AVUI UN BONIC I SENTIT POEMA
Remenant vells papers (com sempre....) he trobat un poema muntanyenc que crec us agradarà. A mi la seva relectura i els records, m'han emocionat.
PREC MUNTANYENC
¡ Senyor ! Quan sigui vell i ja no puguipujar muntanyes ni assolir més cims
deixem mans per pregar i ulls perque els obri
i esguardi allò que ha estat tot per mi.
Abans de que vellesa i mort s'atansin
deixem tornar a tots aquells camins
i abans de que els meus ulls, cansats, es tanquin
la Cerdanya albirar des del Cadí !
Abans d'anar-hi amb els companys que dormen
enllà a Saldes, dessota un mosquetó
voltats d'ortigues, flors i terra bruna
deixem gaudir encara un xic del sol.
Res és l'home davant de la muntanya.
Mes si terra, a la fí, m'he de tornar
¡ Senyor ! vull ésser terra catalana
d'un indret qualsevol del Berguedà.
José María Villalba Ezcay
