dimarts, 20 de gener de 2015

CRÒNICA DE LA 53ena SORTIDA XINO-XANO



CAMINADA PEL NORD-OEST del COLLSEROLA: LES ESCLETXES DEL PAPIOL, L’ERMITA DE LA SALUT i EL PUIG MADRONA


La vida està plena de coincidències. L’endemà que el president Mas i en Junqueras ens anunciessin que l’esquerda que es va obrir entre els principals signants del Pacte de la Llibertat –sembla- que s’havia soldat, nosaltres ens endinsàvem fins al fons de les Escletxes del Papiol i albiràvem el present (el futur ja es veurà...) d’un tros de la nostra terra des de dalt del Puig Madrona. Us ho expliquem.
La primera sortida de l’any penso que ha estat prou be. El dia molt bo, serè, solejat i sense gaire fred. Avui no som molts (6 a caminar i 3 més al dinar), alguns postoperatoris, els refredats, la grip i obligacions diverses han provocat algunes baixes.
Amb tot, els qui si hi hem pogut anar, formem una bona representació de la colla.
“Heu portat les llanternes ?...”
Hem matinat, pocs minuts abans de les 8 ja som dalt del tren i al cap de mitja hora “aterrem” a l’estació de El Papiol (30 m).
“Heu portat les llanternes ?...” pregunta en Joan amb to irònic, certament, fins fa molt poc encara era fosc. Esperem uns minuts fins que arriba el microbús (el 192)



que ens pujarà dalt del poble.
Déu ni do les pujades i baixades que fan els carrers d’aquesta enfilada població, coronada pel seu omnipresent castell. Ens hem estalviat gairebé uns 30’ de pujada per dins del nucli urbà i això –tot just començar la jornada- és d’agrair.

Pel carrer del Carme arribem fins al turó de Les Escletxes (1), pràcticament a tocar del poble. És, a més d’una singularitat geològica, un lloc emblemàtic de l’espeleologia catalana i una zona de pràctiques d’escalada. Les Escletxes tenen el seu origen en un gran “paquet” calcari, d’uns 20 m de gruix que al estar assentat sobre una base argilosa, estovada per les filtracions naturals, es va fragmentar en nombroses i espectaculars esquerdes o escletxes. 


Algunes d’aquestes -amb parets de més de 15 m d’alçada- formen, entre els diferents blocs, passadissos transitables. Hi fem un breu recorregut. La primera i més accessible, a tocar d’una petita esplanada, te uns 3 m d’amplada i les altes parets son plenes d’indicacions, pitons, ancoratges i plaquetes de les diferents vies d’escalada.




Ens enfilem, després, per un corriol per a visitar-ne algunes més, com la que porta l’apropiat nom de “la Ziga-zaga”, sinuosa, molt estreta i espectacular. Seguim amb una de curteta, però també impressionant, a la qual s’hi accedeix pel costat d’un jove lledoner i, acabem la visita, amb l'anomenada “la Rambla” -que es comunica, per uns passos estrets, amb la de “la Figuera”- i on curiosament, al mig, hi ha un vell i altiu lledoner que lluita per sobreviure -arrelat en un lloc tant inhòspit-, tot cercant el sol i la llum, traient el fullam pel capdamunt de l’escletxa.
Ens hi estem una estona mirant-ne els detalls i fent nombroses fotografies.


És l’hora d’esmorzar i decidim fer-ho, al sol, enfilats al turó des d’on poder veure -des de dalt- l’escletxa més ampla. La gana fa que els entrepans, amb alguns traguets de vi, desapareguin ben aviat. Avui no tenim el “termo” amb el cafè (el qui normalment el porta, en Josep Mª, és dels qui no ha pogut venir);
la Mª Rosa, però, si que ha dut un bo, amorós i gros pastis de llimona que també “fem baixar” amanint-lo amb les “gotes” que, providencialment (ens temíem que avui també ens en quedaríem sense...), ha portat en Zacaries. Un esmorzar “tradicional” (com els que sempre fem) i ben profitós.



Tips i satisfets, reprenem la caminada. Passem per davant de la font de les Escletxes (150 m) on hi fem una foto, com diu la dita: “agua que no has de beber, dejala correr...” i així ho fem. 


Comencem a pujar per una pista –el camí de Can Montmany- que es va enfilant, entre pins, alzines i roures, cap a la Serra del Rabassa.


Al poc arribem al coll d’en Faura (224 m), important cruïlla de camins, a partir d’aquest punt la pista va pràcticament planejant pel costat nord-est del Puig del Rossinyol (255 m) fins que, gairebé sense adonar-nos, ens trobem amb
l’ermita de la Salut (250 m), per a molts de nosaltres, una de les capelles romàniques amb més encant del Collserola (2). Els qui vàrem anar a la 18ena Xino-Xano, el setembre del 2011 (com passa el temps !!!) des de Valldoreix fins a La Floresta passant per “La Rierada”, ja hi havíem estat però coincidim que és aquest un tranquil racó, relativament proper a Barcelona, que t’omple de pau.


Contemplem els detalls arquitectònics de la capella, hi fem fotografies i decidim continuar amb l’itinerari previst, pujant dalt del Puig Madrona que hem anat veient durant tota la ruta i, ara, tenim a tocar.

Per un costerut sender que surt de darrera l’ermita arribem, bufant, al cim del Puig Madrona (337 m) on hi ha una torre, de 16 m d’alçada, del servei de prevenció d’incendis i el vèrtex geodèsic de l’Instituto Geogràfico Nacional (La destrucción de esta señal està penada por la ley, hi diu en una placa... amb això del seu concepte de Nacional, les amenaces, els càstics i la llei... nosaltres -de tant sentir-ho- ja ens hi estem acostumant...). Dalt d’aquest puig s’hi trobaren també restes que demostren l’existència, en aquest lloc, d’un antic poblat ibèric. Puig Madrona és un privilegiat mirador, el més septentrional de la serra del Collserola, i l’esplèndida vista que hi tenim compensa l’esforç de la pujada. Tot i que no podem veure gairebé res (la vegetació ens ho tapa) del que hi ha a llevant,  cap al nord tenim bones vistes sobre els massissos de Sant Llorenç del Munt i Montserrat i tota la plana del Vallès, amb les seves viles i comunicacions; al sud, la serra de Collserola –amb el Tibidabo i la torre de comunicacions- i tota la plana i delta del Llobregat; cap a ponent veiem les muntanyes del Garraf i de l’Ordal i bona part de les viles riberenques al riu Llobregat; als nostres peus hi tenim El Papiol, l’autopista i els polígons industrials i, al fons, Sant Andreu de la Barca i Pallejà. Parlant de vies de comunicació i industries, des que hem sortit de El Papiol ens ha cridat l’atenció el brunzit constant que produeix el transit (pensem de l’autopista) o l’activitat industrial de la plana i que, deduïm, ens porta el vent. Aquest constant soroll de fons (suposem que els habitants d’aquets entorns ja hi deuen estar acostumats...) ens ha acompanyat durant bona part del recorregut i fins i tot aquí dalt, sense barreres de cap tipus, hi és ben present.
Gairebé a tocar del vèrtex geodèsic hi “descobrim” un curiós cercle, d’ aproximadament 1 m de diàmetre, format per 18 cargols amb les seves femelles cegues i amb una lletra “M”, dins d’un altre petit cercle de ciment, gravada al mig... Deduïm –tot i que no ho sabem del cert- que pot tractar-se de l’ancoratge o fixació de la base d’una antena o pal (potser algun possible lector del Blog ens ho podrà aclarir...).
Fem la foto de grup i retornem, desfent el camí pel corriol per on hem pujat, fins a l’ermita de la Salut.

El retorn fins a El Papiol el fem per la pista que, baixant pel vessant nord-oest del Puig del Rossinyol i la riera de la Salut, ens hi porta. El camí, que descendeix pel mig d’un espès i obac alzinar, és molt agradable. Quan gairebé som al pla, en un revolt, hi veiem un planell amb uns grans i vells plataners, on hi ha les restes de la font del Lleó, actualment molt malmesa i embardissada i on, segurament –fa anys-, s’hi degueren fer nombroses i alegres berenades. Una mica més avall passem per davant d’una caseta (ara fora d’ús) amb un rètol que hi diu “Aigua potable Ajuntament del Papiol”, al costat hi ha la font dels Avellaners. Passem pel costat d’alguns camps de cirerers –en aquesta època sense flors ni fulles- i per la bonica masia, una mica allunyada del camí i només amb “accés particular”, de Ca n’Esteve de la Font i arribem als primers carrers de El Papiol.
Com que anem be de temps decidim prescindir del bus i continuar baixant a peu fins a Can Colomer, el restaurant on hem de dinar i que està situat prop de l’estació del tren. Podem contemplar de més a prop, mentre passem per alguns carrers de la vila, el castell de Papiol –esmentat al segle XII-, la parròquia de Santa Eulàlia –del segle XVI-, algunes cases modernistes com La Casa de Pedra de l’any 1914, Cal Girona del 1910 o moderns equipaments com l’edifici de l’Ajuntament o la Biblioteca Municipal Valentí Almirall.















A 2/4 de dues arribem a Can Colomer, on tenim ja la taula parada i en Jaume ens hi està esperant. Al poc arriben l’Enric i la Carme i prenem plegats “a la fresca” (ja hem dit que la temperatura, avui, és molt agradable) unes  cerveses mentre petem la xerrada i fem una mica més de temps per entrar a dinar. El dinar ha estat molt correcte i el menú variat i a un preu  ajustat.




En Joan Miquel ens informa que el recorregut total de l’excursió d’avui ha estat de 10,7 km. i, amb pauses (visites, esmorzar i descansos) incloses, hi hem emprat 4h 45’.

Tot i que, finalment, no ha pogut venir agraïm a en Josep Mª la seva col·laboració en la preparació de la sortida i a tots i totes la vostra assistència i participació.

Després del cafè ens fem la fotografia del grup davant del restaurant. Ens acomiadem dels qui han vingut en cotxe i ens dirigim -contents i alegrois- fins l’estació per agafar el tren que ens retornarà a Barcelona.

Recordeu que la propera Xino-Xano serà el dijous dia 5 de febrer.
Una abraçada.


Text.- Pep


Fotografies.- Joan Simarro, Pep Arisa, Joan Miquel Cortés i Jaume Llobera.
     
      
NOTES.-

1.- Podeu aconseguir més informació sobre Les Escletxes als següents enllaços:
2.- El document més antic que ens parla d’aquesta església és un pergamí de l’any 1060, on la mencionen com a “parròquia de Santa Eulàlia de Madrona”, però alguns detalls arquitectònics de l’edifici, clarament preromànics, la situen a finals del segle IX. L’any 1315 la parròquia, amb el mateix nom, es traslladà a tocar del castell de Papiol i l’ermita adoptà el nom de Sant Pere de Madrona. Quatre segles després, el 1717, el bisbe de Barcelona Diego de Astorga suggerí el canvi d’advocació (l’església s’anomenava de Sant Pere i Santa Madrona) per la de Verge de la Salut que s’ha mantingut fins ara. Restaurada l’any 1911 va ser saquejada durant la passada Guerra Civil sense resultar-ne afectat l’edifici. La Diputació de Barcelona, l’any 1972, hi efectuà importants treballs de consolidació i eliminà afegits, com la casa de l’ermità, adossats a l’edifici. El 1982 el Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona restaurà, de nou, la capella reconstruint una de les absidioles –la del costat sud- donant al monument l’aspecte actual. És una capella d’una sola nau coronada a llevant per un absis semicircular, ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, lesenes i sòcol que, flanquejat amb dues absidioles també semicirculars, formen una capçalera trevolada. A la nau es conserven, fins a mitja església (on hi ha el campanar d’espadanya) parts de la d’un edifici anterior –preromànica dels segles IX-X-, la resta és romànica dels segles XI-XII. La porta, oberta a la façana sud amb llinda i un timpà emmarcat per un doble arc adovellat, és del segle XII. El sostre, de construcció més tardana, és de volta de canó  i justifica els quatre  arcs torals i la doble paret construïda a l’interior. Anteriorment l’edifici tenia un sostre embigat segurament cobert amb lloses de llicorella. De les finestres -set en total (una en cada absis, tres en la façana sud i una a la de ponent)- la més interessant és aquesta última, geminada amb una columna central i un petit capitell esculpit en forma de mènsula que  la fan datar de la fi del segle X. L’altar, situat al centre de la creu llatina del temple, és de pedra i orientat  cap a l'oest. El segon diumenge de setembre els vilatans de El Papiol hi celebren, des del 1717, l’aplec; els de Valldoreix el fan, des del 1939, el dia 12 d’octubre –el dia de la Mare de déu del Pilar- i els de la Rierada (Molins de Rei) hi pugen, des del 1988, el darrer diumenge de juliol com a inici dels actes de la seva festa major.