TEMPS ERA TEMPS...

ARTICLE DIVULGATIU SOBRE L’ESCOLTISME 

PUBLICAT EL NOVEMBRE DE 1911

“LA CATALUNYA” va ser una publicació setmanal editada a Barcelona. El primer número d’ aquesta revista va veure la llum el 5 d'octubre de 1907. Estava dirigida per en Joan Torrendell i en Miquel dels Sants Oliver i escrita en castellà.

Transcorregut l'any 1910, va canviar el seu títol pel de “CATALUÑA”, nom que va conservar fins a finals del 1912. A partir del 1913, “CATALUNYA”, en català, va ser la nova capçalera i, el seu contingut, va passar a publicar-se també en català sota la direcció d' en Josep Carner. La revista va deixar d'editar-se definitivament el 26 de desembre de 1914.

En el número 215, del 18 de novembre de 1911, es va publicar un article titulat “Els Boy-Scouts” signat per R.R (possiblement es tracta de Ramón Rucabado i Comerma (Barcelona 1884-1966), conferenciant, escriptor, periodista i col·laborador habitual de la revista en la qual, especialment, defensava els principis socials del catolicisme de l'època -va ser director, també, del setmanari Catalunya Social, 1921-1936-). Segons ell mateix explica, l'article és una adaptació d'un publicat anteriorment en la revista francesa L’Education i reproduït en el diari Le Monde.

Des de finals de 1911, al llarg del 1912 i durant el primer trimestre de 1913, els Boy scouts o Exploradores es van posar de moda en la premsa de l'època, especialment en publicacions esportives i pedagògiques (gairebé sempre sota una perspectiva positiva però també amb alguna visió crítica). 

Crec que, aquest article, podria molt bé ser (amb els de Teodoro de Iradier, Arturo Cuyás i Pere Rosselló) un dels primers i més complets textos -generalistes- divulgatius de l'escoltisme a l' Espanya de començaments del segle XX.

Vàrem publicar al Blog, l’octubre de 2011, l’any del centenari de l’ Escoltisme a l’ Estat espanyol, una entrada sobre la seva fundació a Barcelona (http://clanosgris.blogspot.com/2011/10/ho-sabieu.html) i recentment, dins la sèrie “Art i Escoltisme”, algunes postals britàniques dels anys 10 del segle passat que, un cop llegit l’ article, ens ajuden a veure i entendre com devien ser aquells primers anys de l’ escoltisme i, també, la visió satírica i sorneguera, amb que una part de la societat, veia passar aquells nois uniformats carregats d’ estris, pals i banderoles...  Diuen que els escarnien tot cantant la melodia del seu himne però amb aquesta lletra:

 “Exploradores, niños mocosos,

que con los palos bailan el oso,

que con mochilas y correajes,

parecen mulas que van de viaje...”

O aquesta altra:

“Tiene mi novio una manía

y esa manía no és de ahora,

se le ha metido en la cabeza,

que yo me vista de exploradora.

Con una falda color caqui,

así de corta y a la rodilla,

sólo por verme las pantorrillas…”

Sembla que els cantaven, els bordegassos del carrer, quan els veien passar...

Temps era temps...

Espero que, el contingut d'aquest vell article, sigui del vostre interès. Si més no, és un document curiós que confirma l' interes per difondre l'escoltisme, els Boy-Scouts, a casa nostra pocs anys després de la seva fundació, el 1908, per Baden-Powell.

Molt bona sortida i entrada d’ any i una forta abraçada !!!.

Transcripció del text:

Educación

Los Boy-Scouts

Dedicamos este artículo a las juventudes ardientes de esta nuestra tierra latina que, sintiendo en su sangre impulsos de acción, de movimiento y de expansión, afilíanse a la defensa marcial de los ideales extremos, pronta siempre a batirse y anhelando sellar con sangre de sus adversarios la vehemente pasión que sus propias banderas le inspiran.

Estas juventudes de los partidos extremos, cuyo temperamento bélico ha sido muchas veces aprovechado por los políticos de tendencias radicales, acaso debiesen meditar sobre la mejor conveniencia de hacer converger más directa y eficazmente la generosidad de su sangre viva para el bien directo y personal de sus conciudadanos todos y para el propio entrenamiento y educación físico-cívica, que redundase, llegada la ocasión, en beneficio y provecho de la patria.

Los «Boy Scouts» son los muchachos de la juventud inglesa alistados en un gran ejército nacional que tiene por objeto no precisamente la defensa armada del territorio, sino la práctica del bien popular, el auxilio de los ciudadanos y la formación de caracteres varoniles y arrojados para el mejoramiento general de la raza. Es como un ejército juvenil nacional, escuela práctica de valor, de sentimientos benéficos y de vigor físico, a base de desarrollo y disciplina de la energía, del entusiasmo por la vida intensa, y del gusto por la marcialidad, característico de la adolescencia y primera juventud.

Un artículo de Paul Vuibert, publicado en L' Education y reproducido en Le Monde, nos da lugar a dar a conocer a nuestros lectores esta interesantísima institución que empieza ya a extenderse, además de Inglaterra, a otros países.

El general Baden-Powell, que, siendo coronel en la campana del África Austral, en 1900, labró su popularidad en todo el mundo por la famosa defensa de Mafeking contra los boers, preocupóse seriamente, como fruto de sus campanas, al ver, experimentándolos en aquellas rudas pruebas del sitio de la ciudad sudafricana, sus conciudadanos tan poco preparados para la acción, tan raros los caracteres, tan insuficiente la formación personal y tan disminuida la energía tradicional de la raza.  Regresado a la metrópoli, propuso un remedio simple y eficaz para formar generaciones de hombres cumplidos y enérgicos: inspirar a la juventud el gusto de los ejercicios que desarrollan tan extraordinariamente el carácter en los hombres de las tierras inexploradas y de la selva virgen, exploradores, viajeros, etc. La palabra scout, significa en inglés explorador, y el objetivo del general-educador quedó definido con el nombre bien gráfico de boy-scouts, muchachos exploradores.

No data más que de 1908 la publicación del manual Scouting for boys que Baden-Powell escribió y que fue la primera piedra de la organización, y fue tan extraordinario el éxito de la iniciativa que hace poco se contaban en el Reino Unido más de cien mil niños y jóvenes alistados en el original ejército.  Hoy, dice Mr., Vuibert, se calculan en medio millón los existentes en las colonias británicas, en los Estados Unidos, la Argentina, Alemania, Bélgica, Japón y otros países, y en estos momentos se está planteando en Francia, por la Ligue d'Education Nationale, la creación de los Eclaireurs de France, bajo iguales principios que la institución inglesa.

Antes de entrar en ulteriores  descripciones, debo declarar que no es mi objeto pretender que se proceda aquí también a copiar enseguida una organización semejante, pues está en  Inglaterra basada en una cultura escolar y en una cultura pública  que aquí no existe  todavía, sino hacer ver a nuestras gentes uno de los tópicos que demuestran la gran atención que la naciones conceden a las formación de los jóvenes y las grandes facilidades que encuentran las iniciativas luminosas y bien  orientadas, y, al mismo tiempo, como he  dicho, hacer entrar en las mentes de muchos de nuestros jóvenes ideas de aprovechamiento de sus energías, en que sin duda no han pensado nunca. Por lo demás, si la idea del fundador es excelente y su fin nobilísimo, el método del general B. P. está inspirado en un cierto romanticismo aventurero muy en armonía con el temperamento inglés y norteamericano, pero poco adaptable, creo yo, al temperamento de nuestras gentes. De manera que, la adaptación del sistema scouting para nuestro país, debiera forzosamente exigir una interpretación según nuestras particulares condiciones de raza, que no es mi objeto estudiar ahora.  Conste, pues, que me limito a informar.

El método educativo de los Boy Scouts está inspirado en la educación que dan a sus hijos muchos pueblos no civilizados, pero que conocen mejor que nosotros el valor de las cualidades activas del joven. «El progreso de la civilización, —dice textualmente el general— tiende a destruir la energía y el carácter. Los metropolitanos, los tranvías y los auto-taxis, nos afeminan: las luchas de foot-ball, los cinematógrafos y otros espectáculos van a convertirnos pronto en un pueblo de badulaques».! Qué contraste entre nuestras generaciones debilitadas, de hombres perezosos e incompletos, con los individuos fuertes que han sido los precursores de la civilización en las colonias; gente vigorosa y decidida, ¡despierta y fecunda en recursos y bastándose a sí misma en todo momento!

El «Scouting, es decir, la educación de los boy-scouts, es la imitación en país civilizado de la vida y procedimientos de los hombres de frontera (frontiersmen: en castellano podrían decirse castizamente adelantados) en países salvajes. Los Boy Scouts sabrán acampar en el bosque, construir abrigos y chozas, encender la hoguera, preparar su alimento, orientarse por las estrellas, seguir las pistas de animales.  Aprenderán a ver, a observar, a encontrar por sí mismos, a servirse de sus dedos. Insensiblemente, y por los medios más atractivos, serán inducidos al cultivo de su propia personalidad. La vida al aire libre, una higiene completa, juegos y ejercicios escogidos y trabajos manuales les procurarán la forma física, útil: poseerán el vigor, la agilidad, serán sufridos y sobrios. El hábito de observar y de deducir, de notar y coordinar, de resolver los problemas prácticos de su vida cotidiana por sus propios medios, será de gran provecho para su formación intelectual. En una palabra, estarán dispuestos, serán prestos (ready), tanto corporal como espiritualmente. Una sana actividad física, en la que el esfuerzo es agradable pero nunca excesivo, en la que toda pena se traduce por resultados tangibles, un cordial y jovial compañerismo, las sugestiones y el ejemplo continuo de maestros expertos y respetados todo esto favorecerá y sostendrá en ellos las, virtudes necesarias a la acción, la decisión, el valor, la confianza en sí mismo, el optimismo. !Estar  presto! (be prepared) esta es la divisa del Boy Scout».

Aun pasando por alto la organización administrativa., vasta y múltiple, a cuyo frente figuran significadas personalidades políticas, eclesiásticas, militares y pedagógicos que simpatizan con el movimiento, hemos de consignar que, en todos los elementos de esta organización, hay dos de capital importancia y son: la patrulla, (patrol) con su cabo, y la tropa, (troop) con su Scoutmaster al frente. El Scoutmaster es el núcleo de todo el movimiento, es el maestro y compañero, el hermano y el protector de los muchachos Scouts.

Es interesante consignar que las funciones del scoutmaster son gratuitas, exigiendo, por lo tanto, de los que desempeñan tan esencial cargo, una verdadera vocación, sin la cual la obra necesariamente fracasaría.

El scoutmaster debe encarnar el espíritu de lo que constituye el decálogo de los boy scouts, esto es, la ley scout. Esta es sencilla y breve y se resume á diez preceptos. Helos aquí:

1.—La palabra de un scout es  digna de fe.

2.—Un scout es leal.

3.—El deber de un scout es ser útil y ayudar al prójimo.

4.—Un scout es el amigo de todo el mundo y el hermano de todo otro scout.

5.—Un scout es cortés.

6.—Un scout protege a los animales

7.—Un scout obedece.

8.—Un scout sonríe (1).

9. —Un scout es económico.

10. —Un scout es puro en pensamientos, en palabras y en actos.

(1) Literalmente dice: un scout sonríe y silba. Es de notar que, en esto último, por muy extraño que parezca a nuestros oídos latinos, contiene un valioso consejo para estimular la jovialidad en la juventud de una raza más grave que expansiva.

Estos diez mandamientos pueden reducirse a uno esencial: ayudar al prójimo, haciéndose bueno y útil. Los jefes recomiendan a los muchachos scouts hacer lo posible para ejecutar una buena acción cada día. Este lema práctico de la buena obra cotidiana es lo que hace distinguir entre los demás niños o jóvenes a, los boy-scouts, dispuestos siempre a hacer pequeños o grandes servicios, a socorrer a los que están en peligro, a los heridos, etc. Muchas acciones heroicas registran ya la crónica de esta notable institución educacional; 300 vidas han sido salvadas durante los años 1909 y 1910, merced a los boy-scouts. «Lo más frecuente, dice M.  Vuibert, es que la buena acción sea toda prosaica y no valga la pena de ser contada: se realiza modestamente y permanece desconocida. Este muchacho madrugará un poco más que de costumbre para ayudar a su madre, ese partirá todas las mañanas la leña para una vecina anciana, aquel, regresando por la noche a su casa sin haber podido hacer su buena acción, vestirá su

uniforme scout y hará el ejercicio delante

de su familia...»

Los boy-scouts se reclutan entre los muchachos desde once a dieciocho años, entre todas las clases sociales sin distinción, pues uno de los caracteres primordiales de la institución es la fraternidad.

El tenderfoot (pie tierno) o bisoño, recién admitido, aprende gimnasia, esgrima, trabajos manuales de carpintería, hacer nudos, y juegos al aire libre de carácter bélico o adaptados de razas exóticas. Una vez prestado el juramento solemne cuya fórmula es: «Yo prometo en mi honor que haré todo lo posible para cumplir mi deber para con Dios y el rey; para ayudar al prójimo, y para obedecer la ley scout», puede vestir el uniforme, llevar el distintivo, cantar el himno y tomar parte en las danzas guerreras, conocer las contraseñas de las rondas o patrullas, formar parte en éstas y aprender los conocimientos especiales, cuya posesión otorga el grado de scout de 2ª y de 1ª clase, como son: administrar los primeros cuidados a un herido y hacer vendajes, reanimar a un semi-ahogado, improvisar unas parihuelas (2). El boy-scout perfecto debe saber montar una tienda de campaña, tener una cierta habilidad en el arte de hacer señales a brazo y en la práctica del telégrafo Morse, orientarse con o sin brújula, entender y trazar un plano, derribar un árbol, evaluar distancias o calcular grupos de gente, y debe haber triunfado de pruebas que le exigen notoria agudeza de observación como seguir una pista de una longitud de media milla en un máximum de 25 minutos u otros ejercicios de índole parecida.

(2) Con ocasión del circuito de aviación organizado por el Daily Mail, el aviador Beaumont, sorprendido por un calambre antes de partir del atterrisage de Brighton, fue socorrido, y, a fuerza de masajes adecuados, devuelto a la agilidad por los boy-scouts, antes de la llegada de los médicos.

El uniforme scout, sobrio, cómodo y pintoresco, es Popular en toda Inglaterra y está inspirado en el clásico traje de los vaqueros americanos. Se compone de un sombrero de fieltro modelo cowboy, blusa de franela obscura, verde, azul marino o caqui, un pañuelo de colores vivos anudado al cuello, pantalón corto azul marino terminado encima de la rodilla, cinturón de cuero con hebillas de metal con vaina para el cuchillo y gancho para el pito de alarma, media de lana a la escocesa, dejando al descubierto la rodilla; como distintivo una cinta con los colores de la patrulla, y como arma el largo bastón, inseparable del boy-scout, marcado en pies y pulgadas.

Cuando el scout de 1ª clase es apto ya para intervenir con decisión y serenidad en circunstancias de peligro grave para el público y sabe de un modo preciso lo que hay que hacer en caso de accidente, de siniestro entre las multitudes presas del pánico, ya se trate de un incendio, de un caballo desbocado, etc., todavía puede optar a distinciones superiores muy codiciadas, como los grados de guía y de King's Scout (scout del Rey). Este último se concede, previos rigurosos exámenes, a los que añadan al título de guía títulos de aptitud en tres de las siguientes habilidades: ambulanciero, corneta, ciclista, tirador, marino, semaforista. A cada uno de estos títulos corresponde una insignia especial cosida sobre la manga. En los ratos de ocio aprenden carpintería, zapatería, jardinería, y la aptitud en estas profesiones es objeto de un certificado de utilidad profesional.

Sería interminable describir los ejercicios, maniobras, simulacros que practican los boy-scouts, todo lo cual es practicado los domingos, al aire libre, en los bosques ó en pleno campo, amenizado con cantos y danzas bélicas, y ejecutado bajo la presidencia de la bandera nacional, del Unión Jack, solemnemente izado y arriado en los campamentos scouts.

Una de las grandes utilidades conseguidas por la institución de Baden Powell, cuya transcendencia tal vez escapa al primer golpe de vista, es el haber inclinado a la disciplina y al amor al trabajo, sobre todo al trabajo profesional, a multitud de niños sin orientación en la vida, con frecuencia ignorantes de su propia habilidad o bien desviado y comprometido su porvenir en este cúmulo de empleos fáciles y de retribución inmediata pero mezquina que abundan tanto en las grandes capitales. Hábilmente combinada con la enseñanza profesional la instrucción scouting y completada con una oficina de colocaciones, ofrece un aspecto bien práctico y económico al lado del aspecto puramente educacional y moral. Últimamente nuevos horizontes se han abierto a los jóvenes alistados en la bandera scout; se ha puesto a la disposición del fundador, del Chief-Scout, un vasto dominio para la instalación de una escuela de agricultura colonial, y está en vías de organización otra escuela de aplicación en el Canadá.

Desde el punto de vista científico, es considerable la cantidad de conocimientos que el boy-scout prácticamente adquiere, de historia natural, geología, geografía, meteorología, astronomía; y, sobre todo, en el terreno civil, no solamente es la educación cívica uno de los objetivos visados por la institución, sino que la colectividad tendrá --y tiene ya ahora—que agradecerles a los boy-scouts su utilísimo concurso en acontecimientos públicos (3).

(3) Más de 40,000 Boy Scouts fueron revistados por el rey de Inglaterra el día 4 de julio último, en el parque de Windsor. En las fiestas de la Coronación de Jorge y tomaron también parte, formando en la carrera al lado de las tropas regulares.

Es la formación cívica por la acción, las virtudes del ciudadano ensenadas por el hábito de practicar algún servicio público (servicio de orden en las ceremonias oficiales, brigadas de ambulancia, de incendios, guarda-costas, etc.), por el culto del honor, por la educación moral, y por encima de todo, por las prácticas religiosas muy especialmente fomentadas.

Serias críticas se han dirigido, sin embargo, a la obra del general Baden-Powell, sobre todo por la decoración externa de la formación scout, excesivamente saturada de una literatura aventurera, y como obsesionada por una sugestión de novelería al estilo de Fenimore Cooper. En efecto, las danzas y cantos y contraseñas de los boy-scouts recuerdan demasiado á los Pieles-Rojas, y por lo demás, la poco sana lectura de libros de aventuras, de detectives, de luchas de razas, etc., es fomentada entre los muchachos scouts; es más, una nueva literatura se ha formado ya en la que éstos son los protagonistas favoritos.

 Todo esto acusa a la obra scout de superficialidad y de teatralidad. Estas censuras son, sin duda justificadas, pero no se dirigen al fondo de la Obra, sino a cosas externas y mutables, y aun algunas de ellas tal vez de momento pueden ser abonadas en razón a la utilidad innegable de la atracción por lo pintoresco. Baden-Powell, ha dicho, contestando á los críticos: estas bandas de salvajes guerreros se convierten en grupos de individualidades fuertes que, juntas o a solas, no dudan en llegar hasta el sacrificio para auxiliar a sus hermanos, a los demás ciudadanos, en mil ocasiones diversas. Es un aprovechamiento de la actividad juvenil, que, a pesar de sus defectos—que es de esperar sean transitorio—realiza, según insinúa Mr. Vuibert, uno de los hechos más brillantes sino más profundos de la historia moral de Europa en las primeras décadas del siglo. —R. R.

Los croquis adjuntos han sido hechos según fotografías publicadas en The Illustrated Leuden News—. La figura de la derecha viste el Kilt, o falda, por pertenecer a los Boy-scouts escoceses.

Esmorzar de forquilla

ESCAPADA A AVINYONET DEL PENEDÈS (AVINYÓ NOU)
o la crònica del 4rt Esmorzar de forquilla

Durant diversos dies, l’amic Lirola ens havia estat proposant de fer una escapada per omplir la bodega de vins i altres espirituosos, de cara a les properes festes.

Donat que qui no te un all te una seva i les visites mèdiques no es poden evitar i que els avis, aquests dies, fan hores extres, no s’esperava la gran concurrència de les darreres sortides de la XX.

Al final només som quatre els companys interessats però això no es obstacle per organitzant-se com Déu (o qui sigui) cal.

 

La veritat es què anar a buscar vi només era l’excusa, perquè el que volíem era tornar a veure'ns, xarrar pels descosits, deixar a tothom de volta i mitja, excepte als de la colla, clar, i gaudir dels pocs plaers que queden als mortals de la nostra generació,  és a dir, d’un bon esmorzar de forquilla  i en bona companyia.

I aquestes expectatives es van acomplir completament.

A les 9 del matí, dos cotxes surten de Barcelona i en només un hora ja som al Celler Tres Tombs (1), d’Avinyonet del Penedès  (2), sense que ens perdem. Un cop aparcats, el primer Consell  dels Quatre decideix, per unanimitat, no fer el esmorzar al jardí ja que les perspectives d’aire i pluja són superiors a les estimades i clar no és qüestió de fer el valent i constipar-se o mullar-se.

Decidim anar caminant fins al Bar-Restaurant Cal Agustí on l’organitzador ja hi ha estat i dona bona referències.

Efectivament el lloc en senzill però net i amb bones expectatives ja que, només entrar, veiem totes les temptacions gastronòmiques que desitgem a aquella hora.

Un cop entaulats, un porró de bon vi, naturalment del Penedes, amb un broc llarg i gruixut ens alleugera mentre esperem.  Em sap greu fer-vos dentetes però la careta de porc, la botifarra negre i els ous amb cansalada van desapareixia totalment entre xarrameques i bon humor; i rematat, com no podia ésser menys per cigalons, etc., etc.

Amb la panxa plena tornem caminant al Celler que molts de nosaltres ja coneixem per una Sortida de la XX, on en Joan, l’amo, i els seus fills ens donen tota classe de facilitats per provar el vi de les botes que vulguem i així decidir amb fonament.

Realment el que va fer els Reis es en Joan ja què, qui més o menys, es va carregar de beguda, com si de la llei seca es tractés, així com de verdures capricioses de la seva collita.

La tradicional foto de grup

Plovent amb ganes, carreguem els cotxes i desprès d’acomiadar-nos, retornem a Barcelona, sense perdre'ns, però força contents, desitjant-nos unes bones festes, com així ho fem a tota la colla.

Una abraçada i petons a totes/tots.

Jaume Llobera

Fotos: Jaume Llobera i J.M. Cortés

(1)  Les Bodegues Tres Tombs és un celler familiar que generació a generació ha tingut la vinya i el vi en el centre del seu esforç. Està situat a la casa pairal i disposa d’una gran gama de vins a doll i embotellats i gran varietat de caves, tots d’elaboració casolana i tradicional, així com de productes de la terra i fruits de la seva pròpia collita o dels pagesos de la zona.

(2)  Avinyonet del Penedès és un municipi de la comarca de l’Alt Penedès, amb capital a Avinyó Nou. Curiosament fins l’any 2007 el seu nom era les Cabòries, (és a dir, preocupació, mania, pensament que ocupa molt de temps), en què  els veïns del poble van canviar-li el nom. Té una església, construïda en 1947, anomenada de l’Immaculat Cor de Maria, inspirada exteriorment en el romànic i interiorment en el gòtic, resultant sorprenent el canvi de material que, a la part superior, passa de l’acabat amb pedra al formigó nu.

ART I ESCOLTISME (18)

ERNEST IBBETSON

Nascut l’any 1877 aquest il·lustrador angles és un artista poc conegut i gairebé oblidat. El seu nom i obra no apareixen en el reculls d’artistes o als diccionaris dels més importants pintors britànics.

Va ser un destacat aquarel·lista, especialitzat en recrear -amb especial detallisme- escenes i temes militars. Son conegudes i apreciades, pels col·leccionistes i estudiosos, les seves làmines amb dibuixos dels diversos i nombrosos regiments britànics i d’escenes castrenses. Va saber captar l’esperit i l’essència del vell Exercit Britànic, el guardià de l’Imperi, amb els seus uniformes, formacions, cerimonials i accions.

Recollí i mostrà, també, en els seus quadres molts altres temes de la vida social i quotidiana, especialment de Londres: Policies, bombers, carters, taxistes, carruatges, venedores, mainaderes, escenes marines...

El seu llegat artístic, malauradament per als britànics i els amants de l’art en general, és un tresor força oblidat.

Si el portem a aquests espai del nostre Blog, dins d’aquesta sèrie que hem titulat “Art i escoltisme”, és perquè els seus dibuixos -especialment els que tenen una forta càrrega humorística- ens semblen molt expressius. Per un altre costat, tot sembla indicar que E. Ibbetson, va ser un dels primers artistes que, poc després del 1908 -any en que Baden Powell els fundà-, començà a dibuixar i pintar Boy Scouts.

La majoria d’aquestes il·lustracions escoltistes eren reproduïdes en forma de petites làmines o de postals, amb escenes que ens mostren imatges, activitats i l'esperit dels scouts i també -de l’any 1910- una col·lecció de postals humorístiques.

Ernest Ibbetson mori, el 1959, a l’edat de 82 anys.

La seva obra ha estat homenatjada i documentada per Frank A. Barrett, que va emprar més de vint anys en aplegar-la, en el llibre il·lustrat: “Ernest Ibbetson, Military Artist and Adventure Story Illustrator”, editat a Toronto el 2008. Un únic i veritable catàleg de la seva ingent creació artística.

Hem portat a aquest espai -amb el nostre reconeixement i homenatge- alguns dels seus dibuixos, especialment dels de temàtica scout, carregats de detalls, encant i d'una fina ironia. Confiem que us agradin.

Una abraçada.

CRÒNICA DE LA 91ena SORTIDA XINO-XANO

PASSEJADA PEL CAMÍ DE RONDA DE LA CALA SANT FRANCESC, APERITIU A TOSSA DE MAR I CARGOLADA A CAMPLLONG

La sortida d’aquest mes de desembre hem volgut que fos -com a preludi dels àpats familiars i festius que ens esperen- una trobada amb un marcat caràcter lúdic, popular i gastronòmic: una cargolada. El cargols, és un d’aquells plats que ho agraden o, gairebé, repugnen. El cas és, però, que a una gran majoria dels de la colla, entusiasmen i complauen. És una menja entretinguda, per a fer -sense presses- entre amics i així, entre cargol i cargol, tot xarrupant les closques i xopant el pa a la salsa, anar petant la xerrada.

L’objectiu principal el teníem, doncs, ben clar. El lloc on menjar-los, també: el poble de Campllong, amb un parell o tres de restaurants on els fan força bons. Ara només ens calia “guarnir” la sortida per tal de donar-li forma d’excursió, de caminada esportivo-cultural, amb els trets característics de les nostres sortides: esmorzar, caminada i natura o cultura.

Anirem a la costa que a la tardor-hivern, si fa un bon dia, ofereix un paisatge ben agradable. Venint de Barcelona un bon lloc és l’inici de la Costa Brava, la Cala Sant Francesc de Blanes, on al camí de ronda, que a un i altre costat de la platja hi arrenca, hi podrem estirar les cames... Feta la curta passejada, anirem a fent les cerveses i una curta visita a la pintoresca vil·la de Tossa de Mar. I d’allà a dinar.

Cala Sant Francesc, amb la platja i la urbanització. 

L’aproximació.- Hem sortit dels diferents i ja habituals punts d’origen (Barcelona, el Maresme i el Vallès Oriental) amb el temps suficient per arribar tots ben puntuals, a les 9h 15’, al pàrquing de la Cala Sant Francesc. En aquesta època dona gust: un aparcament, a l’estiu, ple i de pagament, ara, el trobem completament buit i gratuït. El dia, de bon matí, amb alguns núvols alts matiners, s’ha anat transformant en clar i solejat. Després de les salutacions, baixem cap a la solitària i tranquil·la platja.

Platja i cala Sant Francesc

L’esmorzar.- Asseguts, en un banc i un pedrís a tocar de la platja, ens disposem a esmorzar. Alguns, diuen, ja ho han fet -de bon matí- a casa... d’altres, també, hem fet un “piscolabis” però repetim... Entrepans, olives, la bota de vi, les tassetes, el cafè i les “gotes”... no hi falta res.

S’està be, drets o asseguts, xerrant i prenent el sol al lloc on hem esmorzat o passejant per la platja tot contemplant el suau anar i venir de les onades.

En Josep Mª, que coordina la sortida i els horaris, ens fa un “toc” -desfent l’encant i als “encantats”- per a que comencem la passejada: “Au, nois i noies, que hem vingut a caminar...!!!”

La passejada.- Comencem la passejada, quan passen una mica de les 10h del matí, pel tros de camí de ronda que marxa, relativament planer, en direcció nord-est, cap a Lloret. Des de l’any 2007, a causa de diverses esllavissades i desperfectes en els marges, aquest tram del camí estava tancat, amb una reixa, al primer “túnel” que trobem només sortir de la cala. El març de l’any passat es reobriren els dos petits trossos del camí de ronda que, per un i altre costat de la cala, recorrerem avui.

El que marxa des de l’esquerra de la cala (mirant des de terra) és relativament curt, uns 350 m, però amb unes molt bones vistes sobre la mateixa cala Sant Francesc i els primers rocs i penya-segats de la Costa Brava.

Arribem, al cap d’uns 15’ de tranquil·la passejada, a una nova reixa-porta que barra el pas. En Josep Mª ens fa veure, damunt d’un espigó rocós, una pedra que, des d’on som, sembla ben bé la figura del “Caganer”. Tot un símbol de les properes festes.

"El Caganer"

Ens crida també l’atenció les magnífiques torres que, enfilades dalt dels cingles, tenen costosos miradors artificials sobre la costa i camins privats per baixar a la platja.

Retornats a la cala, la travessem per enfilar-nos per l’altre tros de camí de ronda que, cap el sud, surt en direcció a Blanes.

És un recorregut amb rampes i graons, però de bon fer. A mesura que anem guanyant alçada el panorama sobre la cala, la urbanització -amb forces pins i jardins- que l’envolta i la línia de la costa Brava, va sent més bonic i atractiu. Al fons, seguint la costa, distingim -difosos- els edificis més alts de Lloret de Mar.

Aquesta branca del camí de ronda, mor -de moment- desprès de recorreguts, encara no un quilòmetre, a l’anomenat Mirador de la Roca d’es Viver.

La Roca d'es Viver amb el "tall" per on hi entra un braç de mar

Hi coincidim amb un grup de joves amb una guia, parant l’orella, sentim que la noia els explica que aquest braç de mar que, com un carrer, deixa en un dels seus costats la terra ferma i en l’altre, com una illa, la gran Roca (amb algun pi al capdamunt); era -antigament- una mena de viver. “... El mar, amb les seves corrents, feia entrar els peixos dins d’aquest llarg braç, que els vilatans havien tancat per un dels seus extrems. D’aquesta manera, els peixos hi quedaven atrapats -per l’acció de l’home, per un costat, i per la força del mar, per l’altra, ... Així, els pescadors, aconseguien sempre peix fresc sense tenir d’arriscar-se a sortir a la mar a pescar-lo” va concloure.

Vista parcial del braç de mar de la Roca d'es Viver

Restes d'obra de la construcció que tancava, per un dels
seus extrems, el braç de mar de la Roca d'es Viver

Nosaltres, sobre aquesta roca, hem trobat també una vella història que complementa la que va explicar la noia. Diuen que va ser el mateix Neptú -el mitològic deu dels mars- qui va aconseguir, amb una forta i terrible destralada, separar l’illot de la terra ferma, i tot per construir un viver -aquí la llegenda coincideix amb la història- per a criar-hi la seva menja favorita: llagostes.

Tot podria ser... i, si no és així, no em negareu que l'explicació tradicional no és ben bonica.

Retornem a la cala i a l’aparcament on hem deixat els vehicles. Anirem, ara cap a Lloret i, desprès, fins a Tossa.

Tossa de Mar.-  Passa un quart de les onze quan enfilem, de nou, cap la carretera GI-682 que prendrem, ara, en direcció a Lloret i desprès, Tossa.

En aquest temps, sense turistes ni banyistes, dona gust anar per aquests pobles de la costa. Aparquem, gratuïtament, a l’aparcament de la Platja Gran. La zona de bars i restaurants, amb terrasses, que hi ha davant mateix de la multi-retratada imatge de la Vil·la Vella. Aprofitem per a fer-hi la obligatòria foto del grup.

Foto del grup de caminadors/es, millor dit -en aquesta ocasió- dels passejadors/es.

Ens entaulem en la terrassa de l’hotel i restaurant Rovira. Alguns i algunes prefereixen -com que avui és dia feiner i les botigues estan obertes...- fer un tom pels carrers comercials dels voltants on, els amants de l’art, ensopeguen amb la petita però encantadora Capella de la Mare de Déu del Socors (esmentada ja l’any 1625) on es rebut, de tornada de Santa Coloma de Farners, el Pelegrí de Tossa (1).

Fent les cerveses en una de les terrasses de Tossa de Mar

Interior de la capella de la Mare de Déu del Socors

El dinar.- Després de prendre les cerveses i els bíters, poc després d’un quart d’una, agafem de nou els cotxes per anar a dinar a Campllong. Travessem el Massís de les Cadiretes fins a Llagostera i, des d’allà, vorejant Cassà de la Selva, fins a Campllong.

Tenim la taula i el dinar emparaulat per a la 1 del migdia. Passen uns cinc minuts d’aquesta hora, quan arribem al Restaurant del Local Social. Tres companys, que només han vingut al dinar, ja ens hi esperen.

Una llarga taula, per a 19 persones, ens espera en un extrem del gran i concorregut menjador. Ens porten les cartes amb els menús per a que aquells que no menjaran cargols (una minoria) triïn els primers i segons plats i els cargolers, només els segons.

Fa goig veure les llaunes amb la varietat de cargols (i els ulls que obren els cargolaires) i, també, alguns dels primers: canelons d’escalivada, cigrons amb suc, fritada de morralla de peixets, amanida de tomàquet i formatge, pebrots del piquillo amb brandada de bacallà,... i de segons: conill i pollastre rostit, botifarra de perol a la brasa, llobarro, churrasco, bistec, peus de porc guisats,... el vi, la gasosa, l’aigua i -encara- hi fem encabir les postres.

A les postres en Jaume, en Llorenç i en Pedro, que han fet anys, ens conviden a cava i en Carles B., que fa poc celebrà el seu sant, a pastes assortides.

Alcem les copes amb el brindis i els desitjos habituals: Salut, felicitat i a fer-ne (i celebrar-ho tots plegats) molts i molts més !!!

Ens porten els cafès, tallats, cigalons i carajillos i demanem el compte. Fem números, paguem i ens acomiadem de la gent que tant eficaç i amablement ens han atès.

Al sortir aprofitem -resistint-nos a marxar- l’agradable temperatura mentre el sol va caient davant la llarga plana que degué donar nom al lloc: Camp llong.

Alguns continuen o reprenen les converses, altres s’entretenen a buscar un bon angle per a retratar la senyorial casa-castell que tenim davant o s’arriben fins a la propera església parroquial.

Breu passejada per alguns edificis d’interès de Campllong.- A més del propi edifici del Local Social, on hem dinat, al petit poble de Campllong hi destaca l’església parroquial, situada en una petita elevació del terreny envoltada de gespa i arbres, dedicada a Sant Quirze i Santa Julita, documentada l’any 1362, tot i que l’actual edifici és obra del segle XVI amb afegitons del segle XVII.

Sant Quirze i Santa Julita

Entre el restaurant i l’església, al costat de l’aparcament, hi podem veure la Torre Llupiana una antiga casa senyorial fortificada (2) voltada de prats i jardí, que intentem retratar -amb el sol en contra- des de diferents angles.

Silueta, amb contra-sol, de la Torre Llupiana

Façana principal i part més moderna de la Torre Llupiana
amb la seva característica galeria porxada

Al marxar, amb els cotxes, veurem el sòlid edifici de l’antiga Rectoria (del segle XVIII) amb aspecte de típica masia, avui la seu de l’ajuntament i de la rectoria de Campllong.

Ajuntament i rectoria de Campllong

Reagrupats de nou, al lloc on tenim aparcats els cotxes, ens acomiadem -fins la propera activitat- i reprenem el camí de retorn a les respectives llars.

En total, en la caminada d’avui (camí de ronda, més petites passejades per Tossa i Campllong) hem fet uns 2,5 km i superat uns desnivells acumulats de +/- 25 m.

Una abraçada i fins la propera.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Jaume, Maribel, Josep Lluís i Pep

Vídeo.- Jaume: https://youtu.be/CdRXyLmJ71U

   

NOTES.-

1.- Al segle XV, Tossa de Mar va iniciar una tradició religiosa que ha mantingut fins a l’actualitat. Al voltant de l’any 1400, Sant Sebastià va guarir el poble de la pesta, i Tossa va enviar un pelegrí a Santa Coloma de Farners, a la capella dedicada a aquest sant, com a mostra d’agraïment per la gesta. Des d’aquell dia, la vila ha complert amb el vot que va fer i ha celebrat, cada 20 de gener, la festivitat de Sant Sebastià i el pelegrinatge a Santa Coloma. La celebració comença amb la missa del Cantar, on es coneix qui serà el Pelegrí i on comença la processó fins a la Capella dels Socors. A continuació, s’inicia el pelegrinatge fins a la Capella de Sant Sebastià. El trajecte és d’uns 40 quilòmetres i segueix la tradicional ruta de Terra Negra, ben senyalitzada per a la ocasió. En arribar, al vespre, la comitiva resa un rosari complint amb el ritual, signa el llibre dels pelegrins i es retira a sopar i descansar. L’endemà, després d’una missa celebrada pels pelegrins, un autobús retorna els participants a Tossa.

2.- Aquest noble edifici, la Torre Llupiana, conegut també per la Torre de Llupià o simplement La Torre, constitueix un model de casa fortificada, castellet o residència senyorial. D'estil gòtic, és assentada probablement sobre alguna obra anterior de la qual conserva característiques com un finestral amb l'escut del rossellonès marquès de Llupià, el propietari primitiu, les torres de defensa o garites, la llar de pedra del saló dels primer pis i els grans arcs de les antigues cavallerisses actualment destinades a celler. L'aspecte del casal és d'una distinció indiscutible. Flanquejat per les torres o garites de defensa del gòtic final, consta de dues parts ben diferenciades; l'antiga a l'ala posterior, i la més moderna, acarada a l'església. Sembla ésser que antigament La Torre era voltada d'un fossar amb aigua, característica dels vells castells o cases fortes. La part moderna del noble casal té una llarga galeria al pis superior que ocupa tota la façana. Uns pilars parteixen de la planta baixa fins al teulat, quedant l'entrada coberta d'una mena de porxo allargassat, molt ben disposat. Aquí s'obre el portal d'entrada, de grosses dovelles. Les finestres que donen a la galeria, convertides en portes d'accés, corresponen a l'època datada entre els segles XVI - XVIII. L'any 1942 va ser adquirida pels actuals propietaris, la família Albertí -els propietaris de la fàbrica de pernils i productes “La Selva” situada en aquest mateix poble-. Aquests, el 1966, van haver de restaurar totalment la casa per que aquesta amenaçava ruïna. L’edifici va ser declarat, el novembre de 1988, Be Cultural d’Interès Nacional.