PASSEJADA PER MONISTROL DE CALDERS: LA RIERA GOLARDA I ELS GORGS BLAUS
De
bon matí (“quan
els estels es ponen...”) ens apleguem a Barcelona, a l’hora i al lloc de trobada acordats,
els cinc cotxes que avui portaran els 14 xino-xaners a l’excursió.
Després de les salutacions,
enfilem l'autopista cap a Sabadell i, tot seguit, la carretera fins a
Matadepera. Travessem, pel coll d’Estenalles i un bon nombre de corbes, el massís de Sant Llorenç de Munt i, ja al
Moianès, ens aturem a l’arribar a Monistrol
de Calders.
Estacionem els vehicles en
un petit espai d’aparcament que hi ha a tocar del cementiri. No és, clar, un
lloc -tot i que tranquil- molt adient per a esmorzar-hi i això que -després
dels revolts- per l’hora, ja en tenim ganes. “Ja esmorzarem d’aquí a una mica, si pot ser, on hi toqui el sol...”,
diem.
Mentre, amb els cotxes,
anàvem enlairats -a estones- ens tocava el sol tot i que -en les raconades
ombrívoles- hi hem vist forces zones amb gebre. A mesura que hem anat baixant a
les valls, la boira ha aparegut i, al
sortir dels vehicles, ho hem notat amb la baixa temperatura. “El meu mòbil diu que estem a 1º...”, diu
algú, tot cordant-se fins ben amunt l’anorac. “És la inversió tèrmica...” puntualitza –més aviat sentencia- en
Joan Miquel. Te raó, ens fem baixar les gorres fins a les celles, ajustem les
bufandes i els tapa-boques, tanquem els punys enguantats o ens posem les mans a
les butxaques i -amb la boca ben tancada (perquè no hi entrin ni mosques, ni el
fred...)- comencem a caminar.
Abrigadets i -sorprenentment-
calladets, fent molta bondat, enfilem cap a la carretera per on hem vingut amb
els cotxes. Un bosquet, que hi ha a l’entrada del poble i que llueix amb un bon
nombre de grans i originals escultures d’animals, fa que ens aturem uns instants
a contemplar-les (1): “Guaita aquell brau, quins “atributs” que te...”,
“l’os, blanc i no gris, sembla ben bé
real...”.
Ens hem endarrerit, seguim
a la colla que -pressionats pels qui tenen més gana- ja son un bon tros endavant...
L’esmorzar.- Travessem la riera Golarda (2) pel
pont del Collet, per on hi passa
també la carretera “de Sabadell” com l’anomenen al poble. Quan som a l’altre
costat, agafem un corriol que s’enfila, per la dreta, cap a una zona d’horts i un
petit serrat anomenat, precisament, La
Serreta.
Al poc, arribem a un
assolellat replà, on decidim fer-hi una primera i important aturada: l’esmorzar
!!!. Muntem “la paradeta”: Els “llits” de paper d’alumini amb l’assortit
d’olives, els entrepans (al gust de cadascú: de tonyina amb olives, de pernil
dolç, de pernil salat, de llonganissa,...); la bota va passant -deixant-se
prémer el cul- de ma en ma; veiem però, també, alguna ampolleta d’aigua; les
tassetes, els sucres, les culleretes, el termo
de cafè, la llet (no ens estem de res...) i les “gotes” miraculoses ... tanquen
l’àpat del matí.
“Ja
no fa -o no sento- gens de fred...”, “On i quan és la pujada...?”, “Vinga colla, que fem tard...” sentim
a dir, carregats de força, entusiasme i amb ganes de “cremar” energia.
La
caminada.- La
ruta segueix per un dels vessants, el que mira a la riera, del serrat. Passem a
tocar d’uns impressionants blocs de pedra que, segurament (ves a saber quan i
perquè), es van desprendre del petit cingle que tenen darrera.
Ens entretenim contemplant i
comentant qualsevol petit detall: Els fruits dels galzerans, el color o no
color de determinades fulles (“és la
manca de clorofil·la...” ens diu la Conxita) “i aquestes de color roig tant intens... perquè és... ?, no ens diguis que és pel fred...”, “us heu fixat que molt arbrets ja estan
florint...”, “Llorenç aquí hi ha
forces bolets... de soca !”, “heu
vist quantes mates de farigola...”, “si, però ara no es temps de collir-ne...!”
“Ens
pensàvem que ja us havíeu perdut...”, ens diuen els companys,
que marxen una mica més endavant, quan els atrapem (perquè s’han aturat,
clar...).
Estem al Pla de Cardona, per sobre de la Resclosa de La Païssa (3), passem a tocar d’una de les nombroses barraques de vinya que, en el recorregut d' avui, anirem trobant.
 |
| La barraca de vinya del Pla de Cardona |
És una construcció de planta circular amb la llinda
plana, força ben conservada excepte per un petit enderroc en un dels seus
costats. Aquesta abundància de barraques de vinya, explica
el gran nombre de vinyes i camps d’oliveres que, en els temps passats, hi degué
haver en el paisatge agrícola d’aquesta zona.
Una mica més endavant entrem
en un llloc ple d’antics bancals fets per optimitzar el pendent del terreny, avui erms, però
-en els temps en que aquest cultiu era rentable- segurament també plantats de
vinya. Les restes de nombroses parets de marge i una altra barraca, construïdes
amb la tècnica de la pedra seca, en
donen fe. Som a l’anomenat Racó del
Trull i la barraca és la d’en Faci,
de planta rectangular i amb la peculiaritat de que la porta te una doble
llinda.
 |
| Barraca d'en Faci |
Per damunt nostre, al cim
del serrat -tot i que des d’on som no el veiem-, hi ha el gran i senyorial mas de la Païssa (4).
 |
| Mas de La Païssa |
Continuem, entre arbres i
matolls, per un corriol poc marcat però gens perdedor doncs tenim la
referència de la riera que deixem, sempre, a la nostra dreta.
Després d’un gran revol,
veiem -a l’altra riba- un allargat i espectacular llom de conglomerat grisós. Està
format per pedres i materials que ja eren aquí quan el mar va cobrir-los i que,
després a causa de grans moviments tel·lúrics, varen sortir a la superfície. De
tot això, clar, ja en fa molts i molts anys.
En Joan Miquel, el nostre
guia d’avui, ens diu que cal seguir una mica més endavant i baixar fins al llit
de la riera. Som als anomenats Gorgs
Blaus i val molt la pena veure’ls de lluny però, també, d’aprop.
 |
| Els Gorgs Blaus |
El constant pas de la riera Golarda
i els quatre elements clàssics (l’aigua, l’aire, la terra i el foc) -que son
uns grans escultors- han anat modelant, durant segles, el conglomerat arrodonint-ne
les seves formes, formant-hi parets, polides roques, petits salts, olles o gorgs i excavant petites i grans balmes creant-hi un entorn d’una gran bellesa. Quan, en dies serens, el cel es reflexa en les
tranquil·les aigües dels gorgs, aquests agafen el color que els ha donat el nom.
La
combinació de la riera amb bancs de roca de dimensions espectaculars ha donat
lloc a aquest singular paratge dels Gorgs Blaus. 
No fa gaires anys, aquestes “piscines
naturals”, eren un lloc molt apreciat pels banyistes, tant del poble com
forasters. Actualment, a causa de la poca netedat de les aigües que baixen de
Castellterçol i de Moià –hi hem vist, en alguns racons, una sospitosa bromera
i, clar, cap peixet, ni animaló...- fa que l’indret, ara, no sigui massa
apreciat pels banyistes (diuen que, el problema, pot tenir solució invertint
diners i millorant les depuradores d’aquestes dues importants poblacions).
Ens hi estem una bona estona
contemplant-ne la visió de conjunt, els detalls, el pas de l’aigua, la seva
remor i fent-hi nombroses fotografies.
Cal, però, continuar la
caminada. Tornen a pujar fins el corriol i seguim, amb suau pendent, riera
amunt.
Passem pel costat d’una nova
barraca de vinya, envoltada de bosc
i amb una taula i uns bancs de pedra
al davant, és l’anomenada barraca del
Cuell o dels Gorgs Blaus. A l’estiu segur que, en aquest lloc ombrejat, s’hi
deu estar força bé.
 |
| Barraca del Cuell o dels Gorgs Blaus |
El camí baixa a trobar la Palanca de la Coma, un gual encimentat
que permet travessar -per sobre d’uns grans tubs- la riera. Des del mig de la
“palanca” podem veure -aigües amunt i aigües avall- uns racons de
postal. Us els mostrem:
 |
| Aigües avall... |
 |
| Aigües amunt... |
I, també, l'entorn:
Aprofitem, així mateix, per
a fer-nos-hi la fotografia “oficial” del grup.
 |
| Els retratistes, també, retratats... |
A l'Obaga de la Coma hi trobem un pal indicador, tot
i que a partir d’aquí no tenim pèrdua -diu en Joan Miquel-: "Només cal anar
seguint els senyals del GR-3, que passa per marge esquerra de la riera, fins al
lloc on hem deixat els cotxes a Monistrol de Calders".
La pista, molt còmoda de
caminar, passa per l’accés a l’antiga -i avui abandonada- Pedrera de Coll Girant o de Pumanyà. A l’altre costat de la riera,
davant nostre i dalt del serrat, hi veiem -ara ben clarament- l’imponent mas de
la Païssa. Anem baixant, entre pins, alzines i roures, fins que arribem -passat el cementiri- al
punt on hem deixat els cotxes i començat la caminada.
Segons l’equip de mesura
d’en Joan Miquel, hem caminat 5,5 km, superat uns desnivells d’uns +/- 90 m. i
emprat un temps -amb pauses, aturades (amb l’esmorzar inclòs) i el nostre ritme
xino-xano- d’unes 3 h.
Cerveses.- Entrem,
amb els cotxes, dins el nucli de Monistrol de Calders. Aparquem en un petit
espai destinat a pàrquing que trobem a tocar d’una de les ribes de la riera de
Sant Joan.
Passem un pont -que pel que veiem te un munt de
noms- del Rector, del Tasar, de la Pedrera o (per la proximitat amb el restaurant) del Rubell, i ens entaulem -al sol- en
la terrassa del Bar Sport situat, a
l’altra riba, ocupant un antic i històric edifici (5).
 |
| Bar Sport a Ca la Miquela |
Demanem les cerveses -i
algun refresc-, brindem per la salut de tots i totes (fins i tot d’aquells/es
que avui no han pogut venir) tot fent temps per anar a dinar.
El dinar.- A 2/4 de dues, una mica abans de l’hora convinguda -després de trucar a l’hostal per preguntar-los si ja hi podíem anar- ens dirigim al Restaurant Rubell, que tenim a l’altre costat del pont.
El menjador és gran, hi ha
nombroses persones repartides per les taules i força activitat: uns menjant i
d’altres servint.... Ens indiquen on tenim la nostra taula parada. Estem ben
situats, en un extrem, a tocar d'una gran finestra-vidriera que dona al carrer.
Ens hi sentim bé, ben instal·lats i molt ben acollits.
Quan ens porten les cartes,
amb el menú d’avui, els “oh que be...”,
“tres plats ?... està molt bé...”, “n’hi ha forces que m’agraden... ”, “jo ja
ho tinc clar...” els comentaris de satisfacció es van sentint d’un costat a
l’altre de la taula. Mireu-ho:
De fet, cal reconèixer, que
l’excursió d’avui -que ha estat molt bé i ha sigut molt bonica- era pensada i
preparada amb l’objectiu d’ anar a dinar a Can Rubell; la caminada i el
paisatge n’era, només, l’excusa.
Per tant, l’hem encertat de
ple !!. Una molt bonica i agradable sortida i un lloc on dinar, del tot
recomanable.
Darrera dels plats de teca,
prenem els postres -que també han estat molt be-, els cafès, tallats i
carajillos; paguem; agraïm la feina al personal que ens ha atès i -després
d’acomiadar-nos entre els de la colla- marxem, repartits de nou en els cotxes,
“cada ovella al seu corral...”.
Gràcies Maria Gloria i Joan
Miquel, els organitzadors, per la dedicació i la bona feina feta.
Una abraçada a tots i a
totes i fins la propera.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan S., Joan
Miquel i Pep
NOTES.-
1.-
Repartides per tot el poble -pel dins del nucli urbà o per l’entorn- hi ha 42
escultures, un veritable museu a l’aire lliure. És el resultat de la donació que,
la Fundació Fèlix Estrada-Saladich, l’empresari propietari del antics Muebles La Fábrica i col·leccionista
d'art, nascut el 1901, va fer a Monistrol el seu poble natal. Algunes obres provenen
del seu fons com a col·leccionista d’art i d’altres son les guanyadores, en el
seu moment, de les biennals que el mateix Fèlix Estrada organitzava. Hi ha obres de Charles Collet, Joan Serafini,
Vicente Larrea, Cocomir, Francisco Barón o Josep Canals, entre d’altres. Encara
que els materials són diferents: pedra, alumini, ferro o bronze, la
característica comuna és que totes elles tenen un volum, pes i altures
considerables. Repartides per tot el poble fan molt goig i hi donen un original
toc cultural i de modernitat.
2.-
La riera Golarda, que discorre pels termes municipals de Castellcir i Monistrol
de Calders, es forma per transformació de la riera de Marfà, a sota i a ponent
de la casa de Marfà, al lloc on hi ha la font de Gust. Des d'aquell lloc la
Golarda davalla cap a ponent, però fent uns enormes meandres que la fan
giragonsar constantment al llarg de tot el seu recorregut. Té el final al lloc
anomenat Els Mesclants, al nord-oest de Monistrol de Calders, quan s'ajunta amb
la riera de Sant Joan per formar el Calders. Hi ha diverses teories que
expliquen l’origen del nom, la més acceptada és la que diu que, etimològicament,
el nom prové de la Golobarda, nom
d'una masia actualment desapareguda, que dominava tot el tram final d'aquesta
riera i que, per tant, passava per les seves terres.
3.-
La Resclosa del Pla de Cardona, o de la Païssa, és un embassament a la riera
Golarda, creat per una petita presa d'obra. Va ser construïda al segle XX per
tal de dur l’aigua principalment als Horts dels Pins, després dels quals
l'aigua sobrant es reintegrava al riu Calders. Popularment, es coneix aquesta
resclosa amb el nom de les Dutxes
perquè admeten, sota els petits saltants d'aigua que forma, just l'alçada d'una
persona. En èpoques pretèrites, els monistrolencs venien a fer servir aquest
lloc precisament com a dutxes.
4.-
La Païssa és un gran mas, situat dalt d’un turó i encarat a migdia. Està format
per un edifici complex i bigarrat, amb torre de defensa, galeries, cos
residencial i annexos en el qual hi trobem obres que van dels segles XII al XIX
fins a detalls d’influència arabesca i modernista. Té així mateix, una capella
dedicada a Sant Narcís documentada des del 1629. Tradicionalment s'explica l'existència de la torre com a
defensa de bandolers i posteriorment per les carlinades. Actualment és una casa
de colònies.
5.-
Situat a l'esquerra de la riera de Sant Joan, a migdia del sector principal del
poble i molt a prop de l’actual església parroquial de Sant Feliu, hi ha un
edifici carregat d’història: el del Bar
Sport. En aquestes parets hi hagué -fa molts anys- una capella dedicada a
Sant Joan Baptista. Documentada des del 1206, el 1315 hi fou fundat un benefici, per Arnau
de Guardiola, que es mantingué durant molts segles. Els successors dels
Guardiola, cognominats Solà de Guardiola, el mantingueren, tot i que tingueren
diversos litigis per l'incompliment dels capellans beneficiats de les seves
obligacions. Fou capella funerària d'aquesta família fins que, a mitjan segle
XIX, els Solà de Guardiola se la van vendre perquè amenaçava ruïna. La va
comprar un mestre d'obres de Granera. Se
n'aprofitaren les parets mestres i altres elements i s'hi va fer una casa que,
encara avui dia, es coneix a Monistrol de Calders com Ca la Miquela, el nom de la muller d'aquell mestre d'obres. A
partir dels anys setanta del segle XX s'hi obrí un bar, gestionat per la
parròquia, que amb el pas del temps n'ha esdevingut autònom: l’actual Bar Sport. L'edifici és, actualment,
propietat del Bisbat de Vic.
