ELISA SERNA
La matinada del
passat 4 de setembre va morir –com a conseqüència d’un infart- en un hospital de Madrid, als 75 anys, la
cantautora Elisa Gil; coneguda, en el moviment artístic i cultural, com ELISA
SERNA. Alguns de vosaltres la recordareu; d’altres potser, no sabreu, ni tant
sols, de qui parlem.
Va ser una dona i una
artista valenta, compromesa, honesta, coherent i una gran amiga de Catalunya i
de les seves llibertats.
Manllevem de la
revista SERRA D’OR, d’aquest mes de novembre, uns fragments de la biografia que
sobre aquesta cantant madrilenya ha publicat, en un article homenatge, el
cantautor i estudiós de la cançó d’autor Miquel Pujadó:
“...Nascuda a Collado
Villalba el 1943, Elisa Serna de ben jove es va integrar en el col·lectiu Canción del Pueblo i, més endavant, en
el grup de teatre independent Tábano,
amb motiu de l’obra Castañuela 70. A
l’inici de la dècada dels setanta, va viure un temps a París, on, després
d’enregistrar un parell de discos petits d’escassa difusió, la discogràfica Le Chant du Monde li va publicar el 1972
Quejío, el seu primer àlbum, que fou
produït per Paco Ibáñez. En tornar a la Península, el 1973, va ser detinguda com
a “element subversiu” i, en sortir de la presó -no va ser l’única vegada, ni de
bon tros, que va visitar les presons franquistes-. Li van prohibir cantar en
públic durant força temps. L’edició espanyola de Quejío no va arribar fins al
1974, amb un títol diferent (Este tiempo
ha de acabar), amb temes nous i amb dues cançons censurades: “Los reyes de
la baraja” i “Esta gente que querrá”, adaptació al castellà de “Què volen
aquesta gent” de Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet.
Pocs anys després, es
va instal·lar a Catalunya -en molt poc temps va aprendre a parlar i a escriure
el català-, on va actuar sobretot en companyia de Marina Rossell, Quintin
Cabrera i Teresa Rebull. Jo la vaig conèixer a través de Quintin, quan tenia
uns disset anys i començava a cantar aquí i allà. La recordo com una dona
tendra i forta alhora, que no es mossegava la llengua i que no tenia manies a
l’hora d’oferir concerts clandestins quan calia -en recordo un d’especialment
tens i vibrant al barri de les Arenes de Terrassa- arriscant-se a ser multada i
empresonada -perquè es negava sistemàticament a pagar les multes que li
imposaven-. D’aquesta experiència va sorgir una cançó tan punyent com “Celda
105”: “Queda grande la razón / para seis
metros cuadrados”. L’Elisa creia en la Cançó com a eina de transformació de
la realitat, i soc testimoni de la força que desprenia en actuar davant d’un
públic d’extracció majoritàriament popular. Són d’aquella època cançons com
“Rómpete, guitarra” i “Con los dientes”, a més de la seva versió de “Pobre del
cantor”, del cubà Pablo Milanés. Per al públic català, tenia una significació
especial “Áspera meseta”: “Áspera meseta,
/ no te quieras ensanchar: / por más que plantes banderas / nunca llegaràs al
mar.” Una cançó que, més de quaranta anys després de la seva publicació,
sona més actual i subversiva que mai.
El següent disc
d’Elisa Serna fou Brasa viva (1975),
un recull de cançons d’amor molt diferents de les que s’acostumaven -i
s’acostumen- a sentir per la ràdio, en què l’amor era sinònim de lluita i
d’alliberament personal i col·lectiu, i que fou enregistrat amb músics com
Jordi Vilaprinyó, Carles Boldori -guitarrista argentí que acompanyava l’Ovidi
Montllor quan Toni Soler tenia altres compromisos-, Rafael Escoté, Santi Arisa,
Manel Joseph, Quimet Carreras... Després vingueren Choca la mano (1977), un disc de cançons directes i combatives (“Se
va a caer el porvenir” -sobre l’alfabetització-, “Agüita pa’ beber” -sobre el
dret a l’aigua-, “¿ Hasta cuándo ?” i “Sáhara” -dedicades, respectivament, al
dret a l’autodeterminació d’Euskadi i del poble saharauí-, “Los equilibristas”
-sobre els estafadors de la mal anomenada Transició-...) i Regreso a la semilla (1978), en que hi intervenen músics com Xavier
Batllés, Alberto Gambino, Albert Moraleda i Jorge Sarraute. Catalunya hi torna
a ser present amb la “Canción del secreto” (“Suena
monòtona / esforzándose en vocalitzar el idioma oficial, / tu voz de sardana”),
però sens dubte el tema més destacable és el que dona títol al àlbum, una jota
castellana en la qual l’Elisa es nega a acceptar la constitució imperial
d’Espanya a partir de Castella. La seva Castella és, sens dubte, la que
representaven els comuneros: “Que Castilla no hizo España, / que perdió
en Villalar. / Pongo sus campos resecos / en prueba de honestidad.”
Després arriben els
vuitanta, i el càstig polític i mediàtic a les veus massa lliures, que són
arraconades sistemàticament. Elisa, amb altres cantants i periodistes, crea
l’Asociación para la Música Popular, que intenta crear infraestructures
inexistents i que aconsegueix produir algun disc (Homenaje a Agapito Marazuela)
i editar una revista que durarà només tres números (les portades són
dedicades, respectivament, a Pablo Guerrero, Lluís Llach i Vainica Doble).
L’Asociación desapareix a causa de la indiferència dels sectors públics,
malgrat l’existència d’un govern teòricament d’esquerres. O potser hauríem de
parlar d’hostilitat oberta, degut a la mala consciència d’un PSOE que no vol
que li recordin el que era ni que gosin criticar el que és: recordem que el 1985,
quan, poc abans del referèndum sobre l’OTAN, Javier Krahe gosava adreçar-se directament
a Felipe González en la seva divertida i sagnant cançó “Cuervo ingenuo”, la
peça -interpretada en un gran concert de Joaquin Sabina enregistrat per TVE- és
eliminada de l’emissió i Krahe pateix una llarga etapa de prohibicions en
municipis governats pel PSOE.
Elisa només
enregistrarà un altre àlbum el 1992 (Alkímia),
en què mostra el seu creixent interès per les músiques populars d’arreu del
món, especialment les de l’àrea mediterrània, però no deixa de romandre activa
en els àmbits més diversos: crea, per exemple, el projecte Afrodita, destinat a
facilitar produccions discogràfiques protagonitzades per dones. Al llarg dels
darrers anys, havia tornat als escenaris en companyia de la seva amiga Julia
León, i amb ella havia visitat fa uns mesos Barcelona per oferir un concert
dins el festival Barnasants, en el qual va estrenar la cançó “Carrer
independència”...”
Miquel Pujadó
Gràcies, Elisa, pel
teu compromís, per la teva feina i per la teva lluita. Que la terra et sigui lleu.
Reproduïm la lletra
d’una de les seves cançons:
ÁSPERA
MESETA (1974)
Áspera
meseta,
eres
como la madre mala
¿para
qué tienes más hijos
si
luego los desamas ?
Áspera
meseta,
no
eres tú, sino Caín
que
aún lleva en la cartuchera
la
quijada con que agrediera
a
aquel su hermano Abel.
Áspera
meseta,
no
eres tú, sino Caín
quien
rompe la voz a Sancho y
enloquece
a D. Quijote
a
lo largo y a lo ancho.
Áspera
meseta,
no
te quedes detenida,
porque
arrojas al exilio
a
quien te da nueva vida.
Áspera
meseta,
no
eres tú, sino Caín
quien
se apodera de ti
y
nos da un pasaporte
para
emigrar hacia el norte.
Áspera
meseta,
no
te quieras ensanchar
por
más que plantes banderas
nunca
llegarás al mar.
Áspera
meseta,
qué
difícil habitarte
y
aquí acabaré mis días
intentando
transformarte.
