CRÒNICA DE LA 48ena SORTIDA XINO-XANO

UN TROS DEL CAMÍ ROMEU A MONTSERRAT: PASSEJADA DE VACARISSES A MONISTROL

No és fàcil acontentar ni fer les coses al gust de tothom. Havíem previst una sortida fàcil -més aviat curteta i amb poca dificultat-, amb transport públic –anar i tornar en tren-, amb un cert atractiu en l’itinerari –un vell camí medieval encara amb algunes de les seves restes i amb un paisatge de postal-... un bon lloc on dinar i per una zona on encara no hi haguéssim anat.

Tot això pensant en aquells/es de la colla que son menys “canyeros” o tenen més dificultat per a fer llargues caminades... però, en aquesta ocasió i per diverses i coincidents circumstàncies, l’assistència a l’excursió ha estat menys nombrosa del previst i, alguns dels qui hi ha vingut, han considerat la passejada –des del punt de vista d’esforç físic- un pel “fluixeta”. Que hi farem, ja ho hem dit, no és fàcil acontentar a tothom !!. Amb tot, el resultat final –ja ho veureu-, creiem, ha deixat a tots i a totes complaguts !!

A mi, personalment, m’ha satisfet. Clar que això dels gustos, com les preferències o els colors, és una cosa molt intima i subjectiva. Sempre m’han agradat “les pedres” i, davant les runes d’un castell, ermita, masia o –en aquest cas- un vell hostal i l’enllosat d’un antic camí, em complau imaginar com devia ser la vida i l’entorn d’aquests llocs quan eren “vius”...

Fem-ne la crònica, expliquem-ho.

Avui, a l’excursió, som sis xinoxaners i dues xinoxaneres (a l’hora de dinar, desprès del “cangur” amb els nets, se’n afegirà un altre). El dia, tal i com ha pronosticat en Joan Miquel en el seu “parte”, llueix magnífic.

Arribem a l’estació de Rodalies Renfe de Vacarisses, quan encara no son les 10 del matí. L’estació està envoltada d’urbanitzacions -d’aquelles que tan van proliferar, algunes de forma força anàrquica, cap els passats anys setantes-.

El pastis de la Ma. Rosa (quasi no hi som a temps
de poder fer la fotografia...)

Prenem l’anomenat “Camí de Palà” que va vorejant la riera d’aquest mateix nom. És un camí planer, una pista, que aviat deixa les darreres cases per entrar en una zona de conreus i bosc.

Al poc trobem un banc a tocar d’un camp de blat –curiosa barreja d’urbanisme i ruralitat-, un bon lloc per a esmorzar-hi. Així ho fem. Tot i les absències, no ens falta rés dels “complements habituals”: vi, olives, un exquisit pastis que ha fet la Mª Rosa, les tassetes de disseny, el cafè, la llet i les “gotes” !!!.

Passera sobre el torrent del Sellerés

Continuem per la pista tot contemplant, juntament amb d’altres arbres de ribera, els àlbers amb les seves platejades fulles. De tant en tant al costat del camí hi anem trobant, estratègicament col·locats, més bancs (dels de seure, no dels altres...) senyal de que aquest tros de l’itinerari és utilitzat pels veïns com a passeig peatonal. Arribem a un punt on, per unes passeres, travessem -per sobre- el Torrent del Sallerés i poc després -per sota- la carretera BP-1213.

La ruta continua pujant suaument -pel carrer anomenant “dels Torrents”- per un dels extrems d’una urbanització, fins que arribem a una bifurcació de camins (el GR-96 i el de la marxa Matagalls-Montserrat). Nosaltres seguirem la pista que porta la indicació “La Creu” i que coincideix amb els senyals, verd i roig, de la Matagalls-Montserrat. Al poc deixarem aquesta pista per agafar un corriol que puja dret, muntanya amunt, fins la carena de la Serra del Coll de la Portadora on trobem de nou una nova pista. Des d’aquest punt tenim un bon panorama sobre les valls dels rius Llobregat i Cardener –que s’ajunten a l’alçada de Sant Vicenç de Castellet-, la Serra de l’Obac amb el Turó de Tres Creus i al fons el, encara nevat, Pirineu.

Bassa del Coll de la Creu

El camí planeja, a uns 280 m d’alçada, passant pel costat d’una antiga i curiosa bassa -d’uns 7 x 4 m-  excavada a la roca i arriba fins l’anomenat coll de la Creu a les envistes de Monistrol, sota hi tenim la vall del Llobregat i davant l’impressionant muntanya de Montserrat.

Escala de l'Hostal de la Creu

A la dreta del camí hi podem veure les runes de l’Hostal de la Creu, el darrer que els romeus trobaven abans de travessar el Llobregat, arribar a Monistrol  i afrontar la pujada fins a Montserrat i des d’on molts d’ells veien, imposant però gairebé a tocar, l’objectiu del seu llarg viatge.

Detall d'una volta de l'Hostal

Ens entretenim tot contemplant les restes de l’edifici: les voltes del que degueren ser  les quadres i el celler; l’escala que pujava fins el primer pis on, ben segur, hi devia haver la sala-menjador, la cuina, el rebost i les habitacions principals; més amunt, a les golfes –amb fred a l’hivern i calor a l’estiu-, hi devien dormir els qui tenien la bossa més fluixa... però que volien passar la nit, sota teulat, dins la relativa “seguretat” de l’hostal.

Detall d'esglaó del Camí Romeu

A fora, pels voltants de l’edifici, en algun cobert auxiliar o al peu de la creu de terme que donava  nom al coll i a l’hostal, sota els estels i protegits únicament amb els propis capots, hi devien passar la nit els romeus o viatgers amb menys recursos o –parlem clar- els més pobres...

Detall d'empedrat del camí

Curiós aquest món dels vells hostals !!!. Potser en tindrem de visitar algun més... Fem una bona sèrie de fotografies d’alguns dels murs, l’escala, les voltes i altres detalls... el pas del temps, la solitud i algun desaprensiu “espavilat” –ja hem vist que de l’edifici s’han endut algun llarg esglaó, llindes i d’altres pedres treballades...-, ja ho sabem, son mals companys de les runes.

En algun lloc hem llegit que prop d’aquest edifici hi ha una font -sorprèn trobar una font dalt mateix de la carena però, llegim, que la configuració geològica i les filades de conglomerats que descansen sobre materials més impermeables, diuen, ho fan possible-. Intentem localitzar-la però, tot i que trobem –a uns cent metres de l’hostal- un racó humit i ple de vegetació, on te l’origen una torrentera, no estem segurs de que realment sigui, aquest lloc, la font que esmenta la ressenya.

Foto de grup davant de l'Hostal i Montserrat

Ens fem una fotografia de grup al costat del que queda de l’hostal, amb el massís de Montserrat com a teló de fons. Els qui més en saben, en Josep Fitó i en Josep Mª, ens van fent veure les diferents parets, agulles, camins, llocs i vies d’escalada d’aquesta mítica muntanya.

Detall d'enllosat del Camí Romeu

Reprenem la ruta baixant cap al Llobregat i la vila de Monistrol. El camí – que, diuen, te l’origen en una antiga calçada romana-, en molts trossos d’aquest costat, conserva els enllosats del paviment, els murs, els esglaons i el desguàs lateral -per a canalitzar i evitar l’erosió de l’aigua de pluja- del vell camí romeu. Està documentat que el rei Pere III el Cerimoniós, l’any 1342, va manar fer importants obres de millora i condicionament al camí. Anem retratant molts d’aquests detalls, encara, ben visibles i conservats.

Quan gairebé som a baix, passem a tocar de la masia La Coma –actualment un centre de salut i tractament terapèutic-, des d’aquest lloc tenim una visió “de postal” sobre Monistrol, als peus de Montserrat i amb les restes de La Bestorre –antiga torre medieval de defensa i senyals, feta volar pels borbònics durant la Guerra de Successió, que havia format part d’una xarxa de torres de guaita en el “temps dels moros”- presidint la vila.

Una mica més endavant arribem al barri de Monistrol que anomenen de “L’altra banda” (del riu) on hi ha l’estació dels FGC de “Monistrol-Enllaç” (punt de connexió de la línia Llobregat-Anoia R5 amb el Cremallera de Montserrat).

El pont Gòtic

Passem el riu Llobregat pel pont gòtic o pont dels pelegrins (1), des de dalt tenim un mirador privilegiat sobre el riu i els seus entorns. Quan arribem a l’altra riba travessem la carretera per un pas subterrani. Som a la part baixa de Monistrol, pel carrer “Del pont” anem pujant fins a la plaça porxada del “Bo,bo” (2).

Exposició sobre el Cremallera

Passen uns minuts de la una del migdia, com que encara és molt d’hora per al dinar, decidim anar –pels carrers de Manresa i Julià Fuchs-  a visitar la petita Exposició que sobre el Cremallera de Montserrat hi ha a l’antiga estació de “Monistrol-Vila”. El contingut de la mostra, promoguda per l’ Associació d’Amics del Cremallera de Montserrat i els FGC, recau bàsicament en la història de l'antic cremallera de Montserrat, a través de textos, fotografies, cartells gràfics, audiovisuals, material ferroviari i objectes recopilats i conservats al llarg dels anys. El nostre especialista exclusiu, en Josep Mª, ens il·lustra i complementa, amb els seus coneixements en la matèria, la visita.

Detall del Carrer Sant Joan

Retornem a la Plaça del Bo,bo i continuem pujant per l’emblemàtic carrer de Sant Joan (3) que ens porta fins a la Plaça de la Font Gran (4) on hi ha el restaurant Ca La Rosa on hem de dinar.

Ca La Rosa

Prenent

Avui, a la plaça de la Font Gran hi ha mercat. Mentre esperem a en Joan Miquel que -un cop alliberat del “cangur” que te amb els nets- vindrà a dinar, ens asseiem a la terrassa de Ca La Rosa per a prendre les tradicionals i merescudes cerveses i triar els plats del menú.

cervesses

El dinar. A un quart de tres, bona hora, ens entaulem al menjador –“amb el ressol que fa, dins estareu millor...” ens ha dit, amb franca cordialitat, el fill de la Rosa-. És al primer pis, on també hi ha la cuina –com a l’Hostal de La Creu... penso mentre pugem per una escala, oberta a barrinades on abans hi havia una gran roca-. Ja hi tenim la taula parada i ens porten els primers plats, renoi quins plats !!

 

i quina presentació !!:

amanides i carpaccio de vedella, és el que la majoria hem triat; als segons la tria és més variada: calamars planxa, conill a la brasa, peus de porc a la brasa, botifarra amb guarnició,... tot molt i molt be; mireu, mireu, les fotografies... 

De postres, quasi tots –no podria ser d’altra manera !!- triem el famós “mató de Montserrat amb mel” i rematem l’àpat amb els cafès i unes copetes d’ “Aromes de Montserrat” –com si fóssim gent de fiar ens hi han deixat l’ampolla, “hi he fet un senyal...” ens ha dit, però, el noi amb un somriure murri-. Que més podem demanar !! Coincidim que caldrà buscar noves excursions per la zona per tal de poder tornar a dinar a Ca La Rosa de Monistrol... Hem menjat i ens han tractat molt be, quasi com si fóssim de la família.

Foto "oficial" de tot el grup, no caminadors inclosos. Lamentablement algú va ocultar la senyera que hi ha al darrera. 

Desprès de dinar, uns –els qui tenen més sort i pressa- marxen cap a Barcelona en el cotxe d’en Joan Miquel ; mentre la resta anem paint el dinar,  tot baixant ( i desprès pujant), fins a l’estació de “Monistrol-Enllaç” per agafar el tren que ens retornarà a Barcelona.

En aquesta ocasió no hem comptat, amb els "equips de mesura" d'en Joan Miquel, per a poder medir els kilòmetres caminats però podem certificar que, en total, hem recorregut -des que hem sortit de l'estació de Vacarisses fins que hem tornat a agafar el tren a l'estació de Monistrol-Enllaç- uns 7 km.

Finalment, suposo, tots estarem d’acord que l’excursió, la visita “pausada” per la vila de Monistrol i el dinar han fet –en conjunt- que l’objectiu final de les Xino-Xano (passat una jornada amb una mica d’exercici, gaudint de la natura i del nostre patrimoni, xerrar i riure, menjar i beure –amb coneixement- i, sobretot, en un ambient de franca cordialitat, afecte, respecte i companyonia) s’ha acomplert.

Gràcies a tots i a totes i, especialment, a en Josep Fitó –l’organitzador d’aquesta sortida- per haver-ho fet possible.

Recordeu que la propera Sortida Xino-Xano serà el dijous dia 5 de juny, ja penjarem la CRIDA uns dies abans.

Una abraçada.


Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel i Pep.
  

NOTES:

1.- Aquest pont es va començar a construir l’any 1317, per a facilitar el pas dels romeus que anaven a Montserrat i que fins aleshores es veien obligats a passar el riu en una barca, les obres s’acabaren l’any 1336. És la construcció de les seves característiques més gran de tota la conca del Llobregat; te quatre arcades desiguals (una d’elles tapada) que es recolzen en uns grans pilars amb tallamars. L’arc més gran, per on normalment hi passa el riu, fa 37 m. d’ample –rècord de Catalunya- i 25 m. d’alçada.  El pont va ser parcialment dinamitat, el gener de 1939, a finals de la passada guerra civil. Reconstruït posteriorment, es va aprofitar l’ocasió per eixamplar la calçada, per a millorar el pas de vehicles, i fer les voreres, per a vianants, a costa d’eliminar els ampits de pedra del pont.

2.- Aquesta plaça, tal com ara la veiem, es remunta al segle XVII. En aquell temps era la plaça major del poble i el lloc on es feia el mercat setmanal. Aquí es balla, cada 20 de gener, el ball del “bo, bo” en honor de Sant Sebastià, advocat contra les pestes i patró de la vila

3.- Probablement, aquest carrer –dintre muralles- va ser un dels primers nuclis urbanitzats de Monistrol, una mena de carrer major i el lloc de pas dels nombrosos romeus que travessaven la població per anar a Montserrat. D’ aquest carrer en destaquen els grans casals senyorials. Els més notoris son Cal Cavaller, edificat des del segle XVI al segle XIX i per tant, un compendi de diferents estils arquitectònics i  Cal Gibert, restaurat com a casal cultural i sala d’exposicions municipal, que acull en el seu interior un antic molí d’oli. També és destacable la volta que hi ha al mig del carrer amb un finestral gòtic i els dos escuts de la part superior amb el blasó de l’abadia de Santa Maria de Ripoll, matriu de la comunitat i del santuari de Montserrat –tots aquests elements, segurament,  procedeixen del vell Palau Prioral que hi ha prop del pont gòtic-

4.- La Plaça de la Font Gran rep el nom de la deu que subministra d’aigua, tot l’any, al poble de Monistrol. La documentació sobre el seu aprofitament com a font es remunta al segle XIII, fins al segle XVI s’anomenava “Font de la Resclosella”. La seva aigua va ser usada, a més de per al servei de boca de la població,  per a regar els horts més importants –els anomenats Hivernal i de Maians-, fer anar els molins, els safareigs i aixoplugar els establiments de l’antic i poderós gremi de paraires que utilitzaven l’aigua de la font per al rentat, perxat i tintat de la llana. Sota la plaça (on ara hi ha un parc infantil) accessible des del Passeig de la Canaleta, encara es conserva el darrer safareig públic abastit per les aigües d’ aquesta font. Antigament, la Font Gran,  tenia deu brocs frontals i quatre de laterals dels quals sortia aigua permanentment; mig metre per damunt d’ aquests dolls, hi havia quatre brolladors més que feien de sobreeixidors. La reforma que es va fer l’ any 2002 li va canviat la fesomia. La Font Gran és la principal surgència del sistema aqüífer del massís de Montserrat. El terme de Monistrol concentra la major part de fonts del massís perquè la fondalada del torrent de les Guilleumes talla les capes fèrtils en aigua que es desplacen de ponent a nord. Aquest torrent també és conegut com el torrent de la Font Gran o de la Canaleta.  La plaça –la principal de Monistrol- està construïda sobre el curs del torrent. És un dels topònims més antics de la vila i el centre de la seva vida social i administrativa.

CRÒNICA DE LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2014

EMOTIVA PASSEJADA PER LA HISTÒRIA I ELS PAISATGES DEL ROSSELLÓ i L’ALT EMPORDÀ

(divendres 9, dissabte 10 i diumenge 11 de maig)

Divendres 9.- A darrera hora de la tarda ja estem tots asseguts, al voltant d’unes cerveses, a la terrassa de l’ hostal La Quadra de Maçanet de Cabrenys. Hem anat arribant, des de mitja tarda, a mesura que les obligacions d’aquells que encara cotitzen els ho han permès. L’hotel és molt acollidor i la família que el regenta –tres generacions- molt atenta i hospitalària.

Però cal anar per feina –el programa d’aquesta sortida, ja ho veureu, és dens i consistent- i, ara, toca anar a sopar. Quan entren al menjador entenem el perquè del nom de l’establiment: La Quadra. Ben segur que on som, sota d’unes rustiques voltes de pedra, hi degué haver antigament l’estable o quadra de la casa. El menjar però, variat, molt ben fet i presentat, és per a persones; m’atreviria a dir, per a gourmets (aquells que saben distingir i apreciar el bon menjar i el bon beure). Comencem doncs, be, molt be.

Després de sopar, en Joan Miquel ens convoca en assemblea per tal d’informar-nos sobre el programa previst per a l’endemà. El cronista ha de procurar donar fe del més important i destacable de cada sortida, per tant, ja en l’assemblea es fa evident una de les virtuts del promotor: l’impecable organització. 
Els itineraris, la previsió del temps, les visites, els horaris, els llocs on dinarem, els “kits de navegació” per a cada conductor, la

identificació -1 de 4, 2 de 4, 3 de 4 i 4 de 4- que hem de posar, als vidres de davant i de darrera, de cada vehicle, ... certament només queden, fora de control, els possibles “imprevistos”.

Després de la reunió, tothom a dormir que demà tenim feina.

Dissabte 10.-  Ens aixequem amb un molt bon dia. Els més matiners ja han fet un tom pel nucli central –que tenim a tocar- de la vila. En Joan Miquel ha demanat que l’esmorzar ens el tinguessin a punt un quart d’hora abans del previst. Ha fet be doncs al “bufet”, que la casa ofereix per a l’esmorzar, hi ha de tot: embotits, pernils, melmelades, mantega, fruita, formatges, pa de pagès,  pa de motlle, pa torrat, iogurts, pastes, codonyat, infusions, vi, taronjada, cafè, llet,... i la llibertat d’anar fent viatges als mostradors “entreté” molt al personal.... Comencem l’excursió ben carregats, cotxes i persones, de “combustible”.

L’itinerari d’avui –que podrien anomenar la Ruta de l’Exili dels republicans catalans i espanyols- ens porta, seguint bona part del camí que l’ hivern del 1939 seguiren milers de refugiats, pel Mas Perxés –on hi passaren la darrera nit, abans de l’exili, el President Companys i el lehendakari basc Aguirre amb bona part dels seus respectius governs- i on nosaltres hi fem una breu parada. Continuem fins l’enlairat poble de la Vajol, on prenem un trencall que ens portarà al coll de la Manrella –just a la línia de la frontera política amb el Vallespir- on hi ha un monument piramidal, anomenat “Temple de la Pau” en homenatge a Lluís Companys i als molts republicans que utilitzaren aquest pas en el seu camí cap a l’exili (1). 

Seguim, passant per Agullana, fins a la Jonquera on hi tenim concertada una visita guiada al Museu Memorial de l’ Exili. El contingut d’aquest modern museu, la documentació que s’hi exposa i les explicacions de la guia –de forma molt visual i pedagògica- és un recorregut per la memòria, la història i la reflexió crítica –lligant el passat amb el present-  sobre els totalitarismes, les guerres, els conflictes i els exilis que sovint provoquen. En sortim impressionats i amb el preocupant dubte, per les imatges que veiem cada dia als mitjans, de fins on és capaç d’arribar i quan desapareixerà definitivament la brutalitat humana.

L’ itinerari previst –i l’horari- ens retorna on realment som. Sortim de la Jonquera per la carretera que ens porta, primer, al Vallespir i, poc més enllà, al Rosselló. Quan som a el Pertús ens desviem per enfilar-nos, dalt la Serra de l’Albera, fins a la barrera que hi ha a uns 2 km del cim del Puig Neulós (1.257 m d’alçada), punt culminant d’aquest massís. Pel camí –una pista asfaltada- passem pel mig de boscos de sureres, roures, coníferes i una espectacular fageda que, en aquesta època de l’any, omple d’un verd lluminós tot el seu fullam.

De tant en tant, per fer bonic, un grup de vaques amb els seus vedells pasturen tranquil·lament.  Anem justos de temps –cal ser al restaurant d’Elna on hem de dinar, com a màxim, a les 13h 30’ (ja sabem que els francesos, a les 14h “tanquen cuines”...)- per tant no podrem “fer cim” i ens tindrem d’acontentar amb una curta caminada, fins al primer coll que hi ha després de la barrera, per a veure-hi el panorama.

Tot i que el dia s’ha anat emboirant, la visió que, des d’aquí dalt, tenim sobre la plana del Rosselló i la riba mediterrània val la pena.

Retornats als cotxes, baixem de nou a el Pertús i tot travessant la fèrtil plana rossellonesa i les poblacions de el Voló, Sant Genis de Fontanes i Banyuls dels Aspres arribem a Elna. Puntuals, a 2/4 de dues, som al restaurant Au Remp’ Arts situat en una recollida placeta, dalt la Vila d’Amunt, a tocar de la catedral.

Els primers plats del dinar han estat correctes (taula d’embotits i/o amanida de formatge de cabra); els segons (rellomillo de porc amb salsa emmental i/o bacallà “a la catalana”) tot i estar molt ben presentats, en opinió de diversos comensals i comensales, “podrien haver estat millor...” deu ser que no estem acostumats a la “cuisine française”.

Desprès de dinar, fer postres i prendre els cafès decidim estirar una mica les cames tot visitant l’exterior de la catedral romànica -del segle XI- i les places i carrerons que l’envolten.

El programa previst –encara ens queda la visita a la Maternitat Suïssa i a la platja d’Argelers- i, perquè no dir-ho, el “peatge” que hi ha a la porta d’accés ens desaconsella la visita a l’interior de la Seu i el seu famós i treballat claustre, de marbre blanc viat de blau, començat en el període romànic i continuat al llarg del gòtic (segles XII al XIV).

Per l’auto-route ens dirigim fins a la localitat d’Argelès-sur-Mer –en català Argelers de la Marenda- i més concretament a la seva platja,

el lloc on hi hagué del 1939 al 1941 el camp de concentració dels exiliats de l’estat espanyol.  L’ any 1999, en ocasió del 60è aniversari de la Retirada i l’Exili, l’associació Fills i filles dels republicans espanyols i infants de l'èxode i la vila d’Argelers van homenatjar aquest trist capítol de la història, batejant una avinguda amb el nom d' Avinguda de la Retirada del 1939 i col·locant un monòlit allà on hi havia el camp amb la següent inscripció, en francès, que traduïm:

“A la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats al camp d’ Argelers, després de la RETIRADA de febrer de 1939. La seva desgràcia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya del 1936 al 1939. Home lliure, recorda-te’n”.

Tornem després, per la carretera que va a Bages (la ciutat del Rosselló, no la comarca del Principat) a la Maternitat Suïssa d’Elna -situada al palauet modernista anomenat El Castell d’en Bardou- on hi tenim acordada una visita guiada.


La guia –que, puntual, ja ens està esperant- ens va explicant, amb el seu accent català “del nord”, la història d’Elisabeth Eidenbenz (2) –una mestra suïssa de l’Associació “Socors Suís als Infants” voluntària a la Guerra Civil espanyola - que en veure que als camps on a França  hi concentraven els exiliats d’aquest conflicte, a causa de les condicions, la desnutrició, les malalties i altres misèries, qualsevol dona embarassada estava condemnada a perdre el fill o encara pitjor a morir ella en el part, va decidir transformar un abandonat palauet en una llar de maternitat. Això va permetre salvar d’una mort gairebé segura –entre el 1939 i el 1944- a més de 600 infants i a moltes mares.

Aquesta ajuda solidaria es va estendre també a mares que vivien a la clandestinitat –recordem que el 1939 començà, també, la Segona Guerra Mundial- o que patien dures restriccions en temps de guerra: dones de l’estat espanyol, franceses, jueves, zíngares,... en total més de 15 nacionalitats diferents. I encara més, la seva determinació va permetre que els fills més grans d’aquests nounats, acollits també a la Maternitat, es beneficiessin de l’ajuda salvant-se d’una previsible mort. Des de la Maternitat es preparaven cada dia milers de dinars i racions de llet destinades als camps passant així de la caritat a la solidaria ajuda humanitària.

La visita ha estat, també, molt interessant, didàctica i emotiva i les explicacions que ens ha anat donant la guia molt complertes i -amb forces referències al testimoniatge del seus propis avis- molt sentides. Ens acomiadem del lloc i de la guia, agraint-li la seva atenció i fent-nos una fotografia de grup davant la primitiva escalinata d’accés a l’edifici.

Retornem a darrera hora de la tarda, després d’un jornada ben plena d’emocions i sentiments, fins al “nostre” hostal de Maçanet de Cabrenys. Mentre esperem -com ja és tradicional al voltant d’unes cerveses- l’hora de sopar, en Joan Miquel ens comenta el que tenim previst per a demà i encara tenim temps per a fer una volta pel nucli històric de Maçanet: el llarg carrer de Sant Sebastià, la parròquia romànica de Sant Martí, la Plaça Major amb la Societat de Socors Mutus i altres notables edificis modernistes i, al vell mig de la plaça, un dels símbols de la vila: la Vara o Maça de Rotllà –el mític heroi carolingi-  que hi és plantada des de l’any 1834 (3).

Quan és l’hora de sopar ens entaulem amb ganes d’assaborir les menges que, ben segur, ens han preparat la família de l’hostal. Així és i als postres, tot i que tots son molt bons, n’hi ha que repeteixen el mateix que ja varen tastar ahir (d’això se’n diu fidelitat...): “pastis gelat al whisky” o, com algú l' ha descrit: “gran iceberg de pastis per damunt d’un mar de whisky”... he,he...

Demà l’esmorzar serà a l’hora normal, ¼ de nou, no caldrà matinar però tot i això, son prop de les onze i tots ens anem retirant a les respectives habitacions.

Diumenge 11.-  Ens llevem amb el carrers molls i el cel ennuvolat. Quan arribem al menjador constatem que el veritable perill, però, és dins: avui hi tenim competència, una colla de ciclistes, com una veritable plaga, van i venen... venen i van... dels mostradors a les taules amb una familiaritat, continuïtat i constància que ens esparvera, sempre n’hi ha un parell o tres “picant” i carregant abundantment els plats... coneixen, des de fa temps, els generosos bufets que per a esmorzar posen a la casa i acumulen forces i energia per a la jornada !!!. Sort que la noia, que te cura d’anar reposant les viandes,  ha portat més bulls, més fuets, més formatges i més pernil... i ara si que, com que nosaltres ja hem pres posicions ho tenen una mica més difícil... caldrà compartir-ho, sense perill de que el menjar s’acabi  !!!

Amb les bosses i maletes carregades al cotxes (ahir a la nit ja vàrem pagar les despeses de l’estada) ens acomiadem, agraïts, dels hostalers. Segur que, en colla o individualment, tornarem un altre dia, els diem.

Prenem la carretera que per Figueres, Castelló d’Empúries i Empuriabrava ens porta fins a Roses on, al Port de Pescadors, hem d’agafar un “creuer”  el Safari V que vorejant la Punta Falconera, el Cap Blanc, el Cap Norfeu,






 la Punta de Sa Figuera, el far de Cala Nans i les nombroses cales i caletes del litoral ens portarà fins a la Badia de Cadaquès. 

Arribar a Cadaqués per mar –cosa, per altra banda, ben normal antigament quan la comunicació per terra era gairebé inexistent- és impressionant. Anar-se acostant, a poc a poc, al pausat ritme d’una barca, a aquest poble de blanques cases esglaonades i amb estrets carrerons arrecerats al voltant de la característica església de Santa Maria, és tot un plaer. Des de l’aigua podem apreciar, encara més, la bellesa d’aquest lloc que ha sabut conservar –sense alts i grans edificis ni impactants urbanitzacions- el tipisme i la serenor d’una vila marinera.

Desembarquem, tenim una hora i mitja per a donar un tom i badar pel poble. Aquí s’afegirà a la colla en Josep Mª que a pujat, espessament des de Barcelona –en tren i auto de línia-, per a compartir la jornada amb tots nosaltres.  Pugem fins a l’església, tafanegem les botigues, passegem pels empedrats carrerons i, encara tenim temps per a –tot fullejant els diaris- prendre unes cerveses i comentar “la desfeta de l’imperi espanyol i la greu situació del país” asseguts –com si fóssim rics indianos- en les taules del Casino. 

  

A 2/4 d’una tornem a desfer, en el Safari V, el recorregut fins a Roses. Quina sort, de nou una estona de plaent navegació per a contemplar –des d’un altre angle- aquest tros de costa on, gairebé sexualment,

la terra entra dins del mar i a l’inrevés amb una -al menys avui- amorosa abraçada. Amb temps per a reivindicar i aconseguir un canvi en la música ambiental que amenitza el viatge (hem aconseguit que, en mig de les rumbes i “petaneres” ens hi posessin alguna havanera), arribem al Port de Pescadors de Roses.

El dinar el tenim emparaulat al restaurant Ca La Paquita de El Port de la Selva, en un emplaçament privilegiat damunt del port i el poble. La carretera que, des de Roses, ens hi porta ha de travessar la península que forma el Cap de Creus, amb nombroses corbes. El que no ens ha passat en la plàcida navegació –el mareig- alguns l’han patit ara.

Arribem a Ca La Paquita, on ja ens tenen les taules preparades. El “pica-pica” ha estat be, però els segons –potser per tractant-se d’un preu de menú- han variat en funció del plat escollit (així els qui han demanat l’entrecot, l’han encertat i els han preferit arròs a la marinera o fideuà..., tot i que eren acabats de fer, ens els hem trobat força “covats”. Per aquesta raó, atorguem al restaurant un generós i justet aprovat (alguns –els qui han tingut pitjor sort- el suspenen).

Per la tarda tenim, encara, la darrera activitat i visita de la sortida: el Monestir de Sant Pere de Rodes. Arribem ajustats de temps, però –ens diu el guia- amb prou estona per a poder veure i conèixer els indrets i aspectes més destacables d’aquest conjunt monumental extraordinari. 

El jove i apassionat guia –amb un cert aspecte angelical- ens parla de l’origen del cenobi (al segle IX), de la llegenda sobre les relíquies de Sant Pere, de la portada de marbre obra del Mestre de Cabestany, de l’influent centre de peregrinació que va ser, 

de les característiques arquitectòniques del gran i alt temple, de la cripta, dels dos claustres –el del segle X-XI, inferior, i el del segle XII, a sobre-, del campanar i la bessona torre de defensa,...pràcticament no ens deixem rés. Ha estat una visita, del tot personalitzada, molt i molt interessant.

Al sortir, camí del lloc on hem aparcat els cotxes, contemplem l’aspecte majestuós del conjunt monumental, el seu privilegiat emplaçament i l’ impressionant panorama que, des d’aquest lloc, es domina.

Un cop som als vehicles, en Joan Miquel i la Mª Gloria ens conviden a una curta “escapada” fins a Llançà però l’assemblea, tot i agrair l’oferiment i tota la feinada que han tingut en l’organització de la sortida, prefereix –per l’hora que és i el camí que encara ens queda fins a Barcelona- donar la Sortida de Primavera 2014 per acabada.

Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència i participació i, repeteixo, als organitzadors –Mª Gloria i Joan Miquel- la més sincera enhorabona per  l’impecable feina d’organització. Tot un èxit, felicitats !!.

Una abraçada.

Text: Josep Arisa

Fotos: Joan Miquel Cortés, Josep Arisa i Ma. Rosa Escorsa    

NOTES.-

 1.- El monument -obra de l’arquitecte S.Boix i el picapedrer Lamas- es va construir, el 1981, en aquest indret no perquè el President Companys passés per aquest camí sinó perquè era una bona ubicació, més àmplia i accessible que la del Coll de Lli per on realment va passar Companys. Des del 1981 s’organitza en aquest lloc un homenatge anual a Lluís Companys el diumenge més proper als 15 d’octubre, data del seu afusellament al castell de Montjuïc de Barcelona.

2.- La historia de la Maternitat d’Elna va ser oblidada fins a la meitat dels anys 90. La va “despertar” Guy Eckstein, nascut a la Maternitat, i François Charpentier que era aleshores el nou propietari del Castell. La historiadora Assumpta Montellà va recuperar i documentar la història a La maternitat d'Elna. Bressol dels exiliats, amb el testimoni, entre altres, de la mateixa Eidenbenz (Ara Llibres, Badalona  2005), en el qual compara la seva acció amb la d' Oskar Schindler. El mateix any en que s’edità aquest llibre, l’Ajuntament d’ Elna va comprar a Charpentier l’edifici per a fer-ne un lloc de memòria històrica i com a exemple de l’acció humanitària i de difusió dels valors solidaris. L’any 2006 la Generalitat de Catalunya concedí a Elisabeth Eidenbenz la Creu de Sant Jordi.

3.- És una vara de ferro gruixuda, de més de 5 metres d'alçada, amb una anella al capdamunt per penjar-hi un fanal que ja no hi és. La van fer a l'antiga foneria que hi havia al costat de l'Arnera. Segons la llegenda, la va llençar Rotllà des del pont de Ceret; segons d'altres, des del castell de Cabrenys, a Serrallonga (el Vallespir). Mentre la llençava, per damunt dels Pirineus, va dir: "Allà on la meva maça caurà, Maçanet de Cabrenys serà".

Servei documental: Arisa, Molas & Co.


LA CONTRA DEL BLOG

Podia haver estat pitjor.

Quan hom comença una tasca sis mesos abans, es proposa unes fites ambicioses i escriu una mena de carta d'intencions en la convocatòria de la Sortida de Primavera en el Blog del Clan, tot el que no sigui un resultat perfecte en la realització, té un regust de fracàs.

I és que si un no pot assegurar-se que la nostra cronista jove pugui assistir-hi, si un no pot impedir que altres adquireixin compromisos patern - filials a Munich i Berlín respectivament, no té prou força per arrossegar les nostres dues adhesions més recents ni pot evitar les malalties pròpies i alienes de assidus xinoxanaires, el que ha de fer és suspendre. Perquè no és el mateix programar per vint i quatre que per quinze. Però després de tant de temps, desmuntar-ho tot em feia una mandra gegantina.

I a més de la mandra, representava un increment notable del pressupost perquè per regla general tota l'hostaleria de l'Empordà canvia de temporada baixa a alta a mitjans de maig. Ara hem sabut la raó en pròpia carn; El temps atmosfèric de la primera quinzena és insegur i ens ha impedit la visió nítida des de la carena del Puig Neulós, i ens ha castigat amb un petit xàfec al doblar el Cap Norfeu.

Com que el pla era massa ambiciós, hem anat a toc de xiulet tota l'estona i sovint alguns literalment amb "els pixats al ventre", presses que tanmateix no ens han permès d'acomplir horaris. Així no hem assolit el cim del Puig Neulós i hem fet salat a l'hora de dinar a Ca la Paquita. Hem fet tard però l'arròs no era salat, pitjor, era covat! Aquesta sortida m'ha ensenyat que en qüestió de restaurants les referències han de ser recents per anar segur. A diferència de l'Hostal La Quadra i del Restaurant Remp'Arts que l'havíem examinat feia poc temps, a Ca la Paquita no havíem tornat des del 2003.

Una sola cosa positiva puc remarcar, arribar a l'Hostal a una hora prudent i poder fer les canyes abans de sopar!

Per acabar, si he encès el desig de tornar a algú de vosaltres, encara que sigui a un sol punt del recorregut que us he fet tastar, em donaré per molt ben gratificat.

Joan Miquel Cortés