dijous, 13 de desembre de 2012

DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (5): TRAVESSES ANYS '60


Els cinc membres de l'"expedició" al Parc Nacional d' Aigüestortes i Sant Maurici.

LA TRAVESSA PEL PARC NACIONAL D’AIGÜESTORTES I SANT MAURICI I ALGUNES ALTRES.

Les travesses de diversos dies per una zona concreta -“campament volant” en dèiem aleshores- era, per a la majoria de nosaltres, una gran aventura.

N’havíem fet ja algunes amb molt bons records: la “travessa del camell”, al Garraf, la Setmana Santa del 1961 (1); la de tres dies, l’octubre del 1964, pel pantà de Sau i les Guilleries; la travessa “integral” del Montseny, el març del 1965,... i ens trobàvem físicament en forma i amb moltes ganes de repetir l’experiència un pel més lluny i per uns indrets d’alta muntanya més “verges” i espectaculars.

Travessa del Montseny, el març de 1965, precedent de la que
 farem, l'agost d'aquell mateix any, al Pirineu de Lleida.

El mes d’agost del 1965, coincidint amb l’Any Sant Compostel·là, molts membres de l’Agrupament acudiren, amb d’altres grups catalans, al Jamboree que durant 10 dies aplegà a Galicia més de mil scouts i noies-guies d’arreu de l’estat espanyol i de França, Portugal, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica i Veneçuela. Del nostre Clan, acompanyant els nois, hi assisteixen –a més del Cap del Grup, en Rafael Saperas, i el pare Gamissans- en Juan Antonio, l’Eduard i en Josep Lluís. Alguns del Clan -que no havíem anat a Galicia- decidírem, aproximadament per aquelles mateixes dates, fer un "Campament volant” –també de 10 dies- pel Pirineu de Lleida, concretament, pel Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici.
 
Mapa del Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici. (Cliqueu al damunt per a augmentar l'imatge)

És d’aquesta darrera travessa que parlarem avui. Per tal d’arreplegar-ne records i detalls ens hem reunit una tarda, al voltant d’unes tasses de cafè i unes pastes, alguns dels qui la vàrem fer (en Joanjo, desgraciadament, ens va deixar el mes de març de 1989 -quan va patir un greu accident amb un ultralleuger- i en Zac no ha pogut acudir a la cita). Hem aconseguir conservar el mapes que vàrem utilitzar: els de l’Editorial Alpina –de l’any 1963- del MONTARDO i de SANT MAURICI, on encara hi tenim assenyalat l’itinerari seguit i els diferents llocs on vàrem acampar. Amb això, les fotografies i la bona memòria de quasi tots, hem pogut “reconstruir” bona part del que vam fer aquells 10 dies del mes d’agost de 1965.

En un parell de reunions –a finals de juliol del 1965- preparàrem la ruta, les diferents etapes,  el pla d'alimentació, recollírem informació sobre els llocs on abastir-nos de subministres o acampar, la logística (mapes, nombre de tendes, fogonets i “bombones” de butà, els estris de cuina més bàsics, l’imprescindible farmaciola, etc). Es tractava de carretejar el menys pes possible.

Finalment, arribà el dia assenyalat.

Cap al Pirineu de Lleida !!:
A primera hora del matí agafem el tren que, des de l’Estació del Nord de Barcelona, ens du fins a la Pobla de Segur i des d’allà, amb l’autocar de línia de La Primera del Flamisell, seguim primer el curs d’aquest riu i desprès, enfilant-nos fins el coll de la Creu de Perves, passem per El Pont de Suert i vorejant el riu Noguera de Tor amunt, l’autobús, ens porta fins a Barruera i a la vall de Boí.

1era nit: Boí.- La ruta, a peu, podríem dir que comença a Boí (1.273 m) aquest bonic i –aleshores- tranquil poblet de l’Alta Ribagorça. Hi fem nit acampats en un prat proper a la Font de l'Espligó, a uns 2km del poble, en el punt on conflueixen la Vall de Sant Nicolau i la de la Noguera de Tor. Mentre hi plantem les tendes –dues lleugeres tendes “canadenques” de 2-3 places-, un parell de nosaltres ens arribem a la vila per a encarregar algunes provisions que recollirem l’endemà. Recordem que, al preguntar a dues agradables noies on podem adquirir els productes que ens calen, ens diuem que al poble hi fan una mena de Festa Major i que, aquella mateixa nit, hi haurà ball... La jornada, amb el viatge en tren i autobús, des de Barcelona ha estat dura i l’endemà ens cal matinar per a iniciar la segona etapa. Per tant, la majoria diu que: rés de ball i a dormir d’hora. A més, el ball -per a quasi tots nosaltres- mai ha estat el nostre plat fort !!. Caldrà excusar-nos doncs, pel matí, amb les dues noies ( i així ho varem fer tant bon punt les vam trobar).
 


2ª nit: Estany Negre.- Després de recollir els subministres -principalment pa i aliments frescos- que hem encarregat al poble, iniciem la travessa. La ruta, seguint la carretera que puja per la vall del Noguera de Tor, ens porta al santuari i balneari de Caldes de Boí (1.465 m d’alçada) -on en prou feines ens hi aturarem, però ens hi fem unes fotografies. Continuem  carretera amunt, fins dalt la presa que -tancant la vall- augmenta la capacitat de l’antic llac de Cavallers (1.773 m). Vorejant aquest “llac-envasament”, per la seva riba oriental, passem per la Pleta de Riu Malo (1.840 m) des d’aquest lloc les crestes del Coma-lo-formo i dels Besiberris, amb els seus cims de més de 3.000 m, es mostren imponents reflectint-se sobre el llac de Cavallers. Al final d’aquesta segona etapa arribem a l’estany Negre de Boí (2.220 m) on hi havia (i encara hi és) el refugi "Ventosa i Calvell" del CEC, construït el 1955  i que –llavors- tenia un “refugi lliure” en molt mal estat. No hi trobem ningú i decidim acampar-hi al costat.

 
Davant del Refugi "Ventosa i Calvell" de l'Estany Negre de Boí.

El Coma-lo-formo i els Besiberris des de l'Estany Negre de Boí. (Foto Jordi Gironès)

3ª i 4ª nits: Aigüestortes.- Matinem –tots aquests dies farem el mateix horari que el Sol, ens aixecarem amb ell i ens ficarem al sac gairebé després que ell, també, s’hagi amagat-, esmorzem, aixequem el campament i desfem el camí fins a l’envasament de Cavallers. El sol comença a estar alt, hem baixat amb rapidesa i notem la calor, per això, a l'arribar a l'estany, ens ve de gust banyar-nos-hi. 
 
Després del bany...

Baixem fins a Caldes de Boí i des d’allà, per la carretera que va a Boí, fins a la Farga (1.701 m) (residència de la ENHER on en diverses ocasions, deien, hi havia fet estada el dictador Franco). Passat aquest lloc, just on hi ha la central subterrània de Caldes (construida dins de la muntanya), trobem la pista que, per l’esquerra, s’endinsa per la vall de Sant Nicolau i que és un dels accessos -el del costat ribagorçà- al Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici. Passem per l’estany de Llebreta (1.617 m) on hi havia instal·lat, cada estiu, un campament de la OJE.

Estany de Llebreta, en primer terme -amb les tendes
arrenglerades a l'estil militar-, el campament de la OJE

A poca alçada sobre una de les ribes de la vall hi ha la capella, originàriament romànica, de Sant Nicolau que dona nom a la vall i al riu. No pugem a l’ermita i seguim per la pista fins al salt del Sant Esperit, on la riera es despenya des de dalt d’uns cingles formant un reguitzell de cascades i gorcs. Ens hi fem una fotografia.
 
 
Arribem al paratge d’Aigüestortes (1.800 m), un pla ple d’avets i pins on el riu Sant Nicolau deixa el seu curs, fix i únic, per a formar un seguit de canals i illots amb troncs caiguts i grans pedres, aquí i allà, creant un conjunt de gran bellesa. Diuen que és un antic llac, de més d' 1 km de llarg, ple de sediments aportats pel mateix riu.  El lloc, envoltat de cims és molt freqüentat els mesos d’estiu –llavors es permetia acampar dins el Parc Nacional un màxim de dues nits-. Nosaltres hi passem les dues nits reglamentàries –prop de la moderna capella, en forma de conxa, del Sant Esperit (2)- hi coincidim amb els pares i la germana d’en Llorenç que, també, estan de vacances per aquesta zona. Aprofitem l'estada per a fer una mica de "panxing" i visitar l'indret en un lloc relaxant i de gran bellesa.
 


  
5ª nit : El Portarró d'Espot.- Reprenem la ruta, Ribera de Sant Nicolau amunt, passant per un pla similar al d’Aigüestortes, anomenat Aigües d’Ací o Aiguadassi (1.890 m) on la pista va serpentejant, per un i l’altre costat del riu, tot formant diversos brancals fins que arribem a l’estany Llong (1.995 m), sota del Gran Tuc de Colomers (2.932 m), on hi ha una cabana-refugi d’ús particular. La pista, ara, s’enfila fortament fins el Portarró d’Espot (2.425 m), el pas natural més important entre les dues valls més transitades del Parc. Pujar al Portarró, carregats com a rucs, és un dels records més durs que ens ha quedat d’aquesta travessa (l'altra és la pujada al Coll de Monestero, de la que parlarem més endavant). Un cop som dalt, el panorama ens reconforta: les vistes sobre els dos costats del Parc Nacional i especialment sobre els Encantats i l’estany de Sant Maurici (1.920 m), on nosaltres ens dirigim, és impressionant. Decidim acampar en un dels primers prats que trobem de baixada cap a l'estany de Sant Maurici, tot contemplant com -al final del dia- el sol s'apaga il·luminant Els Encantats. Al capvespre, tenim companyia: un ramat de bens i dos pastors. Els comentem la nostra ruta i ells anècdotes de la seva feina, precisament ens expliquen que han tingut de sacrificar un be que  s'havia malferit. Tips de menjar "enllaunats" i aliments de fàcil conservació, els comprem el be que ells, amb habilitat, ens trossegen. Demà mirarem la forma de cuinar-lo.
Sant Maurici, sota la Roca de l'Estany i Els Encantats des del Portarró d'Espot.
 
6ª nit: Sant Maurici.-  La baixada -de bon matí- des del Portarró fins a Sant Maurici, on ens hi pensem estar tot el dia, ens resulta molt més lleugera. Acampem sota el llac, prop de la ermita o capella de Sant Maurici a tocar del riu Ribera de Suar. Visitem l’entorn (la presa, la casa del guarda, les runes del vell destacament militar i els paratges “de postal” amb els cims, els pins negres i els Encantats reflectint-se en les tranqui-les aigües del llac,...). Ens banyem a l'estany i, fins i tot, n'intentem la travessia... però les fredes aigües ens en faran desistir. Farem una escapada fins al poble més proper, Espot –a uns 8 km-, per a comprar-hi els subministres necessaris per als propers dies i demanar, en un hostal-bar, que ens cuinin el be... que, un cop tastat, ens desil·lusionà, doncs -posiblement de tant vell que era- "xainejava" amb un desagradable "gust de llana"... malaguanyat !!. Aprofitem, també, per a fer l' ascensió als mítics Encantats. Hi accedim, des de la vall de Monestero, per la canal fins a l’Enforcadura (2.624 m) i, un cop allà, -els dos més valents: en Joanjo i en Carles- pugen, amb algun pas difícil, fins al cim del Gran Encantat o Agulla Sud (2.747 m); amb un intent fallit d’assolir, també, el Petit Encantat o Agulla Nord (2.738 m) (3).

La nostra "via" fins l'Enforcadura, el Gran Encantant i l'intent al Petit Encantat.


Dalt l'Enforcadura dels Encantats.

Panoràmica des de dalt del Gran Encantat: La Valleta Seca, el Pic
de Monestero, els Tucs de Saburó i el Pic de Peguera (el més alt) .

 
 
En Carles pensant com baixar del Gran Encantat. 
 
Sant Maurici. "Qui vol "gotes" ? "

Vall de Monestero des del Gran Encantat. El segon cim, a l'esquerra
 de la foto, és el Pic de Peguera. (Foto Bloc "Trini i Salva")
 
7ª nit: Estany Gelat de Peguera.- De bon matí deixem l’estany de Sant Maurici i per la Vall de Monestero ens dirigim al circ de muntanyes que la tanquen i coronen: el Pic Morto (2.890 m), el Sobremonestero ( 2.823 m), el Pic de Mar ( 2.774 m), el Peguera (2.982 m) punt culminant de la zona i el pic de Monestero (2.878 m). Quan passem pel Prat de Monestero (2.115 m), encara no hem pujat gaire i el camí és molt agradable. Després vindrà l’ Estany Baix (2.235 m) i tot seguit els Estanys de Monestero. Més amunt trobem el darrer pla, els Fangassals, una mena d’Aigüestortes on el riu s’intenta obrir pas entre grans blocs de roca, un petit bosc i troncs caiguts. A partir d’aquí -dels 2.500 m-, sota el circ de cims que tanca la val, la ruta es torna més aspra i costeruda. Amb esforç i dificultat (4) voregem per la cara nord el Pic de Peguera fins al Coll de Monestero ( 2.700 m). Passem a l’altre costat de la collada,  a la Vall de Peguera, dominada per un nou i espectacular amfiteatre de muntanyes: el Tuc de Saburó (2.908 m), el Pic Mainera ( 2.906 m), la Cresta de l’Avió (2.777 m) –on l’any 1943 s’hi va estavellar un avió alemany (5)-, el Montanyó (2.708 m) i el circ lacustre –amb més de 25 llacs- que hi acull. Nosaltres farem nit, al final d’aquesta etapa, acampant sota el Pic de Peguera en uns plans que hi ha, a uns 2.550 m d’alçada, entre l’ estany Gelat i ells estanys Petit i Gran de Peguera.
 
El Coll i el Pic de Monestero des del Pic de Peguera. Observeu el "pedregam", a l'esquerra, de l'accés pel costat
de la Vall del Monestero. Els llacs que hi ha en primer terme son els Estanys de Peguera on nosaltres hi acamparem.
Al fons de la vall, a la dreta de la fotografia, es pot veure l'Estany Tort de Peguera.  (Foto del Bloc "Trini i Salva")

8ª nit: Estany Tort de Peguera.- Aprofitant que estem acampats sota mateix del Pic de Peguera decidim pujar fins al seu cim. “El Peguera, amb els seus 2.982 m d’alçada, és un dels gegants de la regió. És airós, mascle. Des del seu cim (una veritable i punxeguda cresta, on si el grup és nombrós, no hi cap) es domina una panoràmica magnífica” (6). La descripció és ben certa (ho podeu comprovar a la fotografia de grup, dalt del cim, que publiquem) i el panorama sobre els quatre costats recordem, certament, que era impressionant. Un cop hem fet aquest cim, aixequem el campament i reprenem la ruta passant per un seguit de llacs (E. de la Llastra, E. de la Coveta, E. Negre de Peguera), fins que arribem a l’Estany Tort de Peguera (2.310 m). És, aquest, un lloc amable amb el refugi "Josep Mª Blanc" -del CEC- situat a tocar del llac, en una mena de península, quasi en una illa. Nosaltres, però, plantem les tendes en un petit prat arrecerat, enmig d’uns grans blocs de granit, en una de les ribes de l’estany.

Gelera, que llavors encara hi havia, sota el Pic de Peguera.

Esquiant, sense esquis, a la gelera del Pic de Peguera.
 
Pic de Peguera (Foto del Bloc "Trini i Salva")
  
Dalt del Pic de Peguera (en Carles no hi és perquè és el que fa la foto)
 
Aquí si que hi és, en Carles, en solitari.

9ª nit: Espot.- Volem acomiadar la travessa  i aquesta estada per l'alta muntanya fent un darrer cim, el Pic Mainera (2.906 m). Com el Peguera  és al límit sud del Parc i, també, un dels que ofereix una molt bona panoràmica. El lloc on hem acampat és un bon punt per a iniciar l’ascensió. Sortim de bon matí, doncs volem aprofitar aquesta darrera jornada al màxim. Passem per sobre la presa de l’estany Negre de Peguera (2.350 m), voregem el petit estany Coreta (2.400 m) i, barranc amunt, arribem  fins a l’estany del Cap de Port (2.641 m). Som a la base del Pic Mainera, cal continuar, ara, per la  canal que, amb una pronunciada pendent, s’enfila fins dalt del cim. Valorem l’esforç necessari i el temps  de que disposem  –fins aquí hi hem emprat 2h 30’ i calculem que fins al cim encara hi ha més d’ una hora i  ens caldrà un temps similar per al retorn fins a l’Estany Tort-. Decidim, doncs, abandonar l’ intent, retornant fins al campament. Un cop hi som, desmuntem les tendes i baixem, vall avall, el camí que segueix el curs del riu Peguera. Vorejem els estanys de Trescuro i el de Lladres  i, per una pista, arribem a Espot (1.318 m) quan ja comença a fosquejar. Pensem que més que buscar un lloc per a acampar és millor demanar de poder passar la nit en un dels pallers del poble. Així, sobre un bon i tou jaç i flairant l'olor d'herba seca, passem la nostra darrera nit d'aquesta travessia pirinenca .
 
Cresta i Pic de Mainera des de l'Estany Tort de Peguera. (Foto del Bloc "Trini i Salva")
 
Espot.

Retorn a Barcelona.- Satisfets donem per acabada la travessa i tot passejant pels carrers d'Espot assaborim, després de tants dies de "vida salvatge", els plaers de la "civilització". Fem temps fins l'hora d'agafar l'autobús de la Alsina y Graells  que ens portarà, mig adormits en els seients, fins a Barcelona. Quan arribem a la parada final, a la Ronda de la Universitat, encara tenim temps -i ganes- per a acomiadar-nos prenent unes begudes a l’Orxateria Fillol de la propera plaça de la Universitat. Celebrem, complaguts, que tot ens hagi anat tant be.

Després d’aquest “Campament volant” o travessa, els membres del Clan, en vàrem fer moltes altres: 11 dies pel Pirineu aragonès –assolint l’Aneto (3.403 m)- o una molt peculiar “volta” a l’illa de Mallorca, l’estiu de 1966; una nova travessa del Montseny, l’abril de 1967; l’”expedició ZAPECA” –Zacaries, Pep i Carles- 8 dies per l’Alta Ribagorça, fent el Coma-lo-formo (3.033 m), el Besiberri Sud (3.030 m) i una ruta per la Vall d’Aran, el juliol de 1967; diverses travesses pels cims i muntanyes del Ripollès o un “campament volant” per l’Alt Berguedà, el juliol de 1968;... i ho deixem aquí per a no fer la llista impertinent i insuportable.

Aquest tipus d’excursions itinerants d’uns quants dies, ja ho hem dit, eren una veritable aventura i ens oferien la possibilitat de conèixer regions i muntanyes relativament llunyanes així com satisfer el nostre natural desig d’assolir reptes (“el primer 3.000”, acampar per sobre dels 2.500 m, conviure amb la natura –durant un seguit de dies- en uns espais completament “verges”, assolir un cim “difícil”,...). Però, potser sense adonar-nos, aquestes activitats –amb les seves diverses situacions i moments- ens ajudaven, també, a forjar el nostre caràcter estimulant o inculcant valors com el coratge, el seny, la responsabilitat, la prudència, el acceptar l'adversitat i superar-la, la previsió, l’autonomia, la companyonia, la generositat, l'esforç, la solidaritat, la tolerància, l’esperit de servei, l’amistat, el respecte a la natura, l'amor al país,... virtuts que, amb més o menys fortuna i alguna "ensopegada", hem procurat anar conservant.

Amb la perspectiva que ens donen els anys creiem que, de tot plegat, en podem estar força satisfets.


 
NOTES.-
 
1.- Segons recorda en Joan Miquel: El campament de Setmana Santa del '61 va ser el primer en el qual jo hi vaig participar, el van anomenar "Campament Volant" perquè ens varen descarregar a Begues i cada patrulla va fer via cap Campdasens per camins separats i vàrem passar la primera nit amb les tendes abans de trobar-nos al campament principal. Va ser pura aventura, amb imaginàries i tot, però recordo que, per la manca d’aigua durant el recorregut vàrem passar molta set. Per això l’anomenàrem “la travessa del camell”.

2.- Aquesta capella, com la moderna església de El Pont de Suert, és obra de l’enginyer Eduardo Torroja que va ser, també, president de l'ENHER. Era (doncs, ara, ja no hi és) una obra original, un oratori-aixopluc en forma de petxina o vela inflada. El seu contrast amb l'entorn natural no era, però, del gust de tothom (en Cela va dir que "era como una concha de apuntador" i d'altres  visitants opinaven que vulnerava la bona relació que hi ha d'haver entre arquitectura i paisatge...). En qualsevol cas fa uns anys que, -diuen- pel seu mal estat, va ser desmuntada -pels responsables del Parc- del lloc on estava i (que sapiguem) no s'ha tornat a muntar en cap altre lloc més.


3.- L’ascensió a Els Encantats implica superar algun “pas” d'escalada de IIIº en la pujada fins l’Enforcadura i al Gran Encantat. El cim del Petit Encantat, amb el seu atrevit i imposant aspecte, és força difícil (cal superar diversos “passos” de IVº ) i sense un equipament i experiència adequats és, fins i tot, perillós. El seny i la prudència, doncs, s’imposà aquell dia i –tot i el repte-, els més agosarats, decidiren, després d’haver “fet” el Gran Encantat, desistir d’aquest segon objectiu.

4.- La part més alta de la Vall de Monestero (on, el 31 de desembre de 1946, un allau acabà amb la vida d'un dels històrics muntanyencs i escaladors de casa nostra: en Ernest Mallafré), és una immensa “morrera” amb grans blocs de roca provinents d’antigues glaceres, primer, i una llarga i fatigosa tartera amb fragments de rocam, després. Si a això hi afegim la forta pendent i el pes de l’equip que dúiem a sobre, podeu entendre aquesta dificultat del que parlem. A més, per si això no fos prou, recordem que la motxilla d’en Pep (carregada, a més dels estris i equip personal, de bombones de butà...!!), que en una parada per a recuperar l’alè s’havia descarregat de l’espatlla, caigué rodolant pendent avall deixant astorat al seu propietari i a tota la colla. Ja veiem la motxilla saltant pels aires, a conseqüència de l’explosió de les bombones i tot el que hi havia dins fet bocins pel mig de la tartera. Afortunadament tot quedà en un ensurt: només el sac de dormir amb uns quants estrips -la motxilla es mantingué tancada- i, això si, la feina de baixar a buscar-la i tornar-la a pujar, des d’on un dels grans blocs l’havien aturat. Un desnivell, afegit, d’un centenar de metres.

5.- 24 d’agost del 1943. Els instruments del bombarder Dornier Do-214, joia de la Luftwaffe, havien fallat i la tripulació no es veia capaç d’orientar-se en la nit. L’aparell sobrevolava Baiona, centenars de quilòmetres al sud de la seva base, a l’aeròdrom parisenc de Villaroche. Abans que s’esgoti el combustible, els quatre homes de la tripulació salten en paracaigudes. Comença aquí l’increïble, fascinant periple de l’aparell, que va anar a estavellar-se en una cresta rocosa a prop de 2.700 metres d’alçada, just damunt de l’Estany Negre, al municipi d’Espot: havia sobrevolat prop de 200 quilòmetres de Pirineus –i sense pilot!– abans de caure a les muntanyes pallareses! Una proesa aèria que l’historiador Josep Pla Blanch ha reconstruït a Avions alemanys caiguts al Pallars durant la II Guerra Mundial (Garsineu Edicions. Tremp 1999) i que des d’aquesta setmana (finals de desembre del 2010) forma part dels (molts) atractius del Museu de Sort –ja saben, l’antiga presó del municipi reconvertida en espai que evoca el pas de fugitius de l’Europa nazi a través de la carena. El Museu ha incorporat als seus fons la ràdio del Dornier caigut –no pas abatut– a Espot, i un no pot deixar d’imaginar que va ser amb aquest mateix aparell amb què la tripulació devia comunicar-se per última vegada amb la seva base abans de saltar al buit.
Val a dir que era un vol d’instrucció de llarg recorregut, i que va tenir un final doblement tràgic: d’una banda, un dels quatre tripulants –el sergent Alfred Gindler, precisament l’operador de ràdio!– va morir durant el salt, en no obrir-se-li el paracaigudes, i les seves despulles descansen avui al cementiri militar de Berneuil, a la Charente-Maritime. Els seus tres companys d’aventura es van salvar –sembla– però Pla no ha pogut identificar-los i sosté que el més probable és que no sobrevisquessin a la conflagració. La paradoxa és terrible: si haguessin mort en el salt, com el sergent Gindler, avui tindrien una tomba amb nom i cognom a Berneuil. La dèria de l’historiador pel cas de l’avió fantasma arrenca al 1968, quan va visitar per primera vegada la denominada Cresta de l’Avió, i no ho va deixar córrer fins que al 1986 va resoldre l’enigma de l’avió fantasma, amb l’ajut d’un historiador militar alemany que el va posar sobre la pista del Dornier desaparegut. Desaparegut per als arxius germànics, és clar, que desconeixien el destí de l’avió, i anònim per als espanyols, que ignoraven com i per què l’aparell s’havia estavellat a Espot. (Font: A.L. L'increïble vol de l'avió fantasma. El Periòdic d’Andorra, 14 desembre 2010).
 
6.- Estanislau Torres. El Pirineu. Edicions Destino. Barcelona 1979. Pàgina 49.


Text.- Carles, Llorenç i Pep.
Fotografies.- Fons Documental del Clan Ós Gris i Bloc "Trini i Salva"  http://trini-salva.blogspot.com.es , bons muntanyencs, que 15 anys després -el setembre de 2010-  han fet part del mateix recorregut que nosaltres vàrem fer l'agost de 1965 i als quals agraïm l'oportunitat d'utilitzar algunes de les seves imatges.