dimecres, 18 de desembre de 2013

CRÒNICA DE LA 43ena SORTIDA XINO-XANO


 
UNA PASSEJADA ARRAN DE MAR:
DE SANT POL A PINEDA

Ens aixequem amb un molt bon dia. Sol, pocs núvols i gens de vent. La passejada promet. Com a mínim, no ens mullarem, ni passarem fred.

 
Sortim de l’estació de Sant Pol amb un petit contratemps, a l’Elena –que tenia d’agafar el tren a Premià- aquest li ha passat pels nassos (bueno, nasset) i, al no veure’ns (nosaltres, xerrant dins, tampoc ens hem adonat per on passàvem), ha pensat que aniríem en el següent tren...

 
Un quart d’hora després, ja tots a Sant Pol de Mar, esmorzem al mirador que hi ha sota la blanca ermita de Sant Pau i que ofereix un bon panorama sobre les platges de Sant Pol, del Tumultu i de les Barques o dels Pescadors, la població i l’amfiteatre de muntanyes o turons que l’envolta. Entrepans, aigua, vi, olives artesanes, cafè, “gotes”, coca –que les “noies” han comprat, al sortir de l’estació, en un forn del poble - i llaminadures. Comencem be !!.
 
 
Avui és Sant Llúcia i és un dels dies en que aquesta ermita, normalment tancada, està oberta perquè més tard hi faran missa. Aprofitem per a visitar-ne l’interior. Hi pugem per unes escales fetes de maó. Una noia, que ens comenta viu a sota mateix i que amb el seu company en tenen cura, està preparant uns rams de flors per a l’altar. Entrem. El temple fa uns intens olor d’encens, “és un tipo de incienso de sudamerica” ens diu la noia –amb un clar accent sud-americà- mentre nosaltres inspirem profundament. Després ens comentarà que ella no és d’allà, que és italiana... (?). La capçalera de la capella, vista per l’interior, ens sorprèn. Aquesta ermita, que domina la població per llevant i és molt visible des de tot arreu, sempre ens havia donat l’aspecte de ser una mena de fortalesa, una antiga torre de defensa transformada en capella. És tot el contrari. En realitat és la primera fita històrica del terme, el que queda del monestir de Sant Pol del Maresme -que existia ja l’ any 955- i que ha donat origen i nom a la població. Ens sorprèn agradablement l’absis romànic, del segle XI, genuí per l’interior i realçat i fortificat per l’exterior davant el perill dels pirates, el segle XIV. La nau i les voltes del temple son, segurament, del segle XIII. Per això des de fora, sinó fos pel campanar que en delata la funció, Sant Pau sembla més una torre-castell que una pacífica capella.
 
 
 
 
 
Comencem la passejada baixant del promontori on hi ha l’ermita, per un caminet que passa entre la carretera i la via del ferrocarril, fins a l’alçada de la Platjola o platja de Can Lluís amb el restaurant on hi hem menjat en alguna ocasió. Travessem la platja del Morer arribant a un punt on sembla que la via passi a ran de mar per sobre d’un estret trencaones que intenta protegir-la i on, damunt d’unes roques, hi podem veure una nombrosa colònia de corbs marins prenent-hi el sol. Som ja a la petita i recollida platja de la Roca Grossa coneguda també per la de la Cabra. Rep aquest nom per l’ illot –ara ja unit a terra per un braç de sorra- que sobresurt dins el mar. El camí, en aquest tros, voreja la carretera i travessa una riera per un pont amb diverses arcades. A l’interior, vall amunt, hi podem veure els càmpings Bonavista i Roca Grossa, fora de temporada, sense cap tipus d’activitat.

 
 
 
Arribem a la línia termenera entre Sant Pol i Calella a un lloc anomenat Les Roques. Els contraforts que baixen del Montnegre arriben en aquest punt al mar formant, en la trobada, espadats rocosos, petites cales i algunes roques emergents. La carretera i el camí –per on anem- s’hi enfilen suament guanyant alçada en mig d’un petit bosc de pins, mentre que el ferrocarril ho te de travessar per mitjà d’un parell de túnels. A sota hi veiem la Platja de la Vinyeta –en realitat formada per un seguit de petites i recollides cales. La sorra és de gra gros i, diuen, que l’entrada al mar amb forta i pronunciada pendent. És una platja nudista i per aquesta raó els miradors que, al costat d’uns petits espais d’aparcament la dominen, estan molt freqüentats també, a l’estiu, per malaltissos “miradors” de carn humana.

 
 
 
Continuem la marxa. En Josep Mª, l’organitzador de la sortida, ens proposa fer una petita variant en l’itinerari previst per a pujar fins dalt de l’anomenat Capaspre (Cap Aspre) –a 119 m d’alçada-, on hi ha les restes d’unes antigues torres de telegrafia òptica (1). Finalment, davant d'alguna veu discordant, decidim prendre una ruta intermèdia, no farem cim, ni anirem per baix pel costat de la carretera, pujarem fins a mitja alçada fent un tros de l’anomenada “Ruta del corb marí”. Travessem la carretera per un pont de fusta fins que arribem gairebé a tocar del Far de Calella, inaugurat el 1859 en el lloc on hi havia una torre de guaita medieval, i actualment uns del símbols de la població. La vista especialment sobre la platja i la població de Calella (2) és des d’aquest lloc molt amplia. Travessem de nou, amb precaució, la carretera fins a un aparcament de vehicles i unes escales que baixen fins la platja. Trobem uns wàters públics oberts i molt nets que, després d’un recorregut amb pocs amagatalls, ens fan un bon servei. Aquest tros de la platja d’uns 800 m de llarg, que va des de sota el far fins a la riera de Calella, l’anomenen platja de Garbí. Caminem per un Passeig Marítim molt ben condicionat. Passem sobre  la riera de Calella per un modern pont “de disseny”. Som a la platja Gran de Calella, ampla, de sorra gruixuda, amb un suau pendent damunt l’aigua i amb uns 1,5 km de llargada, és l’orgull d’aquesta vila. La platja, solitària en aquesta època de l’any convida a passejar-hi, cosa que fan alguns/es de la colla. Una mica més enllà hi podem veure, mig submergit, un bunker dels molts que al llarg de la costa es construïren durant la darrera guerra civil. Passem per un passeig urbà, ombrejat per uns grans plàtans que ara van deixant anar les fulles. Aquí hi fan els Aplecs de la Sardana (hi veiem el monument de quan va ser “Ciutat Pubilla”)  i moltes altres celebracions, com la Festa de la Cervesa, ens comenta en Josep Mª. Voregen el Cementiri Vell, un típic cementiri mariner ple de nostàlgia, en Llorenç proposa entrar-hi però –incomprès- ningú li fa cas.
 
 
 
 
Passem a tocar d’un càmping amb uns gran eucaliptus -ara vuit- i, al travessar l’anomenat Rierany dels Frares (un antic torrent cobert i urbanitzat que ara permet enllaçar amb la carretera nacional) entrem dins el terme de Pineda. De pins, al menys a ran de mar, cap; el que si hi han plantat, al costat del Passeig Marítim, son palmeres. Palmeres i alguns tamarius ja que aquests darrers, diuen, aguanten be la salinitat del sol. Més enllà trobarem bellaombres, aquells gruixuts arbres que diuen van portar els indianos des d’Amèrica. Anem molt be de temps i portem un ritme tranquil, xino-xano, que ens permet anar badant i xerrant fins que arribem on hi ha l’estació de Rodalies de Pineda de Mar.
 



Coincidim amb un matí de mercat, millor dit  de mercadillo, i com cal fer temps fins l’hora de dinar... mentre uns s’entaulen per a prendre unes cerveses, unes  decideixen donar un tom per les parades: no comprarem rés, només mirarem... diuen. Però algunes (no totes, clar), tornen amb alguna bossa... amb camises per a les seves parelles !!. Son així de maques i generoses !!.

 
Quan falta ¼ per a les dues decidim, carrer del Mar amunt, anar fins al restaurant Can Formiga on ja ens deuen esperar ells que només han vingut al dinar i, ben segur, ja hi tindrem la taula parada. El dinar, com ja ens imaginàvem, perfecte. Als postres hem brindat amb cava: a) per la salut de tota la colla, b) pel 4art aniversari de les sortides Xino-xano i c) l’endemà de l’acord, per fixar la data i el contingut de la pregunta sobre el futur del nostre país, pel Si i Si !!!!. Aquest darrer punt ha estat ratificat, també, pels comensals de les taules veïnes.
 


 
A mitja tarda, a 2/4 de sis, donem per finalitzada la sortida fent-nos la “foto oficial” del grup a la porta de Can Formiga i acomiadant-nos amb el desig de que tots plegats passem unes molt FELICES FESTES i una BONA ENTRADA D’ANY NOU.

 

Agraïm a tots i a totes la vostra assistència i, especialment, a en Josep Maria l’organització de la sortida. Fins la propera !!.

 
Una abraçada.            
 
 
NOTES.-

 
1.- A mitjan segle XIX van ser construides al cim del Capaspre dues torres destinades a la transmissió de senyals òptics, que formaven part d’un sistema de comunicacions basat en una cadena de torres, algunes d’elles d’origen medieval. El sistema de telegrafia òptica funcionava mitjançant banderes i boles de colors, d’acord amb una complexa codificació. Aquestes torres de Calella constituïen una estació intermèdia entre la torre dels Encantats de Caldetes i les de Malgrat i Blanes, a l’altre costat. Van ser edificades al 1848, una, i la segona, més alta, el 1857. La més antiga, voltada d’un fossar i amb nombroses espitlleres, era servida per soldats i tenia fonamentalment funcions de caràcter militar, mentre que la segona tenia finalitats comercials. Van deixar de funcionar quan es va implantar la telegrafia elèctrica. Actualment es troben en estat ruïnós però han estat consolidades.

 
2.- Aquesta vila, segurament per a no confondre’s amb Calella de Palafrugell -més amunt, a la Costa Brava- s’anomena de diverses maneres: Calella (a seques) el nom oficial, Calella de Mar, Calella de la Costa, Calella del Maresme, Calella dels alemanys.... en Salvador Ginesta al seu llibre El Maresme (1968) diu que l’origen d’aquest darrer nom ve de quan un autocar ple de turistes germànics sortí del seu país en direcció a Calella... de Palafrugell. Proveït del corresponent mapa de carreteres SPANIEN i un cop ben informat (!), el conductor anà a parar a Calella... de la Costa. El lloc era bell, tranquil (parlem dels inicis del turisme), la gent acollidora, hi... s’hi quedaren. Aquest grup en portà d’altres, s’engrescà la cosa i... resultat: els dos-cents hotels actuals. El nom ...dels alemanys i, segurament, la Festa de la Cervesa... afegiriem nosaltres.
 
Text.- Pep

Fotografies.- Montserrat B., Antonio, Enric i Joan Miquel.