CAMINADA PEL NORD-OEST del COLLSEROLA: LES
ESCLETXES DEL PAPIOL, L’ERMITA DE LA SALUT i EL PUIG MADRONA
La vida està plena de coincidències. L’endemà que el president Mas i en Junqueras ens anunciessin que l’esquerda que es va obrir entre els principals signants del Pacte de la Llibertat –sembla- que s’havia soldat, nosaltres ens endinsàvem fins al fons de les Escletxes del Papiol i albiràvem el present (el futur ja es veurà...) d’un tros de la nostra terra des de dalt del Puig Madrona. Us ho expliquem.
La
primera sortida de l’any penso que ha estat prou be. El dia molt bo, serè, solejat
i sense gaire fred. Avui no som molts (6 a caminar i 3 més al dinar), alguns
postoperatoris, els refredats, la grip i obligacions diverses han provocat
algunes baixes.
Amb tot, els qui si hi hem pogut anar, formem una bona representació de la colla.
Amb tot, els qui si hi hem pogut anar, formem una bona representació de la colla.
 |
| “Heu portat les llanternes ?...” |
“Heu portat les llanternes ?...” pregunta en Joan amb to irònic, certament, fins fa molt poc encara era fosc. Esperem uns minuts fins que arriba el microbús (el 192)
que ens pujarà dalt del poble.
Déu ni do les pujades i baixades que fan els carrers d’aquesta enfilada població, coronada pel seu omnipresent castell. Ens hem estalviat gairebé uns 30’ de pujada per dins del nucli urbà i això –tot just començar la jornada- és d’agrair.
Algunes d’aquestes -amb parets de més de
15 m d’alçada- formen, entre els diferents blocs, passadissos transitables. Hi
fem un breu recorregut. La primera i més accessible, a tocar d’una petita
esplanada, te uns 3 m d’amplada i les altes parets son plenes d’indicacions,
pitons, ancoratges i plaquetes de les diferents vies d’escalada.
Ens enfilem, després, per un corriol per a visitar-ne algunes més, com la que
porta l’apropiat nom de “la Ziga-zaga”, sinuosa, molt estreta i espectacular.
Seguim amb una de curteta, però també impressionant, a la qual s’hi accedeix
pel costat d’un jove lledoner i, acabem la visita, amb l'anomenada “la Rambla”
-que es comunica, per uns passos estrets, amb la de “la Figuera”- i on
curiosament, al mig, hi ha un vell i altiu lledoner que lluita per sobreviure -arrelat
en un lloc tant inhòspit-, tot cercant el sol i la llum, traient el fullam pel
capdamunt de l’escletxa.
És l’hora d’esmorzar i decidim fer-ho, al sol, enfilats al turó des d’on poder veure -des de dalt- l’escletxa més ampla. La gana fa que els entrepans, amb alguns traguets de vi, desapareguin ben aviat. Avui no tenim el “termo” amb el cafè (el qui normalment el porta, en Josep Mª, és dels qui no ha pogut venir);
Tips i satisfets, reprenem la caminada. Passem per davant de la font de les Escletxes (150 m) on hi fem una foto, com diu la dita: “agua que no has de beber, dejala correr...” i així ho fem.
Al poc arribem al coll d’en Faura (224 m), important cruïlla de camins, a partir d’aquest punt la pista va pràcticament planejant pel costat nord-est del Puig del Rossinyol (255 m) fins que, gairebé sense adonar-nos, ens trobem amb
Contemplem els detalls arquitectònics de la capella, hi fem fotografies i decidim continuar amb l’itinerari previst, pujant dalt del Puig Madrona que hem anat veient durant tota la ruta i, ara, tenim a tocar.
Per
un costerut sender que surt de darrera l’ermita arribem, bufant, al cim del Puig Madrona (337 m) on hi ha una torre,
de 16 m d’alçada, del servei de prevenció d’incendis i el vèrtex geodèsic de
l’Instituto Geogràfico Nacional (La
destrucción de esta señal està penada por la ley, hi diu en una placa... amb això del seu concepte de Nacional, les amenaces, els càstics i la llei... nosaltres -de tant sentir-ho- ja ens hi estem acostumant...).
Dalt d’aquest puig s’hi trobaren també restes que demostren l’existència, en
aquest lloc, d’un antic poblat ibèric. Puig Madrona és un privilegiat mirador,
el més septentrional de la serra del Collserola, i l’esplèndida vista que hi
tenim compensa l’esforç de la pujada. Tot i que no podem veure gairebé res (la vegetació ens ho tapa) del que hi ha a
llevant, cap al nord tenim bones vistes
sobre els massissos de Sant Llorenç del Munt i Montserrat i tota la plana del
Vallès, amb les seves viles i comunicacions; al sud, la serra de Collserola
–amb el Tibidabo i la torre de comunicacions- i tota la plana i delta del
Llobregat; cap a ponent veiem les muntanyes del Garraf i de l’Ordal i bona part
de les viles riberenques al riu Llobregat; als nostres peus hi tenim El Papiol,
l’autopista i els polígons industrials i, al fons, Sant Andreu de la Barca i
Pallejà. Parlant de vies de comunicació i industries, des que hem sortit de El
Papiol ens ha cridat l’atenció el brunzit constant que produeix el transit
(pensem de l’autopista) o l’activitat
industrial de la plana i que, deduïm, ens porta el vent. Aquest constant soroll
de fons (suposem que els habitants d’aquets entorns ja hi deuen estar
acostumats...) ens ha acompanyat durant bona part del recorregut i fins i tot
aquí dalt, sense barreres de cap tipus, hi és ben present.
Com
que anem be de temps decidim prescindir del bus i continuar baixant a peu fins
a Can Colomer, el restaurant on hem de dinar i que està situat prop de l’estació
del tren. Podem contemplar de més a prop, mentre passem per alguns carrers de
la vila, el castell de Papiol –esmentat al segle XII-, la parròquia de Santa
Eulàlia –del segle XVI-, algunes cases modernistes com La Casa de Pedra de l’any 1914, Cal Girona del 1910 o moderns equipaments com l’edifici
de l’Ajuntament o la Biblioteca Municipal Valentí
Almirall.
En Joan Miquel ens informa que el recorregut total de l’excursió d’avui ha estat de 10,7 km. i, amb pauses (visites, esmorzar i descansos) incloses, hi hem emprat 4h 45’.
Tot
i que, finalment, no ha pogut venir agraïm a en Josep Mª la seva col·laboració
en la preparació de la sortida i a tots i totes la vostra assistència i
participació.
Després
del cafè ens fem la fotografia del grup davant del restaurant. Ens acomiadem
dels qui han vingut en cotxe i ens dirigim -contents i alegrois- fins l’estació
per agafar el tren que ens retornarà a Barcelona.
Recordeu
que la propera Xino-Xano serà el dijous dia 5 de febrer.
Una
abraçada.
Text.-
Pep
Fotografies.- Joan Simarro, Pep Arisa, Joan Miquel Cortés i Jaume Llobera.
NOTES.-
1.-
Podeu
aconseguir més informació sobre Les Escletxes als següents enllaços:
2.-
El document més
antic que ens parla d’aquesta església és un pergamí de l’any 1060, on la
mencionen com a “parròquia de Santa
Eulàlia de Madrona”, però alguns detalls arquitectònics de l’edifici,
clarament preromànics, la situen a finals del segle IX. L’any 1315 la
parròquia, amb el mateix nom, es traslladà a tocar del castell de Papiol i
l’ermita adoptà el nom de Sant Pere de Madrona. Quatre segles després, el 1717,
el bisbe de Barcelona Diego de Astorga suggerí el canvi d’advocació (l’església
s’anomenava de Sant Pere i Santa Madrona) per la de Verge de la Salut que s’ha
mantingut fins ara. Restaurada l’any 1911 va ser saquejada durant la passada Guerra
Civil sense resultar-ne afectat l’edifici. La Diputació de Barcelona, l’any
1972, hi efectuà importants treballs de consolidació i eliminà afegits, com la
casa de l’ermità, adossats a l’edifici. El 1982 el Servei de Conservació de
Monuments de la Diputació de Barcelona restaurà, de nou, la capella reconstruint
una de les absidioles –la del costat sud- donant al monument l’aspecte actual.
És una capella d’una sola nau coronada a llevant per un absis semicircular, ornamentat
amb un fris d’arcuacions llombardes, lesenes i sòcol que, flanquejat amb dues
absidioles també semicirculars, formen una capçalera trevolada. A la nau es
conserven, fins a mitja església (on hi ha el campanar d’espadanya) parts de la
d’un edifici anterior –preromànica dels segles IX-X-, la resta és romànica dels
segles XI-XII. La porta, oberta a la façana sud amb llinda i un timpà emmarcat
per un doble arc adovellat, és del segle XII. El sostre, de construcció més
tardana, és de volta de canó i justifica
els quatre arcs torals i la doble paret
construïda a l’interior. Anteriorment l’edifici tenia un sostre embigat
segurament cobert amb lloses de llicorella. De les finestres -set en total (una
en cada absis, tres en la façana sud i una a la de ponent)- la més interessant
és aquesta última, geminada amb una columna central i un petit capitell
esculpit en forma de mènsula que la fan datar de la fi del segle X. L’altar,
situat al centre de la creu llatina del temple, és de pedra i orientat cap a l'oest. El segon diumenge de setembre
els vilatans de El Papiol hi celebren, des del 1717, l’aplec; els de Valldoreix
el fan, des del 1939, el dia 12 d’octubre –el dia de la Mare de déu del Pilar-
i els de la Rierada (Molins de Rei) hi pugen, des del 1988, el darrer diumenge
de juliol com a inici dels actes de la seva festa major.
