels problemes del món que ens envolta: l’economia, la política, la corrupció, la crisi, etc. Passem, ja per una pista, per un lloc on hi podem veure uns magnífics roures i, poc desprès, la casa de Figueroles (1.095 m) a tocar del torrent d’aquest mateix nom, un lloc ben tranquil, potser massa...

Al poc arribem, gairebé sense adonar-nos, al pantà de Santa Fe (1.060 m) És aquest un racó molt tranquil, on les aigües del pantà fan de mirall de tot allò que les envolta, cel, núvols, muntanyes, arbres,... Aquest gran bassal d’aigua -900.000 metres cúbics- va ser construït entre el 1920 i el 1933 pel propietari de la vall, l’editor Ramon Muntaner i Vilar (comte de la Vall de Canet i amo, també, del castell de Santa Florentina); la paret de la presa fa 19 m d’alt (fins el nivell de l’aigua) i 170 m de llargada. Ens hi estem una estona a la seva riba on, també, ens fem la foto de grup “oficial” de la sortida.

El camí, tot remuntant la riera de Gualba -que aquí agafa el nom de riera de Santa Fe- amb un seguit de gorgs, va pujant cap a Santa Fe. És un paratge molt agradable i, al estiu, ben refrescant –diem- i segurament concorregut. Passem per La Fabriqueta, l’antiga central que proveïa d’electricitat al hotel de Santa Fe, acabada de restaurar i que, segons diu un cartell, “es lloga”. Al poc, desprès de salvar el desnivell que abans devia fer l’aigua per a produir l’energia, arribem a la primitiva resclosa coneguda ara com l’Estanyol. Actualment aquest embassament està en desús, millor dit, te un efecte decoratiu, paisatgístic i –ben segur- de “servei” per a molts animalons que hi viuen o aprofiten les seves aigües. La vella resclosa, molt malmesa, deixa escapar l’aigua –quan l’estanyol és ple- formant un fotogènic salt.

I arribem al final de la passejada, travessem la riera per un modern pont de fusta i ens apropem fins l’ermita de Santa Fe i l’hotel que hi ha al seu costat. La capella, documentada el 1231, havia estat lloc de residència d’un grup d’eremites que, al segle XIV, van ser substituïts per un sol ermità depenent del rector de Fogars. La primitiva església va ser engrandida el 1.577  i renovada el 1701. Per tant, poca cosa hi resta, avui, de la construcció romànica. Te un campanar de cadireta d’un sol ull. L’Hotel de Santa Fe és un edifici de pedra, amb aires de castell-palau neogòtic, va ser construït entre els anys 1912 i 1914 per l’arquitecte Pere Domènech i Pou per encàrrec d’en Ramon Muntaner i Vila –el nostre ja conegut propietari de la vall- que, pel que veiem, va ser un gran dinamitzador d’aquest lloc. Aquest hotel, amb una nova direcció, ha obert de nou les seves portes com a lloc d’hostalatge i restaurant.

Passem ja de les dues del mig dia, es doncs hora de prendre les cerveses i dinar. Ho fem, ja quasi als peus del Montseny, al restaurant La Terrassa de Campins. Desprès de dinar,  ens acomiadem fins la propera que, recordeu, serà el dijous 2 de febrer.

Ens resta, només, agrair a en Josep Lluís l’organització d’aquesta excursió i a tots i a totes la vostra participació i companyonia.

Fotografies d'en Joan S., Montserrat B. i Joan Miquel C.