CAMINADA
(PER A TOTS ELS GUSTOS) PER LA VALL D’HORTA I EL CASTELL DE PERA
El camí voreja,
el verd i frondós Torrent de la Font de Llor fins que, ben aviat,
arribem davant l’impressionant edifici del Marquet de les Roques, un
gran casal d’estil historicista-neoromànic que havia estat propietat de la
família d’en Joan Oliver (Pere Quart). Pel seu aspecte exterior, s’entén que els
Oliver s’hi referissin sempre amb el nom de El castell (1). Amb el
Montcau i Els Emprius com a teló de
fons, el paratge és d’una gran bellesa i s’hi respira pau i tranquil·litat.
El Marquet de les Roques
"El cul" del Montcau i una de les moltes agulles que es veuen des del Torrent de Llor
Com que tots (i
no només en Joan) comencem a tenir gana posem “la directa”, corriol amunt, fins
a la Font de Llor –un fresc i ombrívol racó- on hi tenim previst
esmorzar. El “refrigeri” (“aliment lleuger que hom pren per reparar les forces”,
diu el Diccionari) ha estat com Déu mana
i amb els elements tradicionals: entrepans al gust de cadascú, vi, olives,
cafè, llet, “gotes”, un exquisit pastis de xocolata i llaminadures... Hem pujat
fins a la font però, la majoria, l’aigua ni l’hem tastat !!!. Certament, el
bucòlic i tranquil indret és un molt bon marc per a un dels importants i
joiosos objectius de la sortida: l’esmorzar.


Passem, seguint el camí, molt a prop de La Pregona coneguda antigament, també,
amb el nom de Coma Pregona; és una de
les masies més antigues de la vall. S’han trobat referències d'aquest mas en
documents dels anys 1266, 1360 i 1577.
Poc després,
travessem la riera per un gual d’obra i arribem a El Romeu un altre gran
casal, situat als peus de Roca Sereny (801 m), del qual es parla ja en
documents del 1468. En un emplaçament privilegiat al fons de la vall, l’any
1960, aquesta masia va ser restaurada molt dignament.
El Romeu
En aquest punt
la colla es parteix, uns continuen vall avall mentre que els altres aniran fins
el Mas d’Agramunt – documentat, també, des del segle XIV- i pel Coll de
la Costa, pujaran al Castell de Pera.
A l’alçada del Mas
d’Agramunt i quan ja hem iniciat la pujada al coll, es produeix una “deserció” al
grup dels “canyers”: quatre caminadors decidim retornar fins a la pista i
continuar, riera avall –passant per can Brossa- fins el Pont de La
Muntada. Només quatre valents –tres valents i una valenta- segueixen amunt fins
assolir un altre dels objectius de la sortida: el Castell de Pera a 735
m d’alçada (2).
Restes del Castell de Pera, al fons s'endevina un fragment de la capçalera de la capella.
Els/la més "canyers/a" dalt del Castell de Pera: La prova !!!
Diuen els companys que l’esforç ha valgut
la pena per, en primer lloc, la satisfacció personal –i de grup- de l’objectiu
aconseguit però, també, perquè des d’allà dalt la vista és impressionant: el
Montseny, Montserrat, Sant Llorenç –des de la Mola fins al Montcau- i totes les
valls, colls i carenes que envolten el lloc. Fan una bona sèrie de fotografies
per a documentar i immortalitzar el moment.
Panorama de la Vall d'Horta, amb el Montcau al fons, amb els efectes de l'incendi de l'any 2003.
El descens el fan, tal i com ja ens havien insinuat, per la via directa pel corriol que, per dalt la carena de La Muntada, porta fins aquest mas. La Muntada és, també, una altra de les cases de pagès més antigues de la Vall d’Horta. Documentada des del 1162 com a propietat del Monestir de Sant Llorenç de Munt anteriorment, els segles XI – XII, va ser una possessió del castell de Pera. Fill d’aquesta casa era el bandoler Joan Muntada (El Minyó de Sant Llorenç Savall) que formà part de la colla d’en Perot Rocaguinarda –aquell bandoler mític que lloà en Cervantes a El Quixot-. L’any 1611, a canvi que li fossin perdonats els seus delictes, s’integrà a les tropes –els Tercios- que lluitaven a Itàlia on es perdé el seu rastre. La Muntada va ser adquirida, l’any 1998, per la Diputació de Barcelona que la reconvertí en un Punt d’informació del Parc i Escola de Natura i formació.
La Muntada
Els qui no hem pujat al castell hem pogut
estar una estona relaxats, xerrant o
badant, asseguts a l’ombra d’un pins al lloc on, a primera hora del matí, hem
deixat els cotxes. Quan falta un quart d’hora per les dues, tota la colla ens
retrobem de nou fent una merescuda rebuda als qui han decidit pujar fins dalt
del castell. Segons els equips de mesura d'en Joan Miquel, els "valents" que han fet la excursió complerta han recorregut 12,33 km i han caminat -sense comptar les parades- 3h 23' amb un promig de 3,6 km/h. Els qui han fet el recorregut fins el Mas d'Agramunt (sense pujar al castell) han fet uns 9 km i els qui, des de la masia del Romeu han continuat pista avall fins al Pont de La Muntada, han fet una excursió d'uns 7 km.
El dinar el tenim emparaulat a les dues i d’on som fins a Sant Llorenç Savall hi ha menys d’un quart, per tant, anem a l’hora. Tot està sortint tal i com teníem previst.
El dinar el tenim emparaulat a les dues i d’on som fins a Sant Llorenç Savall hi ha menys d’un quart, per tant, anem a l’hora. Tot està sortint tal i com teníem previst.
Arribada i retrobament, triomfal, amb els herois que han pujat al Castell de Pera.
Camineu, camineu... que nosaltres ja us esperarem...

La "Junta Directiva" a l'hora del dinar...
El dinar ha estat molt be i el vi –en
porró- molt bo. Rematem l’àpat, a la sobretaula, tot comentant les incidències
de la jornada i segurament –mireu que serioses estan, a la foto, la Conxita i
l’Elena...- importants, profunds i transcendentals temes.
Confidències... ?
Fem la foto de grup (un cop més hi falten
en Carles i l’Elena S. que han tingut de marxar abans de dinar) i donem per
finalitzada l’excursió.
La foto "oficial" del grup, davant el Restaurant Les Brases de Ponsferrer. (Hi falten en Carles i l'Elena S. que ja havien marxat)
Cal agrair a en Llorenç l’impecable
organització de la sortida –fins hi tot sabem que ha visitar prèviament, sota
la pluja, alguns llocs del recorregut i el restaurant- i a tots i totes la
vostra fidel i incondicional participació.
Recordeu que la propera Xino-Xano està
prevista per al dijous 15 de maig, tot i que molts de nosaltres ens veurem
abans (el diumenge 27 d’abril, a Prat de Cadí i el cap de setmana del 9, 10 i
11 de maig, a la Sortida de Primavera 2014).
Fins llavors, doncs, una forta abraçada.
Mapa de la zona de l'excursió.
NOTES.-
1.- Aquesta
casa residencial, edificada al costat d’una masia –Can Marquet , ja existent al
segle XIII- i que ara és la masoveria, va ser acabada de construir l’ any 1895
per l’arquitecte sabadellenc Juli Batllevell i Arús –un deixeble de Domènech i
Montaner- per encàrrec d’ en Antoni Oliver i Buxó, l’avi de Pere Quart.
Habitada principalment durant els estius va ser, també, lloc de reunió i estada
dels grans noms de la literatura catalana del moment com Josep Carner, Carles
Riba o Guerau de Liost. Pere Quart i altres escriptors com
Francesc Trabal o Armand Obiols
(pseudònim d’en Joan Prats) membres de l’anomenada Colla de Sabadell i
fundadors d’ Edicions de La Miranda, de gran importància entre els anys 1925 i
1930, solien passar-hi algunes temporades. Els Oliver mantingueren la propietat
fins a la Guerra Civil. El 1940 la família Oliver perden la pertinença del
Marquet. Durant un temps, el Castell és ocupat per la Falange i el 1941 és adquirit pel
senyor Llorenç Valls i Valls, fill de Sant Llorenç Savall. La seva filla
Francisqueta, el 1999, va vendre El Marquet i la seva propietat de la Vall
d’Horta a la Diputació de Barcelona que, al llarg dels anys, hi ha fet
importants obres de restauració i condicionament transformant l’edifici en un
Punt d’Informació del Parc Natural i centre cultural. Els caps de setmana es
programen visites guiades, tot i que ara està tancat per obres.
2.- Diuen que el nom d’aquest castell
deriva de l’època romana (petra/pedra)
i que té relació amb la gegantina pedra que s’alça per damunt de les restes. El
recinte fortificat està documentat des de l’any 1017. Del segle XI al XIII
tingué diversos senyors o propietaris. El 1287 va ser adquirit per Pere Marques
i els seus successors mantingueren aquest domini fins a començaments del segle
XIV. Des del 1378 fins al segle XIX passà a ser propietat dels Sentmenat tot i
que a partir del segle XVII ja estava deshabitat. De les poques restes que hi
queden destaca un pany de paret amb dues filades d’espitlleres a diferent
nivell, les bases d’unes torres i la capçalera de la capella castellera
–dedicada a Santa Maria- segurament, com la part més antiga del castell, també
del segle XI.