PELS VOLTANTS D’ AIGUAFREDA
En aquesta ocasió el tren ha arribat a l’estació de Sant Martí de Centelles (el baixador que tenim més proper per anar a Aiguafreda) amb mitja hora de retard. Ja fa una bona estona que els companys del Maresme, que hi han anat en cotxe, ens esperen. Després de les corresponents salutacions, sense torbar-nos, baixem cap a la vila d’ Aiguafreda.
Travessem el riu Congost pel pont de l’Abella, construït el 1754, una gran obra d'enginyeria civil de l'època que dóna testimoni de la puixança econòmica i estratègica que, al segle XVIII, tenia el camí de Barcelona a Vic. Avui aquest vell pont queda un pel deslluït sota mateix de l’autovia; “el progrés” ha tingut de fer un pont (per no dir un “pegot”) per sobre de l’antic i bonic pas.
La ruta d’avui te l’inici al punt d’informació turística d’ Aiguafreda que trobem, ja un cop dins la vila, en un parc a tocar de l’antiga carretera “de Ribes”.
Seguim carretera amunt direcció Centelles. Quan ja gairebé hem travessat el poble veiem, a la dreta, la Font de Pontasco amb unes taules i bancs de pedra que ens conviden a esmorzar. Així o fem. Sembla que el nom ve d’un antic edifici que hi havia en aquest lloc, anomenat " el Portazgo", tot i que popularment la gent l’esmentava com “el Pontasco” i com, a vegades, la “vox populi” és la “vox dei” aquest ha sigut el nom que finalment ha perdurat. El fet es que hi hem esmorzat molt be –amb vi, cafè (amb les tasses de disseny), “gotes” assortides (anís i brandy) i, fins i tot, galetes-. Un cop tips amb renovades forces reprenem el camí, un trosset més, carretera amunt.
Quan, a la nostra dreta, veiem que s’obre una vall, la que forma la riera de Martinet, abandonem la carretera. Davant nostre tenim la font dels Enamorats, també neta i endreçada com la que acabem de deixar. Prenem un caminet que surt pel costat esquerra de la font i va pujant suament riera amunt. Les pluges de la setmana passada (sempre estem de sort en les nostres sortides i no ens plou mai...) han convertit aquest torrent, que fa de línia divisòria entre els termes d’ Aiguafreda i Seva, en un rierol d’aigües netes i clares. A un costat del camí hi tenim la riera i a l’altre una paret de vegetació que ens omple d’olor de bosc i de frescor. Arriba un punt on el camí, per un pont de fusta, travessa el rierol i on hi podem veure l’anomena’t Gorg de la Sort que te un bonic salt d’aigua com a teló de fons. Un cop a l’altra riba, el camí es torna més costerut fins a l’extrem que, en un parell de llocs, hom hi ha posat unes cordes nuades per ajudar en l’”escalada”... el corriol ens porta fins a una pista que mena a la casa de l’Afrau.
Quan arribem a l’Afrau (un antic molí), sorprenem a la persona que hi viu fent uns retocs en una gran escultura, obrada en trencadís, que hi ha al jardí. És un artista-pintor, com ell mateix es presenta, que te en aquesta casa el seu estudi i galeria d’exposició. Cal dir que, els quadres que hi hem vist, ens han agradat força. Llàstima que anem amb un cert retard en l’horari previst i ens queda, encara, molta excursió per endavant i no podem atendre, aquesta persona i la seva obra, com realment es mereix. Davant la casa, tornem a travessar la riera per una “passera” feta amb pedres. El camí, ara un altre cop dins el terme d’ Aiguafreda, puja fins a l’antiga parròquia d’ Aiguafreda de Dalt.
El primer que veiem d’ Aiguafreda de Dalt és l’antic cementiri, al fons d’un prat que hi ha al darrera del conjunt que formen l’església i la rectoria. Estem a una alçada de 585 m i hem salvat –certament sense gaire dificultat- un desnivell, des d’ Aiguafreda, de 175 m. Aquesta església, segons llegim en unes notes, va ser fundada per l’abadessa Emma (ja la coneixem de la nostra visita al monestir de Sant Joan de les Abadesses), filla del comte Guifré el Pelós i va ser consagrada pel bisbe Gotmar, el 5 d’agost del 898, amb el nom de Sant Martí del Congost. Sota de l’edifici hi ha una cova o cripta on hi ha vestigis d’enterraments tardo-romans i visigòtics. Per això, hi ha qui afirma que abans del 898, data de la consagració del actual temple ja ni devia haver algun altre. El cert és que l’església que podem veure és del segle XII amb moltes modificacions posteriors.
Des de la plaça que hi ha davant del recinte ens criden l’atenció diferents elements: un comunidor del segle XVIII, obert als quatre vents, des d’on el capellà exorcitzava les tempestes; un bonic rellotge de sol, a la façana de la casa rectoral, amb la sentència “Jo sense sol i tu sense fe, no valem res”; el conjunt format per la rectoria i l’església que amb els murs –alguns d’ells, amb espitlleres- i contraforts amaguen l’edifici romànic inicial (només es pot apreciar aquest estil des de l’interior); el campanar amb dos ulls;...i una font que, per les peces de ceràmica que la decoren, es dedicà -commemorant el 1100 aniversari de la fundació del lloc- a l’abadessa Emma. Ens hi estem uns minuts contemplant els diferents detalls d’aquest tranquil lloc i ens en caldrien més, però, cal seguir la nostra ruta.
El camí, una vella pista, passa a tocar de la font Fresca, un indret amb un nom molt encertat: un bon doll raja d’ enmig d’uns gran blocs de pedra recoberts de molsa i a l’ombra d’uns frondosos arbres. En ple estiu si deu estar de gloria, diem. El camí va pujant lleugerament, pel mig d’un cuidat bosc que -de tant net- ens crida l’atenció, fins que passem per una casa en runes, situada en una balconada sobre la vall, és el Saüc. Fem alguna fotografia aprofitant, com a marc, les pedres d’una vella porta.
Continuem per la pista però, uns centenars de metres més endavant agafem un petit corriol, a l’esquerra. Cal dir que tota aquesta ruta està molt ben indicada, amb pals metàl·lics de senyalització de color verd amb una marca groga. El camí va guanyant alçada per la zona de Els Terressos, amb bones vistes sobre la vall del Congost i el pla de Centelles. El tipus de bosc ha canviat, els pins han anat substituint els roures i les alzines. Anem pujant, en alguns llocs el camí transcorre per damunt de grans lloses de roca com si es tractes d’una “via romana”... fins que arribem al punt culminant del nostre recorregut un encreuament de camins, conegut com les Quatre Carreteres, a 680 m d’alçada.
A partir d’aquest punt el camí baixa lleugerament. Passem, sota el lloc conegut com les Pinedes, per Can Casanoves, una nova casa en runes, antigament hi havien dues vivendes en el mateix mas, una per als masovers i una altre per a els amos, a més d’altres dependències i edificis auxiliars. Avui, malauradament, ni els uns ni els altres tindrien on sotaplujar-se.
Al arribar al punt on el camí arriba al GR 2, tenim la possibilitat de desviar-nos, un 3 km en total, per a visitar el dolmen del Pla del Boix, però això suposaria –com a mínim- una hora més de temps per al nostre recorregut. Son ja les 14h i tenim encomanat el dinar a Aiguafreda a les 15 h.; aquesta hora és la que necessitem, sense aturar-nos, per a baixar fins a la vila. Decidim, doncs, seguir sense anar a veure el dolmen (anem aprenent que sovint no es pot assolir tot...)
Continuem el camí, ara amb sensacionals panorames sobre el Pla de la Calma –on distingim Ca l’Agustí i el Tagamanent, tot recordant-hi la nostra estada en una anterior Xino-Xano- i, als nostres peus, Aiguafreda, la vall del Congost i la riera de l’Avencó. Pràcticament planejant arribem a Can Serra de l’Arca, un lloc on hi havíem dormit molts cops en les nostres excursions de joventut, ja llavors la casa estava en runes però conservava algunes dependències “habitables”. Avui, aquesta impressionant masia situada en un lloc no menys espectacular a 645 m., és una completa ruïna -amb la seva característica i ben orientada galeria- amb el arcs apuntalats. A tocar del vell mas –ja esmentat al segle XIII- hi ha una nova casa amb un cuidat jardí i unes instal·lacions per al joc dels infants... voldríem veure-hi tot un símbol de futur per a aquest lloc. Tant de bo.
El camí baixa, ara de forma més pronunciada, alternant pista i corriol fins que arribem, pràcticament ja en els primers carrers d’ Aiguafreda, a la riera de l’Avencó i el terme amb el veí poble de Tagamanent. Hem anat de riera a riera, per tot el terme municipal d’ Aiguafreda, tot remuntant la serra i retornant al poble. En total, segons el “podòmetre” d’en Big Josep, hem fet 16 quilòmetres.
Les cerveses de ritual i el dinar el fem al restaurant “El Centre”, del carrer del Pont, molt correcte. Després anem fins a la plaça major i ens fem, davant l’Ajuntament, la foto “oficial” de la sortida.
Ja només ens queda, desfer el camí fins a l’estació de la Renfe tot travessant, de nou, el Congost pel pont de l’Abella que ens ha donat la benvinguda al matí.
Text: Pep Arisa
Fotos: Joan Simarro, Montse Bosch i J.M. Cortés
