CRÒNICA DE LA 113ena SORTIDA XINO-XANO

 

.

ANADA (I TORNADA) A L’ERMITA I EL CASTELL DE FARNERS

Aquests mesos pre-estiuencs, quan la calor comença a prémer, procurem fer les nostres passejades per llocs frescos, ombrívols i a poder ser, protegits del sol. Per això, en Josep Fitó ens va proposar fer aquesta caminada per la comarca de la Selva, sortint de l’ombrejat Parc de Sant Salvador, seguint un bon tros de la Riera de Santa Coloma i enfilant-nos, després, pels boscos i corriols -carregats d’alzines sureres- que envolten aquests dos interessants monuments.

El punt de trobada, un cop a Santa Coloma de Farners, ha estat l’aparcament públic que l’ajuntament te al costat del Parc de Sant Salvador. Tot i que l’hora prevista era a les 9h 30’, els més matiners i puntuals -precisament els que hi han acudit des de “comarques”- quan el gros d’expedicionaris hi hem arribat, ja ens  estan esperant. És ¼ de 10 del matí. Salutacions i abraçades i, com que ja hi som tots, anem per feina.

L’esmorzar.- Deixem els cotxes “descansar” al pàrquing i a peu, clar, travessem la riera per un pont mixt (per a vehicles i per a persones) i entrem al Parc. Ens sorprèn, agradablement, la sensació de frescor. Situat a la confluència de les rieres de Sant Hilari i de Castanyet, és un dels indrets més interessants i populars de la ciutat. Hi ha una gran arbreda -la majoria plataners d’ombra però també verns, salzes, tells, pinastres, castanyers i algunes alzines-, passejos, àrees de lleure per a que hi juguin els infants, nombrosos bancs (de seure), un petit i endreçat “xiringuito”, algun monument -com el dedicat a Sant Salvador d’Horta obra de Gloria Morera [1] i a la sardana [2]- i la font de Sant Salvador [3], on hi tenim previst esmorzar.

Tot indica que l’aigua que hi raja  és molt apreciada, no solament pels habitants de Santa Coloma, sinó per visitants d'arreu que sovint fan llargues cues per omplir-hi garrafes. Per això l'Ajuntament va decidir posar un cartell on s'indica la quantitat d'aigua que es pot recollir (16 litres per dia i persona). El fet ens sorprèn. Des que nosaltres hi hem arribat i hem pres “possessió” d’un dels bancs que envolten la font, no han deixat de venir persones -curiosament dones-  amb una gran quantitat de garrafes de plàstic (potser unes 15 o 20 lligades amb un cordill i formant una llarga “cuca”) disposades a recollir-hi aigua. Suposem que, un cop plenes, vindrà algú més a ajudar-les a transportar-les fins a un vehicle que les esperarà a la porta del Parc...

Esmorzem, alguns veuen vi de la bota i piquen alguna oliva, ens endolcim amb les galetes de la Conxita i els bombons de xocolata d’en Carles; només per això val la pena venir a les xino-xanos... !!!. Fem “un trago”, d’aquesta aigua “tant especial”, directament d’un dels brocs de la font (dels tres que hi ha, el del mig raja més) i n’omplim les cantimplores... Alguna “virtut”, que potser no sabem, deu tenir... !!!. Si, al llarg del dia o aquesta nit, n’heu notat algun efecte (per íntim que sigui) ja ens ho explicareu...

Un cop carregades “les piles”, plens d’ànim i entusiasme ens disposem a començar l’excursió.

Un parell de companys -un d’ells lesionat a una cama- pujaran amb un cotxe, seguint la “carretera de Farners” que, un cop passat el pont mixt, es dirigeix per bona pista fins a l’ermita de Farners. Ens seran molt útils per a “recollir”, de tornada, a alguns dels que hi pujarem a peu.

 

La caminada.- Travessem el Parc, seguint el passeig que voreja la riera, fins al final. Avui, a la riera, hi baixa poca aigua però l’amplada de la llera i alguns grossos troncs i brancatge que, per aquí i per allà, hi ha ens indica que, quan baixa plena, ho deu fer amb rabior i força.

Una mica més enllà, sempre pel costat de la riera, passem a tocar de la font Picant. És situada en un conjunt de petits replans graonats. Te, també, una estructura amb bancs de pedra amb una placa dedicada al frare dominic Sant Dalmau Moner -que, entre els anys 1291 i el 1341, va viure a Santa Coloma de Farners-. Un rètol -com els agrada, a les autoritats de Santa Coloma, posar rètols a les fonts !!!- explica que conté més de 1,5 mg/l de fluorur i que no és adient pel consum dels lactants i, en general, pels nens de menys de 7 anys. Actualment la font raja una mica més avall, gairebé a tocar del llit de la riera. Tot i que a nosaltres l’advertiment no ens afecta, passem de beure aigua... ja ho hem fet a la font del Parc i les barreges, diuen, no son bones... !!!

Continuem. La ruta segueix -indicada amb senyals de color taronja- per un corriol que circula paral·lel a la riera, inicialment de manera planera i per dins del bosc. Mica en mica, però, ens anem allunyant del pas de l’aigua al mateix temps que ens enlairem lleugerament. Els companys que obren la marxa, es troben al ben mig del camí dues petites serps -que semblen de la mateixa espècie i molt joves- que s’estan barallant... una a fotut una bona queixalada a l’altra, deixant-la mig estabornida... quina deu haver estat la causa de la baralla ?, misteris de la natura. 

Lluita de serps...

Poc més endavant, anem a petar a una pista forestal planera que ens talla. Davant nostre, enfront i a la dreta, hi ha un gran viver d'arbres ornamentals i fruiters: les Basses. Seguim per la pista, a l’esquerra, vorejant els camps del viver fins arribar a una pista cimentada, amb un pont a la dreta que salva la riera. En aquest punt hi ha l’indicador que porta a la Gorga d'en Vilà, una petita resclosa -que forma el gorg- construïda per al proveïment d’aigua de rec. Nosaltres, avui no hi anirem i seguim per la pista asfaltada.

Una mica més amunt arribem a una bifurcació de camins, l'asfalt segueix recte i, a l’esquerra, una pista de terra està barrada al pas de vehicles per una cadena. En el punt de confluència de les dues pistes hi ha un rètol que ens diu que som a Les alzines balladores. Aquest lloc -explica el cartell- era un espai obert i planer envoltat de pins i alzines, on antigament era costum de ballar-hi sardanes en tornar, per la tarda, de l'aplec de Farners. L'audició durava fins al capvespre. El costum va perdurar fins als passats anys cinquanta. Ara, les sardanes tenen lloc, el dia de l'aplec, al costat de l'ermita de Farners.

Continuem per la pista asfaltada, deixem a la dreta l’entrada a Ca l’Oller -una finca on només hi veiem una gran porta de ferro però que, diuen, està molt ben arranjada-. Passem pel trencant que porta a Ca n’ Oliveres i a tocar de l’hípica de Can Miquel -ens entretenim contemplant-ne els cavalls, grans i petits, que pasturen en un tancat-. Poc més amunt, l’asfaltat s’acaba i desprès d’un revol on la pista gira a l’esquerra, trobem la casa rural de Can Miquel. Un indicador ens confirma que anem bé.

Continuem pel camí ample, tot i que els indicis del pas de vehicles per la pista pràcticament han desaparegut. Dona la impressió que anem per una pista oberta per a desboscar. Veiem forces alzines, mig despullades de suro. Fins fa poc anàvem seguint les senyals de color taronja (del “camí vell de Farners”) que s’alternaven amb les de color blanc (de la “ruta de les 10 ermites”). Ara només en trobem, de tant en tant, de blanques. El que si hem trobat, a tocar del camí, és un bon nombre d’ufanoses maduixes; les noies, podran fer postres després de l’esmorzar...

Un senyal, a l’esquerra, ens diu que deixem el camí més o menys ample i ens enfilem per un corriol que puja serrat amunt. El sender segueix amunt, fent ziga-zagues, per dins del bosc. Sort que, de tant en tant, anem trobant senyals blanques, sinó pensaríem que ens hem perdut... Tenim la impressió que estem remuntant pel vessant oriental de la carena del Turó del Vent, si és així, anem bé.

Anem guanyant alçada, al fons de la vall hi hem deixat els
camps amb els vivers per on, fa poc, hem passat...

Aquesta darrera part del camí, els últims 20 o 30 minuts del recorregut, son -com a mínim per a nosaltres- un pèl durs, però no impossibles. Anem per un sender estret, amb pedres amples entre arbres i sotabosc, amb una mica més de pendent que tot el recorregut anterior. Però no ens espantem i continuem endavant... quin remei ens queda, sinó !!!

Quan sembla que ja hem superat la pujada i hem arribat dalt de tot i que llavors, el camí baixarà fins el esperat pla on hi ha l’ermita, aquest continua -planejant o pujant suaument- per un indret ombrívol i amb grans roques. Arribats a un racó, fresc i ombrejat, amb grosses pedres, molses i falgueres ens hi asseiem, uns breus minuts, per a reposar. No pot faltar gaire més, diu el que -sembla- ha estudiat l’itinerari...però, francament, tampoc les te totes... i si el camí porta a alguna de les 10 ermites, però no a la de Farners ?, pensa sense dir-ho.

El racó on hem fet la darrera pausa... al cap de ben
poc ja érem al pla de l'ermita de Farners.. uffff. 

Continuem i, de sobte, el camí s’obre davant d’un assolellat pla, on hi ha l’ermita de Farners [4]. Quina alegria trobar-hi als companys que ens han precedit i que ja hi han arribat una mica abans (alguns ja son camí del castell). En asseiem, satisfets, a tocar de l’ermita i a l’ombra d’una grossa alzina que hi ha a tocar d’unes barbacoes per a fer-hi berenades i tiberis...

El castell de Farners des del porxo de l'ermita. Sota
l'ombra d'una alzina quatre excursionistes reposant

Pujada al castell.- Un cop a l’ermita, fer un petit esforç més i pujar al castell és una oportunitat que val molt la pena. Continuar fins el castell és un recorregut d’uns 300 metres i, un cop allà, podrem gaudir d'unes vistes magnífiques de les Guilleries i la plana de la Selva. Així doncs, agafem una pista ampla que marxa en direcció nord-oest. Al cap d'uns 150 metres arribem a un petit replà on la pista mor, som al collet de la cisterna, situat entre el turó del Vent, al N, i el del castell, al S.

Passem a frec de la cisterna, ben protegida per una barana, feta -allà on no hi ha la paret de roca- amb carreus ben picats, que recull l'aigua que baixa del rocam que formen els dos turons. Per uns graons excavats a la penya accedim a la portalada -de ponent- d'entrada al castell de Farners [5]. Aquestes portes acostumen a estar -gairebé sempre- obertes als visitants, cosa que és d'agrair.

Detall de la cisterna del castell de Farners

Ens passegem per dins del recinte, contemplant-ne tots els racons i detalls. Per unes escales metàl·liques ens enfilem als camins de ronda del perímetre i entrem dins la torre mestra, pujant-hi fins dalt de tot. El panorama, sobre bona part de les muntanyes i valls de l’entorn, es impressionant. Entenem, però, que un bon tros de les Guilleries queda, des d’aquest punt, tapat per l’anomenat turó del Vent. Per això, dalt d’aquest puig rocós, hi construïren una segona torre de guaita que vigilava la resta de panorama i les valls que no es veien des del castell.

El senyor del castell prenent el sol primaveral,
tot contemplant els seus dominis...

L'ermita de Farners des del castell

Els i la més “canyers/a” de la colla, veient que encara els queda un punt més alt per pujar -el Turó del Vent fa 442 m d’alt, 13 m més que el turó del castell- decideixen pujar-hi. Mentre, els qui hi hem pujat després som dins del castell, veiem des de dalt de la torre que ja s’hi estan enfilant ... “No ho podíem deixar passar... ens falta veure el panorama de l’altre costat...i valia la pena !!!”, ens han dit.

Panorama, vers la plana de La Selva, des de la torre.

El Turó del Vent, des del castell.

Tot i que els estudiosos del romànic de Catalunya medieval diuen que: “al costat del castell, unit per un petit coll s'aixeca el Turó del Vent, on encara es conserven restes de fortificacions relacionades amb el castell, en alguns punts, es conserven fins a cinc filades d'alçada. Hi ha també diversos forats de pal excavats a la roca. Totes les restes d'aquest turó semblen correspondre a una torre isolada que formaria part del castell, unida per un recinte murat exterior que es troba molt enrunat. Els nostres companys, de la vella torre de guaita o d’aquestes restes, ens han dit, que no n’han sabut trobar cap rastre.

Retorn a l’aparcament del Parc de Sant Salvador.- Una molt bona pista comunica, en uns 4 km, l’ermita de Farners amb el pàrquing on aquest matí hi hem deixat els cotxes.

Amb el cotxe dels dos companys que hi ha pujat a primera hora, hi baixen a tres dels qui han fet la pujada a peu. Quan arribin a baix, tornaran, fins l’ermita, per a recollir-ne a tres més. La resta de xino-xaners/a desfan el camí fins al pàrquing, seguint -a peu- aquesta mateixa pista, però de baixada.

A 2/4 de dues, estem tots al pàrquing. En total, els qui han fet tota l’excursió a peu, pujant fins el castell, el turó del Vent i baixant per la pista, han fet un recorregut de 10’4 km i uns desnivells acumulats de +/- 335 m.

 

Dinar.- Amb els cotxes ens dirigim fins al restaurant La Sala de Farners, on ja hi tenim el dinar encarregat i, segurament, la taula parada. Està situat a tocar d’un polígon industrial, però podem dir -sense mentir, ni desmerèixer a ningú- que no s’hi fà “menjar de restaurant de polígon”... Quan passen uns minuts de les dues de la tarda, l’hora convinguda, arribem al restaurant. Dos dels companys, que només han vingut a fer-nos costat pel dinar, ja ens hi estan esperant.

Ens entaulem i, mentre ens preparen els plats del menú -que ja hem triat, prèviament, per WhatsApp- demanem les cerveses de ritual. La noia que ens atén, ens en “canta” un bon nombre de tipus i marques. Avui si que, amb la calor, les esperem amb delit i les trobem i “baixen” que dona gust !!.

Ens van servint, els plats triats, primer els primers i després els segons. En Adam, el responsable i ànima del restaurant, ho ha fet molt be. Cap error. Sobrava, en principi, un arròs negre, però després hem descobert que el “despiste” era de qui l’havia triat (en Pep) que quan ha vist la bona pinta del musclos a la brasa, ha patit un sobtat i inconscient atac d’amnèsia, i ha dit que ell havia triat musclos... Després s’ha donat compte de l’error i s’ha disculpat. Cap problema, ha dit l’ Adam, de musclos en tinc més... i ha obsequiat la ració d’arròs sobrant a un dels presents que, per aquesta raó, n’ha sortit guanyant... els musclos que havia demanat i, de “propina”, l’arròs. Tots contents.

Penso que tots els plats (tallarines al aglio olio, amanida de formatge, musclos a la brasa, arròs negre, timbal de mongetes amb botifarra esparracada, xurrasco de vedella, llobarros i orades a la brasa,..) han estar molt be. Dels postres han triomfat, penso, els pastissos de pastanaga i el de ratafia...

Musclos a la brasa.

Hem fet la rifa de l’ampolla de vi XINO-XANO i avui, l’agraciat ha estat el degà de la colla, en Josep Lluís. Hi ha hagut, també, l’obsequi d’una ampolla extra de vi XINO-XANO per a en Pep en motiu d’haver estat seleccionat per Districte Municipal de Sarrià-Sant Gervasi per a rebre -la propera tardor- la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona; “Ja veieu que fotre rotllos, a vegades, també te premi...” ha dit en Pep, emocionat i agraït pel detall. Enhorabona als dos i gracies a la colla.

Premí, en aquesta ocasió, al degà de la colla !!!

Premi, especial, per a l'"honorable"
proposat a la Medalla d'Honor de la Ciutat

Demanem a la noia que ens ha servit que ens faci la foto del grup d'avui. Aquí la teniu:

Mireu, quina colla més maca i riallera... !!!

En Adam és també una mena de brocanter, enamorat de les velles peces. Restaura -ell mateix- motos antigues i -sense adulterar-los- vells mobles i estris dels d’abans (maquines de cosir, estufes de ferro fos, aparells de radio, calaixeres, vitrines,...). Que decoren alguns racons del restaurant. Ens hi hem trobat molt a gust, hem dinat molt be i ens hem sentit molt ben atesos.

Detall d'un racó del restaurant

Prenem els cafès, passem comptes, ens acomiadem de l’Adam i afegint “al sac” una molt profitosa i agradable xino-xano, ens emparaulem -segurament- per a la propera sortida, la 114ena, del dia 7 de juliol, que potser -tenint en compte que ja serem a l’estiu- serà més cultural-gastronòmica que esportiva. Us mantindrem informats.

Gràcies a tots i totes per la vostra participació, amistat i companyia.

Una abraçada.

 

Text.- Pep

Fotografies.- Enric C., Carles B., Elena S. Enric S. i Pep.

    

---

[1] Aquest monument es va erigir l'any 1989 per commemorar el cinquantenari de la canonització de Sant Salvador d'Horta. Aquest sant franciscà va néixer a Santa Coloma de Farners l'any 1520, de nom Salvador Pladevall, i va morir a Sardenya l'any 1567. El seu sobrenom és degut al fet d'haver passat mots anys al convent d'Horta de Sant Joan.

[2] El monument a la sardana es obra, de l’any 1981, de l’escultor de Santa Coloma de Farners, Josep Martí Sabé (1915-2006) en motiu de ser declarada, Santa Coloma, Ciutat Pubilla de la Sardana. 

[3] La Font de Sant Salvador ja era utilitzada pels habitants de Santa Coloma a mitjan segle XVIII, però no va ser fins a la Revolució del Setembre de 1868 quan es va intentar crear una zona pública que s'obrí finalment l'any 1895. Inicialment la font recordava una capella i hi havia una imatge del sant damunt del broc.  Seguint la llegenda que explica com sant Salvador va fer el miracle de fer sorgir l'aigua d'una roca, l'Ajuntament -l’any 1975- va decidir fer portar una gran roca al parc, a prop de l'antiga font, i va canalitzar l'aigua perquè hi sortís per tres brocs. Al brollador central, que sol rajar més, li arriba aigua d'una deu diferent als sortidors laterals. El raig central té una concentració més alta de fluor que la dels costats. Els tres brocs son d'acer inoxidable en forma de caneló obert.

[4] Als peus del castell de Farners hi ha el santuari dedicat a la Mare de Déu, un edifici d'origen romànic, ampliat i modificat al segle XVIII. Es desconeix la data de la primera capella però està documentada la seva reconstrucció l'any 1200, promoguda pel senyor del castell, Ramon de Farners. D'aquell edifici en resta l'absis semicircular i una part de la nau, coberta amb volta apuntada. Al segle XVIII es va allargar el temple, s'hi va afegir el creuer, amb cúpula el·líptica i un gran atri porxat i cobert amb teulada a dues aigües. La llinda d’una finestra té gravada la data de 1766. L'any 1883 es construí l'escala i el cor. S'hi venera la Mare de Déu de Farners, una talla d'origen romànic molt modificada (només és romànica la part del tronc), restaurada l'any 1998. S'hi celebra un aplec anual el primer diumenge després de l'Ascensió.

[5] Situat dalt d'un turó, a 429 m d’alçada, prop de l'antic camí de Santa Coloma a Sant Hilari, el castell de Farners degué ser construït cap al segle XI, època en la qual apareix documentat -l’any 1046- al jurament de fidelitat del vescomte Ramón Folc de Cardona al comte Ramón Berenguer I de Barcelona. L’any 1060, el castlà de la fortalesa era Ramón I de Farners. Posteriorment va passar als Vilademany, sempre però, sota el domini superior dels vescomtes de Cardona. Pocs fets d’armes ens han arribat d’aquest castell; segurament la seva principal funció era la de talaia de la contrada i de refugi en cas de perill. Tingué un papar protagonista durant les guerres dels pagesos de remença en que el castell va ser ocupat, l’any 1462, pel capitost Pere Joan Sala que amb una tropa de 800 homes s’apoderà de Santa Coloma i, encara, el 1489, tres anys després de la Sentencia de Guadalupe -que abolia les servituds feudals- quan els pagesos exclosos dels seus beneficis, revoltats de nou, assaltaren i ocuparen el castell. Un dels darrers serveis prestats per la fortificació es produí el segle XVIII, durant la guerra de Successió,  quan el castell fou transformat en caserna d’un regiment borbònic. Després, segurament, el lloc quedà abandonat. El castell, format per una torre mestra central, de planta rodona i un recinte emmurallat trapezial al seu voltant, es troba en molt bon estat de conservació després d'haver estat restaurat recentment (els anys 2001-2003) Cal destacar-ne les espitlleres i els merlets. Des de dalt de torre mestra es divisa un bon panorama. La torre té un diàmetre de 8,40 m i una alçada de 12 m. Fora del recinte murat hi ha, com ja hem dit, una cisterna feta amb carreus ben picats que recull l'aigua que baixa del rocam. Damunt les roques, incloent-hi la cisterna, hi ha restes de la muralla exterior.