PASSEJADA
PELS VOLTANTS DE CAMPINS: CAN PITARRA I L’ERMITA DE SANT GUILLEM
El temporal “Gloria” ha fet
molt mal: a la costa, a la muntanya, als voltants dels rius, a pagesos,
mariscadors i a un munt d’afectats... i a nosaltres, en el nostre “petit món”,
també ens ha provocat un cert enrenou.
Quan ja teníem la sortida
d’aquest mes apunt i “la crida”, per a la mateixa, penjada al Blog; tinguérem
de canviar la ruta doncs -segons ens van dir els del Parc Natural del Montseny-
l’itinerari que teníem previst fer, estava molt malmès i, per aquesta raó,
tancat.
És per això que vàrem
improvisar-ne un altre. Per a no complicar-nos gaire, convinguérem mantenir la
localitat de l’excursió i -també, força important- el restaurant on teníem previst,
després de la caminada, fer-hi l’àpat: CAMPINS a la vessant del Montseny que mira al Vallès
Oriental.
Per si un cas, trucàrem a
l’Ajuntament d’aquest poble per tal d’informar-nos sobre la viabilitat (que ve
de “via” o camí) d’un recorregut -lluny de sots, torrenteres i indrets on
l’aigua i el vent hi hagués pogut fer mal...- que ens permetés fer una tranquil·la
passejada, abans de dinar.
Així ha estat i, si voleu
seguir llegint, us ho expliquem.
Punt de trobada a
Campins.- El lloc de trobada era a
CAMPINS, al pàrquing del restaurant on dinarien, que hi ha a tocar de la
carretera.
L’hora acordada era “sobre les 9h 30’”. A les 9 del matí, ja hi han arribat els primers 3 cotxes que venien de Barcelona; una mica més tard, hi ha aparcat el quart, també procedent d’aquesta ciutat que, com ja comença a ser habitual, s’havia “perdut” salsant-se un trencant i tenint de travessar, per aquest motiu, bona part de Granollers. Els que venien del Maresme, han arribat quan encara faltaven cinc minuts per l’hora de trobada i els qui ho han fet des del Vallès, tot i que -segurament, han sigut els primers d’arribar al Montseny-, erròniament, ens estaven esperant (fotuts de fred), uns quilòmetres més amunt, al pàrquing de Fontmartina on primer havíem quedat per a fer la frustrada ruta del Sot de l’Infern.
L’hora acordada era “sobre les 9h 30’”. A les 9 del matí, ja hi han arribat els primers 3 cotxes que venien de Barcelona; una mica més tard, hi ha aparcat el quart, també procedent d’aquesta ciutat que, com ja comença a ser habitual, s’havia “perdut” salsant-se un trencant i tenint de travessar, per aquest motiu, bona part de Granollers. Els que venien del Maresme, han arribat quan encara faltaven cinc minuts per l’hora de trobada i els qui ho han fet des del Vallès, tot i que -segurament, han sigut els primers d’arribar al Montseny-, erròniament, ens estaven esperant (fotuts de fred), uns quilòmetres més amunt, al pàrquing de Fontmartina on primer havíem quedat per a fer la frustrada ruta del Sot de l’Infern.
Un cop més, els mòbils ens
han permès desfer el malentès i trobar-nos, tots -cotxes i excursionistes- quan
només passaven uns 10’ de l’hora fixada.
 |
| La primavera, tot i que encara no hi som, ens ve a rebre... |
L’esmorzar.- La
temperatura respecte aquests darrers dies, tal i com els qui hi entenen de
meteorologia ens havien advertit, era avui més baixa: 3º C marcava el termòmetre
exterior del cotxe, només d’arribar. Si estem en un indret on el vent (tot i
que no sigui molt fort) bufa, la sensació de fredor s’accentua.
Tenim de passar, primer per
l’Ajuntament -ens va de pas, en el recorregut cap a l’església parroquial de
Sant Joan- per a recollir-hi un tríptic amb el recorregut que volem fer.
Esmorzarem, dins del nucli del poble, en alguna placeta o racó tranquil i
arrecerat, pensem.
Al sortir de l’ajuntament,
on ens han ates molt be (no ens han pogut donar el tríptic -tot i tenir-ne
alguns d’apartats per a nosaltres-, no els han sabut trobar i “com que la
persona que se’n cuida, avui no hi és...”) però si que ens han imprès la
informació de la ruta.
Desistim d’esmorzar a la
plaça que hi ha davant l’Ajuntament, la plaça de la Vila, doncs oberta com és a la vall, el
vent s’hi fa notar...
Continuem carrer amunt i
decidim esmorzar aprofitant un petit espai arraconat, amb uns bancs, davant
mateix de l’entrada de l’església. Millor protecció i empara, pensem, no
trobarem.
Ha estat un esmorzar
“tradicional”. El entrepans, al gust de cadascú; les olives, “Cada cop les
trobo més bones, Elena...”, li diem, “Son de la collita de la Casa
Ametller... les tenen de tots els gustos i colors !!”, ens contesta
riallera; el traginar, amunt i avall -amb el “cul” ben magrejat- de la bota de
vi; el cafè i els “didalets” de llet concentrada, de la Mª Rosa i en Jaume; les
tassetes -de paper- i les culleretes -de fusta-; l’assortit de bombons i preses
de xocolate d’en Carles; les “ulleres” de pasta de full cruixent, de la
Conxita; les “gotes”, d’en Zacaries... Ja ho veieu, un esmorzar ben participatiu
i “cooperatiu” tot esperant que arribi la República... !!!
Qui ha dit que feia fred...
!!!
La passejada.-
Avui si que el que farem és una passejada, per a justificar una mica d’exercici
i recorregut de natura, abans de dinar.
Sortim, quan ja son gairebé
2/4 d’onze, de davant la parròquia de Sant Joan [1].
Continuem, entre l’església i la casa parroquial, carrer amunt.
En un xamfrà ens crida l’atenció un enrajolat amb una bonica imatge de Sant Joan amb l’efígie clàssica del sant, com un nen petit amb un xai. El mosaic sembla signat per un tal “Sumet” i ens recorda aquelles estampes dels recordatoris de les nostres Primeres Comunions.
En un xamfrà ens crida l’atenció un enrajolat amb una bonica imatge de Sant Joan amb l’efígie clàssica del sant, com un nen petit amb un xai. El mosaic sembla signat per un tal “Sumet” i ens recorda aquelles estampes dels recordatoris de les nostres Primeres Comunions.
 |
| Can Perepoc |
Seguim carrer amunt,
guanyant alçada pel mig de grans i modernes cases d’estiueig, ara el vial per
on anem s’anomena Passeig de Les Tres Germanes (de quines tres germanes es deu
tractar... potser les propietàries que van cedir els terrenys per on, ara, hi ha el
passeig...?). Mirant cap el Montseny, a la nostra esquerra, força amunt i per sobre
de la carretera que va fins a Santa Fe, destacant clarament en mig del bosc,
ens crida l’atenció una gran i majestuosa casa pairal: Can Perepoc, avui
dedicada al turisme rural. Nosaltres, preguntant-nos que carai deu ser aquest immens edifici (ho hem
esbrinat després), seguim pujant passeig amunt.
Travessem la carretera
BV-5114, la que puja cap a Santa Fe, i
arribem a una cruïlla de camins anomenada, localment, “El Descàrrec” (un altre nom estrany... què és el que hi devien "descarregar" en aquest lloc ?.
Som dalt d’un serrat que s’alça a llevant del poble amb un creuament de camins. Si seguíssim recte agafarien la “Drecera de Gualba” que porta fins aquest poble; de dreta a esquerra, travessa l’encreuament, el GR-5 que ve de Sant Celoni i segueix cap a Fontmartina i el poble del Montseny. Nosaltres girarem a la dreta per l’anomenada “Drecera o camí de Sant Celoni”, seguint els senyals del GR-5, que ens portaria fins aquesta vil·la.
Seguim per la ruta. Als pocs
metres, passem a tocar d’un mas, Can Collell, a l’esquerra (l’era -on hi
veiem uns rucs- ens queda a la dreta). L’any 1886, Frederic Soler i Humbert,
conegut popularment com a “Serafí Pitarra” comprà aquest mas i hi afegí un
edifici annex, per això la casa és coneguda també com Can Pitarra [2].
Tot just passat Can Pitarra,
deixem -a l’esquerra- el camí que va cap a Sant Celoni i agafem el de la dreta,
el camí de Can Bruguera. La ruta passa pel mig d’un bosc d’alzines, “decorat”
amb mascares i figures acolorides la funció o significat de les quals
ignorem... una mena de “bosc fantàstic”.
La pista baixa lentament
entre alguns camps de conreu, arbredes i cases d’estiueig. A l’esquerra ens
queda Can Bruguera i, a la dreta, quasi a la mateixa alçada, però
apartada i en un vessant del turó que estem vorejant -que porta el nom de la
casa, o la casa el del turó...-, Can Guilla.
 |
| Arbre florit en una de les cases d'estiueig de dalt la carena |
 |
| El roure bifurcat arrencat pel vent. |
Seguim, durant una estona,
pel llom de la carena. Passem per una zona on les fortes ventades del “Gloria”
han fet forces malmeses entre l’arbrat. Branques i arbres partits encatifen el
sotabosc a un i altre costat de la pista. Tot aquest brancatge i llenya quan
s’assequi si ningú ho recull serà, per als incendis, com
benzina... diem.
De sobte, a l’esquerra del
camí hi veiem un arbre -un majestuós roure bifurcat- abatut, amb
les arrels a l’aire, tombat segurament per un fort cop de vent. Te un petit
rètol, amb el nº 7, d’un bonic i pedagògic projecte, fet el 2014, pels nens i les
nenes del cicle superior de l’Escola pública “l’Alzinar” de Campins: “Estimar
els arbres de Campins” [3].
Podem saber una mica més d’aquest roure monumental, que ja deu ser al “cel dels
arbres”, gracies a una de les fitxes que van fer aquests nens [4]. L' arbre “difunt” podia tenir entre 300 o 400 anys.
 |
| El rètol identificatiu |
 |
| Quina llàstima... !!! |
Amb el cor encongit, ens preguntem com pot ser que un arbre tant gros i vell (fort com un roure..., diuen) que, al llarg de tants i tant anys, devia haver vist de tot... hagi pogut ser arrancat i tombat per un cop de vent ?.
Observem que a tocar de la pista, sota de l'arbre i pel costat del pendent, l’erosió i, potser, la ma de l’home l’havia deixat força desarrelat... El fort vent, com la tenalla del dentista, n’ha fet la resta. Cap cots i dolguts, pensant en la Georgina (la nena que el va “apadrinar”, estudiar i ens el ha donat a conèixer) continuem el camí.
 |
| Passat el roure bifurcat (ara a terra) nombrosos arbres monumentals voregen el camí, entre ells, l'alzina bifurcada. |
Al pocs metres hi ha uns quants grans arbres més, entre ells un altre de “catalogat” -amb el nº 6- pels nens de l’escola, una alzina bifurcada [5], també d’uns 300 o 400 anys d’edat.
 |
| L'alzina bifurcada, sortosament, encara en peu. |
El camí va baixant, pel mig del bosc, en direcció a l’ermita de Sant Guillem, que ja veiem envoltada de prats amb les serres del Montnegre i El Corredor com a fons.
Poc abans d’arribar al pla
veiem, a la nostra dreta, enfilada a tocar d’un camp, la Creu de la Missió o
de Sant Guillem [6]. Ens
hi arribem. Com que anem molt be de temps i el dia i el paisatge hi acompanyen,
ens hi estem una estona contemplant la visió que, des d’aquest lloc, es te de tot
l’entorn: el Montseny, per un costat, amb Campins al seu peu i la vall on hi ha
l’ermita de Sant Guillem i com a teló de fons les serres del Montnegre i el
Corredor, per l’altre. Aprofitem l’indret i el monument per a fer-hi la foto de
tot el grup de “passejadors”.
Baixem, seguint la ruta, cap
a l’ermita de Sant Guillem [7]
i la masoveria o casa de l’ermità que hi te, exactament, al costat. Una
simpàtica gosseta ens ve a rebre. La capella te les portes obertes de bat a
bat. Ho aprofitem per a fer-hi una visita més detallada. És bonica i, com diria
en Josep Maria, “endreçada”. Els uns asseguts al banc perimetral de la porxada;
d’altres prenent el sol i/o xerrant i alguns immortalitzant-ne els detalls amb
fotografies o fent festes a la gosseta (que ens ha estat acompanyant en tot moment),
ens hi estem una bona estona.
Continuem l’itinerari, ara
per una pista més fressada, carena avall. Hem deixat enrere els prats i camps
que envolten l’ermita i entrem dins d’un bosc de roures, alzines i un sotabosc
amb forces galzerans.
Al poc arribem a Cal
Teixidor, una antiga masia reformada posteriorment -com és ven evident-. Aquí el camí (que nosaltres hem de seguir) tomba a la dreta, per
dins del bosc i en direcció a Campins.
 |
| Cal Teixidor |
Quan som a l’alçada del mas El
Figueral -que veiem un xic apartat de la pista- el camí planeja entre camps
de conreu. Aquí les fortes pluges del “Gloria”, també hi han deixat senyal:
nombroses cicatrius, en forma de petits recs per damunt de la pendent dels
camps, marquen el pas de l’aigua i el camí, amb senyals de fangueig i amb les
rodades de les “pales” i els tractors
encara marcades, ens indiquen que la pista quedà ben colgada de terra.
Nosaltres però, avui, hi hem pogut passar sense cap dificultat.
La pista ens porta fins a la
carretera a tocar del restaurant La Terrassa de Campins on hi tenim aparcats
els cotxes.
És ¼ d’una, molt aviat per a
dinar, tenim temps doncs per a fer un parell de visites culturals amb els
cotxes. Primer anirem fins al Monestir de Santa Magdalena de Mosqueroles,
l’ermita de Santa Magdalena o de Sant Marçal de Baix [8]
que amb aquests tres noms és coneguda aquesta església romànica, amb tres naus
i tres absis, situada al nucli de Mosqueroles. Quan ja hi som la voltem
mirant-ne els detalls i hi fem algunes fotos.
 |
| Capçalera de Santa Magdalena de Mosqueroles |
 |
| El Puig ses Olles, al centre de la foto i el Turó de l'Home, a la seva esquerra, des de Santa Magdalena de Mosqueroles |
Encara tenim temps per
arribar-nos fins al poble de la Costa del Montseny per a visitar-ne un altre
monument: l’església parroquial de Sant Esteve de la Costa del
Montseny [9]
que conserva encara restes de l'edifici del segle XII, així com un magnífic
comunidor del segle XVII. La seva situació privilegiada permet, així mateix, contemplar
unes molt bones vistes de la vall.
 |
| No, no canten els àngels... son tres monges !!! |
 |
| La colla, en silenci, escoltant el cant de la petita comunitat. |
Tornem a l’exterior i fem,
encara, una mica de temps fins que a ¼ de dues, ens dirigim cap al restaurant
de Campins per a dinar.
Entre els més veterans de la colla recordem que l'abril del 1963, aquí a Campins, durant la Setmana Santa hi vàrem fer amb el nostre agrupament, el Santíssim Redemptor, un campament. Recordeu on va ser... ?, preguntem. En Josep Lluís, a l'hora de dinar, ens ha dit que recorda era, més o menys, en un camp prop d'una corba de la carretera -sota, però força avall, del restaurant on dinarem-, "ara no ho sabríem reconèixer..." afegeix. Temps era temps...
Entre els més veterans de la colla recordem que l'abril del 1963, aquí a Campins, durant la Setmana Santa hi vàrem fer amb el nostre agrupament, el Santíssim Redemptor, un campament. Recordeu on va ser... ?, preguntem. En Josep Lluís, a l'hora de dinar, ens ha dit que recorda era, més o menys, en un camp prop d'una corba de la carretera -sota, però força avall, del restaurant on dinarem-, "ara no ho sabríem reconèixer..." afegeix. Temps era temps...
En total hem recorregut uns
3,5 km i superat uns desnivells de +/- 75 m. El temps que hi hem emprat, amb
visites i aturades, ha estat de 2h 30’ (en moviment, és a dir caminant, 1h 15’).
El dinar.- A 2/4 de dues en punt, entrem al restaurant La
Terrassa de Campins. En Josep Surdé, ja fa una estona que ens hi està esperant
i en Josep Lluís ho fa quan nosaltres estaven aparcant de tornada de la Costa
del Montseny.
Ja hi tenim la taula parada
i les noies, diligents ens porten les cartes del menú, la beguda i unes
primeres plates de pa torrant amb l’oli, la sal i els tomàquets per a que
cadascú s’ho prepari al seu gust.
Triem els primers i segons
plats i comencem. L’excursió d’avui, tranquil·la i un xic improvisada, ha
resultat força be. El temps ens hi ha acompanyat, el paisatge -amb tocs i color
primaverals-, indrets amb força interès natural i històric i alguna sorpresa
com l’arbre monumental caigut o el cant gregorià de les monges a l’església de Sant
Esteve. Avui potser és el dia que, els diferents grupets que s’han anat formant
al llarg de la passejada o en les nombroses pauses, més hem xerrat... Clar que
això és el més habitual per tant no és, certament, cap novetat.
Les noies que serveixen al restaurant, ens comencen a
portar la teca i, en conseqüència però per pocs moments, es fa el silenci.
Escudella amb cigrons, trinxat, albergínia farcida, amanida de colors, ... i de
segons, conill a la brasa, calamars a la planxa amb verduretes, galtes, paella,...
Tot al seu punt i molt bo.
A les postres, en Josep
Lluís que aquest mes compleix 75 anys (ho podem dir perquè, en forma com està, n’aparenta
moooolts menys !!), ens convida a cava.
Brindem a la salut de tots, els qui hi
som i els qui avui no han pogut venir, i especialment per l’homenatjat.
Prenem els cafès, tallats,
carajillos i cigalons. Demanem el compte, paguem, ens acomiadem de les noies
que tant be ens han atès i sortim.
Comiat.- Ens
acomiadem fins a la propera sortida -tot i que alguns “viatgers” ja ens han
anunciat que no vindran perquè seran fora a fer unes “gestions” i una mica de
turisme de natura al Panamà-. Ens acomodem als diferents cotxes i enfilem el
camí de retorn a les respectives llars.
La propera Xino-Xano serà,
tot i que ja ho confirmarem, el dijous 5 de març.
Fins llavors doncs, si és
que no ens veiem abans. Gracies a tots i a totes per la vostra companyia i
participació.
Una abraçada.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel,
Carles P., Enric i Pep
Vídeo.- Jaume https://youtu.be/WNKu-8i1Qhs
Ruta Wikiloc.- Joan P.
NOTES:
[1] L’església de Sant Joan de Campins apareix
documentada l’any 1231, però té elements romànics del segle XII i conserva una
pica baptismal romànica que podria ser, com a molt, d’inicis del segle XIII. De
l’estructura original conserva la base del campanar i l’antiga porta d’entrada
d’arc de mig punt i emmarcada amb grans dovelles. L’any 1895 va capgirar-se el
sentit de l’església, s’obrí una nova façana on abans hi havia el presbiteri i
el portal primitiu romànic va ser tapiat. A l’interior, fent de suport de
l’altar major, hi ha una pica baptismal d’immersió que sembla datar de finals
del segle XII o de començaments del XIII. Des del mes de desembre de 2007, el
campanar de l’església de Sant Joan llueix un carilló amb dotze campanes que
toca per les festivitats i cada dia, just després de les dotze campanades de
migdia, fa una melodia que recorda a l’Àngelus.
[2] De fet, com ja s’ha
dit, son dues cases Can Collell i la casa que al seu costat hi construí el
dramaturg i poeta Frederic Soler i Hubert, ”Serafí Pitarra”, l’any 1886. Can
Pitarra, està adossat a la cara de migdia de la masoveria . A la casa es van
fer diferents ampliacions, amb un estil similar a la casa original; només, la
façana té un estil colonial, amb les columnes i el porxo. En el frontis de l'edifici,
al primer pis, hi ha dos marcs de rajoles blanques, amb lletres blaves. Al
primer diu: “Aquesta casa, coneguda per “Mas Collell”, fou comprada per en
Frederic Soler i Hubert (Serafí Pitarra)
el dia 21 d'abril de 1886”. A l'altre posa:
“Pertanyent aquest mas a la seva filla Blanca Soler de les Cases, s'hi
calà foc el dia 25 de setembre de 1907 i el feren reedificar ella i són marit
Carles Serra Clarà, l'any 1908, en què s'hi col·locà el bust del seu
inoblidable pare per honrar sa memòria”. Pitarra hi escrigué part de les seves obres i
se'n conserven alguns records. Actualment és propietat de la família Tohà.
[6]
Segons la Gran
Enciclopèdia Catalana, la “Santa Missió” és una “sèrie continuada de
prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que són fets durant alguns
dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats
missioners”. Els actes es convocaven generalment des de la tardor fins el
mes de maig. Comptaven generalment amb dos missioners. Si la població tenia un
nombre d’habitants gran, la xifra pujava a quatre o cinc. Els actes de la
“Santa Missió” (el rosari de l’aurora, la catequesi, les confessions i
comunions, les novenes, les concentracions multitudinàries, les benediccions
públiques de malalts, les processons….) estaven plens de sermons abrandats
gairebé monotemàtics: la por a la fi del món i l’amenaça de l’infern. Després
de la Guerra Civil, en ple “nacionalcatolicisme”, va ser quan aquets actes van
agafar mes importància, semblava que l’única solució que se li oferia al poble
derrotat i deprimit era agafar-se a la vida a través de la fe, convidant-lo a
acudir en massa a les esglésies. Els dies de la “misión”, per fer-s’hi present,
s’havia de cuidar la indumentària: les dones no hi podien pas assistir sense
mantellina al cap -aquella mena de vel negre de tul i blonda- i malgrat fes
calor havien de vestir obligatòriament amb mitges i màniga llarga, ja que, si
no, es podien trobar
amb la desagradable sorpresa que no les deixaven entrar, o, encara pitjor, que
les traguessin de la sala de sermons. Els homes, contràriament, si portaven
boina o gorra, se l’havien de treure en senyal de respecte. Durant aquells dies
es tancaven comerços i bars «Es muy de alabar el cierre completo y
voluntario de cafés, tabernas y barberías durante los actos misionales, así
como la suspensión de espectáculos en días festivos.» deia un comunicat
oficial l’any 1947. Aquets actes van començar la seva davallada un cop acabat
el Concili Vaticà II, abans de 1970. Tornant a la Creu que
ens ocupa, el nom “oficial”, es la Creu de la Missió i el “popular”, la Creu de
Sant Guillem. Es tracta d’un monument commemoratiu de la Santa Missió de l’any
1929. És de base circular, construït amb pedra mig desbastada i suporta vuit
contraforts que acaben de manera fusiforme. Aquest cos superior té vuit
elements de pedra, dels quals els quatre de dalt sostenen a manera de mènsules,
els extrems del ferro forjat que surt dels peus de la creu, la qual corona el
conjunt. La creu, pròpiament dita, té decoracions amb claus i cintes sinuoses
de forja. Es diu que va ser obra de seguidors o alumnes d’en Antoni Gaudí com a
treball de fi de curs.
[7]
La primera
notícia d’aquesta ermita és de l’any 1488, quan es donà llicència per a captar
diners destinats a la seva construcció o reparació. L’any 1581 es diu que feia
poc que s'havia construït; alguns autors, però, daten la construcció de
l’ermita els primers anys del segle XVI. D’altres arriben a afirmar que ja hi havia una temple més antic, del
segle VIII, que es va ampliar i reformar (com sembla ho confirmen la volta de
canó del sostre del presbiteri i d’altres detalls de l’edifici). Els altres
tres trams del sostre de la nau són de volta d'aresta. Hi ha dos ulls de bou
oberts en els trams segon i tercer. Té un petit campanaret d'espadanya, amb un
sol ull de mig punt, per a la campana. A l’interior hi ha un cor amb balustrada
de fusta i a la façana, protegint l’entrada, hi ha un porxo -amb un embigat de
fusta- que es recolza sobre la paret de pedra i suportat per dos pilars d’obra.
L’interior de la
capella, es pot visitar si els masovers de la casa que hi ha, paret per paret
de l’ermita, hi son i se’ls demana la clau. El segon diumenge de maig s’hi
celebra l’Aplec, amb una missa, ballada de sardanes i un esmorzar popular.
[8]
L'església
romànica de Santa Magdalena de Mosqueroles, coneguda antigament per Sant Marçal
de Baix, pertany a la parròquia de Sant Martí de Mosqueroles dins del terme
municipal de Fogars de Montclús. L'església de Santa Magdalena fou erigida en
el pas del segle XI al segle XII pels monjos de Sant Marçal del Montseny, que
hi traslladaren per poc temps el seu monestir, fins que el 1104 foren obligats
a retornar al Montseny. El 1642 es va adaptar la nau central com a capella
dedicada a Santa Magdalena i les laterals -dedicades abans a Sant Miquel i Sant
Gil- es destinaren a usos agrícoles. A mitjan segle XIX fou adquirida pel
propietari del veí mas Ferrer, i el 1980 pel senyor Joaquim Cordomí que
n'emprengué la restauració amb l'assessorament de la Generalitat de Catalunya.
Es tracta d'un edifici, fosc i grisenc, fet de pedra esquistosa del Montseny,
de planta basilical i capçalera triabsidal. Les seves proporcions, més ample
que llarg, fan pensar que mai no va ser acabat i manca el darrer tram de les
naus. La nau central és coberta amb volta de canó seguit de perfil apuntat i
l'absis i les absidioles amb volta de quart d'esfera. Hi ha finestres de doble
esqueixada als tres absis i al mur de llevant de la nau central, sobre l'arc
presbiteral, on també hi ha dos òculs. Les naus es comuniquen a través d'amples
arcs formers de mig punt. La façana de ponent, totalment arrebossada, podria
datar-se al segle XVII (a la llinda de la porta d'accés hi ha la data 1642), té
un òcul i un campanar de cadireta de dos ulls. Davant de porta hi ha el
cementiri. Una gran esquerda travessa, de dalt a baix, un dels laterals de la
façana i la coberta d’aquesta mateixa nau, està malmesa.
[9]
L’església de
Sant Esteve de La Costa és molt antiga (està documentada ja en un diploma reial
de l’any 862), tot i que les parts més velles de l’actual edifici (els absis i
la nau central) corresponen al segle XII. El campanar, l’escala exterior que hi
accedeix i el bonic comunidor son de l’any 1680. A l’església si van afegir,
posteriorment, dues capelles a cada costat de la nau central i, el 1758, es va
construir la sagristia que mutilà l’absidiola de migdia de la romànica
capçalera trevolada. A l’interior del temple, hi ha una pila baptismal i un
retaule amb escenes de la vida de la Verge, ambdós del segle XVI, el retaule te
també una bonica imatge –moderna- de Sant Roc. La peça més valuosa des del punt
de vista artístic és, però, una imatge gòtica de la Mare de Déu dels Àngels,
d’alabastre i de 75 cm d’alt, una obra –signada- per l’escultor Berenguer
Ferrer de començaments del segle XIV i molt venerada per la gent de la zona.
[10]
També, un cop a
casa, hem esbrinat el possible origen o lloc d’estada d’aquestes religioses i
hem trobat el següent enllaç:
