XINO XANO PEL LLUÇANÈS O QUAN PERDRE EL CAMÍ, QUE NO ÉS EL MATEIX QUE ESTAR PERDUTS (només està perdut aquell que no sap on és), SUPOSA UN VALOR AFEGIT A L’EXCURSIÓ.
El lloc.- La 14ena Xino-xano, organitzada per en Josep Lluís, l’hem fet pel Lluçanès una d’aquestes boniques i tranquil·les subcomarques del país desconegudes per a molta gent. L’organitzador, enamorat del polit poble d’Alpens, ens preparà un itinerari pels seus voltants per a justificar-hi la visita. El primer problema que sorgí va ser trobar mapes excursionistes de la zona (fins hi tot arribà a trucar a la mítica Editorial Alpina); però rés de rés. És sorprenent, però cert. L’únic mapa topogràfic que hem sabut trobar és el del Institut Cartogràfic de Catalunya a una escala molt gran, 1:50.000. Amb l’ajut d’Internet vàrem localitzar una fixa, acompanyada d’un petit mapa-croquis, amb un recorregut interessant: Alpens, Font del Pi, el Massot, Can Grau de l’Olla, runes de Puig-empí, Font de Matamosses, Roca de Pena, Cal Torrats i Alpens. En aquest croquis molt esquemàtic, només hi ha assenyalats aquests punts de l’itinerari, el traç gruixut de les carenes (sense corbes de nivell), uns pocs camins i el curs de les principals rieres. Amb aquesta informació i la nostra veteranía, vàrem considerar que ja en teníem prou.
La pujada.- Així, doncs, el dia acordat, prenem els cotxes i cap a Alpens (855 m.) falta gent. Poc abans d’arribar-hi veiem, a tocar de la carretera, un rètol: Font del Pi i Molí de Clarà. Desprès d’aparcar els cotxes a l’entrada del poble, decidim optar per la via més segura i, prescindint del que diu el mapa-itinerari, seguir l’indicació del rètol. Al cap de poc arribem a la riera, a tocar del Molí de Clarà (803 m.). Son quarts d’onze i, evidentment, decidim esmorzar.
El lloc triat, una clariana assolellada, prop del Molí i al costat d’un petit salt d’aigua, és ideal. Mentre prenem el cafè i “les gotes”, intentem localitzar-nos dins el paper del nostre croquis-itinerari. El Molí de Clarà, la nostra referència més clara, no hi apareix; sabem que som a tocar de la Font del Pi i, segons aquest mapa, el camí que hem de seguir puja paral·lel a un torrent (el torrent del Massot) que, en aquest punt, desemboca a la riera. Localitzem el torrent i l’esmentat camí que seguim il·lusionats. Va pujant suaument, fent alguna marrada, fins que.... queda difuminat al mig d’una clariana i desapareix.
Cap problema, ho tenim clar, seguirem pel mig del bosc i segur que més amunt retrobarem el camí.
Davant nostre, enlairada a l’altre costat del torrent, veiem una gran masia que identifiquem com el Massot, més amunt se’n veu una altra que deu ser el Grau de l’Olla... tot i haver perdut el camí, anem be.
A mesura que guanyem alçada el bosc es va embardissant. Tota mena d’arbres, arbustos i plantes ens van barrant el pas: pins, alzines, roures, boixos, ginebrons, punxents arços, matolls,esbarzers, i tuti quanti...domina el sota bosc. Anem passant, com podem, mig arrossegant-nos com a senglars, muntanya amunt. Fins que arriba un punt en que això és ja impossible, cal apartar-nos del vessant del torrent i anar cercant la carena del serrat, segurament més aclarida; per això cal desviar-nos més cap a l’est. El Massot, la nostra referència, es ja impossible de veure en mig de tanta vegetació. S’imposa una presa de decisions, alguns de nosaltres seguint aquell consell excursionista que recomana, en cas de pèrdua, retornar al darrer lloc conegut, aconsellen tirar enrera. Tirar enrera ?... mai !.
Que no recordeu aquell himne que cantàvem de jovenets ?: Siempre adelante, nada hay distante, que és humillante retroceder..., finalment, convençuts pels “exploradors punters” de que hi ha una sortida i ben segur influïts pel pensar col·lectiu de que el retorn suposarà repetir, el calvari de la pujada, hom decideix aplicar el, en determinades situacions, insensat i perillos lema de: Mai enrera !.
Seguim amunt, trobem algun 
senyal (boina de vaca) de que qui passa per aquí ja no son, només, els senglars..., sembla que el bosc torna a aclarir-se... i al cap de poc sentim, com degueren fer els germans Pinzón al veure la costa americana, un crit: el camí !, el camí !. No és el vell camí carreter perdut, sinó una pista de construcció recent possiblement per a l’explotació forestal que
va cap a l’oest, en la direcció correcta. 
No veiem cap casa, només l’ermita, al cel suspesa, de Santa Margarida deVinyoles que, com un far, ens ha anat vigilant durant tot el matí. Ben aviattenim una nova alegria albirem un mas, segurament deu ser el Grau de l’Olladoncs, deduïm, el Massot ja deu quedar molt per sota de la nostra alçada. Hi veiem un hort protegit per una xarxa contra els ocells i una rulotte o caravana, senyals evidents de “civilització”. Un cop hi arribemconstatem que no hi ha ningú i que malgrat ser una bonica casa,segurament del segle XVII o XVIII amb un afegit –hi diu l’any- de finals del XIX, l’era és ben plena de velles restes, brutícia i bosses de deixalles. Potser es habitada –si pot entrar per tot arreu-, ocasionalment, per algú.
Reprenem la ruta, ara ja per un vell camí carreter, tot i que alguns , a partir dels indicis i referències geogràfiques, no tenen clar que siguem al lloc que
pensem. Desprès de travessar una riera, mentre esperem als companys que ens segueixen, sentim el soroll d’un motor de vehicle i distingim al final d’un poc fressat camí un 4x4. Correm a demanar més informació.
El desenllaç.- La masia que acabem de deixar és el Massot (900 m.), el Grau de l’Olla és una casa que veiem ara, més amunt, darrera del nostre informador i on ell, un jove pastor amb un ramat de cabres i un quants animals domèstics més (un ruc, una oca, un gos, un gat,... una mena d’Arca de Noé però només amb un sol animal de cada espècie...) hi conviuen. Per anar a Puig-empí, diu, no tenim pèrdua només cal seguir la pista on ara som i des d’aquest darrer punt, ja de baixada, en 40’ arribarem a Alpens. El Grau de l’Olla (920 m) és, també, un gran mas emplaçat en un bonic indret. L’entorn és similar al del Massot: portes i finestres, on n’hi ha, obertes, restes de tot (vehicles mig desmuntats, una segona rulotte, plàstics, ferros,...) i els animalets esmentats sorpresos per la nostra presència.
Deduïm que ambdues masies son ara, només, la residència i el “magatzem” d’algun pastor. Seguim pujant confortats amb el sol de la primavera, la claror d’un dia ben net i clar i la omnipresent mirada, ara ja de ben a prop, de l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles. Estem arribant al punt més alt del nostre itinerari, els bucòlics prats de Puig-empí, situats pop dels 1000 m d’alçada, ens donen la benvinguda. Un darrer esforç i arribem davant les runes de Puig-empí (1.050 m.), una encara impressionant masia, ara molt deteriorada, situada sota del Puig Cornador (1.228 m) a cavall de dos vessants, des d’on es divisa un esplèndid panorama: el Montseny, Montserrat, el Pedraforca i tot un mar de valls i muntanyes. Son les 14 h i fa quasi tres hores que hem començat l’excursió.
La baixada.- Truquem per telèfon, aprofitant que en aquest punt hi tenim cobertura, al restaurant on hem de dinar per a confirmar la nostra assistència, segurament a quarts de quatre. Cap problema, ens diuen, ens esperaran tot el temps que calgui amb la taula parada. Tranquils i satisfets comencem a baixar pels paratges més alts del rec de Matamosses, que més avall amb el mateix nom canviarà el nom de rec pel de riera tot passant a tocar d’Alpens.
Ens refresquem al passar per la font de Matamosses, a tocar del camí. Al poc, un impressionant fenòment geològic ens sorprèn, la Roca de Pena. Lloc de trobada, diuen, de les bruixes del Lluçanès. Ens hi fem la foto de grup, record de la sortida. Gairebé a tocar de la carretera i al final del nostre itinerari hi podem veure, amb senyals d’haver estat restaurada amb cura, la masia de Cal Torrats. Arribem a la carretera d’Alpens a Borredà i al final del recorregut a peu d’avui, en total hem caminat, segons el podòmetre, 11, 5 quilòmetres.
Cal Torrats
El dinar.- El dinar l’hem fet al restaurant del Cobert de Puigcercós. La ja tradicional cervesa de final de recorregut avui, amb tots els objectius acomplerts, ha estat una esperada recompensa. Per dinar la mestressa ens ha ofert una paella mixta (conill i peix) o sopa de caldo, amanides i, en funció dels gustos, entremesos, vedella amb bolets o carn de xai. Pa, aigua, vi a dojo, postres i cafès. Tot a un preu molt correcte i ajustat.
La visita a Alpens.- No podíem passar per Alpens sense fer-hi una visita. En Josep Maria, amb el seu bon criteri, l’ha inclòs ja dins el nostre “catàleg de llocs i pobles endreçats”. Passejar per les seves places, carrers i carrerons estrets, amb cases de pedra, dels segles XVII i XVIII, de bonics portals i finestres amb llindes amb les dates d'edificació i els noms dels constructors, t’omple de serenitat. Hi destaquem l’harmoniosa plaça major, allargada, amb edificis uniformes de pedra, una font-bomba manual d’aigua “no potable”, el monument a en Manelic (obra del ferrer local Joan Prat) i l’edifici de la Casa de la Vila. Arreu hi podem veure detalls de forja: picaportes, panys, fanals, baranes, reixes,... L’església parroquial de Santa Maria és un edifici barroc-neoclàssic, molt modificat (el campanar és dels segles XV-XVI amb la balustrada renovada al segle XVIII), reedificada el 1708, cremada durant la primera guerra carlina (1833-40) i restaurada entre 1840-45.
Davant la casa núm. 2 del carrer del Graell una placa indica que hi va morir, el 9 de juliol de 1873, el brigadier Josep Cabrinetty, fill de Palma de Mallorca, en un enfrontament entre les tropes governamentals (els anomenats lliberals) que comandava i les carlines del general Savalls. Sembla que morí d'un tret al clatell disparat des del campanar de l'església de Santa Maria, però, a causa de la indisciplina que hi havia en les tropes republicanes, va córrer la notícia que havia estat mort pels seus mateixos soldats. Mentre nosaltres comentàvem aquest fet, tot mirant la distància que separa aquest punt del cim del campanar, un senyor, ja d’edat, s’afegí a la conversa tot dient-nos que la seva avia coetània dels fets havia explicat sempre que el tret que matà en Cabrinetty no sortí de dalt del campanar sinó d’una finestra, a ran de carrer, de la casa núm.4 d’aquest carrer i que el fulminant tret travessà el coll del general, no pel clatell, sinó d’un costat a l’altre. Agraïm l’informació i anotat queda, aquí, per a la posterioritat. Els carlins guanyaren l'anomenada batalla d'Alpens, el pretendent Carles VII féu encunyar una medalla commemorativa i donà a Savalls el títol de marquès d'Alpens.
Alguns aprofitem l’estada a Alpens per a comprar pa i coca de forner i algun dels anomenats embotits (bulls, fuets i llonganisses) d’aquesta vila i, tot esperant la propera Xino-Xano del mes d’abril a la muntanya de Montserrat, acomiadem la jornada reprenent el camí a les nostres respectives llars. Enhorabona a en Josep Lluís per l’organització de la sortida i a tots i totes plegats pel coratge i la determinació a l’hora de fer-la.
TEXT: Josep Arisa FOTOS: Joan Simarro i Joan Miquel Cortés
