diumenge, 7 de febrer de 2016

CRÒNICA DE LA 65ena SORTIDA XINO-XANO


DE MATARO A SANT ANDREU DE LLAVANERES PEL TURÓ D’ONOFRE ARNAU

La nostra experiència excursionista -i l’edat- ens aconsella triar els itineraris de les sortides en funció, clar, de les nostres possibilitats i, també, de l’època de l’any. La sortida que hem fet aquest mes és de les que, des de feia temps, teníem pensades per al mesos d’hivern quan els dies acostumen (o acostumaven) a ser més curts, grisos i freds... i s’agraeixen els indrets, suaus, arrecerats i solejats. 

La passejada pel costat de les platges i les rieres, els camps de conreu i un turó –no molt alt- prop del mar i proper a les nostres llars (per a no tenir de matinar gaire) era, doncs, un bon esquer... i molts hi hem picat !!. Be, ens ha atret la caminada i, segurament, el dinar... , que d’això van, fonamentalment, les nostres xino-xano: esmorzar de picnic, exercici, gresca, debat (si les circumstàncies en son propicies), cerveses i tiberi !!!... he,he.

Per a no repetir l’itinerari que, de forma força detallada, ja varen descriure a la CRIDA i que s’ajusta -gairebé al 100 %- al recorregut que hem fet, guarnirem les fotografies d’aquesta CRÒNICA només amb alguna informació, comentari o afegitó “viscut” a la sortida o manllevat d’Internet. Per un altre costat, els filmets d’en Jaume (uns veritables documentals als quals ja ens estem adicto-acostumant) molt més visuals, dinàmics i amens acabaran convertint aquestes, a vegades feixugues, cròniques en “pallisses” del tot prescindibles. Ja ho veureu, temps al temps...

De moment, som-hi amb la crònica. El viatge d’anada en tren, sorprenentment, ha anar perfecte: còmode i puntual. Fins i tot n’hem agafat un que ha passat uns minuts abans i hem tingut d’esperar, un cop a Mataró, a la companya que ve des de Premià i que ha arribat en el següent tren. Al sortir de l’estació, en Josep Surdé -que viu a Llavaneres- ja ens hi està esperant.


Prenem el Passeig Marítim que voreja la Platja del Varador, la majoria fa estona que ens hem llevat i ja tenim gana. Encara no hem caminat mig quilòmetre que decidim esmorzar. Triem una de les graonades que permeten l’accés a la platja, ara tranquil•la i buida de gent. Fem el ja tradicional àpat: entrepans, vi, olives,... i, avui, en Jaume ens sorprèn amb un termo ben ple de cafè que, alguns, amaniran amb “gotes”. 


Ja amb millor cara seguim, passeig enllà, fins que som davant les Cases del Callao, antigues casetes de pescadors que els mataronins –afortunadament- han aconseguit salvar, separades de la sorra de la platja per un veritable bosc de palmeres i bellaombres (1). 

Al final del passeig, just a tocar de la sorra de la Platja del Callao, hi ha el Monument al GR-83 o Camí del Nord (2), un dels GR (senders de gran recorregut) més llargs de Catalunya. Donats com som a la polèmica, els més tecnificats de la colla -cadascun amb l’argument del que diu el seu GPS-, enceten un animat debat sobre si la  referència que, sobre el meridià hi ha gravada al monument ( 2º 27’ 21’’ ), és correcta o no... Ignorant com soc, no participo de la conversa i per això no us puc dir de que anava la cosa, ni qui ha guanyat “el debat”.

Travessem, per un pas inferior, la N-II i ens arribem fins l’ermita de Sant Simó (3) situada, al peu de l'antic camí ral, a l’altre costat de la riera de Sant Simó. Aquesta antiga ermita marinera és, encara avui, una de les de més renom en tot el litoral català pel que fa a llocs de devoció entre la gent de mar. Cada any, pels vols del 28 d’octubre –diada de Sant Simó, aquell pescador deixeble de Jesús-, si celebra un concorregut aplec o romiatge.


Continuem riera de Sant Simó amunt -clara “frontera” entre el nucli urbà de Mataró i els horts i camps de conreu que veiem a l’altre costat- fins que, seguint un indicador, la travessem per un pont. Som ja a les Cinc Sènies (4). Un espai agrari periurbà, amb una superfície de més de dues-centes hectàrees, entre Mataró i Sant Andreu de Llavaneres, proper a la línia costanera. Posseeix un ric paisatge que depèn en gran mesura de la conservació de l'activitat -en una zona amb fortes pressions urbanitzadores i especulatives- que li ha conferit la seva imatge: l’agricultura. Fins i tot nosaltres, urbanites com som la majoria, hi saben distingir -a l'aire lliure o en hivernacles- faves, pèsols, espinacs, julivert, maduixes,... Fins no fa gaire, ens comenta en Josep Surdé, s'hi podien trobar també cultius de planta ornamental, principalment clavells. Per la gran quantitat de càmeres de seguretat, tancats, reixes i rètols,... que hi veiem, segurament, un dels principals problemes que deuen tenir els pagesos son els robatoris. Abans el perill i els saquejadors només venien per mar, però ara... els tenim a terra i arreu !!.

Passem pel costat del vell aqüeducte (5), construït el segle XVIII, on hi ha també una font, aquesta més moderna. Des d’aquest punt tenim una molt bona visió del Turó d’Onofre Arnau on ens dirigim.


Deixem el Camí de les Cinc Sènies o antic Camí de Mataró a Llavaneres o Camí del Mig (com, ens diu en Josep Surdé, també és anomenat) per a dirigir-nos, per un trencant, vers una frondosa fondalada envoltada d’alzines, roures i canyissars. En Surdé –que encara te els genolls ressentits- ens diu que ell continuarà Camí del Mig enllà i ens esperarà, al mateix camí (nosaltres, al baixar del turó, l’hem de tornar a agafar), dalt del pont que travessa la carretera G-31E i la riera de Mata.



Passat el petit bosquet prenem un corriol, de fet una pronunciada torrentera, que s’enfila turó amunt fins un planell, dalt del serrat, amb grans pins. Ens aturem, amb l’excusa de contemplar el panorama, per a recuperar l’alè... Mirant en direcció a l’interior veiem, envoltada de pins, la casa protagonista de la telesèrie “La Riera” i darrera seu la serralada del Corredor.
  

Uns metres més amunt arribem a un creuament de camins, on deixem el GR-83 (que hem anat seguint des del monument de la platja) per agafar un sender, a la dreta, que ens porta fins la Torre d’Onofre Arnau (6) o Torre de Can Triter o Torre de Mata (com els agrada, als mataronins, batejar amb diferents noms un mateix lloc... potser per això els diuen “capgrossos”...!!!). Aquesta torre defensiva, dels segles XV-XVI, amb espitlleres i una porta (actualment tapiada) a l’alçada del primer pis, devia ser –com en moltes altres masies properes a la costa- la torre-refugi de Can Triter (les restes d’aquesta antiga casa es poden veure al costat de la torre), davant les freqüents incursions del pirates. 

Per un senderol que surt de darrera de la torre arriben, tot seguit, dalt del Turó d’Onofre Arnau on hi ha una moderna torre de guaita contra incendis, el vèrtex geodèsic i uns llentiscles d’arrels segurament centenàries (7). Contemplem el panorama que, a 360º, tenim sobre les muntanyes i valls de l’interior, el litoral i la costa –fins a Barcelona i encara més enllà i Maresme amunt-. Ens hi fem, també, la fotografia i gravació de vídeo oficials dels caminadors. 


En Josep Surdé, quan encara no havíem arribat –entretinguts com estàvem  a la torre i restes de Can Triter- dalt del turó, ja ens ha trucat per telèfon un parell de vegades dient que ell ja fa estona que és al punt de trobada, dalt del pont, del camí. El veiem, alt i complaent com és, com un autèntic Princep Blau però en aquest cas no espera ni va a rescatar cap jove princesa sinó a una colla de “madurs”, romàntics i (encara) atractius companys i companyes... El mes passat, el nostre personatge de conte era la Blancaneus, aquest el Princep Blau, el que ve...


L’itinerari, que portem imprès, ja diu que per baixar del turó “...ho farem per un corriol poc fressat, en direcció sud-est, que a mesura que anirem baixant es farà menys evident encara...”. Qui ho ha escrit, s’ha quedat curt. La baixada (si és que és per on ho fem nosaltres... i és evident que no hem sigut els primers, ni els únics a fer-ho) és un pendent, molt pronunciat i relliscós, que enmig de seques mates de bracera o travalera, ginestes, pins, alzines, figues de moro i alguns fruiters salvatges va descendint, pel mig de velles i abandonades feixes, fins a trobar de nou el camí de les Cinc Sènies anomenat, també, aquí de les Vinyes d’en Sumells. El seguim, pel mig de moderns i innovadors hivernacles, conreus i vivers.




Ens retrobem amb en Josep Surdè i continuem la ruta descrita passant pel costat del Club de Golf, algunes impressionants “casetes” del seu entorn i el Passeig de la Riera de Llavaneres en direcció al restaurant on dinarem.


Anem molt be de temps i en Surdé ens proposa entrar al Parc de Sant Pere, un espai urbà enjardinat amb un petit estany –on hi podem veure diferents especies d’ànecs i tortugues d’aigua, prenent l’ombra els primers i el sol les segones- i, on nosaltres, també hi fem temps fins l’hora de dinar.



Passem per davant de la capella de Sant Pere del Morell, documentada des del segle XIV i que des del segle XVII va ser la seu de la confraria de pescadors. L’actual edifici, construït els any cinquanta del passat segle, té tres naus amb un porxo a l'entrada i campanar de planta quadrada al darrera.
  

A les dues en punt fem cap al restaurant Can Pere Joan on ja ens tenen la taula preparada. Desprès de les preceptives cerveses ens serveixen el menú. Cal dir que les racions son generoses i els plats ben cuinats i casolans: musclos a la marinera, pebrots farcits, carpaccio, arròs, calamarsons amb ceba, mongetes del ganxet amb botifarra, ... per citar, només, els que recordo. A les postres en Jaume ens convida a bon cava per a celebrar que ell i la Mª Rosa han sigut, de nou, avis. Brindem a la salut de tots –pares, avis, família, els presents i els qui avui no han vingut...- però molt especialment per a que la Laia creixi sana, gran i maca (donant, però, només la justa i necessària feina als avis...). Fem també, entaulats, la foto de tota la colla d'assistents a la sortida.


Desprès del café i la sobretaula ens acomiadem, agraint a tots i totes la seva assistència a la sortida i emparaulant-nos fins a la propera.

En Joan Miquel ens informa que en l’excursió d’avui hem recorregut des de l’estació de Mataró fins a l’estació de Sant Andreu de Llavaneres 10,8 km.  

Una abraçada a tots/es.

Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel, Enric i Pep
Vídeo.- Jaume  https://youtu.be/vqsVGKEYerA

     
NOTES.- 

1.-  La bellaombra és un arbre (phytolacca dioica) originari de l’Amèrica tropical, molt freqüent en parcs i jardins, que es pot fer força gran. Els “americanos” , un cop retornats a Catalunya, sovint en plantaven als jardins de les seves “torres” perquè els evocava els paisatges d’ultramar. Te la soca potent i nuosa, s’adapta be en d’altres climes temperats i es resistent (tot i que pot reduir el nombre de fulles) a les concentracions elevades de sals al sòl. Hom l’anomena bellaombra perquè la seva capçana, ampla i ben plena de fulles grosses i perennes, projecta -especialment els calorosos dies d’estiu- una agraïda ombra.

 2.- El GR-83 va des del mar al Canigó, des de Mataró a Prades de Conflent. El tram final d’aquest sender, entre Beget (Ripollès) i la Menera (Vallespir), coincideix amb el camí que molts exiliats republicans –entre finals de gener i començaments de febrer de 1939, més de 5.000-, al final de la Guerra Civil tingueren de fer per a creuar la frontera amb França. També  coincideix amb el meridià ( 2º 27’ 21’’ ) que passa per aquest punt.  És un gran monòlit, obra de l’arquitecta Dolors Periel, erigit el 2005. L’escultura, de forma quadrada, està feta de tres materials: ciment, ferro i acer inoxidable. L’obra es complementa amb una peça corba, de 9 metres de llarg, que sorgeix de la sorra i segueix el meridià recolzant-se en un mur on hi ha el perfil dels Pirineus. A la nit aquest arc es veu il•luminat gràcies a la línia de llum que projecta la fibra òptica que hi ha al seu interior.

3.- Mn. Josep Colomer i Busquets, en el seu minuciós estudi “L’ermita de sant Simó. Recull de dades històriques”, comenta que és l'any 1429 quan per primera vegada se cita aquest topònim referit a un lloc de culte. En tot cas no serà fins al 1553 quan una primitiva ermita hi serà bastida. Més tard, a partir del 1611, es realitzen obres més importants, les quals conformen el temple que avui dia podem contemplar. Abans de 1936 l'ermita de Sant Simó havia conservat tota la seva imatgeria original, així com objectes i documents que donaven fe de tot tipus d'activitat marinera al llarg dels segles. Una col•lecció d'exvots aportaven informació sobre la intervenció del sant en empreses marineres, naufragis o, fins i tot, en activitats corsàries, com la que protagonitzà l'any 1691 Pere Silvestre, patró de l'embarcació "Sant Cristòfor" contra unes galeres de pirates barbarescos a les ordres de Suliman Anaut, just davant de Mataró. Aquest fet d'armes quedà recollit en un exvot esculpit a la llinda de la sagristia de l'ermita de Sant Simó, el que suposa un document excepcional de l'època. La façana va ser restaurada el 1951 i decorada amb uns esgrafiats obra d’en Francesc Serra que representen un pescador i la seva família.

4.- Podeu conèixer millor les Cinc Sènies amb el vídeo:
https://www.youtube.com/watch?v=fbwBEwI2R7Q
o visitant el blog de la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró:
http://cincsenies.blogspot.com.es


5.-  Situat al costat del camí, actualment encara està en ús. L’origen de l’aigua que transporta és la mina de Can Noé (la mina Vella) al paratge dels Vidals que aportava –en els bons temps- 25.000 litres/dia d’aigua. Va ser l’any 1775 quan Francesc Boter i Torres realitzà les obres per canalitzar aquesta aigua, l’any següent hi havia construïdes 81 arcades. L’any 1885 s’aixecaren uns plànols on hi consten els noms  de les cinc masies que n’aprofitaven l’aigua (d’aquí el nom de les Cinc Sènies). Podeu veure més informació sobre aquest patrimoni de Mataró a:


6.- Son molts els historiadors (potser copiant-se els uns al altres) que afirmen que dalt del Turó d’Onofre Arnau hi havia l’anomena’t Castell de Mata que, diuen, donà origen al nom de la ciutat: Mataró. El castell, documentat el 1040, com a possessió dels comtes de Barcelona i més tard dels Castellvell-Montcada. A partir del segle XIV passà a mans dels Sant Vicenç (1303),  d’Arnau Ballester (1341) i Pere de Màrgens (1366) escrivà i conseller reial. Fruit d’una de les mostres de descontentament i revolta dels pagesos, va ser destruït abans del 1416. Tenia que ser un gran castell emmurallat, amb sales per als nobles i per a la guarnició, cisternes, masmorres, magatzems,... diuen els cronistes que quan va ser destruït “...uns seixanta homes armats pertanyents a diferents parròquies del Maresme van assaltar i incendiar el castell de Mataró...” i que “...es va necessitar el transcurs de més de vuit dies i vuit nits cremant-se perquè quedés inhabitable...”. Tenia doncs que ser un castell de grans dimensions. Això no encaixa amb les característiques físiques i l’espai disponible dalt del turó, ni amb les fons documentals i excavacions arqueològiques fins ara efectuades (que només hi ha trobat restes del que devien ser torres de guaita, medievals i potser més antigues). Aquest és l’argument, gens descabellat,  utilitzat per alguns estudiosos que apunten la tesi de que el veritable castell de Mataró (el Civitas fracta), que tindria una esglesiola adjacent amb el nom de Santa Maria,  estava situat aproximadament en el promontori on avui hi ha l'església-basílica de Santa Maria de Mataró, dins l’actual ciutat. Evidentment, dalt del turó d'Onofre Arnau hi havia una construcció batejada amb el nom de castell. Es tractava però d’una senzilla torre de guaita, potser amb uns annexos per als sentinelles, que ha desorientat molta gent a l'hora d'imaginar-se el veritable emplaçament de l'autèntic castell de Mataró. Una hipòtesi, pensem, amb molta lògica.  

7.- El llentiscle (Pistacia lentiscus) és un arbust perenne de fulles compostes que en molts llocs del Països Catalans s’anomena mata. La presencia de mates en aquest indret podria molt be ser l’origen del topònim Mata. A l’escut de Mataró hi ha, també, present les quatre barres i una ma que agafa una mata.


LA CONTRA

Avui, en aquesta Contraportada, us he de confessar que estic content. I ho estic perquè jo, com qualsevol, li agrada que li donin la raó.

M’explico, són cada cop més xinoxanaires que reconeixen un fet que vaig començar a dir ja fa una pila d’anys. La motivació que ens empeny a fer excursions una vegada al mes és reunir-nos al voltant d’una taula, al igual que els ciclistes de cap de setmana ho és l’esmorzar de forquilla.

Llegums, una mica de proteina i
vi amb gasosa... menjar sà !!!
Tant estic convençut d’aquesta afirmació, que fins i tot em vaig atrevir a escriure-ho l’abril del 2014 en la convocatòria de la sortida de primavera: “perquè volem tenir una excusa per aplegar-nos i sentir les vivències de l'un i de l'altre en el cada vegada més breu (afortunadament) espai de temps que hem restat sense veure'ns. I, és clar, menjar i beure mentre petem la xerrada”.

Doncs el resum d’aquesta 65ena xino xano és que hem caminat raonablement prou. Més de deu quilòmetres no es pot considerar una “mariconada”, (perdó per l’expressió políticament incorrecta) encara que sigui en un lapse de temps prou perllongat com per ser realment més xano que xino i tot sense esforçar-nos massa per no posar en risc les nostres veteranes articulacions. Tot plegat aconseguit amb un tempo pausat que després ha afavorit la menja profitosa i la conversa animada.

Llavors, com que ja no pretenem fites alpino-esportives, ens conformem amb comprovar que malgrat un dolor aquí o un altre allà (o potser això és la demostració) seguim vius i que, malament el dia que no et fa mal res!

I si a sobre mengem tot allò que no ens convé però que ens ve realment de gust, doncs... Objectiu aconseguit!!!

Joan Miquel