dijous, 17 de novembre de 2016

CRIDA A LA 73ena SORTIDA XINO-XANO





PASSEJADA I VISITA AL CASTELL DE MONTSORIU


Data.- Dijous 1 de desembre del 2016.

Tipus de sortida.- Podríem definir aquesta xino-xano com una matinal cultural ja que l’objectiu principal és la visita al castell-palau de Montsoriu, el castell gòtic més important de Catalunya. Situat dalt d’un turó, a 640 m d’alçada, a la capçalera de la vall de Breda i amb la riera d’Arbúcies als seus peus, en el punt on s’obre a la plana, el seu emplaçament li permet un domini visual d’una àmplia zona, que abasta, per una banda, la depressió prelitoral i la zona costanera, i, per l’altra, els massissos del Montseny i les Guilleries. La visita al castell, amb el suport d’un/a guia que ens anirà explicant les diferents fortificacions, dependències, històries i anècdotes, ens transportarà a l’edat mitjana. Montsoriu manté la mateixa estructura i bona part de les estances i detalls originals del gran castell que va ampliar i reformar el 1350 el vescomte Bernat II de Cabrera per transformar-lo en el seu palau, per la qual cosa la visita al castell és una lliçó viva de com era la vida (militar i civil) en una de les fortaleses més impressionants de la Corona d’Aragó. El temps de la visita guiada estimem serà d' 1h 30'. El cost de la visita guiada per als jubilats és de 4 euros per persona. Podeu, per a més informació, clicar el link:

Per arribar-hi ens caldrà fer una petita passejada d’uns 2,8 km, per una pista, des del lloc on deixarem els cotxes fins dalt del castell.


Recorregut i dificultat.- La aproximació la farem en cotxes. Per l'autopista AP-7 fins a la sortida 11: “Sant Celoni-Montseny”. Al sortir caldrà agafar la carretera C-35 direcció Hostalric i la GI-552 a Breda i Arbúcies. A 3 km de la sortida de Breda, a Coll de n'Orri (punt quilomètric 7,4) trobarem el trencant que va a l’urbanització i petita localitat de Fogueres de Montsoriu. Cal  agafar-lo i seguir direcció Fogueres de Montsoriu fins arribar, al cap de 3 km, al coll de Castellar (475 m d’alt). En aquest punt caldrà deixar el vehicle al costat de la carretera (aparcament senyalitzat). Recorregut a peu: Des del lloc de l’aparcament agafarem una pista forestal que, en una bonica excursió enmig d’alzines sureres, ens portarà en 2,8 km i un temps d’ entre 25 i 45 minuts (segons cadascú) fins dalt del turó i el castell. La baixada es pot fer (en 10’ agafant una drecera) o desfent el camí per la pista. Esmorzarem, al poc de sortir del coll de Castellar.
El recorregut, a peu, total (anant i tornant per la pista) és de 5,6 km. Desnivells acumulats +/- 159 m. Temps emprat en la caminada (pujar i baixar) 1h. Dificultat baixa.


Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l’excursió, a les 14h 30', al restaurant Fonda Montseny Plaça Trunas, 1 BREDA tel. 972 16 02 94 http://www.fondamontsenybreda.es Tenen un menú els dies feiners de 15 euros, amb begudes i IVA inclòs.  

Fonda-restaurant Montseny

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar. En Pep portarà la bota amb vi.
Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol o el fred i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, aquells que els necessitin o desitgin, bastons.  

Lloc i hora de trobada.- Farem el recorregut en cotxes. Caldrà, doncs, uns dies abans –per telèfon o correu electrònic-  dir els qui serem i amb els vehicles que hi anirem. El lloc de trobada a Barcelona serà a les 8 h 30’ del matí a Travessera de Gràcia / Llepant. Si venen els companys/a del Maresme ens trobarem tots plegats, aproximadament, a les 10 h 15' a l’aparcament del Coll de Castellar on començaren la caminada a peu.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, el més aviat possible per a poder confirmar, als qui organitzen les visites del Castell de Montsoriu, el nombre de persones que serem (i així atribuir-nos grup i hora). Ho podeu fer contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida-, el dimarts dia 28 de novembre confirmarem al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar però, la reserva per a visitar el castell s'ha de fer molt abans.

Gràcies. Una abraçada.


EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL
Bon dia.
Avui aquesta expressió no representa només un desig, que també, sinó que resum el pronòstic pel proper dijous 1. Amb la necessària precaució que imposa aventurar un esdeveniment atmosfèric a una setmana vista, els mapes meteorològics indiquen avui que el dia primer de desembre al castell de Montsoriu, farà un dia radiant.

Potser no es podrà veure amb nitidesa la vall del Tordera, perquè la inversió tèrmica que aparentment hi haurà propiciarà la formació de boires baixes i el que és pitjor la contaminació. S’espera que hi hagi un anticicló que en aquelles contrades sigui de entre 1030 i 1031 hpa. i no és probable la nuvolositat més enllà de un 5% de núvols alts. Per tant el que diem bon dia.


El que passa, però, és que la temperatura estimada al matí a la vall és de entre 0 i 1 grau i en canvi a la alçada geopotencial de 850 hpa. (que és equivalent a 1.550 m. en condicions normals) la temperatura serà de 6º C i el vent serà pràcticament inexistent. El fred estarà atrapat a sota de la capa més calenta i per tant els fums de les xemeneies, dels cotxes de la C35 i de la AP7 no pujaran i la humitat relativa que potser serà del 80% pot generar boira baixa.
Però a dalt del castell el dia serà radiant.


Ep! Colla, això no és una pre-visió.
Jo no ho he vist. És només el més probable, per ara. En dies propers caldrà fer actualitzacions.


NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.



ACTUALITZACIÓ
Del dimecres 30 de novembre
Avui és d'aquells dies que omplen de satisfacció als afeccionats a la méteo per la confirmació del pronòstic fet fa una setmana, però també és d'aquells que els profesionals no els hi agraden perquè no passa res.
Mai millor dit que no plou a gust de tothom.
Demà si no és que Déu se'ns posa d'esquena, farà el que estava escrit. Temps assolellat, vent en calma, molt de fred sobretot a primera hora del mati i ....

INVERSIÓ TÈRMICA.
Observeu a la taula que entre les sis i les deu del matí la temperatura en superfície serà més baixa que en alçada i que probablement a migdia comenci a canviar i al voltant de la una ja serà el que ha de ser, és a dir més calor en superfície i fred en alçada.
COM ESTÀ MANAT



La recomanació és portar roba d’abric fàcil de anar traient al llarg del dia.


NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

dimecres, 16 de novembre de 2016

CRÒNICA DE LA 72ena SORTIDA XINO-XANO


L'alzina de Can Farrerons
PASSEJADA PER LA SERRA DEL CORREDOR 
(SANT ANDREU DEL FAR, ALZINA DE CAN FARRERONS, CAN MILOCA, CAN BOSC I EL SANTUARI DEL CORREDOR)

No és el primer cop (ni, confio, serà l’últim) que anem, en les nostres sortides Xino-Xano, a les valls i muntanyes de la Serralada Litoral, l’alineació de serres paral·leles a la costa, poc elevades i de relleu força suau, situades entre les desembocadures del Besòs i de la Tordera. La primera és la Serra de Marina (535 m), entre el Besòs i el Coll de Can Bordoi; segueix la Serra del Corredor (653 m), entre aquest coll i el coll Sacreu i, més al nord, el Montnegre (760 m) la més extensa i elevada de totes elles. Aquestes muntanyes i valls tenen, per a nosaltres, l’avantatge de la proximitat –son a cavall del Vallès Oriental i el Barcelonès-Maresme- i les bones comunicacions. 

En aquesta sortida, doncs, hem retornat a la Serra del Corredor entrant-hi, precisament, des del coll de Can Bordoi. Una pista  ens porta fins a l’antiga parròquia de Sant Andreu del Far que -amb la rectoria, el cementiri i la gran masia-restaurant de Can Guinart- forma un petit conjunt rural a tocar d’una urbanització. Hi aparquem els cotxes i anem per feina: l’esmorzar.
Després dels entrepans, les olives, els talls de bull negre, el formatge de cabra, el vi i els fruits secs, com que ja fa fresqueta, s’agraeix el cafè que gentilment han dut la Mª Rosa i en Jaume i les “gotes” d’en Josep Lluís. Ara, reconfortats, ja podem afrontar totes les  pujades, baixades, muntanyes i reptes que se’ns posin davant..., fins i tot, perdre’ns. 
No, avui al llarg de la caminada, no ens hem perdut. En l’excursió a peu no, però un dels vehicles si que a tingut de fer servir el GPS per arribar –a l’hora acordada- fins Sant Andreu del Far. El “despiste” ha estat –i això que anàvem l’un darrera l’altre- en la sortida de l’autopista.


Tot just comencem a caminar que passem a tocar d’un pedró amb una creu, la Creu del Pedró o del Far (1). Hi fem algunes fotografies, intentem llegir el que hi posa i continuem. La pista travessa, planerament, un agradable alzinar a la sortida del qual arribem a un pla amb camps de conreu i petites zones d’aparcament.


En aquest punt, deixem la pista principal i en prenem una altra, a l’esquerra, que ressegueix un gran camp conreat. Al final del mateix, arribem a una “trifurcació” de camins. Agafarem el que baixa per l’esquerra i s’endinsa dins del bosc (un bosc, per cert, desbrossat però amb tot el brancam tallat i sec per terra... amb el perill que això suposa. I més amb l’agreujant que som, creiem, dins d’un Parc Natural –un Espai Protegit- depenent de la Diputació de Barcelona). El camí passa pel mig d’un bosc de pins blancs, alzines i un sotabosc format per una gran varietat d’espècies (brucs, gatoses, ginebres, llentiscles, estepes, ...). Travessem una zona més obaga, el torrent d’Arenes, on la vegetació és més frondosa i exuberant. Continuem per la pista, sense fer cas dels camins secundaris que anem trobant. Ens creuem amb alguns ciclistes, un atlètic corredor i una colla de caminadors, “això els caps de setmana deu semblar les Rambles...”, diem.


Després d’haver recorregut, des de Sant Andreu del Far, uns 2,3 km ens trobem sota mateix de l’alzina de Can Farrerons (2). Xerrant, com anem sempre, no ens ho esperàvem i la seva monumentalitat ens sorprèn. Hi fem nombroses fotografies i intentem esbrinar –per mitjà d’Internet- la seva edat. Una mica més enllà -gairebé a tocar de la gran alzina- hi ha Can Farrerons, una bonica i emblanquinada masia, amb un rellotge de sol i un finestral gòtic –segurament, reaprofitat i mal muntat- de finals del segle XV o començament del XVI. Fem unes quantes fotografies i, desprès d’una corba, anem a parar sobre la casa on hi ha una gran, bonica i –encara- enrajolada era. La seva situació, enlairada dalt del serrat, devia ser ideal per ventar, a l’hora de batre, els cereals i separar-ne el gra de la palla. A l'extrem nord del pla que forma l’era s’alça, “com si es tractés d’un gran bonsai” -com l’ha descrit en Josep Mª-, un majestuós pi amb el tronc gruixut i recargolat i les arrels obrin-se pas entre les roques. “Deu tenir, també, un bon grapat d’anys”, comentem.

El pi de l'era de Can Farrerons

Continuem la ruta fins que arribem a una pista més marcada que prenem a la dreta. Pràcticament va seguint la carena. De tant en tant, tenim unes bones vistes sobre el Montseny. Al costat del camí, en mig dels pins i alguna alzina, hi abunden els cirerers d’arboç en aquesta època amb els seus fruits granelluts, tous i vermells. Alguns de nosaltres –no agraden a tothom- n’anem picant aquí i allà; com que podem triar i no som tontos, agafem les “cireres” més grosses i de color roig més intens... “si se'n mengen masses poden emborratxar, ja que contenen una certa proporció d'etanol...” ens adverteix en Josep Lluís. Ja sabem una cosa més..., el que s’aprèn a les xino-xano !!!.


Quan ja portem recorreguts uns 4 km, passem per sobre de Can Miloca. Les feixes, bosc, prats i camps que envolten el camí estan, en aquest indret, tant nets de sotabosc i cuidats que sembla un espai enjardinat. Fa goig. L’excursió d’avui, amb un temps que hi acompanya i sense desnivells pronunciats, està resultant una plàcida i confortable passejada.


De sobte sentim, sobre els nostres caps, un intens brunzir o rum-rum; alcem la mirada al cel –que és d’on ens sembla ve la cosa- per a veure que deu ser i si cal cercar ràpidament refugi. Hi veiem una mena d’aranya voladora...; com que, a la colla, hi ha gent molt eixerida algú a dit: “un dron” i, per als més ignorants, ha afegit: “un vehicle aeri no tripulat”... Com criatures ens hi estem una estona –fins que ha desaparegut de la nostra vista- mirant el seu vol i acrobàcies. Segurament ell també ens mirava i, potser, ens gravava... qui ho sap ?. 
  
El "dron"
Una mica més enllà -al cap d’un quilòmetre- arribem a la pista que, des del coll de Can Bordoi i Sant Andreu del Far porta al Santuari del Corredor, l’agafem cap a la dreta. Al poc arribem a Can Bosc del Far (3). Avui, dia feiner, hi veiem paletes treballant... com a bons jubilats, ens hi entretenim mirant les obres i fent -per a dissimular- alguna fotografia de la casa.

Can Bosc del Far
Continuem per la pista en direcció a Sant Andreu del Far on hi arribem desprès de caminar un parell de quilòmetres més. Final de la passejada a peu.

Des de que hem sortit, després d’esmorzar fins que hi hem tornat, hem recorregut 7,5 km i -amb pauses i aturades per a les visites- hi hem emprat 2h 30’ (des ¼ d’onze del matí fins a ¾ d’una del migdia). 

Pugem als cotxes i, motoritzats, anem per la pista fins al Santuari de la Mare de Déu del Corredor (4), val la pena ens comenten els organitzadors de la sortida. 


Com que avui és tancat (únicament obren, el santuari i l’hostatgeria, de divendres a diumenge) només podrem veure’n i retratar l’exterior. Tot i que avui el lloc és molt freqüentat per adolescents –d’alguna/es escola/es o institut/s- que, acompanyats dels seus professors, gaudeixen d’un dia d’esbarjo, xerrant, jugant i rient pels prats que envolten el santuari, l’indret ens dona una gran sensació de pau i tranquil·litat. 


Fem la foto del grup i, com que falta una mitja hora per a les dues, decidim dirigir-nos cap el restaurant on dinarem.








El lloc que en Josep Mª -que sempre ens sorprèn agradablement- ha triat en aquesta ocasió és el restaurant Can Llançà (5) de Sant Antoni de Vilamajor. Hi ha fe de Déu que l'ha encertat. Hi hem menjat molt be i molt ben atesos.


Com sempre hem obert l’àpat amb les cerveses (mentre triàvem, a la carta del menú, els plats que seguirien). Aquets han acomplert les nostres expectatives: per anar obrin o entretenint la gana ens han servit pa torrat amb oli, tomàquets i alls; després, de primers: macarrons gratinats, canelons, graellada de verdures, “trencadissa d’ous” (patates, ous i pernil, tot remenat i servit en una paella),... (això és el que m’ha semblat veure per la taula) i de segons: peus de porc a la brasa, senglar a l’ Oporto, fetge amb seva, “morralla” fregida, tripa amb cap i pota guisada amb cigrons, botifarra amb escalivada,... i, per tancar el tiberi, les postres, els cafès i els cigalons o perfumats (feia temps que no veia, en lloc de servir aquestes darreres barreges ja preparades, deixar sobre la taula les ampolles –en aquest cas- de brandi, rom i d’anís per a que el client s’ho prepari al seu gust. Només ho recordo -i ja fa anys- en alguna fonda de poble o en llocs amb molta confiança o “amb molt bon rotllo”). Tot un detall.


Després de dinar, en l’agradable placeta que hi ha davant l’església de Sant Julià, ens acomiadem emparaulant-nos fins a la propera xino-xano que tenim prevista per al dijous 1 de desembre. Pugem als cotxes i alegrois, tips i contents, retornem -sense novetat- als respectius domicilis. 

Fins la propera.


Text.- Pep

Fotografies.- Josep Lluís, Joan Miquel i Pep.

Vídeo.- Jaume:  https://youtu.be/dJx8Foa1IE4            


NOTES.- 

1.- Es tracta d'una petita creu situada al costat esquerra de la pista que porta fins al Santuari del Corredor, just en el punt on s’acaben les dependències de l’església i la rectoria de Sant Andreu del Far. Construïda en ferro forjat (dona la sensació que el pal vertical de la creu devia ser, originàriament, més llar) i encastada sobre una taula de pedra granítica, recolzada en un pedestal format per dues peces: un pilar de secció quadrada amb inscripcions a la cara frontal i en una de lateral, i la base de planta quadrada i de forma composta, més petita que la taula. Aquesta creu fou construïda, segons hi posa, l'any 1627 i en el pilar porta diverses inscripcions. En la cara frontal apareixen els monogrames "IHS" (amb l' H coronada per una creu) i "M", símbols que fan referència als noms de Jesús i Maria, respectivament; a sota hi ha la data 1627 i la paraula "HOBRES" (possiblement es refereix als obrers de la parròquia que van dedicar el pilar amb la creu a Jesús i a la seva mare, Maria). En una cara lateral hi consten els noms de "MONSERAT ARENAS, IOAN BOSCH". Ambdós noms pertanyen a importants famílies del Far, que tenen la sepultura a la propera església de Sant Andreu.

2.- Aquesta alzina, situada en uns marges a tocar del camí, està inclinada uns 45º i lleugerament cargolada. Del tronc surt un altre gros peu –o rebrot d’arrel- amb el que formen una sola capçada. Per la seva grandària, monumentalitat, bellesa i bon estat de conservació, va ser declarada -el 1988- per la Generalitat de Catalunya "Arbre Monumental" i –el 1992- "Arbre d’Interès Comarcal", atès que es tracta d’un element natural espectacular. Se li calculen més de 100 anys d’antiguitat (tot i que, tenint en compte que es tracta d’un arbre de creixement relativament lent, nosaltres el fem més vell: potser uns 200 anys). Les seves dimensions són: alçaria total 19,5 m, perímetre de la soca (a 1,3 m de terra) 4,2 metres, capçana mitjana 27 m. 

3.- Aquesta gran masia va ser propietat dels Bosc, una família que  troben documentada al lloc des del segle XIII. Als segles XIX i XX la propietat va passar als comtes de Bell-lloch i el 1977 a la Diputació de Barcelona. Es tracta d’un edifici molt antic, amb una important reforma feta als segles XVI-XVII. De planta quadrada i teulada a quatre aigües la seva importància es veu expressada en les seves quatre façanes, de pedra ben treballada, una d'elles reforçada amb contraforts. La porta que dóna accés al pati té una enorme llinda de pedra granítica on hi ha gravada la data de 1565 i els mots "Jesús-Maria" que ens indica la data de la reforma que hem esmentat. La façana principal de la casa té portal adovellat, ocult des de l'exterior per unes construccions annexes, finestres de llinda recta amb emmarcament de pedra i, en el darrer pis, nombroses espitlleres. Està inclosa en l' Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de la Generalitat de Catalunya. Des del 2006 la Diputació de Barcelona està tirant endavant el projecte de restauració de la masia amb la voluntat de convertir-la en un equipament central del Parc al massís del Corredor.

4.- El Santuari de la Mare de Déu dels Socors o del Corredor està situat en una gran esplanada voltada de bosc, molt a prop del punt més elevat del massís del Corredor a 634 m d’alçada. És un lloc de gran interès arqueòlogic, artístic, d’una gran popularitat i gran devoció (l’aplec es fa el dilluns de Pasqua, amb gent del Vallès i del Maresme). La imatge de la Mare de Déu, actual, és una reproducció en fusta policromada de la original desapareguda durant la guerra civil. El temple, gòtic, presenta una planta de creu llatina amb una capella lateral a cada costat. Te adossat un magnífic campanar amb  dues campanes que, segons la tradició, “tocaven soles avisant de perills, tempestats i altres calamitats atmosfèriques”. Abandonat desprès de la guerra fins l’any 1948, l’any 1953, s’inicià la restauració per mitjà de l’ Obra de Sant Francesc i diverses entitats excursionistes. Conté un retaule plateresc, del segle XVIII –que es salvà de les destrosses l’any 1936- i una notable reixa de forja que tanca el presbiteri. L’edifici s’acompanya d’una albergueria amb restaurant que només obre els caps de setmana (de divendres a diumenge).

5.- El restaurant és a tocar de l’antiga església romànica de Sant Julià del Fou o d’Alfou, documentada des de l’any 941, i pertanyen al terme municipal de Sant Antoni de Vilamajor. De la primitiva construcció romànica només en queda la nau, amb volta un xic apuntada i l’antic portal de la part de migdia que va ser tapiat el 1894 per a situar-hi, en el seu buit, el baptisteri. L’església actual va ser ampliada i modificada, els segles XVI i XVII, amb noves capelles –dues per banda-, un presbiteri quadrat, la sagristia i un nou campanar. La façana, amb una arquivolta de decoració sobre el portal, es reformà l’any 1643. Tocant a l’església, a la part de migdia, hi ha el cementiri i adossada a l’església, a la part de llevant, la rectoria amb portal adovellat. Aquest conjunt amb els voltants enjardinats i Can Llançà, que te a tocar, conserva tot l’encís de les velles parròquies rurals. Can Llançà, és un gran mas amb dos portals, un dels quals amb una gran llinda sostinguda per mènsules amb la data 1645 i un altre amb portal adovellat amb l’escut dels Llançà antics senyors feudals. En una altra porta, de davant de l’església, hi ha la data de 1570 i el nom de Jaume Nardo i, al pati d’accés a les sales del restaurant, una altra amb l’any 1781 i el nom de Tomàs Llançà. L’any 1965 en Joan Genis i la seva esposa Remei Serra, els nous propietaris, hi començaren a servir menjars. Actualment és la tercera generació, d’aquesta mateixa família, qui continua amb la direcció i gestió del restaurant i les instal•lacions que el complementen (piscines i pistes per a esports).
          

diumenge, 13 de novembre de 2016

Una visita a les Illes dels Països Catalans

SIS DIES D’OCTUBRE

Dilluns
Finalment el passat 24 d’octubre, en Carles Pérez, en Josep Lluís Lirola i el que us relata la crònica, Joan Miquel Cortés vàrem embarcar-nos per fer una travessa menor ideada feia força temps i reiteradament posposada per circumstàncies atribuïbles només al que us escriu.
Mea culpa, mea màxima culpa!!

Els queviures


L’armador, el Capità i en Josep Lluís (uno i trino, com Déu) estan a punt, el vent era favorable, la mar era arrissada, els queviures ja a bord i dos amics que ens acomiaden al pantalà. Cal desitjar res més?
La partida




Doncs sí. Cal esperar que els xinesos en miniatura encabits en els aparells electrònics de bord facin bé la seva feina i no ens donin per la popa. Però heus aquí que abans de sortir ens adonem que el AIS (Sistema de identificació automàtica)(*1) que ens acaben de entregar suposadament re-configurat, funciona precàriament i encara dona dades de l’antic nom i bandera del veler d’en Pepeluí.

Decidim sortir donat que aparentment és una contrarietat menor i fonamentalment administrativa.
La boira

A unes sis milles de la costa comprovem amb estupor que l’avaria no és només que emet dades incorrectes, sinó que també rep dades dels vaixells del voltant només quan li rota als xinesos del aparell. Acte seguit es declaren en vaga i simultàniament la boira fa acte de presència.
Els amics que ens han acomiadat a port que tractaven de seguir-nos per la traça del AIS, amoïnats per la falla ens truquen per la ràdio VHF i a penes els sentim, quan a la fi aconseguim la connexió d’anada i tornada comprovem que només tenim un fil de ràdio quan a la distància que estem haurien d’entrar a canonada.

Els dos amics

A tot això ja estem a unes deu milles de Premià. Decidim unànimement que cal tornar, que la nostra travessa ha de ser d’esbarjo, que no tenim cap obligació que ens meni a fer bestieses. Navegar en boira, sense que sigui segur que altres ens “vegin” a la seva pantalla del AIS, amb el eco incert que un veler respon al radar dels vaixells que en porten (i no en porten tots) i a sobre amb la radio capada, és definitivament una bestiesa.

I és el que fem. Afortunadament els GPS que portem per partida doble si que funcionen. De moment.
De moment perquè en la ruta de tornada els satèl·lits que vetllen per a què tothom que tingui un GPS estigui ben ubicat, fan una desconnexió i quedem a expenses del compàs. No podíem desitjar res més romàntic. Navegàvem com els antics, pendents de la brúixola. Encara sort que al Maresme per tornar a terra només cal fer cap al Nord.

Entrem a port enmig de la boira a les últimes clarors del vespre, després d’haver hagut de fer un gir en rodó per no anar a petar contra les roques de l’escullera del port de Premià. Tant era d’espessa la boira que només vàrem veure una cosa fosca allargassada a proa que ens barrava el pas.

I és clar, al port no ens esperava ningú.

Amarrem de nou a Premià. Assemblea extraordinària de tripulants, es tracta de debatre si convé dormir al vaixell o tornar a casa. Guanya per majoria simple (la meitat més un) la opció de anar a dormir a la comoditat de casa, i així deixem el petate a bord i tornem a les nostres respectives llars.


Dimarts
L’endemà 25, esperem el whatsupp d’en Lirola confirmant que els problemes elèctrics s’han solucionat i tornem a fer cap a Premià per, aquesta vegada si, sortir rumb a les Illes.
Ens reunim a la Ona per fer l’última cervesa (l’última a terra, és clar) i ens proveïm d’entrepans “fantàstics” ® per el dinar i sopar i sortim de la bocana a dos quarts de tres... a motor puix que no fa prou vent. Aproem el rumb 156 per fer les 100 milles exactes que ens separen del Cap Formentor a Mallorca. Ens esperen 20 hores de navegació a la velocitat que ens impulsa el motoret Solé Diesel que porta el RosElen. Molt a prop de la costa ens acompanyen durant una estona un estol de dofins, deu d’haver-hi peix, ens diem, perquè aquests mamífers marins jalen de valent.
En caure la nit, comencem a fer guàrdies informals, és a dir, sense horari pre-establert, una mica sobre demanda, com si diguéssim. Ho fem sobre la base de que sempre hi hagin dos a la banyera (*2) més o menys desperts i un intentant dormir sota coberta. Com que no hi ha feina de ajustar veles per manca de vent, el Capità amb molt bon criteri (com es va demostrar després) decideix ser el primer en fer la becaina, per reservar-se per quan s’alci el Gregal que sabem que bufarà. Quedem en Charly i jo al aguait.

El Capi
Dimecres
Al voltant de mitja nit en Pepelui, que diu que ja ha descansat prou, torna a la banyera i veient que jo no aguanto les parpelles obertes, m’envia a dormir a la cambra de proa. Jo que no tinc ànima de sacrifici, no em faig de pregar. Ja ho diu la dita, “a la taula i al llit, al primer crit”. La cambra de proa és un llogaret tancat en forma de triangle prou gran com per dormir dues persones, a condició de que siguin baixetes. El lloc ideal per mi! Allà amb els sorolls de la navegació molt apaivagats i la suau remor monòtona del motor, a la poca estona em vaig adormir profundament.
En Charly

Mentre tant, jo òbviament no sé a quina hora, el Gregal va començar a bufar i el Capità ajudat per en Charly, poden des-enrotllar la Gènova i ajustar la Major per recolzar el motor i començar a guanyar velocitat. Cap a dos quarts de tres de la matinada, la parada del motor en desperta, faig cap a coberta i... estem navegant només a vela!!! I fem força via, anem a una mitjana de 7 nusos.


En J.M.
Em trobo als dos entusiasmats amb la proesa i em diuen que no cal que siguem tres a la banyera, que per la operació dels winches (*3) més aviat faria nosa i... us ho juro, m’envien de nou al catre. Així que jo, ben manat, me’n torno i encara vaig dormir tres horetes més.

Habituat a dormir cada dia només sis hores, no em va costar de despertar-me una mica abans i vaig pujar a la banyera quan ja s’albirava la llum del far de Cap Formentor, eren dos quart de sis i devíem d’estar a unes vint milles del Cap per tant. Alliberat del pes de les meves parpelles i descansada la musculatura abdominal supero les queixes de les articulacions i em disposo a vigilar els instruments i guaitar l’horitzó a la cerca de llums d’altres embarcacions. Això permet a la resta de la tripulació de fer capcinades per donar un respir al cervell, tots dos es van tornant per baixar sota coberta a estirar-se als sofàs del saló.
El vent és força persistent la qual cosa evita de fer ajustos del trimat de les veles, per sort per mi, perquè si hagués calgut hauria d’haver demanat l’atenció del capità Lirola. De sobte, es veu una ombra fosca a la tènue llum de l’alba, crido al Càpi i ell decideix de fer senyals amb la seva llanterna de llarg abast. Des de l’ombra ens contesten també amb senyals de llum, era un veler petit sense llums de posició ni ràdio. Sabem que no portava ràdio perquè no tenia cap mena de reflex a la pantalla del AIS i ens vàrem quedar sense saber si era un vaixell fantasma o era l’holandès errant.
Cap Formentor

Cap les nou del matí doblem el Cap Formentor, hem estat navegant a vela sense el motor a unes velocitats de entre 6,5 i 7,5 nusos fent palès que el RosElen és un veler realment ràpid, de fet el seu disseny (Furia 28) (*4) va ser concebut com a veler de regates. Al entrar a la badia de Pollença el vent amaina per efecte del relleu del terreny i a les deu i mitja desem les veles i arrenquem el motor. La badia és tant llarga que encara trigarem una hora i mitja en arribar a Pollença.

Pollença


Manquen cinc minuts per les dotze de migdia quan amarrem al Reial Club Nàutic de Pollença. Hem estat vint i dues hores i vint i cinc minuts (d’aquestes vuit a vela) per fer les 111,37 milles nàutiques que separen els dos pantalans.
A una mitjana ponderada de 4,93 nusos.

Ningú se’n recorda de la son, en canvi tots tenim gana, així que un cop enllestides les gestions administratives de l’arribada a port, ens disposem a fer una mena de “Brunch”. Expressió anglòfona que es va posar de moda a Barcelona fa uns anys per definir un esmorzar tardà i que és la contracció de Breakfast i Lunch i que més ens hagués valgut d’anomenar amb el terme més nostrat de “esmorzar de forquilla”. Però és que a Pollença tot i ser la època de l’any que és, està plena de “guiris” i això s’encomana.

Tornem al vaixell a fer una petita migdiada i sortim després a voltar per el bonic nucli del port de Pollença, encarreguem les típiques ensaïmades i sopem de menú planejant destinar el matí seguent a visitar el poble antic de Pollença que es troba separat de la costa. Volem navegar de tornada després de dinar perquè qui més qui menys té compromisos adquirits pel cap de setmana. Però ves tu aquí que un cop sopats i de tornats al veler em disposo a estudiar els mapes meteorològics i veig estorat que la tramuntana que es prepara per l’endemà és de les de força 7, és a dir vent de més de 30 nusos, l’últim esglaó abans de la tempesta.
Es convoca per segona vegada l’assemblea de tripulants i aquest cop per unanimitat decidim que val més esperar que l’atmosfera es tranquil·litzi. Tothom truca a les respectives per demanar perdó i justificar el retard i gaire bé totes les respectives celebren amb alegria l’extensió de la seva llibertat. Avisem a la pastisseria que l’encàrrec es posposa un dia i a les deu de la nit tots caiem en un son profund i reparador.

Dijous
Esmorzem al vaixell com si es tractés  del buffet lliure dels hotels i anem a prendre el bus que ens ha de portar a Palma. Fem el turista a Palma de Mallorca que és el s’escau.
Cami del Port de Palma


Sorprèn que aquí la proporció de turistes és menor que a Pollença, i sorprèn encara molt més que després del imperi a les Illes del PP (o potser com a reacció) se senti molt més gent parlant Balear que no pas Castellà. Fem el turista però, tot cercant una botiga d’efectes nàutics que ens han dit que tenen extintors molt bé de preu. Se’ns en va tot el matí en la cerca, però ens ha servit per caminar per tots els llocs emblemàtics de Palma. És quelcom que li hem d’agrair A en Josep Lluís, sempre preocupat amb la seguretat a bord. Per partida doble, per la seguretat i per la passejada.
Casa de IKEA intruccions complexes





Dinem força bé de menú amb plats tradicionals de la terra, el Frít malloquí (*5) (boníssim) al costat d’es Baluard, fem les fotos de rigor i comprem les típiques però exquisides sobrassades i tornem a prendre el bus per arribar al vespre a Pollença. Lamentablement sense temps per visitar el nucli vell del poble. Sopar de tapes, acoblament dels extintors, estudi dels mapes meteo i a dormir.


Catedral de Palma
Divendres
El vent entre les Illes i Premià ha amainat i és quasi inapreciable, però encara és present a la badia de Pollença, si bé que molt més fluix i el que queda és la mar de fons, incòmoda però no perillosa. Mentre en Charly prepara el buffet lliure i en Pepeluí va a liquidar els comptes amb el Club Nàutic, jo vaig a recollir les ensaïmades i comprar pa pels entrepans de la tornada.
Sortint de Pollença

Cap a les deu del matí sortim de Pollença. Si a la arribada penetrar la badia de Pollença ens va costar força temps, sortir de les profunditats d’aquesta badia, amb el mar, la mica de vent i fins i tot la corrent en contra va agotar la nostra paciència. Doblàvem el Cap Formentor ben bé cap a la una de la tarda. Com ja esperàvem, ja no hi havia vent i continuàrem amb el motor. I així fins a arribar a Premià.
Com que no hi ha veles que ajustar i la nit, encara que fosca perquè tenim lluna nova, és tranquil·la i la monotonia del motor mena a fer un altre cop les guàrdies a demanda, i així de tant en tant un de nosaltres baixa sota coberta a clucar els ulls i descansar. I, us ho de dir, els que queden a la banyera tampoc estan veritablement desperts. A les tantes de la negra nit, veiem un vaixell de considerables dimensions (enorme diria jo) que porta les llums de coberta encesos. Per això hauria de ser un creuer, però el que no lliga és que el seu pas per l’horitzó és molt lent, i normalment aquests vaixells de passatgers van que se les pelen. El debat que suscita en nosaltres acaba amb la conclusió de que potser va poc a poc per permetre un descans més guaridor pels creuerístes. “Se non é vero, és ben trovato”.

Dissabte
La matinada es lleva amb el mateix escenari, sense vent, la mar quasi en calma i el motor rodant incansablement. Comencem a veure pescadors de lleure, força lluny per no ser professionals.
Els d’ofici, per conveni no treballen avui.
O potser si que ho són i fan trampa. Ves a saber! Ja més a prop de Premià un que si que deu de ser afeccionat per la seva manera de tocar el que no sona, ens fa una passada per l’amura de babor sense respectar la preferència i ens deixa ballant al ritme de la seva estela. A la mar també hi ha que tenen pressa.
Plàcida tornada


A vegades sorprèn la precisió amb que els GPS ens guien directament a lloc. A diferència del passat dilluns en que els americans que controlen el Global Positioning System van apagar momentàniament el sistema, avui ens ha conduït a la bocana del port de Premià amb una precisió de quatre metres.

Cap a migdia, a tres quarts de dotze per ser exactes amarrem al pantalà “Charly” del port de Premià, base del RosElen. Ens esperen els dos amics que ens varen acomiadar el dilluns, però hi ha més gent. La Ma. Glòria, el meu fill Marc i els dos nets, en Bernat i la Bruna m’esperen a mi i aprofiten per donar la benvinguda a la resta de la tripulació.
Només ha faltat la banda de música.
Per celebrar-ho anem tots plegats a dinar a la Ona.

I això ha estat tot, amics!
Joan Miquel

Googlegrafia (Bibliografia 2.0):
(1)
(4)
(5)