diumenge, 8 de novembre de 2015

CRÒNICA DE LA 62ena SORTIDA XINO-XANO


COPSANT ELS COLORS I OLORS DE LA TARDOR
A LA FAGEDA DE LA GREVOLOSA

A 3/4 de vuit del matí (quan els estels es ponen... i ara que, amb el canvi d’hora, a les 7 ja és clar...) fem cap 4 cotxes carregats d’una bona colla de joves-avis fins a la Vall del Ges, al límit entre les comarques d’Osona i la Garrotxa, al bell mig del pre-pirineu.

Passat Vic, damunt de Sant Pere de Torelló i un cop ja hem deixat enrera la boira que omple la Plana, hi veiem el santuari de Bellmunt “l’ermita al cel suspesa...” enyorada per Mossèn Cinto a “l’Emigrant”. Alguns de nosaltres ja hi han estat però la tenim a l’agenda per a una futura excursió de la colla.

Passades les 9 del matí, immediatament abans d’entrar al túnel de Bracons, sortim a Sant Andreu de la Vola. Un dels quatre cotxes, el que ve del Maresme, ja ens hi està esperant. Sant Andreu de la Vola és un nucli escampat de masos, separats pel serrat de la Rierola i situat en un dels racons de la vall. Sortim de la C-37, la nova carretera que -pel túnel- va fins a Olot, a l’alçada de can Pigallem un vell mas del segle XVII reconvertit ara en restaurant. Pensàvem que, en aquest punt, hi trobaríem els companys del Maresme però no hi veiem a ningú. Rebem, pel telèfon mòbil, un avis dels “maresmencs” acompanyat d’una fotografia on es veu, entre matineres boires, l’església parroquial situada gairebé a un parell de quilòmetres d’on nosaltres som en aquest moment. “Hem quedat que us esperaríem a Sant Andreu de la Vola i, segons el Google maps, el nucli central d’aquest poblet és on hi ha la parròquia...” ens diu, com a bon i inqüestionable argument (si ho diu Sant Google...), en Josep Lluís quan li recriminem que hagin anat a parar tant lluny de la sortida. Res a dir, avantatges i inconvenients de les noves tecnologies: el Google maps ens ha separat però la imatge enviada per mòbil ha permès que ens trobem de nou... Mentre ens esperaven no han perdut el temps, en Josep Surdé ens mostra un bon manat de farigola i, en Josep Lluís, una bossa ven plena d’aranyons “en faré un patxaran que farà reviure fins i tot als morts...” ens anuncia. A veure si, un cop fet, ens en porta per a tastar-lo... !!! d'aigua de farigola, Josep, no cal....

Ja tots junts continuem per la carretera BV-5224, deixant a la nostra esquerra el Veïnat de Dalt de Sant Andreu de la Vola on hi ha concentrat el major nombre de cases (una dotzena), seguim vall amunt en direcció al Coll de Bracons. Passat el punt quilomètric 23, quan veiem el cartell indicador “al Molí de Bracons”, hi aparquem els cotxes. Aquí comença la nostra ruta a peu.

Son gairebé 2/4 de 10 i és l’hora d’esmorzar. Així ho fem, a peu dret (el terra és moll de rosada), en un marge solejat. És un dels nostres habituals esmorzars amb els propis entrepans i un seguit de complements (vi, olives, "banderilles" llaminadures, xocolata, “gotes”,...) compartits.

Refets i amb ganes d’arribar a la fageda prenem el camí, una antiga pista, que baixa cap a la Riera de Bracons. La travessem -Déu n’hi do l’aigua que hi corre- per una passera feta amb grosses pedres. A l’altre costat, el camí és planer, agradable i, en aquesta època, encatifat de fulles. Comencem a veure els primers faigs molt barrejats encara amb roures, alzines, freixes, aurons, salzes, oms, verns, tells i algun avellaner. Hem encertat un bon dia, no fa gens de fred, ni vent i el sol -obrint-se pas, amb llums i ombres, entre el fullam i les branques dels arbres- fa que una diversa gamma de colors –verds, grocs, marrons, vermells,...- omplin el paisatge.




Quan portem una mica més d’un quilòmetre recorreguts, cal estar atents –així ho tenim anotat en les notes de l’itinerari i ens ho han recordat uns fotògrafs, amb els quals ens hem creuat a l’iniciar la caminada- per agafar un corriol (assenyalat amb una fita feta amb pedres) que s’enfila, serrat amunt, per l’esquerra. Uns tres-cents metres més enllà trobem una rudimentària tanca feta amb cordes i troncs, “un cop la passeu heu d’agafar el sender que gira, muntanya amunt, cap a l’esquerra...” ens han advertit, també, els matiners fotògrafs. En Joan Miquel, que –sense fer gaire soroll, però amatent- va controlant la ruta amb el seu GPS, ens confirma que així és “... el camí que, un cop passada la tanca, baixa per la dreta és el que tindrem d’agafar després per anar a l’ermita de Sant Nazarí”, ratifica i adverteix.


Ja sense pèrdua (“els caps de setmana això deu semblar La Rambla...” diem) només cal seguir el fressat corriol per on anem, que va pujant suaument, fins que arribem a l’entrada de la fageda de La Grevolosa (hi ha un pedagògic rètol informatiu). Al cartell hi podem llegir el vers que reproduïm:

LA FAGEDA DE LA GREVOLOSA
Bosc encisat i impregnat de misteri
o temple de serena majestat
que ens embolcalles de sagrat misteri;
faigs o fantasmes tocats d’encanteri,
d’un paisatge embruixat.
Com balustres estàtiques de marbre,
els troncs s’eleven cel amunt austers;
són mans fervents les branques que enlairant-se
sostenen el verd tàlem que et cobreix.
Que les divinitats, faunes o bruixes,
defensin sempre aquest temple sagrat
sobre el qual rellisquen les centúries;
perquè no sigui mai profanat
a fi de que generacions futures
venerin aquests arbres seculars.
Maria Font


Aquesta fageda te forma de ferradura  i ocupa un dels vessant obacs, entre els 1000 i els 1200 m d’alçada, de la Serra dels Llancers. Nosaltres hi hem entrat per la seva part baixa esquerra. Pel mig hi transcorre el torrent de la Grevolosa que neix als peus del Cim de la Pastera de 1202 m d’alçada –l’aigua que, avui, hi corre sembla d’argent-. El sotabosc està, pràcticament, format per boixos i galzerans amb els seus característics fruits vermells; més amunt hi veurem, també, boixos grèvol (d’aquí el nom de “la grevolosa”).


Observem, penjades en alguns arbres, diverses caixes-niu per als ocells. La proximitats de prats humits, bosc i rierols fa que hi hagi molta varietat d’aus: mallerengues, pica-soques, picots negres, rossinyols, merles, pinsans, mussols, gamarussos (a tocar de la fageda hi ha el collet anomenat, precisament, dels Gamarussos, suposem dedicat a aquestes aus i no a determinades persones...), còrvids com el gaig o el corb i, en espais més oberts, diversos rapinyaires entre els quals hi destaquen el falcó pelegrí i l’aligot vesper. Nosaltres, però, no en veiem cap... Especial atenció per la seva presencia a les fagedes mereix la becada –molt apreciada culinàriament-, au que hi és present tot l’any però més abundant a l’ hivern per l’arribada d’exemplars europeus.
    

Continuem, passant per davant dels faigs monumentals I, II i III (segons diu un cartell de la Generalitat de Catalunya), enfilant-nos una mica, fins arribar a la part central de la fageda. En aquest punt ens creuem amb nombroses colles –en dies feiners, “nois i noies” com nosaltres- que hi arriben baixant des de la collada de Bracons. La majoria, després de visitar la fageda, continuen la ruta per altres indrets... (pensant que han de retornar fins als cotxes que han deixat dalt del coll...) cal admetre que, aquests “xavals i xavales”, estan molt en forma... !!!


Zac, darrera teu n'hi ha un que està més gras que nosaltres... !!!


Ens estem una bona estona contemplant el paisatge, fent fotografies i, alguns, carregant-nos de “bones” energies (i descarregant-nos de les “dolentes”...) abraçant els vells i gruixuts arbres. S’hi està molt be, avui, dins la fageda però cal continuar l’excursió. 





Desfem el camí, fins al punt on tenim d’agafar el trencant que baixa  a l’ermita o santuari de Sant Nazarí situat en un petit replà, aigües avall del torrent de la Grevolosa, a 933 m d’alçada en una vall tributaria del riu Fornès. Aquesta coneguda i popular capella, el 1382, tenia un ermità que captava per a ella i, diuen les cròniques, que es va escollir aquest lloc tan solitari i amagat per guardar-hi  amb seguretat les relíquies del sant que li dona nom. L’any 1721 es va refer l’edificació amb la construcció d’una casa amb teulat de doble vessant, una part destinada a capella i l’altra a estatge dels ermitans. El 1921 s’hi va fer una restauració i recentment, el 2011, s’ha fet una important consolidació de l’edifici (que amenaçava ruïna) reforçant-ne l’estructura, refent la teulada i els sostres, l’arrebossat exterior i condicionant els tancaments i obertures. La capella, enguixada interiorment, amb motllures i volta de llunetes té un portal simple, emmarcat amb llinda i cantoneres de pedra, amb un ull de bou i un campanar d’espadanya, d’un sol ull, a la façana i dalt del carener de l’edifici.

El primer diumenge d’agost s’hi celebra un aplec. L’entorn de l’ermita, amb uns roures i boixos espectaculars, ha estat condicionat amb taules i bancs i és un tranquil lloc per a reposar o fer-hi un àpat. Ens hi estem una estoneta, asseguts, xerrant i observant els detalls dels edificis. Aprofitem, també, per a fer-hi la fotografia de grup de l’excursió d’avui (tot i que a la foto hi falta la Montserrat B.)


Aquesta capella va ser un dels escenaris del popular “Rector de la Vola” -mossèn Pierre Lafont, d’origen francès, que regí la parròquia entre el 1592 i el 1612-. Aquest capellà es va fer famós pels seus acudits i espontaneïtats. Encara avui s’expliquen, entre la gent de la comarca, dites, contalles, anècdotes i facècies d’aquest popular rector (els qui en vulgueu saber una mica més en trobareu unes quantes en aquest enllaç: 




Falta mitja hora per a que sigui la una del migdia i decidim retornar, desfent el camí per on hem vingut, fins als cotxes. Avui hem trobat alguns bolets, la majoria de poca qualitat però la Conxita si que ha "caçat" un bonic i sa "peu de rata". Aqui en teniu la prova:


Després direu que no caço bolets... un magnífic "peu de rata" !!!

Continuem, ja motoritzats, per la BV-5224 en direcció a la Vall d’en Bas i Olot. Passem pel Coll de Bracons (a 1148 m d’alt), un bon lloc on deixar-hi els cotxes per a fer excursions cap a la Grevolosa, les serres dels Llancers, Curull, Santa Magdalena i el Puigsacalm per això –fins i tot en un dijous feiner- està ben ple de vehicles aparcats. En Josep Mª, sempre tant animat a fer caminades, ens diu que al Puigsaclam hi hem de pujar abans de que les cames ens flaquegin del tot... El panorama que sobre les muntanyes que ens envolten i especialment la Vall d’en Bas, que tenim als nostres peus, veiem és impressionant.

Anem a dinar a Les Preses per això continuem carretera avall, passant per Joanetes i el veïnat de Can Trona. Com que falta mitja hora per a les dues, l’hora que tenim encarregat el dinar, decidim arribar-nos fins a la petita ermita de Sant Quintí d’en Bas (del segle XII ampliada el segle XVIII). Amb el Puigsacalm de fons, està situada en una arbreda a tocar de l'estreta carretera que va de Can Trona a Els Hostalets. Trobem l’entorn de l’església encerclat per una tanca elèctrica per al bestiar i l’únic accés per anar a la capella és insuficient per a aparcar-hi els 4 cotxes en que anem. No tenim més remei que donar-hi un cop d’ull, sense sortir dels cotxes ni deixar la carretera, sembla una imatge de postal. Girem cua i anem, de dret, a prendre les cerveses i a dinar.

Quan arribem al restaurant Can Morera de Les Preses, ja tenim la taula parada en un dels seus menjadors “privats”. Les cerveses fan via aviat i el dinar (correcte, tenint en compte la relació qualitat-preu) va, també, baixant entre rialles i converses. A les postres, en Pep que -amb la Maribel- han sigut avis per tercer cop, ens convida a cava. Brindem per en Max -el nou nadó-, els pares -a la mare, la Laia, la coneixen gairebé tots doncs, uns mesos que va estar a l’atur, vingué a alguna xino-xano-, els avis i per la salut de tots i totes (els presents i el qui, avui, no han pogut venir).




Després dels cafès i la sobretaula -com si d’una sortida d’aquelles que s’organitzen per al avis es tractes- entrem a l’agro-botiga que hi ha al costat del restaurant i, alguns, es proveeixen de fesols de Santa Pau, mongetes del ganxet, llonganisses, bulls, botifarres, ratafia, pastes,... per “anar tirant”, entre pastilla i pastilla, al llarg de les properes setmanes...

En Joan Miquel ens informa que, en l’excursió d’avui, hem caminat 6,4 km, superat uns desnivells acumulats de +/- 190 m. El temps que hem emprat –des de després d’esmorzar fins que hem retornat als cotxes, amb pauses i visites incloses- ha sigut de 2h 45’.

Coincidim que l’excursió d’avui, pel lloc, paisatges, colors, indrets que hem visitat i –especialment- la companyia, ha estat “de categoria”. Ens emplacem per al proper divendres dia 13 de novembre per anar, a fer “la paella” que tenim pendent des de l’estiu, al restaurant Banys Lluís de Sant Pol de Mar aproximadament a les 14h 30'. Els qui hi estigueu interessats contacteu –el més aviat possible- amb l’organitzador d’aquest esdeveniment, en Josep Mª.

Agraint a tots/es l' assistència i participació ens acomiadem fins a la propera activitat.

Una abraçada.

Text.- Pep
Fotografies.- Josep Lluís, Joan Miquel i Pep.