diumenge, 7 d’abril de 2013

CRÒNICA DE LA 36ena SORTIDA XINO-XANO




LA VALL DE LA RIERA DE PINEDA, SANT PERE DE RIU I EL TURÓ DE MONTPALAU
 
L’emoció i el suspens, en aquesta sortida, han estat servides des del primer moment. Serem catorze, set sortirem de Barcelona, una pujarà al tren a Premià, un altre ho farà a Cabrera, tres aniran en cotxe fins a Pineda i dos vindran només al dinar, finalment serà així ?. Certament, així ha estat, be només hi hagut un petit canvi: el que tenia de pujar a Cabrera, quan el tren hi ha arribat, no hi era (i això que en Josep Lluís, amb una bona envergadura, és fàcil de veure !!). Al poc ens ha trucat per telèfon dient que havia anat fins a Pineda en moto i que ja ens estava esperant a l’estació. La recollida dels xino-xaners s’ha culminat feliçment quan -després d’un curt recorregut pels carrers d’aquesta vila- hem arribat a la plaça on hi ha l’església i hem comprovat que els tres companys que completaven el grup ja ens hi estaven esperant. De moment, cap sorpresa, tot correcte.

 
Després de les salutacions de rigor i d’entretenir-nos contemplant l’esgrafiada façana barroca de l’església parroquial de Santa Maria i l’ inscripció que, a la llinda del portal, recorda el saqueig i l’ incendi que els pirates turcs -l’any 1545- causaren a la població, matant o captivant -a més a més- a 70 “ànimes”..., comencem la caminada.

 
L’itinerari senyalitzat pel Parc del Montnegre i el Corredor i la Plataforma “Salvem la Vall de la Riera”, després de travessar –per uns pas soterrani- la carretera N II, ens porta davant de Can Jalpí o Can Coll, un important mas del segle XIV (1). Continuem.

 
Sortim del nucli urbà de Pineda per l’històric camí de la Rectoria Vella, nom d’un mas del segle XVII que era la residència -fins als inicis del segle XX- dels capellans de la parròquia de Sta. Maria. Els lladrucs d’una bona colla de gossos que, ara, la custodien fan que reprenguem el camí sense gairebé aturar-nos. Ens anem endinsant a la vall, entre camps de conreu, coberts agrícoles i alguna petita indústria, davant nostre podem veure el característic turó cònic de Montpalau i, al fons i als seus peus, el viaducte de l’autopista. L’itinerari, pel costat de la riera, passa uns 50 m per la carretera que de Pineda va a Hortsavinyà a tocar del, segurament centenari, pi de Can Cànovas. Les senyals ens allunyen de la riera i ens fan enfilar, entre naus i camps de conreu, vers els vessants boscosos del turó de la Guàrdia. La pista es transforma en camí i, després, en un corriol que entra dins d’un bosc barreja de pineda i alzinar. Un lloc ideal, diu en Joan, per a esmorzar-hi. Així ho fem.

Pi i masia de Can Cánovas, al fons el Turó de Montpalau.
 
 
Avui han “fallat” alguns dels proveïdors habituals, però ens en hem sortit prou be: no hem tingut brandi, però si rom amb mel...; ha faltat la xocolata, però no el “brownie” de la Montserrat...; no hem pres el cafè en les tassetes de “disseny”, però ho hem fet en uns gots de plàstic que han resolt el problema...; sense oblidar l’imprescindible vi i les olives. Reconfortats, doncs, reprenem l’excursió.
 
 
El corriol va guanyant alçada sobre la vall, cosa que ens permet diferents vistes sobre els camps de conreu del pla, el Montpalau, la carena de Ca l’Oliver amb el mas Castellar i la torre de Sant Jaume, Can Cànovas –gran casal del segle XIV amb la seva torre quadrada- i, tocant a mar, els barris extrems de Pineda i de Calella. Ens sorprèn, tants anys després de les famoses ventades i nevades, la gran quantitat d’arbres caiguts i troncs i branques seques que hi ha escampades arreu. A mitja pendent anem vorejant, entre pins i alzines, un parell de clotades fins que, de forma decidida, baixem de nou al pla on hi ha la riera. Estem en un lloc on la vall s’estreny i el camí passa per sota el viaducte de l’autopista C-32. Alguna cosa, però, no ens quadra: teníem d’haver trobat o vist l’aqüeducte romà de Can Cua i no ha estat així (2). Possiblement aquesta resta arqueològica, situada al fons de la vall, ha quedat als nostres peus, mentre passàvem pel corriol a mitja alçada del turó de la Guardia. Un cop som sota l’autopista la tranquil·litat de l’entorn queda torbada pel soroll del pas dels cotxes i el brunzit de la planta depuradora d’aigües de l’Alt Maresme que tenim davant. 
   
 
Arribem al paratge, apartat del soroll, de la Font del Ferro on hi veiem, també, un petit pont-aqüeducte romà –que formava part del mateix sistema de transport d’aigües del de Can Cua-,  restaurat el 2012 a proposta de la Plataforma “Salvem la Vall de la Riera de Pineda” entitat que porta molts anys lluitant per la salvaguarda i dignificació de la vall i el seu patrimoni.
 
 
 
Agafem la pista emporlanada que puja cap a l’antiga parròquia de Sant Pere de Riu (3). Quan hi som, una persona -que després ens dirà que és “en Mateu de Campdevànol”- ens pregunta tot rient: “Que us heu perdut ?” al contestar-li, decidits: “No, aquest lloc està previst en la nostra ruta i hi hem vingut expressament...”, tenim la sensació que li hem donat una gran alegria. És el responsable -amb la seva esposa- de l’església i l’antiga rectoria (avui casa de colònies) annexa i, en bona part, el mantenidor i restaurador del lloc.

 
 
A la petita plaça que hi ha al costat de l’església i davant l’antiga rectoria hi estem xerrant una bona estona (de fer qui més parla, amb una gran varietat de temes i històries, és en Mateu...). Li demanem si podem visitar l’interior del temple i molt amablement ens fa una “visita-guiada” per tots “els seus dominis”: primer el comunidor –que, després d’una “rigorosa” recerca històrica, han recuperat instal·lant-hi la coberta del porxo-; després, el petit Museu –creat per aquest matrimoni-, que hi ha a la planta baixa de la torre-comunidor, amb peces històriques relaciones amb el lloc, la pagesia i l’art religiós; passem seguidament a la casa rectoral, molt acollidora, neta i endreçada; des d’on entrem, pel cor, a l’interior de l’església (en Mateu, competent, ens connecta l’ il·luminació i la música ambiental...); acabem la visita al cementiri rural que hi ha davant l’actual porta d’accés al temple. Aquí ens mostra un detall curiós: una tomba, buida, preparada per a rebre –quan calgui- al seu previsor propietari...; aquest és el modista Manuel Pertegaz que, des de l’any 1961, te una de les seves residències a Pineda –el mas Castellar que te adossada la torre de Sant Jaume-, relativament a prop de Sant Pere de Riu. No podia haver triat, aquest conegut dissenyador, un lloc més discret i tranquil per a la seva, segurament definitiva, morada !!.  Agraint al senyor Mateu la seva cordialitat i atenció  continuem l'itinerari –amb una certa preocupació pel temps que hem emprat en la llarga, però interessant i sorprenent, visita-.
 

 
 
 
 
Baixem de nou fins a la Font del Ferro, aquest indret -de fàcil accés amb vehicle- va estar molt degradat fins l’any 2007. Un cop més, els amics de “Salvem la Vall de la Riera” amb la col·laboració de l’Agrupament escota “Montpalau” de Pineda, varen fer-hi una important i meritòria tasca de neteja i rehabilitació. Passem pel costat del, també, recuperat i restaurat moli fariner de Can Marqués (4). Travessem la riera i ens aturem davant una nova mostra del patrimoni històric i cultural de la vall: el Forn de Calç de Can Marques (5). Com ja hem pogut veure al molí fariner, uns pedagògics plafons informatius ens il·lustren sobre les característiques i funció d’aquestes construccions.

 
 
Deixem el forn a la dreta i seguim el camí remuntant l’obaga del turó de Montpalau. Passem a tocar de Can Teulada la pista continua, en franca pujada i fent alguns revolts, flanquejada per alzinars que es van esclarissant a mesura que guanyem alçada fins que assolim el coll dels Altars (192 m). Un cop dalt, els qui han volgut, s’han enfilat encara més amunt fins el cim del turó de Montpalau (267 m). Un corriol  hi puja, carena amunt, en uns deu minuts. Quan gairebé som dalt, passem pel costat d’una sitja -per a emmagatzemar el gra- de l’antic poblat ibèric que hi havia en aquest lloc. Un cop al cim hi podem veure les restes del castell de Montpalau (6) i una privilegiada panoràmica sobre la vall de la riera de Pineda, el Montnegre i el litoral  que va des de Calella fins gairebé Blanes. Retornem al coll dels Altars i prosseguim l’excursió davallant, ara, per la solana. La pista, amb un acusat pendent, va baixant en mig de pinedes, algunes atzavares i un terreny saulonenc fins que arribem a l’ermita de Sant Rafael, pràcticament al peu de la muntanya. Aquesta capella, construïda el 1908 i restaurada fa pocs anys, presenta ara un aspecte de total abandó: la façana plena de grafits i pintades, la porta oberta de bat a bat i l’interior desmantellat. Col·locats a l’absis i envoltats de pins ens fem la foto de grup de la sortida.
 
 
Seguim per la pista fins arribar a l’esplanada de Can Martorell, lloc on hi hagué l’abocador de Pineda, clausurat i parcialment restaurat l’any 1994. Per un corriol que passa per un petit bosc arribem a un ample túnel –apte també per a vianants- que travessa, per sota, l’autopista.

Deixem enrere algunes hortes fins que arribem a la ermita de Sant Jaume i a l’entrada de la finca particular –tancada- que condueix al mas Castellar i a la torre de Sant Jaume, la casa d’en Pertegaz. La pista que surt de davant mateix de l’ermita ens retorna, en uns 20 minuts, a la parròquia de Santa Maria de Pineda punt final del nostre recorregut d’avui.
 
 
A la porta del restaurant Can Formiga, a tocar de la parròquia, ja ens esperen la Carme i l’Enric que, en aquesta ocasió, només han vingut al dinar. Hi tenim la taula parada, prenem les cerveses reglamentàries i un molt bon menú. El tracte, familiar i agradable, i el menjar que ens han ofert en aquest lloc, coincidim tots, que ha estat “de categoria”.
 
 
Després de dinar, ens acomiadem dels que marxen en els vehicles propis –cotxes o moto- i la resta agafem el tren que ens retornarà a casa.

 
Moltes gràcies a tots i a totes per la vostra assistència i participació a la sortida i fins la propera Xino-Xano que serà, recordeu-ho, el dijous 9 de maig –després de la Sortida de Primavera 2013-.

 
En Joan Miquel ens informa que, segons els seus equips de mesura, en aquesta excursió hem caminat 15,5 km.

 
Una abraçada.
 
 
NOTES.-
 
(1).- Precisament un dels seus antics propietaris -el notari Jaume-Joan Coll- va ser una de les víctimes de l’atac corsari del 1545, captivat i més tard rescatat. Segurament per això, el 1561 es construí la torre de defensa adossada a la casa que, mutilada, encara hi podem veure.

(2).- Aquest itinerari –amb senyals de color verd i blanc- no passa exactament per l’aqüeducte romà. Per a visitar-lo, cal desviar-se de la ruta i seguir per la carretera d’Horstsavinyà uns 200 m més amunt del pi de Can Cànovas i a l’alçada de Can Cua, a la dreta de la carretera i al mig d’un camp, veureu una construcció d’un 30 m de llarg amb quatre arcs sencers: és el vell aqüeducte romà. També s’hi pot anar, des de la Font del Ferro, agafant la carretera que va a Pineda poc després d’un quilòmetre, a l’esquerra, hi ha l’aqüeducte.

(3).- D’aquesta església es tenen notícies documentals, com a mínim, des de l'any 1185. Poc després, el 1246, se sap que a través d'una butlla papal d'Innocenci IV, la parròquia, juntament amb Santa Maria de Pineda, passà a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda. L'església de Sant Pere ha constituït, durant segles, el centre d'un poblament dispers en masos els estadants dels quals s'han dedicat, fonamentalment, a l'explotació del bosc. Fins a 1836 constituí municipi independent i, des de llavors fins al 1929, va dependre d’ Hortsavinyà. En aquell any Sant Pere, com tot el terme d’ Hortsavinyà, passà a integrar-se al municipi de Tordera, del qual depèn, administrativament, en l’actualitat. Tot i això els vincles eclesiàstics i veïnals sempre han estat amb Pineda fins al punt que el temple també és conegut amb el nom de Sant Pere de Pineda. L'edifici manté l'estructura romànica original, del segle XII, amb nau i absis, i un característic campanar tardà, de planta quadrada, coronat per un pinacle piramidal amb merlets graonats. El seu aspecte actual és, en gran mesura, fruit de les ampliacions realitzades durant el segle XVIII, període d’un cert esplendor a la vall i en aquesta parròquia rural. No obstant, també s'observa –especialment després del treballs de restauració- la decoració original de l'absis romànic, a base d'arcuacions cegues i lesenes, de tipus llombard.

(4).- És aquest un dels nombrosos molins –n’hi ha 11 de documentats- que al llarg dels segles hi ha hagut a la riera de Pineda, És una construcció amb una estructura modesta, de planta baixa rectangular i amb teulada d’un únic vessant. El complementa una bassa amb uns contraforts encara ben visibles. En documents de començaments dels segle XVI ja s’esmenta aquest molí que deixà de funcionar com a tal, segurament, a la segona meitat del segle XIX. Va ser restaurat l’any 2003.

(5).- Aquesta construcció va ser feta per a la cocció de pedra calcària (en aquest sector de la vall hi ha afloraments de roques d’aquest tipus) en una data que, almenys fins ara, no s’ha pogut precisar i, es creu, va estar en servei fins l’any 1920. El forn és una mena de gran olla troncocònica amb la base inferior més ampla. Les utilitats de la calç cuita eren diverses: es feia servir com a morter per a la construcció, per emblanquinar i desinfectar parets, per l’agricultura, com a producte medicinal, etc.

(6).- Cal destacar que aquest castell tenia un paper de fortalesa militar, no una funció residencial o d'habitatge permanent. La seva funció era més aviat simbòlica, d'intimidació de la pagesia i punt d'encontre esporàdic dels cavallers en les seves guaites (tasques de vigilància) nogensmenys, la visió que es té des de dalt del cim tant de la costa com dels vessants del Montnegre és tan extraordinària com estratègica. Molts segles abans de la construcció del castell, el lloc havia estat ocupat per un assentament ibèric que ha deixat nombrosos vestigis, datables a partir del segle IV aC, poblament que va tenir continuïtat en època romana. Probablement, la major part de la pedra d'aquest antic assentament degué ser utilitzada per a l'edificació del castell medieval, que es troba documentat des de mitjan segle XI, quan Umbert Odó i la seva muller Sicardis, senyors del Montseny, juraven fidelitat al comte Ramon Berenguer I pels castells de Montpalau (Mont Palaz) i Gironella. Durant el segle XII, els vescomtes de Cabrera van anar adquirint el ple domini de la jurisdicció de Montpalau, possessió que van mantenir fins al 1574, quan va ser venuda a Francesc de Montcada, marquès d'Aitona. Durant el segle XVII, la batllia de Montpalau comprenia els termes de Pineda de Mar, Sant Pere de Riu, Hortsavinyà, Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Calella, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Iscle de Vallalta. Dels Montcada va passar per via matrimonial als ducs de Medinaceli l’any 1756. De la fortalesa medieval ens han arribat alguns murs, que defineixen un recinte de planta quadrada. Al centre del castell s'alçava la torre cilíndrica de l'homenatge; sembla ser que fou enderrocada –es poden veure, encara, fragments i grans blocs dels panys de paret- durant la revolta dels pagesos remença, vers el 1485. Hi ha restes d'un segon recinte més modern de murs més gruixuts inacabats i que s'hauria construït cap al segle XV, durant la guerra entre Joan II i la Generalitat, millora impulsada pel militar Bertran d’Armendariz. D’aquesta època son els angles acuradament acabats i la finestra de punt rodó, construïts amb un tipus de pedra diferent que la resta de murs i més ben treballada. Després d’aquestes obres és quan es considera que es va abandonar, inexplicablement, la fortificació. El castell incloïa una capella dedicada a Sant Miquel (de la qual avui, en prou feines, en resten els fonaments) documentada des del segle XII.


Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Joan, Montserrat B. Antonio, Laia i Enric.