CAMINADA
PRIMAVERAL AL SALT DEL MIR (SANTA MARIA DE BESORA)
A la primavera, amb el
temps, mai se sap... Havíem passat uns dies de sol però també de pluges i ni
tant sols els homes i dones del temps s’atrevien amb un pronòstic ferm : “Pluges a les comarques de muntanya, però no
a tot arreu, tot i que també tindrem clarianes..”, és a dir, tothom
content però nosaltres no sabíem de cert si ens mullaríem o no...
Dimecres, va ploure per la
zona on anàvem però dijous ens despertarem amb un cel radiant, sense cap
núvol... Perfecte, així pel Salt del Mir hi veurem baixar força aigua, vàrem
pensar... Gairebé sempre l’encertem !!!.
Passats uns minuts de les
nou del matí, l’hora convinguda, ens trobem tots els cotxes i els excursionistes
davant l’ajuntament de Santa Mª de Besora. La Queralt, la mestressa del
restaurant “Els Bufadors”, entra i
surt atenent alguns clients que prenen el sol matiner i els tallats o carajillos a la porta de l’establiment. “Ens veurem després, a les dues i aquest
cop, no pateixis, que serem ben puntuals...” li diem tot rient.
Després de les salutacions
amb els qui han anat directament a Santa Mª de Besora (els altres ja ho hem
fet, pocs minuts abans de les vuit, al punt de trobada de Barcelona), comencem
la caminada.
La caminada.- Sortim de Santa Maria de Besora des de darrera l’ajuntament, on hi ha una
bona zona d’aparcament (que sempre es bo de saber).
El poble està enfilat en un
vessant assolellat, per damunt de la riera de la Foradada i encarat a les boscoses
serres de Cogulera i de Bellmunt. Fent la seva històrica funció el castell de
Besora, dominant-ho, vigila omnipresent tot l’entorn.
Anem baixant, suaument per
una pista en direcció a la casa de
l’Adam [1].
Ens impressionen els verds prats que tenim per sota i que graonats van baixant
cap a la riera. Un ramat de cabres que, atipant-se de la fresca i tendra herba
hi pasturen, hi dona el toc pastoril... “Ca
macu...”, “ca bonic...”, “quin dia més bo hem arreplegat...”, “on esmorzarem...?” amb aquest ordre i
amb creixent intensitat anem sentint aquestes frases. “Esmorzarem ara, tot seguit trobarem la font de l’Adam i allà ben segur
ho podrem fer...” contesta el qui ha preparat l’excursió.
 |
| Font de l'Adam: a esmorzar !!! |
L’esmorzar.-
Passada
la casa de l’Adam, arribem a la font: dues grans arcades amb uns abeuradors (darrera hi ha com
una cambra que deu ser on hi ha la deu...), un tub de plàstic aboca un bon raig
d’aigua sobre una de les piques... però hi ha força mullader per terra i (com
que d’aigua de la font, nosaltres, no en beurem...) decidim tirar una mica més
enllà i muntar la “paradeta”, amb les olives damunt unes pedres, en un racó
solejat del camí.
 |
| Esmorzant... hi som tots (fins i tot el fotògraf). |
Esmorzem, alguns asseguts en
un marge i la majoria a peu dret, tot fent camins cap a on son les olives i demanant,
de tant en tant -per ajudar a fer baixar l’entrepà-, la bota de vi...
Amb el cafè i les “gotes”
(que faríem sense la Mª Rosa i en Jaume... !!) la Conxita ens ofereix unes molt
“cruixents” i bones pastes.
Reprenem
la caminada.- Satisfets, al punt de les deu, continuem la
caminada. Entrem en una zona de bosc, roures, algun pi roig i forces alzines.
Hem vist que n’exploten la fusta segurament per a les encara necessàries,
practiques i romàntiques llars de foc. El camí puja, lleugerament, fins que
arribem a una petita clariana, amb un creuament de pistes, és el collet de les Pedregoses. Continuem per la
pista que, girant a l’esquerra, s’endinsa per dins d’un alzinar -amb alguns
exemplars segurament centenaris- i un espès sotabosc de boix.
 |
| Camí del collet de les Pedregoses |
Quan ja portem recorreguts,
aproximadament 1,7 km, arribem a la pista que comunica la carretera de Vidrà
amb el veïnat del Mir. En aquest punt hi ha un panell informatiu que ens ajuda
a anar situant diferents punts destacats de l’entorn, com el santuari de
Bellmunt -que tenim, dalt de la serra, davant-, Sant Salvador del Prat, el salt
del Mir, etc. Venint per aquesta pista més transitada, poc abans d’arribar on
som hi ha el gran casal anomenat El
Noguer [2].
 |
| Arribant al veïnat del Mir. No hem parat de xerrar... però encara ens queda corda !! |
Continuem, girant des de
l’encreuament a la dreta, per la pista principal en direcció al veïnat
del Mir. Aquest tros de camí és un molt bon mirador cap el nord: Identifiquem
l’Adam -per on hem passat-; el poble; el turó cònic, amb les runes del castell
de Besora i la vella església romànica de Santa Maria, al capdamunt i tot
seguint -direcció ponent- els plans de
Revell; darrera el poble, en primer terme, la Serra de Bufadors i al fons, nevat, el
Pirineu amb un cim que identifiquem com el Puigmal. Espectacular.
 |
| Panorama des del veïnat del Mir: El turó del castell i el poble. Darrera la serra dels Bufadors i al fons el Pirineu. |
Arribem al veïnat del Mir, molt endreçat -com li agrada
dir a en Josep Maria-, amb nombrosos testos amb flors i una monumental alzina.
És un nucli de cases format per El Graell amb una de les característiques
pallisses de la zona amb una gran volta, el Pous, el Molinot i El Mir- amb la casa
pairal i, també, la cabana (reconvertida en restaurant, la “Cabana del Mir”).
Passem entre la casa i la pallissa
i anem baixant pels quintans del Mir,
on les pastures -amb nombrosos cavalls- obren una gran clariana en un paisatge
forestal amb vistes a les obagues de les serres de Bellmunt (pràcticament
davant nostre) i a llevant (més a l’esquerra) la de Curull.
La pista va baixant, fent
alguns revols i envoltada de vegetació i bosc de ribera cap la riera que
travessarem per una curiosa i bonica passera
o pont de fusta. Aigües amunt hi podem veure, encara, les restes d’una
petita resclosa que acumulava
l’aigua per als molins (les restes dels quals trobarem més avall).
 |
| El pont |
 |
| La resclosa |
Si ens fixem en la llera del
riu, veurem -paral·lels al pont- uns curiosos forats quadrats que sostenien els
vells pilars de fusta d’un pont anterior, més ample, que permetia el pas dels
carros que anaven (amb gra) i tornaven (amb farina) dels molins.
És un racó amb un cert
encant i el dia -seré, clar i solejat-, a fe de Déu, que hi acompanya. Ens hi
estem una estona, contemplant el paisatge, fent fotos, bromes i sentint la
remor de l’aigua.
Just passat el pont, trobem
l’indicador que, a l’esquerra, assenyala el camí que -per la masia i el coll de
Bosquetell- va al santuari de Bellmunt. Nosaltres agafem el corriol que, a la
dreta, va cap els molins i el salt del Mir.
 |
| La impressionant (i perillosa) comporta |
 |
| El Salt del Mir, espectacular, des de la comporta. |
Retornem a la pista, que al
costat d’un derruïda construcció (potser l’habitatge d’algun dels moliners...)
gira, amb pendent, cap a la dreta. Anem baixant fins que aquesta s’acaba,
transformant-se en diversos corriols. A l’esquerra hi ha un petit prat, davant
tenim una bonica pollancreda amb forces faigs.
Els
molins.- És molt recomanable dedicar una estoneta per anar
visitant els molins (aprofitant la mateixa aigua, n’hi havia tres). Per un
corriol, a la dreta, anem fins al molí 1.
Malgrat el seu estat ruïnós, encara hi podem veure el mecanisme, l’eix amb les
moles de pedra: la superior es la mòbil (anomenada volandera); la inferior és la fixa o estàtica (que anomenen sotana -la de sota...-). Al girar la volandera sobre la sotana es trinxava i molia el gra, fins aconseguir una farina fina
que s’utilitzava per a fer pa o, en forma de pinso, com aliment per al
bestiar... segons el tipus de gra (blat, ordi, “blat de moro”,...) que es
molinava.  |
| Les moles: les volanderes i les solanes... (sempre aprenem alguna cosa nova) |
Seguint el corriol baixem,
fent una ziga-zaga graonada, fins el molí
2. És una edificació en força bon estat, tot i que li falta la teulada. Una
mica més avall, ja quasi a peu de riera, hi ha el molí 3, al costat hi ha el vestigis d’una font.
 |
| Restes del molí 3, el de baix de tot. |
Baixem per una escala de
fusta fins arribar al mirador del Salt
del Mir. L’indret és de postal. Una fresca i ombrívola raconada que convida a
estar-hi una bona estona.
 |
| El mirador des del salt |
Al fons (amb precaució per
no relliscar -com han fet alguns de la
colla-, per la riba que hi ha sota del mirador, es pot anar fins sota mateix
del caient d’aigua) veiem l’impressionant Salt
del Mir. Té uns 35 metres d’alçada. Ens crida l’atenció el cúmul de calç
-que ha originat una mena de cova- que s'hi ha format sota.
També observem diverses cassoletes dins l’aigua, unes cavitats
en forma de cassola -excavades pel corrent- a la roca del llit de la riera.
Sovint dins les cassoletes hom hi troba una o més pedres esfèriques de diverses
mides -les “pilotilles” de l’escudella...- que són l’instrument o eina que han
anat tallat aquestes cavitats.
Ens hi fem la foto del grup
i moltes, moltes, altres.
 |
| Hi falta en Joan B. que és el fotògraf |
Retorn.- Ben satisfets i amb un punt d’emoció, quan falta un quart per les dotze del migdia, retornem -desfent el mateix camí- cap a Santa Maria de Besora.
 |
| Retornant per la fageda que hi ha a tocar del salt, a l'esquerra les restes d'un dels molins. |
Ara, xino-xano, ens podem
anar recreant contemplant -sense presses- qualsevol detall de la riera, prats,
boscos, cases, bolets de soca, plantes, flors, animalons -cavalls, gossos i
rucs- o el paisatge del camí.
 |
| Sortint del bosc de l'Adam (ja de tornada) |
Falten uns minuts per a la
una del migdia quan arribem -tal i com hem promès a primera hora del matí a la
seva mestressa- al restaurant “Els Bufadors” de Santa Maria de Besora, on la
Queralt ja ens te la taula a punt.
Segons l’equip de mesura
d’en Joan P. en la caminada hem recorregut, en total, 8 km, superant uns
desnivells acumulats de +/- 225 m i emprant en fer tot el recorregut -a un
ritme “xino-xano”, amb pauses i aturades (esmorzar inclòs)- un total de 3h 45' (des d' 1/4 de 10 del matí fins a la les 13h del migdia).
El
dinar.- Primer demanem i prenem les cerveses ben fresques que,
amb aquest bon temps, ja comencen a venir de gust.
La Queralt ens porta -ja amb
el dinar- les paneres de pa, l’aigua,
les gasoses i un grossos porrons de vi.
Tot seguit ens “canta” una bona col·lecció de primers plats
-de cuina casolana- molt difícils, ara, de recordar: “Trinxat amb rosta”,
“xató”, amanides, cigrons amb cansalada,...
i, desprès, els segons: galta guisada, pollastre rostit, conill a la brasa, filets
de lluç a la planxa, costellam, “pilotilles” amb salsa,... tot molt bo.
 |
| Per molts i molts anys !!! |
Precisament ahir va complir 70 anys (La Isabel els va fer, també, fa pocs dies). “Per molts anys... !!, Salut... !!, Molta felicitat ... !!, A complir-ne molts i molts més... i que nosaltres ho veiem... !!!”, els brindis i la xerinola i gresca habituals.
Tanquem l’àpat, amb els
cafès, tallats, “carajillos” o poliols... Demanem el compte, fem números i
paguem. Agraïm a la Queralt el seu -com sempre- amable acolliment i acurat
servei (ens fas sentir “com si
estiguéssim a casa...”, li diem), li comprem algunes botifarres, fuets i
secallones (“son de Vidrà”, ens diu), ens acomiadem i l’advertim: “fins a la propera... doncs encara tenim pendent pujar fins dalt del
castell... he, he”.
Un cop fora, ens acomiadem
entre nosaltres i, repartits de nou en els diferents cotxes, retornem a les
respectives localitats i llars.
Coincidim en que ha sigut
una molt agradable, bonica i còmoda excursió.
Fins la propera.
Text.- Pep.
Fotografies.- Joan Blanc i
Pep.
Vídeo.- Jaume: https://youtu.be/ncLTE3e4R2Q
Itinerari.- Joan P.:
[1]
Adam com Mir, son noms molt antics que encara conserven els actuals propietaris
d’aquestes històriques i importants cases pairals.
[2]
El Noguer és una masia del terme de Santa Mª de Besora que figura dins l’
Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està documentada des del
segle XIII. Se saben els censos que pagava al senyor de Besora (una gallina,
una quartera de forment, un formatge i un cistell de faves). La masia que avui
podem veure, però, data dels segles XVII o XVIII, amb reformes fetes als anys
seixanta i setanta del segle XX. Com altres masies, el Noguer ha esdevingut
segona residència, fet que ha contribuït a preservar-lo. El seu estat de
conservació, actualment, és perfecte. La restauració ha esta respectuosa amb
les línies de la casa, transformant-ne per complet la seva funció original. Té
la façana principal orientada al sud, on es troba la porta d'accés i una
galeria al pis superior. La restauració ha afectat la seva estructura interior
i la totalitat de les obertures (se
n'han practicat de noves a la cabana i a tramuntana). El material constructiu
original fou la pedra, per bé que en els marcs de les finestres hi podem veure
maons. Tot l'entorn de la casa ha estat enllosat. La restauració ha reconvertit
els antics espais d'estables en garatge, però ha sabut conservar el seu aspecte
original.
