CAMINADA DES DE SANT POL DE MAR, PER LA VALL DE GOLINONS I LA VALLALTA
L’aproximació.- Des
de la 87ena sortida Xino-Xano, als Salts i Gorgs del Torrent de la Cabana el
mes de juliol, no havíem fet l’aproximació al lloc de l’excursió en tren. Les
sis que hem fet després, hi hem anat en cotxes.
Sempre és bo utilitzar el
ferrocarril. Diuen que contamina menys; segons com -especialment per als que
condueixen- és més còmode; permet fer la xerradeta -des de diferents seients...
però dins d’un mateix vagó- entre un grup més gran; sovint et regalen el diari;
podem anar recollint a alguns del assistents (“en quin vagó aneu... ?, “jo pujaré al Clot...”, “quan passeu per
Premià, trèieu el cap per la porta per saber on sou...”) afegint al
recorregut un punt d’emoció i, als ja jubilats, ens permet comprar el bitllet
amb una mica de descompte... i això -que l’estat et faci un preu especial i que
hi estalviem diners- sempre il·lusiona.
Doncs bé, puntuals (si,
puntuals !!! i no és broma...) hem agafat el tren a Barcelona a les 8h 50’;
puntuals, així mateix, hem anat passant per les diferents estacions on hi havia
els companys i, també puntuals, hem arribat a Sant Pol de Mar a les 9 del matí.
L’esmorzar.- Gairebé
sempre que comencem l’excursió a Sant Pol, pugem a esmorzar al turó de l’ermita
de Sant Pau. Aprofitem un llarg banc que hi ha damunt del túnel del tren, amb
vistes a l’estació, bona part del poble i la platja de Les Barques.
Muntem la “paradeta” i, la
majoria a peu dret (ja hem estat prou estona asseguts al llarg del viatge...),
anem per feina: queixalada va i queixalada bé...; ara pico una oliva i ara en
torno ha agafar una altra; trago de vi amunt i trago de vi avall... I, després
el cafè i la novetat -el cronista no s’havia adonat que a la passada excursió
ja n’hi havien- de les capsules individuals de llet per a fer els tallats i les
“gotes” de brandi i de whisky. Un cop hem apagat la gana matinera, amb el cafè,
les converses van obrint-se pas... sembla que faci mesos que no ens veiem !!!.
Fins que, quan son 2/4 de 10, en Josep Mª -el guia de la ruta d’avui- ens fa el
gest d’emprendre la marxa.
La
caminada.- Sortim del nucli urbà passant -pujant exactament- l’anomenat serrat d’en Mas. A partir d’aquí la pista baixa per a passar per
damunt del torrent del Morer. Deixem
Can Calella a la dreta i seguim vall
amunt.
 |
| Can Mascaró amb la torre-mirador |
A la dreta, enfilada a mitja
muntanya, veiem la casa de Can Mascaró amb una torre mirador “que es devien fer construir per a poder veure,
des de casa estant, el mar...”, diem. Passem a tocar de diverses masies,
Can Gasòfia, Can Giralt, Can Gasons,... fins que arribem a una plantació de palmeres. Un veritable
oasi, n’hi ha de tots els tipus i mides.
Al fons de la vall, a
l’anomenat Sot de Golinons, després de passar per una plantació de plàtans
d’ombra, veiem uns camps conreats i Can
Golinons (1). Un ruc, estacat i ben ensinistrat, barra el pas -principalment-
als vehicles i fa els honors, deixant-se amanyagar, als caminats. “És més llest que alguns dels interrogadors o testimonis, que veiem per la tele, al
judici del “Procés”... fa notar algú.
Ens aturem a xerrar amb la
persona que te cura dels camps i de la casa de Golinons, felicitant-lo pel bon
aspecte i la cura que (es veu) te amb els horts dels voltants de la casa.
 |
| Diferents aspectes de Can Golinons |
A partir d’aquí, el camí
-fent giragonses- es va enfilant fins a dalt del serrat, anant a buscar el coll de l’era d’en Mora. En aquest
indret solejat algunes plantes ens mostren, amb les seves flors, la proximitat
de la primavera. Des de dalt es te, també, una bona vista de tota la vall de
Golinons o del torrent de Morer.
 |
| Encara no som a la primavera... però gairebé si. |
 |
| La vall de Golinons des del Coll de l'Era d'en Mora |
 |
Vall de Golinons des del Coll de l'Era d'en Mora. Al centre de la foto,
el Sot de Golinons amb els horts i la casa d'aquest mateix nom. |
Quan ja baixem per l’altre
vessant passem per un gran pla, l’era
d’en Mora. Un lloc ventilat molt apropiar per a “ventar” (quan fa anys, on
avui hi ha bosc hi devia haver camps de cereals) la collita, separant el gra de
la palla. Al fons de la vall hi veiem el litoral i l’aglomeració d’edificis de
Calella.
 |
| Els caminadors més "canyeros" ja son dalt del Coll de l'Era d'en Mora... |
 |
| L'era d'en Mora |
Continuem baixant per un
bosc on hi dominen les alzines i el sotabosc. Al poc passem a tocar de les
runes de Can Llort. Quina pena fa
veure el que devia ser un gran mas, amb forces construccions annexes, convertit
en un únic pany de paret, amb una solitària finestra -encara amb els porticons-
sense que ningú hi miri o saludi als caminants... “Si les pedres parlessin, ves a saber el que ens explicarien...”,
diem pensatius.
Quan la vall s’eixampla
passem a tocar de Can Jan Llort i
una mica més endavant Can Matet, les
primeres masies habitades d’aquest racó de la vall. A l’alçada d’aquesta
darrera casa, a tocar del camí, hi veiem una cabalosa mina d’aigua. Tota la muntanya que tenim a l’esquerra, al vessant
nord del Turó de l’Home mort (2), és
ben plena d’aigua, com ho demostra un bon nombre de torrenteres, dipòsits, deus,
mines i una ufanosa i verda vegetació.
Un espectacular llorer, a tocar del camí
-quin perill els arbres o camps prop dels camins... !!!-, provoca que el
“descarreguem” d’algunes branques per tal de proveir les nostres cuines de
fulles per als estofats...
 |
| El llorer, ben florit. |
 |
| Can Jan Llort |
Arribem a la gran vall que
ha format la riera que baixa del Montnegre. Concretament la riera de Sant Andreu, que neix sota el
turó d’aquest mateix nom i que, a partir d’on nosaltres som, s’anomena -en
funció d’on passa- riera de Mates o
més avall, superat Sant Cebrià, riera de
Sant Pol.
Quan la vall agafa més
amplada hi trobem unes hípiques (una de gran i una altra de més menuda) i,
enfilat dalt d’un petit turó, el gran casal de Can Mates, la masia més
important de la vall (3).
Ens hi estem una bona estona contemplant-ne els
detalls i escoltant el que, sobre la història i les “històries” aquest racó
del territori, ens explica -el nostre guia- en Josep Mª.
 |
| Can Mates amb la seva capella |
Com que anem be de temps, en
Josep Mª, ens proposa -en lloc de seguir de dret cap al poble- fer un tom tot
passant per un dels racons de la vall. Veiem una gran bassa, un petit
aiguamoll, format per la riera; una monumental surera -el Suro Gran- i ja, a tocar de las primeres cases de Sant Cebrià de
Vallalta, espectaculars masies com can Puigverd amb un rellotge de sol amb la
sentència: “Jo sense sol i tu sense fe,
no som res”.
 |
| Can Puigverd |
Voregem el poble i agafem el
camí de Can Patxoca fins que arribem a les envistes del camp de golf. Entre
camps i algunes industries, anem a parar, ja prop de Sant Pol, a la carretera
que uneix aquest poble amb el nucli de Sant Cebrià de Vallalta i al restaurant
on dinarem.
El
dinar.- Tots
coneixem el restaurant dels Banys Lluís, situat en un racó immillorable de la
platja del Morer. Avui, però, venim per l’interior i ens entaularem en el nou
local que aquesta casa te -una mica més lluny del mar-, al començament de la
carretera de Sant Cebrià, a tocar de la riera de Sant Pol.
Ja hi tenim la taula parada
i algun company esperant-nos. A dinar serem 15 comensals, dos més que a la caminada.
Avui hem fet una bona caminadeta: 11’8 km de recorregut total. Amb uns
desnivells acumulats de + 251 / - 246 m. i hem emprat -amb l’esmorzar i les
diferents pauses i aturades- 4h 15’ en fer-ho. Ens hem guanyat, doncs, les
cerveses.
Molts dels plats de la carta
-“de menú”- ja els coneixem. De primers: amanida de tonyina, ous estrellats,
torrada amb escalivada i anxoves, verdures a la planxa amb salsa romesco,
seitons fregits, macarrons gratinats, cloïsses saltejades, llagostins a la
planxa,... i de segons: paella mixta, llobarro al forn o a la brasa, llom amb
guarnició, botifarra a la brasa amb patates o mongetes,... pa, vi, aigua,
gasosa i les postres, tot per 15 euros. És diferent, pel panorama i el lloc on
està situat, del de la platja però, ha estat i hi hem estat, molt bé.
A les postres, avui, hi ha
hagut cava. Celebrem aniversaris (en Josep Lluís, en Joan S., en Pep) i que en
Josep Mª ha sigut avi. Per tant la joia i el brindis per la salut, el nou avi i
els per molts anys... !!! han omplert el local.
Demanem, els cafès, tallats,
carajillos i cigalons; el compte i agraint als qui ens han atès l’acolliment, deixem
el restaurant.
No ens acomiadem, encara,
doncs cal fer la fotografia de grup que, entre bromes i rialles ens fem a la
placeta que hi ha davant del restaurant.
Documentats gràficament, ens
acomiadem dels qui només han vingut -amb els seus propis mitjans- a dinar i la
resta de la colla marxem, riera avall, cap a l’estació.
El tren, de retorn, va una
mica més ple que quan hem vingut aquest matí per tant agafem els seients,
separats, on podem. Això si, a mesura que anàvem arribant a les parades de destí,
els “Adeu i fins la propera...” no han faltat.
Així doncs, aneu prenent
nota de la propera xino-xano, la que farà el número 95, que farem -si tot va
com ha d’anar- el dijous dia 4 d’abril.
Fins llavors, doncs, una
abraçada.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel,
Elena I. i Pep
.
NOTES.-
1.- Hem vist (en un vell
mapa de l’ “Editorial Alpina”, de l’any 1966, i en un rètol que hi ha al camí
que porta a la casa) que també anomenen aquest mas Borinans, Borinons o Burinons. Sembla
que aquest aquesta casa ja existia a mitjans del segle XIX. Hi ha, així mateix,
un interessant estudi (el projecte final de grau d’en Guiu Jaén Bordas i en
Xavier Martínez Zamorano) sobre la vall de Golinons i la rehabilitació
d’aquesta masia que, si esteu interessats en l’indret, us recomanem: https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2099.1/12157/MEM%C3%92RIA.pdf?sequence=1&isAllowed=y
2.- Amb els anys que fa que
voltem per aquestes muntanyes, hem trobat aquest topònim en nombrosos indrets:
Turó, platja, font o coll de l’Home (o de la Dona) mort/a... a Sitges o Roses
(platja); Ventolà, Monistrol o Queralbs (font); Vidrà o al Montseny (collet); cim
proper al Turó de l’Home del Montseny, Palau-solità, Blanes, Maçanet de la
Selva o aquest de Sant Pol (turó), Monistrol (avenc “de la dona morta”)... Tot
i que ens ho podem suposar, tafaners i morbosos com som, ens agradaria saber la
raó i l’origen d’aquests noms... Podem fer un nou cicle de sortides per anar-ho
esbrinant... he, he.
3.- Aquesta gran masia va ser molt reformada, a mitjans de segle passat, seguint un estil classicitzant. Segons sembla,
l'edifici original semblava un castell i se l'anomenava com a tal. Conserva una
petita capella elevada sobre el camí. Per les llindes i motllures de les
finestres, l'edifici originari podria ser del segle XVIII, donat el seu estil
barroc. La casa és propietat de la família dels marquesos de Montsolís, que
tenen un mausoleu a la cripta de l'església parroquial de Sant Cebrià.
Va caldre que ens ho
confirmés perquè no ho podíem creure, i no va caldre res més per a organitzar
ràpidament una trobada. Això si, ràpidament però no fàcilment. Superat el grau
de dificultat que representa improvisar una trobada de iaios desvagats amb
obligacions volgudament adquirides, ens hem reunit aquest mati de dissabte, ai
no!, de diumenge, ai no!, de divendres al Bar Restaurant El Cargolet Picant,
just a frontera entre Barcelona i L’Hospitalet.
I ens hem cruspit un
autèntic esmorzar de forquilla, constituït per vuit racions d’ous aixafats i
dues d’ous estrellats, 20 ous en total a sobre de la taula i no em demaneu
quants a sota que això no toca. L’esmorzar ha estat especial com he esmentat al
títol, però la trobada ho estat sens dubte molt més.
