PASSEJADA
TARDORAL (I SENSE MULLAR-NOS) PEL PARC NATURAL DEL CASTELL DE MONTESQUIU
Tots els pronòstics –fins i
tot el del nostre infalible meteoròleg particular, en Joan Miquel- anunciaven
pluja per al dia de la sortida. Al sortir de Barcelona i durant el recorregut
en tren, ha estat plovent. Tot sembla que, avui, ho tindrem cru: ens mullarem.
 |
| El Castell de Montesquiu |
Després de quasi dues hores de
viatge arribem, uns minuts abans de les deu, a l’estació de Sant Quirze de Besora–Montesquiu. Aquí sembla que la
cosa està més calmada, el terra és moll i la gent porta el paraigua –alguns
obert i d’altres tancat...- però només, de tant en tant, cau un lleuger plugim,
alguna goteta.
A tocar de l’estació arrenca
una pista asfaltada –que coincideix amb un tros del GR-210 o “camí vora Ter” i
amb l’indicador “Castell de Montesquiu”- que agafem tot passant, primer, pel
costat d’un singular i monumental roure i, desprès, per la gran masia
-neoclàssica del segle XVIII- de La
Coromina amb una bona colla de cavalls pasturant pels prats que l’envolten.
En uns 20 minuts, gairebé a tocar del castell de Montesquiu, arribem al
desviament que porta a la Casanova del Castell.
Decidim anar-hi
per dues importants raons: és el restaurant on tenim de dinar i volem
confirmar-los –davant d’un dia tant rúfol- que hem vingut i continuem amb la intenció
de dinar-hi i, a més, demanar aixopluc per a poder-hi esmorzar “en sec”, sense
mullar-nos. A més, avui, en Josep Mª (que és qui porta sempre el cafè i la
llet) no ha pogut venir... així, potser, també podrem prendre-hi quelcom
calentó.
En Joan, diligent, parla amb
l’hostaler que ens agraeix la re-confirmació però ens informa que al lloc –un
restaurant- no tenen bar i el menjador, a aquelles hores, encara el tenen
tancat. Ens ofereix, però, la possibilitat de que ens entaulem, per a esmorzar, en una terrassa coberta del
costat de la casa. Així ho fem i, avui, una mica orfes d’olives, cafè, pastis,
xocolata i llaminadures,... (com us trobem a faltar amics i amigues... !!!, ...
no ens falleu més !!!) ens consolem fent “durar” els entrepans..., fent
circular la bota..., i gaudint de doble ració de “gotes”: brandi i/o “orujo”.
Ves quin remei !!!
Reconfortats i una mica
“alegrois” reprenem el camí -ara ja no plou gens- passem pel darrera del castell de Montesquiu (al tornar de la
caminada ens hi arribarem per a veure’l amb més detall) on hi ha, amb taules i bancs, l’àrea de lleure de la Font del castell.
Agafem la ruta
senyalitzada que indica a “la Solana”. El camí comença a baixar lleugerament per
l’obaga de la Serra del Castell. A l’arribar a un trencall, deixem a la dreta
el camí que va a la Solana (per on vindrem després) i continuem, per un indret
fresc i ombrívol, obaga avall contemplant una visió ben característica de la
muntanya mitjana: els vessants coberts de bosc, molses i espès sotabosc i, al
fons de la vall, la riera –aquests dies amb força aigua- i alguns replans, segurament
antics camps de conreu ocupats ara per prats, on el bestiar hi pastura. “Per
aquí hi deuen haver forces bolets...” diem; el Llorenç en veu alguns però “...
no son bons,... massa humit, els bolets també volen una mica de sol...”,
contesta.
Arribem a un lloc on ens
sorprenen uns senyals d’advertiment d’un pas a nivell ferroviari; “el tren
de la bruixa del Parc Comarcal...”, diu algú... “de cap manera -contesta en
Joan Miquel, sempre precís i tot seriós- és el tren de debò, el de la
Renfe, que va de Barcelona a Puigcerdà...”.
Desprès dels primers senyals, sense
ni tant sols arribar a veure la via (que en ple Parc Natural faria lleig...) ,
girem a la dreta i travessem la riera de
la Solana per damunt d’un pont; el lloc te el seu encant.
Hi fem algunes
fotos (a la riera i als caminadors), és gairebé obligatori. L’aigua baixa en
abundància i força i les vores, en algun moment pentinades pel pas de l’aigua
desbordada, son plenes d’arbres de ribera: oms, salzes, freixes, verns, pollancres
i algun plàtan... que, amb els roures martinencs, les pinedes de pi roig i els
boixos del bosc, tenyeixen de tots els colors –en aquesta època de l’any- el
paisatge. “Que bonic...!!!, que maco !!!”. Reprenem l’itinerari.
Quan som a l’altre costat de
la riera, el camí comença a pujar per un vesant més assolellat (tot i que avui
no és el cas...) on hi predominen els roures i prats. Ens creuem amb unes
“guapes” vaques amb els seus “tendres” vedells que ens miren entre sorpreses i
encuriosides. Semblen molt felices, ben alimentades i, pel que podem constatar
–i retratar-, amb unes molt bones i “formoses” digestions.... Arribem al punt
més alt de tot l’itinerari, el coll de
la Solana, des d’on tenim una bona vista sobre el turó on hi ha el castell,
el poble de Montesquiu i la vall del Ter. El camí, a partir d’aquest punt, va
baixant suaument cap a la casa de la
Solana, un edifici segurament molt antic però reconstruït completament i
transformat en Escola Forestal. Ens hi entretenim fent el xafarder: l’era, la
cabanya reconvertida en una moderna aula, el ben condicionat edifici...
Continuem la ruta
(afortunadament, seguim sense mullar-nos...). Una mica més enllà de la Solana,
travessem de nou la riera, per un pontet de fusta que hi ha al costat d’una
font. El camí ens torna a internar dins l’obaga, com a preludi del Nadal, al costat del camí, hi ha un eixerit boix grèvol ben carregat de fruits vermells. Arribem a
l’encreuament -on ens hem desviat a primera hora del matí- i a la pista que ens
retornarà, de nou, al castell de
Montesquiu.
Davant la Font del castell ens
fem, per a la història, la foto “oficial” del grup de caminadors –tot “nens”, avui
no ens hi ha acompanyat cap “nena”-.
Com ja sabíem, entre setmana,
el castell de Montesquiu (1) no és
visitable però avui hi fan la convenció d’una empresa i, com aquell que “ve de
pagès” alguns podem –fins que ens descobreixen i ens fan sortir...- visitar-ne
ràpidament una petitíssima part del seu interior. Sí que ens podem esplaiar,
mentre fem temps per al dinar, visitant-ne els exteriors: les zones
enjardinades i els nombrosos detalls escultòrics i científics que -aquí i allà-
hi ha; la Masoveria
–oficina i
centre d’informació del Parc, avui també tancada- i el seu badiu (2), on
un amable matrimoni hi està preparant una exposició de dibuixos i pintures que
-en primícia- en ensenyen i comenten; el panorama de la plana amb les muntanyes
–les serres de Bellmunt, de Curull i el Puigsacalm- del fons, decorades amb
algunes boires, i els acurats i pintorescos entorns del castell.
Quan falten pocs minuts per
les dues anem cap el restaurant en
que han transformat la Casanova del
Castell per a dinar-hi. Ja ens hi tenen la taula parada. Ens entaulem,
esperem als dos companys -en Josep S. i l’Elena I.- que només han vingut a
dinar –l’ Enric i la Carme ja ens estaven esperant al castell- i prenem plegats, tot i que avui –pel dia fresc i
humit- no venen tant de gust, les cerveses agraint-los el “detall”
d’acompanyar-nos. El dinar, tres plats i postres amb una molt bona relació
qualitat-preu, i el servei han estat molt be.
La zona ens ha agradat - veiem
que hi ha la possibilitat de fer forces itineraris “frescos” per a les èpoques
de calor- i el restaurant també és recomanable, per això suggerim tornar-hi en
alguna altra sortida xino-xano.
Agraïm a en Joan la proposta i
organització de la sortida i als qui hi han participat l’assistència. Ens acomiadem
els uns tornant, en els respectius cotxes, als llocs d’origen i els altres,
desfent el “camí vora Ter” fins a l’estació del ferrocarril.
Mentre esperem que
el tren arribi, en Joan Miquel ens informa que en la caminada d’avui, en 3
hores, hem recorregut 11,5 km. amb un desnivell acumulat de +/- 200 m.
Recordeu que la propera
Xino-Xano serà el dijous 15 de gener.
Fins llavors, doncs, una
abraçada i molt Bones Festes !!!.
Text: Pep Arisa
IMATGES PEL RECORD
Fins i tot el sol, solet,... volia venir-nos a veure en mig dels núvols.
Qualsevol semblança amb la realitat, és pura coincidència... no fotem !!!
Fotos: Pep Arisa, J.M. Cortés, Joan Simarro i Antonio Terrones
NOTES.-
1.- El castell de Montesquiu
té el seu origen en una torrassa de guàrdia que va fer edificar, en aquest lloc,
al segle IX el comte Guifré el Pilós. Les primeres noticies documentades del
castell son de l’any 1285. Com a mínim des del 1372, el castell es converteix
en una residència fortificada o domus dels senyors de Besora (ja que el
seu castell originari -el de Besora, amb les ruïnes encara visibles sobre el
poble de Santa Mª de Besora- tant enlairat i aspriu els degué resultar molt
isolat i poc habitable). Dels Besora passà, per casament, als Canet
(1390-1425), als Peguera (1425-1525), als Descatllar (1525-1760) –que, al segle
XVII, renovaren l’edifici (la planta quadrada que te actualment el castell,
l’escala monumental i el pati central es creu son d’aquesta època) i, al segle
XVIII, hi construïren la capella dedicada a Santa Bàrbara- i als Queralt,
comtes de Santa Coloma, (1760-1850). Els darrers successors dels Besora, els
comtes de Santa Coloma abans del 1859, vengueren el castell a la família Safont
de Vic i aquesta a la família Juncadella, cap a l’any 1890.Emili Juncadella del
1917 al 1920, amb el criteris historicistes propis de l’època, va donar al
castell l’aparença que té actualment; transformant-lo en un casal residencial
(edifici rectangular de planta i dos pisos, emmerletat, amb una galeria coberta
al darrera) i el va completar envoltant-lo de jardins. Acomplint la voluntat de
la darrera propietària, Mercè Juncadella i Vidal-Ribas, l’any 1972 el castell i
les finques que l’acompanyaven van ser cedits a la Diputació de Barcelona
establint que el conjunt fos destinat a finalitats culturals i d’utilitat
pública. La Diputació promogué i la Generalitat aprovà, l’any 1986, la creació
de l’anomenat Parc Natural del Castell de Montesquiu. El castell ha estat habilitat no només de cara a les
activitats científiques, mediambientals i socioculturals pròpies de les
finalitats del Parc, sinó que la restauració del mobiliari i l’exposició dels
diferents objectes de valor i obres artístiques continguts al castell el
converteixen en un veritable museu.
2.- S’anomenen badius,
en aquesta comarca (en moltes altres, el mot badiu correspon a l’eixida
d’una casa), a les construccions auxiliars –amb una gran entrada formant un arc
de mig punt- que, al costat de moltes masies, es destinaven a emmagatzemar la
palla (penseu que Osona és una zona amb forta pluviositat i, en determinades
èpoques de l’any, amb nombroses boires pixaneres).
Documentació: Pep Arisa
