CRÒNICA DE LA CALÇOTADA 2019

Una vegada més ens hem reunit al voltant de una taula. Aquest cop sense l’excusa de una excursió. I és que no tenim remei, cada vegada més llunyans els plaers dels temps de joventut, hem anat apreciant cada volta més el plaer de menjar.

I d’això es tractava en aquesta trobada, del plaer dels calçots i la carn, la carn de menjar vull dir. I a fe de Déu que ho hem gaudit. Fins a vint i un de la colla ens hem aplegat al Mas Teixidor dels Blanc a Cabra del Camp, tres més que l’any passat!
Ah! I dues gosses la Nina i la Yumi.

La convocatòria deia que convenia arribar cap a les dotze o abans per començar a preparar la logística de l’esdeveniment i pel que fa al que us escriu (relator en diuen ara, si bé que amb poc èxit), puntuals vàrem ser-ho. Però la gran majoria ja hi eren, encara que no vam ser els últims. Qui més que menys va lliurar-se a recollir calçots, tallar-los, encendre el foc, vigilar que no ens visitessin els forestals, i els que no sabem un borrall de cuina vàrem fer fotos per documentar la cosa.

Les noies, alliberades excepcionalment de la cuina (som una generació encara molt masclista), es dedicaven a posar-se al corrent de les vivències de cadascú des de la darrera trobada. Finalment després de perdre’s com ja havia pronosticat ell mateix, va arribar en Quique Cots mercès a un rescat telefònic iniciat sense gaire fortuna per mi i culminat amb èxit pel Joan Blanc. I també a en Josep Lluís Lirola que va baixar a la carretera per senyalar l’entrada del camí.

Pel que fa als “nois”, el que va tenir més èxit va estar en Xus Gasulla que gairebé tot el temps va estar rodejat de “ladies”, i és que els guerrers pell roges tenen molt de ganxo. I els que van fer més feina van ser “els mantenidors del foc”, els Joans (Blanc i Puiggermanal), en Lirola en Pep i en Serena, però sens dubte la feinada invisible, continuada en el temps, i sobretot imprescindible la van portar a terme els Blanc en posar a la nostra disposició el Mas Teixidó i els Puiggermanal que arribant el dia

anterior van ajudar en la compra del “comercio i el bebercio”.

Com que temps ens va premiar amb un cel lluent, assolellat i temperat,  es va poder fer el vermut al exterior, acte seguit vàrem transportar la taula a força “animal” al interior de les Quadres d’en Pep (Blanc, és clar) i començàrem  la ingestió de calçots a peu dret. 

Munits de pitets amb l’emblema del Mas, tot i que no es tractava de cap competició, per molts ho semblava, tal era el desfici per endrapar-los. Per cert, de quilòmetre zero, car eren collits al propi hort de la finca i també la salsa que una vegada més va estar elaborada per la Margarida segons recepta de la mare.

Mentre tant el foc viu emprat per fer els calçots, va anar convertint-se en roentes brases, adients per coure les viandes.

I una volta més els cuiners vans estar a l’alçada, ens van preparar costelles, botifarres de rotllo i botifarra negra, acompanyat d’un pa de pagès extraordinàri. I vàrem seure a taula, a una taula enorme composada per moltes taules petites, que ens va permetre de un cop asseguts tots vint i u  al seu voltant, veure’ns les cares amb gens d’esforç.

Us he dit tot just al principi d’aquesta crònica, que no ens ha calgut excusa per aplegar-nos a endrapar, i vaja si ho vàrem fer. Però no és menys veritat que l’afecció a “jalar” és la conseqüència d’una motivació intima i generalitzada, la de veure’ns les cares i sentir-nos vius. Això explica l’èxit de la taula gran sense impediments visuals, i poques dificultats sonores tret del alt nivell sonor que les nostres restriccions auditives imposen a les converses personals. I va arribar l’hora dels brindis, cosa que vàrem fer amb un cava boníssim, sobretot en honor als nou vegades!! avis Isabel i Llorenç per gentilesa d’ells i dels amfitrions, la Margarida i en Joan.

Per acabar i com correspon a una autèntica celebració, pastís d’aniversari, de calçotades és clar. Un pastís que vàrem dividir en vint i quatre parts més o menys iguals per tal que sobressin tres per qui volgués repetir, cosa que va succeir i va caldre  tornar a fer parts de les repeticions. Hi ha qui no va repetir perquè un cop més es va fer bona la dita castellana aquella de “quien parte, reparte i se queda con la mayor parte”. No dic qui és, però tothom ho sap.

A falta de la foto oficial del grup, que jo no vaig fer en benefici de fotògrafs i càmeres millors, aquí teniu una a la que falta molta gent, però que servirà mentre esperem l'arribada de les que van fer els Joans amb les seves càmeres professionals.

ACTUALITZACIÓ

Ja tenim la foto oficial del grup!  Aquí si que estem tots el que hi erem, inclòs l'autor de la foto, en Joan Blanc

Imatges "robades"

Sens dubte influït pel personatge "Paparazzo" de la mítica peli de Fellini "La dolce vita" em vaig dedicar a robar instantànies, i ara no he pogut estar-me de castigar-vos amb la contemplació de la meva malifeta.

Un dels guardians del foc

La Nina a l'espera que caigui quelcom

A en Pep el va instruïr el sogre

En Quique no es xupa el dit

Ui! s'ha aixecat vent

És una manca d’imaginació, ho sé, però en honor a la veritat em veig en la obligació de repetir el que ja vaig concloure l’any passat en ocasió de la primera calçotada:

Una (altre) jornada per recordar, una vivència irrepetible (que hem repetit), uns amfitrions inigualables.

Text: Joan Miquel Cortés
Memòria: Ma. Glòria Pastor
Fotos: Joan Blanc, Carles Bach, Maribel Borrego, Pep Arisa, Josep Lluís Lirola i J. M. Cortés