CAMINADA
CIRCULAR PER SANT FELIU DE LLOBREGAT: RIERA
DE LA SALUT – PENYA DEL MORO – TORRENT DE
CAN PARELLADA – LA SALUT- SANT FELIU DE LLOBREGAT
Uns minuts abans de l’hora
convinguda (8h 25’ del matí) ja estàvem els
nou excursionistes, que avui anem a la sortida, al punt de trobada (al costat
del rellotge de davant de les taquilles [1])
de l’estació de Renfe de la Plaça de Catalunya.
Proveïts de les targetes
multi-viatge de la Àrea Metropolitana o els bitllets -amb tarifa reduïda de la
Tarja Dorada- d’anar i tornar, baixem a l’andana.
Avui, sembla que tot ens va
de cara; només d’arribar-hi els rètols anuncien el pas d’un tren, en direcció
Martorell, que te parada a Sant Feliu de Llobregat. Hi pugem. Hem guanyat quasi
un quart d’hora. Comencem bé.
El vagó, pràcticament s’ha
buidat en aquesta l’estació. La gent, amb cara de son i mandra, va a treballar...; nosaltres, no, els feliçment jubilats sortim
de caminada “xino-xano”... !!!.
Dalt del tren anem primer asseguts, però separats i a partir de “Sants-Estació”, junts fins al nostre destí.
Comencem la
caminada.- A les 9 del matí som ja a Sant Feliu de
Llobregat. Travessem, entre antigues torres i nous blocs de pisos, un tros
del nucli urbà fins que arribem -Riera de La Salut amunt- a un polígon industrial amb fabriques a banda i
banda.
Al cap de poc més d’un quilòmetre deixem l’asfalt i la ruta segueix, per
una pista de terra, que ens porta fins a la Àrea de Lleure de La Salut.
És una gran zona de pícnic amb taules, graelles i un bar que només obre els
caps de setmana, quan aquest espai s’omple de visitants (i cotxes) que venen a
passar-hi la jornada.
 |
Fins i tot les senzilles flors de la vora del camí
ens donen la benvinguda... |
L’esmorzar.-
Avui, en un dia laborable i entre setmana, tot l’espai és per nosaltres.
Lamentem però que el bar no estigui obert, doncs avui -com que la Mª Rosa i en
Jaume no han pogut venir- no tenim els seu benefactor cafè.
Prenen seient en un
parell d’assolellades taules: “d’alguna manera hem d’entrar en calor...”
diem.
Avui som relativament pocs, però els complements, el vi, les olives i la xocolata fan, de manera generosa i suficient, la
seva feina. Com que sabíem que no caldrien, tampoc hem portat els sobrets
de sucre, les culleretes, ni els gotets de paper... (tot pesa...i, avui, no ho
podem deixar al cotxe...), en conseqüència tampoc hem pogut tastar les “gotes”
que porta en Zac... Tant bé que aviem començat el dia !!!.
Reprenem la ruta.- Ja reconfortats després d’esmorzar, quan
passen pocs minuts de les 10 del matí, continuem la caminada.
Ens enfilem pel camí que,
per la dreta de la pista per on hem arribat, s’enfila cap a la Casa Gran de
La Gleva i l’ermita de La Salut. Des
de l’escala que hi puja (a aquesta hora l’accés el trobem tancat) en comentem
els detalls arquitectònics i històrics més destacables [2].
Passem per sota d’un alt mur
de contenció -amb grans contraforts en forma d’arcades gòtiques- que converteix
el pla on hi ha enlairat el mas i el gran replà per on hi hem accedit, en dos
grans nivells o marges.
La ruta que hem de seguir
surt del fons del petit torrent, que baixa per sota de la casa i es va
enfilant, pel mig d’antics camps de conreu i alguns horts, pels contraforts de
la Penya del Moro en direcció al Coll de Solanes.
Una mica més enllà entrem en
un bosc i -abans d’arribar al coll- el camí fa una marrada. El deixem i ens
enfilem, fent drecera, per un corriol ben marcat -segurament per mots dels que
l’aprofiten en la baixada i per sota d’una línia d’alta tensió, que en pot ser
una bona referència- fins que retrobem, ja a la carena, el camí que ve del Coll de Solanes i que hem abandonat abans.
Hem voltant la Penya del
Moro, per l’oest i el sud, per accedir-hi pel seu vessant nord-est. Uns 150 m
de desnivell, que hem superat en un recorregut semicircular d’uns 2,5
quilòmetres.
La vegetació que ens envolta és la típicament
mediterrània: pins, alzines, algun roure, plàtans d’ombra (en les fonts o
creuament de camins), llentiscles, marfull i garric... tot i que també hi hem
anat veient oliveres, figueres, garrofers, atzavares i algun vell ametller en antigues feixes i camps de conreu, actualment, abandonats.
 |
Quatre caminadors damunt unes flors, a ran de camí,
que assenyalen que la primavera s'acosta
|
Fa estona que veiem la
senyera que voleia al cim de la Penya del Moro i el moviment, entre algunes runes,
d’algun excursionista o ciclista que ha sigut més matiner que nosaltres. “Déu
n’hi dó, lo amunt que està i la pujada que, encara, ens queda...” pensem,
sense dir-ho, per allò de no espantar “al personal”...
No hi ha objectiu o victòria
sense esforç, ni sacrifici... (ho sabrem els catalans...!!!). Ja som gairebé
dalt. Ens falta, no obstant, un curt i pronunciat trosset per arribar al cim...
Però això, pensem satisfets, “ja està chupao...”.
Els darrers metres del camí,
que ens porta fins el mirador que hi ha a tocar del cim és un sender que,
segurament per a evitar-ne l’erosió, està graonat amb gruixuts taulons de
fusta. Recordem que quan vàrem anar al poblat ibèric de "Les Maleses", prop de
Sant Pere Reixac, a la 56ena Xino-Xano [3]
ja ens hi trobarem un camí d’accés molt similar que, després de l’esforç de la
pujada, t’obligava a aixecar les cames per anar superant, un darrera l’altre, un
inacabable seguit de graons.
Entenem les raons que els
tècnics del patrimoni deuen tenir per preservar, el costerut camí d’accés al jaciment, de
l’erosió causada pel continuat pas de visitants i, especialment, de
l’aigua... però convindreu (avui que només, a l’excursió, som “nois”) que,
aquest darrer i imprescindible esforç, és una veritable “collonada”... !!!
Amb tot, a la fi, arribem al
mirador i al cim de la Penya del Moro, de 277 m. d’alçada. Des del
mirador, una aèria balconada metàl·lica per damunt de la vall del Llobregat, que
ens permet -amb comoditat- albirar els pobles i ciutats del pla (Sant Just
Desvern, Sant Feliu, Esplugues, L’Hospitalet i bona part de Barcelona)
completament urbanitzats; el Tibidabo i bona part d’aquest costat del
Collserola, Sant Pere Màrtir, Montjuic, el litoral i el delta del Llobregat... el panorama impressiona.
Ens crida, també, l’atenció unes grans i, segurament,
antigues cases pairals situades -a tocar del pla- als peus del turó: "Can
Coscoll" amb la seva bassa circular, "Can Rístol" o "Can Solanes" totes de Sant Just
Desvern; relíquies d’un passat rural que, es resisteix a desaparèixer.
Acabem d’arribar, pocs
metres més amunt, al cim del cim. Dalt hi havia -fa més de 2500 anys- un poblat ibèric, de
finals de l’edat del bronze, pertanyent a la tribu dels laietans. Sembla que va
estar habitat des del 550 a C. fins el 300 a C. i que depenia del poblat “principal”,
més proper, situat a Montjuic.
Des del de la Penya del Moro
es tenia contacte visual amb aquest poblat i amb
d’altres “de secundaris” situats al damunt d’alguns turons de l’entorn com el
del Puig d’Olorda, el del Calamot a Gavà, el que hi havia al Puig Castellar de
Sant Vicenç dels Horts o el del Montbaig, on ara hi ha l’ermita de Sant Ramón
de Viladecans.
 |
Escoltant la història i detalls del poblat que ocuparen els nostres
avantpassats, en aquest lloc. Observeu, al fons de la foto,
el panorama que des de dalt la Penya del Moro es domina. |
Les cases del poblat
s'arrengleraven al vessant assolellat del turó en terrasses artificials seguint
el pendent natural del terreny i estaven dividides en dues files per un
carreró. Eren de base rectangular amb un sol àmbit i algunes tenien dues
plantes. Les parets estaven fetes de pedra llicorella a les bases i de tapia (blocs d’argila
compactada) les parts més altes; solien estar pintades amb colors vius, com
ocres o rojos; els paviments eren de fang trepitjat i els sostres, normalment
plans, estaven fets amb capes d’ argila barrejada amb palla i canyes i,
segurament per a millorar-ne l’aïllament, coberts amb brancatge. Les
habitacions tenien al centre una llar de foc [4].
Aquest nucli d’habitatges i
algun petit tancat pel bestiar, estava envoltat per una muralla amb -normalment- una única estreta porta o un petit passadís entre la muralla i el precipici, com accès. Una bona
manera de prevenir, controlar i dificultar els atacs massius.
Al punt més elevat del turó,
hi havia una torre de guaita que després va ser transformada en una torre
medieval (la primera referència documental d’aquesta torre reformada és del
segle XIV). Sembla que aquest punt de vigilància formava part, ja des de l’antiguitat, d'una xarxa de torres d'observació i defensa construïdes per controlar el riu Llobregat -un dels més
importants de l'àrea, llavors navegable i envoltat d’aiguamolls- i el camí o
moviments que hi havia a la seva vall.
Les excavacions
arqueològiques dutes a terme l'any 2002 van revelar una estructura més àmplia,
al voltant de la torre, amb 3 espais addicionals circumdats per una muralla,
que van portar a la re-qualificació del jaciment com a castell.
Avui de tot això només en
podem veure els elements més grans i que el pas dels anys i els afers històrics
han conservat. Per a protegir les estructures -especialment del període ibèric-
descobertes al llarg de les excavacions, es van tapar de nou amb terra una
vegada analitzades i documentades. Per això només els murs perimetrals de dos dels habitatges i el basament de la torre-castell, restaurats l'any 2002, són
visibles avui en dia.
Dalt del turo els
excursionistes de la Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc (SEAS) hi han
instal·lat una “Rosa dels Vents” d’acer inoxidable en substitució de la de
ceràmica [5],
que hi havien col·locat l’any 1981 i que
uns brètols van destruït. Un pràctic i útil element que ens ajuda a identificar els
diferents indrets que des d’aquesta atalaia natural es veuen.
Ens hi estem una estona
reposant, prenent l'agradable sol d'hivern, xerrant i contemplant les restes arqueològiques i el panorama.
Acordem però, tot i que hi estem força bé, fer la fotografia del grup i reprendre de nou el camí.
 |
Foto del grup -quina colla més maca !!- dalt de la Penya del Moro. Objectiu acomplert !!!.
|
 |
El fotògraf es posa les mans al cap davant la responsabilitat
de tenir de fer el "retrato" d'un grup de gent tant "guapa"...
|
Retornem, desfent el camí
graonat, fins a la pista que passa pel nord del turó. Al poc, però, la deixem per
agafar un corriol -de molt bon caminar- que va planejant fins a trobar el torrent
de Can Parellada.
De sobte un impressionant pi,
arrencat i tombat al mig del camí, ens barra el pas. Pels voltants, n’hi ha
més. Segurament son efectes del passat temporal “Gloria” que tant de mal a fet
arreu. Observem que més avall son molts els arbres tombats amb les arrels a l’aire...
La vall que forma el torrent es degué convertir, en aquest clot proper a la
carena, en una perillosa canal on la força del vent formà un remolí que s’ho va
endur i arrencar tot...
Continuem fins que arribem a
un trencant on, segons en Joan Miquel (que avui ens fa de guia), hem d’agafar
el camí que surt per la dreta i que porta cap la Torre de Dalt o de Santa
Margarida -el primitiu convent de monges de Valldonzella-.
Anem, “a
l’hora”, el dinar el tenim encomanat a les 3 de la tarda. Al nostre ritme
“xino-xano” podem fet tot el itinerari previst sense cap problema.
Anar fins les restes del convent de
Valldonzella suposa una mica més de 2 quilòmetres... en Joan Miquel, mira el
rellotge, estudia els papers, ens mira i proposa deixar-ho per una altra ocasió:
“No tenim perquè córrer, “xino-xano”..., trucaré als del restaurant dient
que hi arribarem una hora abans, a les dues, a veure si els va bé...”,
afegeix. Com que ja tornem a tenir gana i ganes de prendre les cerveses, ningú
hi te cap inconvenient (i els del restaurant han dit que, tot i que comptaven que hi aniríem més tard,
també els va bé que hi anem a les dues). La caminada d’avui, de quasi uns 12
km, ha estat força bé. Fa “caloret”, encara ens queda un trosset de camí i les
cerveses ens comencen a venir de gust...
Seguim, doncs, per la vall
que forma el torrent de Can Parellada, avall. El camí va perdent alçada anant a
buscar el Pla de Can Ferriol i la Riera de la Salut.
 |
Bordiol o Estepa blanca ja florida
|
Els costats,
més assolellats del sender son plens de mates de bordiol o estepa
blanca florida [6] i,
de tant en tant, algun pi o alzina monumental crida l’atenció del cronista que,
ja ho sabeu, és un enamorat dels vells arbres (deu ser cosa del “col·leguisme”
de l’edat ...).
 |
| El pi de les dues branques... |
 |
| ...i l'alzina de les dues branques. |
Passem a tocar del que
queda d’una vella barraca de bosquerols, possiblement de quan aquest espès bosc
era explotat per a treure’n carbó vegetal. No ho sabem segur, però sinó quina
explicació hi podem donar sobre aquesta cabana, a tocar del camí i al mig del
bosc... ?. Si algun lector en sap l'origen o la raó, agrairem el comentari. Gràcies.
Quan som baix, a la vall que
forma la Riera de La Salut, hi ha un creuament de camins (un dels quals és el que
baixa de Valldonzella per on haguéssim tornat nosaltres si hi haguéssim anat).
Ara la pista, molt més ampla, continua en direcció a Sant Feliu de Llobregat. Els costats son plens de farigola florida, senyal que ja tenim ben propera la
primavera.
 |
| Farigola o timó en flor... |
Davant nostre, enfilada als
contraforts del Puig d’Olorda, hi veiem l’antiga fabrica de ciment
SANSON, actualment propietat de Cementos Molins -la pedra per a fer el ciment
la treien, per mitjà d’unes llargues cintes transportadores, de les canteres d’aquesta
muntanya-, però no hi hem d’arribar.
Deixem la pista que voreja
la riera i n’agafem una altra que va planejant fins que arribem a la porta de
darrera del recinte de l’ ermita de La Salut [7].
 |
En Pep llegint el "rotllo" que ens havia preparat sobre
l'origen i la història de l'ermita de La Salut
|
Ara ho hem trobat obert. Ens
entaulem en la terrassa del restaurant que hi ha a la Casa Gran de La Gleva i
demanem les merescudes cerveses.
Reconfortats de nou desfem,
bona part del camí que hem fet a primera hora del matí fins que arribem, ja a Sant
Feliu de Llobregat, al restaurant on tenim encomanat el dinar.
En total hem caminat 11,6 km
i superat uns desnivells de +/- 281 m. El temps que hi hem emprat, amb pauses,
l’esmorzar, visites i les cerveses ha estat de prop de 5 hores.
El dinar.- A
les dues en punt entrem al restaurant La Part dels Àngels de Sant Feliu de Llobregat. La part o el
lloc ocupat pels àngels diuen que és el cel... veurem com és el que hi mengen...
El
local és molt agradable, una torre possiblement de començaments del segle XX,
amb un pati al darrera, cuina “a la vista”, un menjador molt endreçat i decorat,
discretament, amb elements de la nostra època (telèfons "Standard Eléctrica" de "baquelita" i d'aquells -públics- que funcionaven amb fitxes, vitrines amb vells rètols,
ampolles de licor –“Calisay”, “Estomacal Bonet”,...- i d’altres detalls “d’ahir” que contemplem amb una certa nostàlgia...).
La taula ja la tenim parada
en un racó del menjador envoltada, dins d’unes altes vidrieres, d’ampolles de
vi, cava i d’altres “espiritosos”. “A veure el menjar com serà...” diem.
El qui sembla l’amo o
l’encarregat ens atent personalment. Quan ja ens vau asseguts, porta les cartes
amb el menú del dia: amanida de cabdells amb tonyina i vinagreta, macarrons amb
verdures i tomàquets xerri, coliflor amb beixamel, patates amb xoricets a la
riojana,... i de segons, vedella a la planxa amb ximi-xurri i timbal d’arròs a
la jardinera, peus de porc guisats amb cigrons, musclos a la brasa,... vi, de
la Rioja, que estava força bé i aigua (per a les pastilles...).
Amb les postres (que també
han estat força bé), els dos companys -en Joan S. i en Pep- que els passat més
de febrer han acomplert anys, conviden a cava.
Brindem a la salut de tots: els
qui han fet anys i el qui no..., els presents i els que avui no han pogut venir,...
desitjant-nos molta salut i felicitat per anar sumant un bon grapat d’anys més.
Prenem els cafès, tallats i
cafè amb gel (que avui, potser només avui, doncs diuen que el fred tornarà...
ve de gust); demanem el compte, paguem i després d’agrair als qui ens han atès
i a les dues cuineres -que ja estan començant a endreçar la cuina...- la seva
atenció i bon fer, ens acomiadem.
El restaurant és a tocar de
l’estació, com que avui tots hem anat a la sortida en tren, hi anem i al igual que ens ha passat al
venir, quan ja som a l’andana, veiem entrar
-per la via- el tren que va a Barcelona.
Retorn a Barcelona i
comiat.- Hi pugem i aquest cop
repartits al mateix vagó, però uns aquí i els altres allà, fem el viatge de
retorn fins a Barcelona. Els comiats, entre nosaltres, els anem fent a mesura
que anem baixant a les estacions més properes -o que tenen millor combinació de
transport- als nostres domicilis.
Vet aquí un gos, vet aquí un
gat i aquesta crònica s’ha acabat... !!!
Gràcies a en Joan P. per la
proposta, a en Joan Miquel per l’organització i a tots els participants per la
vostra assistència i companyonia.
Fins la propera trobada o
sortida.
Una abraçada.
Text.- Pep
Fotografies.- Josep F., Joan
Miquel i Pep.
[1]
El lloc on venen les entrades en un cine, un teatre o el bitllets a estació... que és: la
guixeta o la
taquilla? Si fem aquesta pregunta a peu de
carrer segur que molts catalanoparlants respondrien convençuts que es diu
guixeta i
que
taquilla és un barbarisme. Fins i tot corregiríem a un altre
catalanoparlant (com he fet jo ara, com a
“repelente niño Vicente...” amb en
Joan Miquel) que fes servir la paraula
taquilla. Doncs no, és justament
a l’inrevés. El mot correcte -en català normatiu- és
taquilla i
guixeta és un
gal·licisme (guichet)..., un mot que no trobarem en cap diccionari de català.
Quan ens referim a la
taquilla d’un vestuari de treball o del gimnàs, el
mot que cal emprar -en català- és, però, l’
armariet.
[2]
Masia situada al costat de l’ermita de la Salut i que avui acull un restaurant.
Aquesta casa va ser erigida a finals del segle XV i era coneguda com Mas
Terrós. Posteriorment, al llarg dels segles, s’hi han anat fent diverses
ampliacions i modificacions. Damunt del portal d’un dels edificis annexos al cos
principal hi ha gravat, a la llinda, l’any 1791.. De l’edifici principal en
destaca el portal adovellat i la llarga galeria de solana sota la coberta a
dues aigües. Te esgrafiat, també, un bonic rellotge de sol. Va ser remodelada l'any 1987.
 |
Plaqueta de plom amb inscripcions ibèriques.
(Museu Arqueològic de Catalunya, Barcelona) |
[4]
Les primeres excavacions arqueològiques es van iniciar l'any 1972 i van
continuar, en diferents fases,
fins
l'any 2002. En aquest període es van trobar restes d'àmfores, de ceràmica
àtica, coríntia, jònica, fenícia i massaliota, així com peces d'un collaret
d'origen púnic. A més, es van trobar vestigis d'un ritus de fundació que
consistia a col·locar el cap i les potes d'un cabrit a sota del paviment dels
habitatges. La peça més important trobada al jaciment és una plaqueta de plom
del segle IV aC de només 28 × 40 mm d'ample i 1,5 mm de gruix, amb inscripcions
d'escriptura ibèrica a les dues cares, que es conserva al Museu d'Arqueologia
de Catalunya a Barcelona. El text de 34 signes està escrit d'esquerra a dreta,
sense senyals de separació de paraules i es va fer amb un punxó finíssim. Pel
que sembla, la plaqueta va ser retallada després d'haver-hi gravat la
inscripció, possiblement perquè ja havia acomplert la seva funció i calia
reaprofitar-ne el material. Tot i que es pot desxifrar l'alfabet ibèric, es
desconeix el sentit del text, ja que encara no s'ha aconseguit traduir la
llengua ibèrica. Nogensmenys, és molt probable que es tractés d'alguna qüestió
relacionada amb el comerç. En tot cas, aquesta peça fa evident unes relacions
comercials altament desenvolupades amb pobles prou llunyans. Una altra troballa
interessant des del punt de vista arqueològic
és el peu d'un bol o plat àtic de vernís negre
datat cap al 420 aC, en el fons extern del qual s'hi gravaren dues lletres, una
sigma i una beta, caràcter aquest que únicament es troba en l'alfabet
greco-ibèric del sud-est.
[5]
Aquesta primera Taula d'Orientació havia estat construïda en ceràmica per Carme
Malaret i Xavier Modolell a partir dels dibuixos de Francesc Riera i Prenafeta.
Tenia dibuixats els entorns geogràfics visibles des de la Penya del Moro. Va
ser instal·lada el 10 de maig de 1981 amb motiu de la inauguració de la
senyalització del "Camí de Santa Creu d’Olorda" de la SEAS.
[6]
S’anomenen
estepes blanques no pel color de les flors, que son grans i
vistoses d’un color rosa púrpura, sinó pel borrissol blanquinós que recobreix
les seves branques i fulles.
[7]
Ermita de dimensions petites amb planta rectangular i teulada a dues aigües
perpendicular a la façana principal. Conté una porta rectangular amb impostes i
una finestra en arc semicircular a la part superior de l’entrada. El coronament
de la façana ressegueix en forma esglaonada les dues vessants de la teulada. La
façana lateral dreta té dues petites finestres en forma d’arc escarser. El
sostre de l’interior del temple és de volta de canó. Les primeres noticies
conegudes de l’Ermita de la Salut daten de l’any 1661, quan el petit temple
estava dedicat a la Mare de Déu del Roser. L’advocació actual de la Mare de Déu
de la Salut no apareix documentada fins l’any 1748. Durant la Guerra Civil
espanyola, l’ermita va ser destruïda. Aquest fet comportà la seva reconstrucció
l’any 1939. Per celebrar-ho, el 23 de juny de 1940 els santfeliuencs pujaren en
processó per dur la nova imatge de la Mare de Déu. L’any 2002 l’ermita patí un
incendi.
