CAMINADA
PEL CONGOST DE MU
L’aproximació.- Quan
encara és ben fosc, a 2/4 de set del matí, sortim -la majoria- del punt de
trobada a Barcelona. Alguns companys han matinat encara més, per passar per
Mollet i recollir a en Carles B. que també ve a l’excursió.
Puntuals tal i com havíem
quedat, a ¾ de vuit, ens trobem tots els cotxes a la benzinera que hi ha a la
l’A-2, passat Jorba i abans de començar la pujada a La Panadella. El cotxe més
matiner, que a passat per Mollet, ja fa una estona que ens hi espera. En total
som quatre vehicles, ben aprofitats, i 16 excursionistes.
A partir d’aquí ja anirem, plegats, fins a Cervera i Agramunt per, poc abans d’arribar a Artesa de Segre, desviar-nos cap a La Foradada, Rubió de Dalt i Alòs de Balaguer.
A partir d’aquí ja anirem, plegats, fins a Cervera i Agramunt per, poc abans d’arribar a Artesa de Segre, desviar-nos cap a La Foradada, Rubió de Dalt i Alòs de Balaguer.
A mesura que ens hi anem
acostant, pels vessants de la Serra de Sant Mamet que voregen el Segre i un cop
deixades les planes de la Segarra, el paisatge es torna més “de muntanya”:
petits serrats i torrenteres, alzinars, rouredes i espais de pastura amb forces
erms de mates baixes. Les terres conreades son majoritàriament de secà:
ametllers, oliveres, cereals amb alguns horts, camps de patates i farratges
concentrats -on hi ha aigua- als marges del riu.
Pocs minuts abans de les 9,
arribem a Alòs de Balaguer (297 m d’alçada). El poble, d’uns 130
habitants, està situat a la riba dreta del Segre i s’enfila esglaonat als peus del castell d’Alòs [1]
que controlava el pas del riu i la vall.
Un cop passat el pont, que
trobem a l’entrada, hi veiem -amb un bon broc d’aigua- la Font del Pont.
Girem a la dreta i prenem l’anomenat “camí d’en Solà” que segueix, aigües
avall, pel costat del riu. És una pista que ens porta, al cap de poc més d’un
kilòmetre, a la Font i àrea d’esbarjo de l’Espadella on hi tenim previst
aparca-hi els cotxes i esmorzar.
Només sortir del poble, enlairada a l’altre costat del riu, hi veiem can Sisquet una casa –amb plaques solars- que es dedica al turisme rural i de natura, ja no trobarem cap més lloc habitat fins que arribem al final de la caminada.
Des de la pista, el paisatge que veiem, a banda i banda del riu, amb les aigües calmades, els canyers, alguns joncs i els arbres de ribera, és pausat, agradable i serè.
Només sortir del poble, enlairada a l’altre costat del riu, hi veiem can Sisquet una casa –amb plaques solars- que es dedica al turisme rural i de natura, ja no trobarem cap més lloc habitat fins que arribem al final de la caminada.
Des de la pista, el paisatge que veiem, a banda i banda del riu, amb les aigües calmades, els canyers, alguns joncs i els arbres de ribera, és pausat, agradable i serè.
L’esmorzar.-
Arribem a la Font de l'Espadella un lloc ideal per a esmorzar-hi. Unes llargues taules amb bancs i una rodona cabana
de pedra preparada per a coure-hi -a la brasa- car o verdures, complementa l’indret. En un racó, al peu d’una penya, hi raja la
font.
Ens entaulem, els uns
asseguts i la majoria drets (les quasi dues hores de camí, amb els cotxes, des
dels llocs d’origen es fan notar...). Fem “la parada” de les olives per anar acompanyant,
amb el traginar de la bota, els entrepans. Desprès, amb el familiar termo de
cafè que han dut la Mª Rosa i en Jaume, sortiran les pastes i “les gotes”...
Avui, preveient que la ruta
pot ser llarga, no ens torbem gaire: a 2/4 de 10 en punt -hem esmorzat en una
mica menys de mitja hora- comencem la caminada.
La caminada.- La
pista per on hem arribat a la font continua, un bon tros enllà, per la riba
dreta del riu. Passem per sota de les Roques prenyades, unes parets de
conglomerat que semblen -panxudes com son- unes penyes embarassades. És un lloc
freqüentat pels escaladors i també, durant molts anys, pels arqueòlegs doncs hi
ha l’ important jaciment arqueològic de la cova del Parco [2].
Una mica més endavant veiem,
al mig del riu -damunt unes grosses pedres- i en una de les ribes, les restes o
indicis del que degueren ser els pilars o l’arrencament d’un vell pont o
passera.
La pista -i la possibilitat
d’arribar fins aquest punt en cotxe- s’acaba on comença la part més estreta del
congost. Hi ha un petit aparcament, per a tres o quatre vehicles, normalment
utilitzat pels escaladors. Aguéssim pogut arribar fins aquí amb els cotxes,
estalviant-nos -des de la Font de l’Espadella- un kilòmetre (dos, si hi afegim
el de la tornada) de caminada. “Prefereixo
haver-lo fet a peu, fer una mica d’exercici i gaudir, així, del paisatge i la natura...”,
diu en Carles.
Aquí és on, si fóssim
primmirats, comença de fet el Congost de Mu.
Per a travessar aquest pas estret entre muntanyes, la ruta senderista passa -salvant el nivell de l’aigua que ocupa tot l’espai lliure- per unes passeres metàl·liques fermament ancorades a la paret de roca.
En aquest tram del recorregut podem observar l’espectacularitat amb què els contraforts de la Serra Carbonera -amb el pic de Mu (718 m d’alt) com a punt culminant i que dona nom a l’indret-, per un costat, i les parets de Lo Castellar (771 m d’alçada) i el Serrat del Poll (497 m d’alt), per l'altre, cauen verticalment sobre l’aigua.
Per a travessar aquest pas estret entre muntanyes, la ruta senderista passa -salvant el nivell de l’aigua que ocupa tot l’espai lliure- per unes passeres metàl·liques fermament ancorades a la paret de roca.
En aquest tram del recorregut podem observar l’espectacularitat amb què els contraforts de la Serra Carbonera -amb el pic de Mu (718 m d’alt) com a punt culminant i que dona nom a l’indret-, per un costat, i les parets de Lo Castellar (771 m d’alçada) i el Serrat del Poll (497 m d’alt), per l'altre, cauen verticalment sobre l’aigua.
 |
| La impressionant mola del Mont Roig, des del camí que van pujant per la vessant de Lo Palomar. |
Més endavant, el camí va
guanyant alçada passant per una zona on les, encara visibles, restes dels
marges de pedra seca i alguns rebrots de velles oliveres i ametllers testimonien
que antigament hi havia hagut una intensa activitat agrícola. Estem pujant per les vesants, que miren a la vall, de Lo Palomar (691 m d’alçada). Les vistes, cap a un i altre costat del curs del riu, son espectaculars: la verdor de l’aigua al fons de la vall, les parets -un nom que en aquest cas s’hi escau perfectament- de les muntanyes que encaixonen el pas del Segre, la gran mola del Mont Roig (951 m d’alt), que tanca el panorama per l’oest i la visió del pont penjat que travessa el riu, aclaparen la nostra atenció.
No parem de fer fotografies.
 |
| Ja som gairebé dalt... |
 |
| Panorama del Congost de Mu, aigües amunt. |
Anem una estona planejant,
més o menys, per la vessant del cingle. El camí, en alguns llocs pedregós i en
d’altres passant per damunt de la roca (que, polida pel pas i mullada, pot arribar
a ser perillosa...), continua en direcció a ponent.
Arribem a la cota màxima del nostre recorregut, 373 m d'alt. A partir d’aquí comencem a baixar, primer suaument i després fent ziga-zagues, pel Barranc del Palomar que desemboca al riu.
Arribem a la cota màxima del nostre recorregut, 373 m d'alt. A partir d’aquí comencem a baixar, primer suaument i després fent ziga-zagues, pel Barranc del Palomar que desemboca al riu.
 |
| Pausa en un racó ombrejat del Barranc del Palomar |
Més avall trobem, a la
dreta, el trencant que porta -muntanya amunt- cap el Graells de Mauvera
i el Mirador de Penalta, nosaltres no en fem cas i continuem baixant fins
a la vora del riu.
Al poc arribem al Pont
penjat que ens permet travessar i apreciar l’amplada del riu en aquest
punt.
Continuem, ara, Segre avall
pel seu costat esquerre. Al poc trobem, a l’esquerra, el camí que puja fins a
l’Ermita, el Forat Bufador i el Mirador de Sant Jordi. Nosaltres seguim cap a
la resclosa que ja veiem més avall, on el salt de l’aigua hi provoca una mena
de boirina.
Aquestes aèries estructures ens porten fins al final (millor dit, fins a la meitat) de la caminada d’avui: la resclosa de la mini-central hidroelèctrica d’Alòs.
 |
| La resclosa i mini-central d'Alòs, des de la passera metàl·lica. Retallant el cel, la mola del Mont Roig. |
Continuem, encara, uns
metres més avall per a veure l’Aiguabarreig dels rius Segre (per on hem
baixat nosaltres) i el Noguera Pallaresa que, salvant la presa de
Camarasa, hi conflueix per la dreta.
El grup de companys i companya capdavanters, que han portat un ritme més alt –el “xino-xano plus”-, fa una estoneta que ens hi esperen.
El grup de companys i companya capdavanters, que han portat un ritme més alt –el “xino-xano plus”-, fa una estoneta que ens hi esperen.
 |
| Aiguabarreig del Segre amb el Noguera Pallaresa. Al fons la presa del pantà de Camarasa. |
Fem algunes fotografies i
ens documentem, gracies a uns panells informatius, sobre els detalls
constructius i històrics de la important i gran presa de Camarasa.Fem una mica de broma sobre el recorregut, comentem -amb una certa satisfacció- la ruta, fins ara, feta i ens disposem a reprendre -desfent el camí per on hem vingut- el retorn fins a la Font de l’Espadella.
 |
| "Que dius ?... que ara hem de retornar fins on hem sortit... ?" |
Cal reconèixer que fer una
mateixa ruta, però a l’inrevés, te també els seus al·licients: veure els
paisatges des d’un altre angle i perspectiva; reconèixer els detalls del camí
però, ara de tornada, amb una mirada i sensació més propera, de retrobament i ja coneguda (hi ha qui diu que, gairebé sempre, de tornada el camí sembla mes
curt...); constatar que, ara si, cada passa és una passa menys per arribar al
final i així aconseguir el premi de les desitjades cerveses !!!... I, com diem
sempre davant la realitat: “És el que hi ha i qui no es conforma, és
perquè no vol...”
 |
| Retornant per la pista amb la torre del castell d'Alòs, al fons: Ja hi som !!! |
Com a conclusió, segons els
equips de mesura d’en Joan Puiggermanal, en total hem recorregut 11,75 km.,
superant uns desnivells acumulats de 640 m. El temps “oficial” que hem emprat
–amb pauses i aturades- en fer tot el recorregut (tot i que no tots hem arribat
a la mateixa hora, ni hem anat al mateix “ritme”...) ha estat de 4h (des de les
9h 30’, en que hem sortit desprès d’esmorzar, fins a les 13h 30’ en que, el
grup majoritari on hi anava “il capo”, ha arribat al punt de sortida).
Aprofitem, ja relaxats i a l'ombra dels arbres de l'indret, per
fer la foto de grup d’aquesta bonica i espectacular sortida commemorativa.
El dinar.- Un cop tota la colla som a la Font de l’ Espadella, retrobats amb els companys/es que -aprofitant l’oportunitat que l’anada i la tornada de l’itinerari era pel mateix camí- han fet el recorregut de l’excursió “a mida”; agafem els cotxes i fem cap al restaurant d’Alòs de Balaguer per a dinar-hi.
Quan arribem al Molí
d’Alòs –no ens ha calgut entrar al nucli del poble, doncs és a la mateixa
carretera- la cosa pinta bé: fora hi veiem cremar, dins d’un estri per a coure viandes
a la brasa, uns troncs... “De moment, anem bé, alguna cosa hi pensen
posar...”, diem.
La mestressa, la Lídia, ens
atén i ens acompanya fins la llarga taula que ja tenim parada a l’espai de
menjador. El Molí d’Alòs es bar, restaurant i també una mena de botiga on venen
-segurament als forasters, doncs als pobles ja ho sabem, gairebé tothom és
autosuficient, cull, te o li donen de tot...-, principalment, patates o verdures
del seu hort i alguns productes (mel, licors, oli, pots de conserves casolanes,
bosses d’ametlles, especies, herbes,...) locals o de la comarca. El restaurant
és, així mateix, una mena de museu molt personal: estris i eines del camp,
cassoles, gerres, velles col·leccions de llibres, rajoles decoratives,
baròmetres “del frare”, antics cartells...
Ja saludats els hostalers, comencem
a tirar-nos “floretes”...: nosaltres, els agraïm el fet de que, tot i que només
obren els caps de setmana, hagin tingut l’atenció d’acollir-nos -en un dijous-
a dinar, mentre que la Lídia, gairebé a l’hora, ens diu que agraeix que “un grup
tant maco” hàgim triat anar a dinar a casa seva...
Havíem acordat -per telèfon
i pel whatsapp, amb forces problemes de cobertura, per cert- un menú per al
grup i el preu del mateix, sense entrar amb gaires detalls més. Quan alguns li
hem preguntat -estimulats per les brases que hem vist fora...- el que teníem avui
per dinar, amb un somriure murri, ens ha contestat que era un “...menú
sorpresa, però que confiaven ens agradés...”
Com les criatures la nit de
reis (ai no, que som republicans... !!!), hem anat prenent seient mentre miràvem de
reüll el que, en Narcís –el company de la Lídia, l’altre hostaler- traginava
per la cuina... o quina mena d’olor en sortia...
Un cop tots entaulats, la
Lídia ens ha anat portant les cerveses que, segurament, més d’un -només
d’entrar- li havien demanat.
Quan ja les tenim tots, alcem les copes i brindem per les 100 Xino-Xano i per tots plegats -els qui hi
som, els qui avui no han pogut venir i els qui, tot i que, malauradament, ja no
hi son entre nosaltres tenim tots, sempre, en el record...-.
Es fa un emotiu silenci que
la Lídia trenca -aliena al que a la taula passa i anant per feina...- portant,
en una safata, el primer “detall o entrant” del menú: unes copes de suc de
tomàquet, “son del nostre hort”, ha matisat, amb un raig d’oli cru i una
fulla de menta... “preneu-ho -si us agrada- amb la menta, que també es de
l’hort...”. Quina diferència de gust respecte als sucs industrials... i,
certament, la menta li dona un toc i sabor especial !!
Amb el pa, l’aigua i el vi
ens porta uns grans plats amb embotits de tota mena (llonganissa, xoriço, bull
blanc i negre, pernil salat,...). Com que fa estona que ja hem esmorzat i,
després de la caminada hem agafat gana, ho troben tot molt bo.
Al poc, la Lídia, torna un
altre cop amb el mateix somriure murri d’abans, tot dient: “Aquí teniu la
sorpresa...” i ens va deixant, repartits per tota la taula, uns plats ben
plens de rovellons -fets a la brasa- amb una picada d’all i julivert pel
damunt. “Son collits, pel Narcís, ahir al matí...” ens diu mentre “el
collidor de bolets” surt, també, amb un parell de plats més -un a cada mà-
rient tot satisfet... Els boletaires de la colla, clar, amb els ulls i les
orelles ben obertes, li han preguntat si eren d’aquí, de la zona,... al contestar
l’interpel·lat que no, han tornat a insistir cercant algun detall més: “però
son de molt lluny ?...”, “de gaire lluny ?...”, “n’hi ha gaires...?”...
 |
| Un dels plats de rovellons... però ja en falten un parell !!! |
Al final (a qui se li acut
preguntar a un boletaire on ha collit els bolets... !!!), en Narcís ha dit que “eren
de més amunt...”, “de la zona de Coll de Nargó...”, pam amunt, pam
avall... tothom ho ha tingut clar i ha tornat a la feina... que els rovellons
es refreden.
Per a molts -al menys per al cronista- aquests han sigut
els primers rovellons “catalans” (perquè, ja sabem que els porten de tot
arreu...) de la temporada. A fe de Deu que ha estat un bon i excel·lent “plat sorpresa”...
Torna la Lídia, ara, amb
unes grans plates d’amanida (enciam, tomàquet, ceba, olives...) que, segurament
també deuen ser, no de kilòmetre 0, sinó de l’hort de l’altre costat de la
carretera.
 |
| Vedella amb salsa i bolets |
"Ara les postres", ens diu
quan ha deixat, de nou, la taula neta de plats: “flam d’ou -fet a casa-, pastis
de formatge -també fet per nosaltres-, xocolata desfeta amb nata (qui en
vulgui) i canyella, sorbet de llimona...” i crec que ha dit, però no ho
recordo, alguna cosa més.
Cafès, carajillos, cigalons,
tallants i infusions a gust de cada comensal.
Tot el menú, tal i com vàrem
quedar, per 18 euros.
El dinar, pensem, ha estat
molt be i bo. Una excel·lent relació qualitat, quantitat i preu... i els
rovellons, tot un regal !!!. El tracte, ja ho heu vist, molt familiar.
Després de la sobretaula,
que avui no hem allargat massa (cal retornar de nou a Barcelona...), demanem el compte
(la Lídia ens diu que “la casa” ens convida als cafès). Paguem tot agraint el
detall i l’atenció.
Abans de marxar, alguns de
la colla, aprofiten per comprar alguns productes de l’hort dels que han vist exposats
a la “botiga”, en concret, tomàquets i albergínies,...
Ens acomiadem de la Lídia i
en Narcís, agraint-los de nou la seva acollida i sortim.
Comiat.- Hem
deixat els cotxes en una petita àrea d’aparcament que hi ha a la mateixa carretera, una mica més enllà del restaurant.
Ens acomiadem, repartint-nos de nou en els diferents cotxes, desitjant-nos un bon viatge de retorn a les respectives llars i emparaulant-nos per a la propera sortida que, després de la reunió que “els remenadors de cireres” tenen el dijous 17 d’aquest mes, decideixin.
Tant de bo en puguem fer, com aquestes 100, -amb il·lusió, entusiasme i salut- moltes i moltes més. Segur que si.
Ens acomiadem, repartint-nos de nou en els diferents cotxes, desitjant-nos un bon viatge de retorn a les respectives llars i emparaulant-nos per a la propera sortida que, després de la reunió que “els remenadors de cireres” tenen el dijous 17 d’aquest mes, decideixin.
Tant de bo en puguem fer, com aquestes 100, -amb il·lusió, entusiasme i salut- moltes i moltes més. Segur que si.
Una abraçada.
Text.- Pep.
Fotografies.- Joan S., Joan
B., Enric, Carles P., Carles B., Mª Rosa, Jaume, Joan Miquel i Pep.
Video.- Jaume:
Ruta Wikiloc.- Joan
Puiggermanal https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/alos-de-balaguer-41984385
[1]
Si
bé no es coneix informació directa sobre els orígens del castell, està
documentat que entre els anys 1015 i 1016 fou conquerit pel comte Ramon Borrell
I de Barcelona en la seva expedició contra els àrabs que portà fins més enllà
de Balaguer. Poc després i a la mort del comte el castell tornà a mans
musulmanes. El 1024 se'n feu la conquesta definitiva, moment en què s'establí
un conveni entre Ramon Berenguer I de Barcelona i Ermengol II d'Urgell, pel
qual el primer donava el domini directe del castell, juntament amb altres, al
comte d'Urgell. L'any 1058, el comte d'Urgell Ermengol III d'Urgell infeudà el
castell d'Alòs a Arnau Mir de Tost. Quan aquest morí, el llegà a la seva filla
Letgarda i al seu net Guerau Ponç II de Cabrera, amb la condició que havien de
posseir-ho com a feu pel comte d'Urgell. El castell estigué integrat durant els
segles XII i XIII al vescomtat d'Àger, tot i que el domini eminent de la
fortalesa correspongué als comtes d'Urgell. Posteriorment, al segle XVII consta
que el castell fou utilitzat per destacaments militars durant la guerra dels
Segadors i era del capítol de la Seu d'Urgell fins a l'any 1831. L'any 1969 es
va intentar subhastar (diuen que per 5.000 ptes. però no el volgué ningú) finalment va ser adquirit per l’Ajuntament. Pocs
anys després, el 5 de febrer de 1973, el municipi el cedí a la Diputació de
Lleida, passant a formar part del seu patrimoni monumental. El castell d'Alòs
és un dels més grans i més complexos d'aquesta comarca. S'hi poden diferenciar
diversos elements que poden pertànyer a moments diferents. Un primer element,
però no necessàriament el més antic, és la torre circular que hi ha al cim del
serrat. Un altre és la muralla en forma d'esperó truncat que hi ha a la banda
nord. Un tercer element són les diverses sales repartides en dos nivells que hi
ha a migjorn de la torre. A part, cal fer esment de l'ampli recinte que clou
tot el serrat. I, finalment, encara, d'una fortificació ja tardana, situada a
l'extrem meridional del turó.
[2]
El 1974 un veí d'Artesa de Segre,
Rafael Gomà de “Cal Parco”, va trobar unes ceràmiques pertanyents a l'Edat del
Bronze i ho comunicà al catedràtic de prehistòria de la UB Joan Maluquer de
Motes, que en aquells moments estiuejava a la població d'Artesa. La cova està
situada per sobre els 420 m i a 120 m sobre el riu Segre. L'espai del jaciment,
queda configurat per una cavitat de galeria única de planta triangular de 10,5
m de llarg per 4,5 m d'amplada màxima a la zona de l'entrada, que comunica en
direcció oest amb un gran abric de 5,5 m per 30 m el qual es troba tancat per
un mur de pedra. Durant els anys 1974, 1975 i 1981 Maluquer, va excavar gairebé
tota la part dels nivells superiors associats a nivells ceràmics i on també,
s'hi recuperaren quantitats considerables de peces lítiques, concretament 4.328
segons el mateix Maluquer. Sembla que l'ocupació d'aquest espai en el neolític
antic (a Catalunya fa uns 7.000 anys), hauria estat més recurrent que durant el
bronze inicial. Segons Maluquer, la part de l'abric hauria estat utilitzat com
a lloc d'habitació, mentre que la zona de la cova s'utilitzaria com espai
d'emmagatzematge i abocador de deixalles. En el període associat al
campaniforme internacional, la cova s'hauria utilitzat com a espai funerari.
Segons Maria Àngels Petit, l'ocupació de la Cova del Parco sempre fou marginal
o especialitzada, segurament utilitzada per les comunitats ramaderes del
territori. Les seqüències estratigràfiques mostren una ocupació de llarga
durada, però amb períodes de no freqüentació intermitents, segurament de grups
reduïts que podrien haver format part de comunitats més grans. https://www.serradelmontsec.com/cova-del-parco-montsec/
