dimecres, 24 de desembre de 2014

CONVOCATÒRIA DE LA "COSA"



Un "curset-seminari-universitat d'hivern-parvulari de fotografia"

Fa mesos i molts mesos que venim anunciant una mena de curset per aprendre a re dimensionar les fotos que fem, és a dir, fer-les més petites en termes de pes digital.
La raó és evident, tal com en surten de càmera ocupen un munt de bits. Les darreres adquisicions d'algun xinoxanaire impliquen que les fotos que fa tenen entre 6 i 13 Mb (milions de bits) cada una!! I això fa que enviar les fotos pel correu electrònic sigui una feina lenta i feixuga.
 


Bé, finalment la ocasió ha arribat.
El lloc serà a:

LA VIOLETA DE GRÀCIA Carrer Maspons,6 (Gràcia)08012 BARCELONA

La data i la hora:

16 de gener a les 16:30


Farem una cosa que no es pot dir curset perquè no hi ha mestre. Es podria dir seminari perquè sembrarem una llavor de coneixement, però no hi han capellans, i també es podria dir universitat d'hivern perquè som al hivern i el mètode si assemblarà, però tampoc hi han catedràtics.

Com acabem de dir, això no és un curs, aquí aprendrem entre tots. Serà més una posta en comú de les coses que sap cadascú. El que ens interessi ho investigarem col·lectivament, el que no, ho deixarem per més endavant.
Òbviament no ens limitarem a aprendre l'alleugerament de les fotos, sinó que en tant que possible també veurem altres possibilitats de edició i gestió que ens proporciona el programa.


En termes generals el guió d'aprenentatge serà:

        ● Actualització de la hora i data de la càmera.
        ● Procediment de ordenació de fotografies.
        ● Presentació de diapositives
        ● El programa ViewNX2
        ● La Exploració d'arxius d'imatge
        ● La Conversió d'arxius
        ● La Edició d'imatges

Serà molt convenient que cadascú porti la seva càmera digital i el portàtil si s'escau i també si és possible el manual de la vostra càmera, per tal de aconseguir l'actualització de data i hora.
Lamentablement per raons d'aforament hem d'establir un "numerus clausus" que serà de 15 persones.
I per motiu del lloguer de la sala ens veiem obligats a demanar un sufragament de les despeses que serà entre 2,50 € i 5€ tot depenent del número d'assistents i de despeses col·laterals.

Us demanem que, si esteu interessats i amb ganes de posar en pràctica aquests coneixements, ho feu saber enviant un correu electrònic a: jm.cortes@telefonica.net abans del dia 12 de gener.


COMECLOG

divendres, 19 de desembre de 2014

MÚSICA I CANTANTS (12)


CARLOS CANO, ENS DEIXÀ  AVUI FA 14 ANYS

HOMENATGE A UN GRAN CANTAUTOR ANDALÚS

Dedicat al nostre company Josep Lluis, andalús de soca-rel i català de sentiment.

Granadí de naixement i d'ànima, des de molt petit va saber que el que a ell li agradava eren les cançons que li cantava la seva àvia, la Pepa, per adormir-lo. Aquelles cobles tan esquinçadores, aquelles melodies que parlaven d'amor, d'engany, de gelosia i de crims passionals.

Carlos Cano, va ser un dels representants més destacats de la música d'Andalusia, fou el creador d'un nou tipus de cobla popular. Ho feia tenint com a referent una memòria familiar republicana, ja que el seu avi havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil Espanyola, (sent acusat de "socialista radical", el feixistes, l' afusellaren a Granada on era capità a la fàbrica de pólvora de El Fargue).
Decidit a ser cantant, tingué de guanyar-se la vida treballant, durant uns anys, com a mosso d’hotel a Suissa (on hi va emigrar als 18 anys), a la impremta de l’alemany Der Spiegel, fent de mariner a Rotterdam o de paleta a Barcelona. Durant la seva estada a París, el 1972, va desenvolupar una relació entranyable amb el cantautor català Lluís Llach.


La seva primera època, la de la Transició Espanyola, és marcadament política i les seves cançons de protesta s'uneixen a la reivindicació general d'una Espanya democràtica. Un gènere compromès amb els problemes socials del sud, que pren com a base les arrels més profundes del propi folklore. “La cobla pertany al poble pla, a l'obrer que sobre la bastida taral·lareja La Zarzamora”, deia. I això es veu reflectit ja en el seu primer disc, A duras penas, publicat l’any 1975.
Després, la música més popular va inundar el seu món, i d'allò més profund del seu esperit andalús va néixer la cançó que va abanderar la seva carrera, María la portuguesa (dedicat a Amalia Rodrigues, la Reina del Fado). La seva versatilitat com a compositor, capaç d'escriure cuecas, tangos, boleros, rumbes, sambas, nanas, cobles, murgas carnavaleras o temes intimistes acompanyat per tan sols la seva veu i la seva guitarra o per una gran orquestra, unida a la qualitat i emotivitat dels seus textos farà famoses cançons com Verde, blanca y verde (convertit espontàniament en himne d’Andalusia), La murga de los currelantes, Tango de las madres locas, Que desespero, Habaneras de Cádiz, Un vaso de té verde o La metamorfosis.
Carlos Cano es va especialitzar durant tota la seva carrera artística a apropar-se a les parts més sensibles del cor de la gent. Amb la sensibilitat a la qual ens va acostumar, i cantant sempre des de dins, el granadí ens va transportar a una època de la cançó de l'Espanya eterna, però mai passada.
En 1995 va ser operat a Nova York d'un aneurisma a l'aorta. Després de l'operació va dir: “He nascut el 25 de maig de 1995 a Nova York, província de Granada”. Però aquesta intervenció li va donar unes ganes immenses de viure, per això es va prendre la seva malaltia com tot en la vida, amb el cor a la mà. “Ha estat una experiència absolutament sentimental, perquè no hi ha rés que afecti més a la vida que fregar les ales negres de la mort”.
Després de passar pel quiròfan, Cano es va aferrar molt més al seu treball i, des de llavors, va publicar dos discos més. El més especial, un dedicat a Federico García Lorca posant música als versos del poeta andalús, i unint-se així al grup de granadins que han contribuït a exportar la cultura del seu poble.
Però la vida va voler tornar a posar-li una difícil prova, l'any 2000 es reprodueix l'aneurisma en el seient d'un avió que el traslladava a Madrid. Una diputada va detectar-ne la gravetat i una ambulància el traslladaria  a l'Hospital Clínic de Granada, on l’ingressaren i intervingueren durant més de 7 hores. Després de tres llargues setmanes de lluita per aferrar-se a la vida, el 19 de desembre del 2000, va deixar per fi que la mort -quan només tenia 53 anys- li cantés la darrera cobla de la seva vida.
Ens ha quedat, però, el seu compromís i la seva obra. El nostre record, en homenatge.


dijous, 11 de desembre de 2014

CRÒNICA DE LA 52ena SORTIDA XINO-XANO



PASSEJADA TARDORAL (I SENSE MULLAR-NOS) PEL PARC NATURAL DEL CASTELL DE MONTESQUIU

Tots els pronòstics –fins i tot el del nostre infalible meteoròleg particular, en Joan Miquel- anunciaven pluja per al dia de la sortida. Al sortir de Barcelona i durant el recorregut en tren, ha estat plovent. Tot sembla que, avui, ho tindrem cru: ens mullarem.
 
El Castell de Montesquiu
Després de quasi dues hores de viatge arribem, uns minuts abans de les deu, a l’estació de Sant Quirze de Besora–Montesquiu. Aquí sembla que la cosa està més calmada, el terra és moll i la gent porta el paraigua –alguns obert i d’altres tancat...- però només, de tant en tant, cau un lleuger plugim, alguna goteta.
A tocar de l’estació arrenca una pista asfaltada –que coincideix amb un tros del GR-210 o “camí vora Ter” i amb l’indicador “Castell de Montesquiu”- que agafem tot passant, primer, pel costat d’un singular i monumental roure i, desprès, per la gran masia -neoclàssica del segle XVIII- de La Coromina amb una bona colla de cavalls pasturant pels prats que l’envolten.

En uns 20 minuts, gairebé  a tocar del castell de Montesquiu, arribem al desviament que porta a la Casanova del Castell
Decidim anar-hi per dues importants raons: és el restaurant on tenim de dinar i volem confirmar-los –davant d’un dia tant rúfol- que hem vingut i continuem amb la intenció de dinar-hi i, a més, demanar aixopluc per a poder-hi esmorzar “en sec”, sense mullar-nos. A més, avui, en Josep Mª (que és qui porta sempre el cafè i la llet) no ha pogut venir... així, potser, també podrem prendre-hi quelcom calentó.
En Joan, diligent, parla amb l’hostaler que ens agraeix la re-confirmació però ens informa que al lloc –un restaurant- no tenen bar i el menjador, a aquelles hores, encara el tenen tancat. Ens ofereix, però, la possibilitat de que ens entaulem, per a esmorzar, en una terrassa coberta del costat de la casa. Així ho fem i, avui, una mica orfes d’olives, cafè, pastis, xocolata i llaminadures,... (com us trobem a faltar amics i amigues... !!!, ... no ens falleu més !!!) ens consolem fent “durar” els entrepans..., fent circular la bota..., i gaudint de doble ració de “gotes”: brandi i/o “orujo”. Ves quin remei !!!

Reconfortats i una mica “alegrois” reprenem el camí -ara ja no plou gens- passem pel darrera del castell de Montesquiu (al tornar de la caminada ens hi arribarem per a veure’l amb més detall) on hi ha,  amb taules i bancs, l’àrea de lleure de la Font del castell.


Agafem la ruta senyalitzada que indica a “la Solana”. El camí comença a baixar lleugerament per l’obaga de la Serra del Castell. A l’arribar a un trencall, deixem a la dreta el camí que va a la Solana (per on vindrem després) i continuem, per un indret fresc i ombrívol, obaga avall contemplant una visió ben característica de la muntanya mitjana: els vessants coberts de bosc, molses i espès sotabosc i, al fons de la vall, la riera –aquests dies amb força aigua- i alguns replans, segurament antics camps de conreu ocupats ara per prats, on el bestiar hi pastura. “Per aquí hi deuen haver forces bolets...” diem; el Llorenç en veu alguns però “... no son bons,... massa humit, els bolets també volen una mica de sol...”, contesta.

Arribem a un lloc on ens sorprenen uns senyals d’advertiment d’un pas a nivell ferroviari; “el tren de la bruixa del Parc Comarcal...”, diu algú... “de cap manera -contesta en Joan Miquel, sempre precís i tot seriós- és el tren de debò, el de la Renfe, que va de Barcelona a Puigcerdà...”. 



Desprès dels primers senyals, sense ni tant sols arribar a veure la via (que en ple Parc Natural faria lleig...) , girem a la dreta i travessem la riera de la Solana per damunt d’un pont; el lloc te el seu encant.


 Hi fem algunes fotos (a la riera i als caminadors), és gairebé obligatori. L’aigua baixa en abundància i força i les vores, en algun moment pentinades pel pas de l’aigua desbordada, son plenes d’arbres de ribera: oms, salzes, freixes, verns, pollancres i algun plàtan... que, amb els roures martinencs, les pinedes de pi roig i els boixos del bosc, tenyeixen de tots els colors –en aquesta època de l’any- el paisatge. “Que bonic...!!!, que maco !!!”. Reprenem l’itinerari.
Quan som a l’altre costat de la riera, el camí comença a pujar per un vesant més assolellat (tot i que avui no és el cas...) on hi predominen els roures i prats. Ens creuem amb unes “guapes” vaques amb els seus “tendres” vedells que ens miren entre sorpreses i encuriosides. Semblen molt felices, ben alimentades i, pel que podem constatar –i retratar-, amb unes molt bones i “formoses” digestions.... Arribem al punt més alt de tot l’itinerari, el coll de la Solana, des d’on tenim una bona vista sobre el turó on hi ha el castell, el poble de Montesquiu i la vall del Ter. El camí, a partir d’aquest punt, va baixant suaument cap a la casa de la Solana, un edifici segurament molt antic però reconstruït completament i transformat en Escola Forestal. Ens hi entretenim fent el xafarder: l’era, la cabanya reconvertida en una moderna aula, el ben condicionat edifici...
Continuem la ruta (afortunadament, seguim sense mullar-nos...). Una mica més enllà de la Solana, travessem de nou la riera, per un pontet de fusta que hi ha al costat d’una font. El camí ens torna a internar dins l’obaga, com a preludi del Nadal, al costat del camí, hi ha un eixerit boix grèvol ben carregat de fruits vermells. Arribem a l’encreuament -on ens hem desviat a primera hora del matí- i a la pista que ens retornarà, de nou, al castell de Montesquiu.
Davant la Font del castell ens fem, per a la història, la foto “oficial” del grup de caminadors –tot “nens”, avui no ens hi ha acompanyat cap “nena”-.
Com ja sabíem, entre setmana, el castell de Montesquiu (1) no és visitable però avui hi fan la convenció d’una empresa i, com aquell que “ve de pagès” alguns podem –fins que ens descobreixen i ens fan sortir...- visitar-ne ràpidament una petitíssima part del seu interior. Sí que ens podem esplaiar, mentre fem temps per al dinar, visitant-ne els exteriors: les zones enjardinades i els nombrosos detalls escultòrics i científics que -aquí i allà- hi ha; la Masoveria 
–oficina i centre d’informació del Parc, avui també tancada- i el seu badiu (2), on un amable matrimoni hi està preparant una exposició de dibuixos i pintures que -en primícia- en ensenyen i comenten; el panorama de la plana amb les muntanyes –les serres de Bellmunt, de Curull i el Puigsacalm- del fons, decorades amb algunes boires, i els acurats i pintorescos entorns del castell.
Quan falten pocs minuts per les dues anem cap el restaurant en que han transformat la Casanova del Castell per a dinar-hi. Ja ens hi tenen la taula parada. Ens entaulem, esperem als dos companys -en Josep S. i l’Elena I.- que només han vingut a dinar –l’ Enric i la Carme ja ens estaven esperant al castell-  i prenem plegats, tot i que avui –pel dia fresc i humit- no venen tant de gust, les cerveses agraint-los el “detall” d’acompanyar-nos. El dinar, tres plats i postres amb una molt bona relació qualitat-preu, i el servei han estat molt be.
La zona ens ha agradat - veiem que hi ha la possibilitat de fer forces itineraris “frescos” per a les èpoques de calor- i el restaurant també és recomanable, per això suggerim tornar-hi en alguna altra sortida xino-xano.



Agraïm a en Joan la proposta i organització de la sortida i als qui hi han participat l’assistència. Ens acomiadem els uns tornant, en els respectius cotxes, als llocs d’origen i els altres, desfent el “camí vora Ter” fins a l’estació del ferrocarril.







Mentre esperem que el tren arribi, en Joan Miquel ens informa que en la caminada d’avui, en 3 hores, hem recorregut 11,5 km. amb un desnivell acumulat de +/- 200 m.  



Recordeu que la propera Xino-Xano serà el dijous 15 de gener.

Fins llavors, doncs, una abraçada i molt Bones Festes !!!.

Text: Pep Arisa
IMATGES PEL RECORD






Fins i tot el sol, solet,... volia venir-nos a veure en mig dels núvols.



Qualsevol semblança amb la realitat, és pura coincidència... no fotem !!!

Fotos: Pep Arisa, J.M. Cortés, Joan Simarro i Antonio Terrones 

NOTES.-


1.- El castell de Montesquiu té el seu origen en una torrassa de guàrdia que va fer edificar, en aquest lloc, al segle IX el comte Guifré el Pilós. Les primeres noticies documentades del castell son de l’any 1285. Com a mínim des del 1372, el castell es converteix en una residència fortificada o domus dels senyors de Besora (ja que el seu castell originari -el de Besora, amb les ruïnes encara visibles sobre el poble de Santa Mª de Besora- tant enlairat i aspriu els degué resultar molt isolat i poc habitable). Dels Besora passà, per casament, als Canet (1390-1425), als Peguera (1425-1525), als Descatllar (1525-1760) –que, al segle XVII, renovaren l’edifici (la planta quadrada que te actualment el castell, l’escala monumental i el pati central es creu son d’aquesta època) i, al segle XVIII, hi construïren la capella dedicada a Santa Bàrbara- i als Queralt, comtes de Santa Coloma, (1760-1850). Els darrers successors dels Besora, els comtes de Santa Coloma abans del 1859, vengueren el castell a la família Safont de Vic i aquesta a la família Juncadella, cap a l’any 1890.Emili Juncadella del 1917 al 1920, amb el criteris historicistes propis de l’època, va donar al castell l’aparença que té actualment; transformant-lo en un casal residencial (edifici rectangular de planta i dos pisos, emmerletat, amb una galeria coberta al darrera) i el va completar envoltant-lo de jardins. Acomplint la voluntat de la darrera propietària, Mercè Juncadella i Vidal-Ribas, l’any 1972 el castell i les finques que l’acompanyaven van ser cedits a la Diputació de Barcelona establint que el conjunt fos destinat a finalitats culturals i d’utilitat pública. La Diputació promogué i la Generalitat aprovà, l’any 1986, la creació de l’anomenat Parc Natural del Castell de Montesquiu. El castell  ha estat habilitat no només de cara a les activitats científiques, mediambientals i socioculturals pròpies de les finalitats del Parc, sinó que la restauració del mobiliari i l’exposició dels diferents objectes de valor i obres artístiques continguts al castell el converteixen en un veritable museu.



2.- S’anomenen badius, en aquesta comarca (en moltes altres, el mot badiu correspon a l’eixida d’una casa), a les construccions auxiliars –amb una gran entrada formant un arc de mig punt- que, al costat de moltes masies, es destinaven a emmagatzemar la palla (penseu que Osona és una zona amb forta pluviositat i, en determinades èpoques de l’any, amb nombroses boires pixaneres).


Documentació: Pep Arisa



dijous, 4 de desembre de 2014

RECOMANO UN LLIBRE...


501 CANÇONS CATALANES QUE HAS D'ESCOLTAR ABANS DE MORIR



Benvolguts amics i amigues,


Ara que s’acosten festes, aquells a qui us agradin les cançons, si us voleu fer un bon auto-regal us recomano el llibre de Jordi Bianciatto: “501 CANÇONS QUE HAS D’ESCOLTAR ABANS DE MORIR”
En Bel Zaballa ha publicat a WilaWeb una molt bona entrevista que no ens podem estar de reproduir dins d’aquesta secció -"Música i cantants"- del nostre Blog.


Gaudiu-ne.

Jordi Bianciotto fa la dissecció de les 501 cançons que has d'escoltar abans de morir-te
El periodista musical presenta la selecció que publica amb Ara Llibres
  
De la 'Margalida' de Joan Isaac a 'La dansa del vestit' de Txarango, del 'Perquè vull' de l'Ovidi al 'Bon dia' dels Pets, del 'Pare' de Serrat al 'Batiscafo' d'Antònia Font. I així fins a cinc-centes una cançons de tota mena seleccionades pel periodista musical Jordi Bianciotto a '501 cançons que has d'escoltar abans de morir'. Ha dedicat un any a repassar la discografia catalana, des de les cançons tradicionals fins als àlbums més recents, per oferir-ne una selecció acurada en què cada cançó es presenta acompanyada de comentaris seus i dels músics. 'Amb cinc-centes una cançons hi ha marge per a retre honor als grans i per a oferir una finestra als petits, que potser encara tenen poca obra però que mereixen ser recordats. Sempre que obro el llibre, em ve pànic d'haver-me deixat alguna cançó!', diu a VilaWeb. Bianciotto va presentar ahir (dimarts 26 de novembre) el llibre a l'Antiga Fàbrica Damm acompanyat de Maria del Mar Bonet, David Carabèn i Roger Mas.
—Com es fa una tria de cançons que s'han d'escoltar abans de morir-se, amb tantes com en tenim?
—Fer la llista va ser una feinada! Al principi la idea era enviar una llista a l'editorial i a partir d'aquí anar lliurant els textos. Però no la vaig tancar fins pràcticament quan vaig escriure l'últim text. La modificava sobre la marxa. És difícil de tenir al cap una visió global de segles de cançons catalanes i fer-ne una llista definitiva de 501. A mesura que la treballes hi vas descobrint coses. I vaig fer servir moltes fonts d'informació. La més exhaustiva, posar-me a repassar els meus discos, un a un, per si em suggerien alguna cançó.
—Que siguin cinc-centes una té res a veure amb '1001 albums you must hear before you die'?
—No, és una proposta de l'editorial, que té més llibres amb aquest nombre al títol. Agraeixo que no fossin 1001, perquè m'hauria tornat boig!
—Dèieu que us havíeu trobat alguna sorpresa mentre preparàveu el llibre.
—Bé, més que això és que hi havia àmbits que no dominava gaire. Per exemple, el cabaret del Paral·lel, que són cançons una mica oblidades i quan t'hi fiques vas veient quines eren les importants. O el pop català dels seixanta, que s'ha redescobert una mica però que per mi també era desconegut, almenys fins que no em vaig posar a fer aquest llibre. I la música d'arrel i les cançons populars, que són les que s'allunyen més del cànon pop que és el que més domino.
—Hi ha cançons de tots els temps, però hi ha un èmfasi especial en les modernes. És fet expressament?
—Sí, la idea era que es notés que era un llibre fet el 2014. I que reflectís el moment que vivim, perquè val la pena de llançar el missatge que des de fa un temps la música en català ha viscut una revifalla molt potent, tant pel que fa a la creativitat com a les noves icones per al gran públic. Era bo que això quedés reflectit en el llibre, que mira enrere des del present. 
—No us heu limitat a fer una selecció de cançons per ordre alfabètic, sinó que els heu cercat nexes i n'han sortit deu capítols. Deu categories de cançons: actitud vital, amistat, amor, sexe, quotidianitat, saviesa popular, indrets dels Països Catalans, lluita, diversió i mons imaginats.
—Com ordenar les cançons va ser motiu de conversa i dubte, al començament. La manera més senzilla hauria estat fer-ho per ordre cronològic o per estils. De fet, vaig començar el llibre seleccionant-les per gènere. Però em va semblar que era massa evident i avorrit, i que tenia més sentit d'agrupar-les segons allò que volen dir. Així han sortit les categories, on trobes cançons que tenen orígens o estètiques molt diferents, però que comparteixen un missatge o una essència, com ara una del Xesco Boix i una altra dels Inadaptats. 
—Algunes de les cançons van acompanyades de declaracions dels autors. Una que deu ser molt especial és la conversa amb Peret sobre 'El mig amic'.
—Hi vaig parlar al juliol, per telèfon. Deu ser de les últimes cançons que vaig enviar a l'editorial. Jo l'havia entrevistat en persona feia pocs mesos per al diari i hi havia hagut molt bona sintonia. Li vaig trucar, em va agafar telèfon i em va atendre a l'acte. Vam parlar una estona d'aquesta cançó, que s'inspira en el seu pare i té uns records molt emotius, a més de retratar una època. Unes setmanes més tard va arribar la notícia de la seva mort. Em va semblar que havia d'incloure unes línies al final del llibre en honor seu. 
—El llibre no va acompanyat de cap CD. Hi ha cap llista de Spotify amb les cançons?
—Sí, hi ha una llista de Spotify que va fer la Damm amb gairebé totes les cançons. Vam pensar d'incloure un CD, però era una complicació extrema. Però som en un moment que ja no depenem de l'existència d'aquest format de disc físic, les cançons són accessibles a tothom, tothom n'escolta des de plataformes digitals. Hi ha cançons en vinil del llibre que no són a Spotify i que algun seguidor les ha penjades a YouTube.

 El llibre '501 cançons que has de d'escoltar abans de morir' es pot trobar a la botiga de VilaWeb i a les llibreries.


«Noia de porcellana», «Boomerang», «Lo tio Pep», «Papa, jo vull ser torero», «El cant dels ocells», «Jenifer», «Batiscafo Katiuskas», «Boig per tu», «Qualsevol nit pot sortir el sol»… Des de La Trinca i Serrat, passant per Lax’n’Busto i Sopa de Cabra, fins a Mishima i Manel. Cançons de tots els temps i de tots els gèneres, que parlen de nosaltres, de la nostra llengua, de la nostra música i del nostre país, i que ens evoquen milers de records amb cada estrofa i amb cada tornada.

"501 CANÇONS CATALANES QUE HAS D'ESCOLTAR ABANS DE MORIR" de Jordi Bianciotto. ARA LLIBRES, 23x23 cm, tapa dura, 400 pàgines, PVP 27,90 euros (IVA inclòs).

Una abraçada.











dilluns, 24 de novembre de 2014

CRIDA A LA 52ena SORTIDA XINO-XANO


CAMINADA TARDORAL PEL PARC NATURAL DEL CASTELL DE MONTESQUIU

Data.- Dijous 4 de desembre 2014.

Tipus d’itinerari.- El recorregut d’aquesta sortida transcorre entre la muntanya prepirinenca i la plana, pel Parc Natural del Castell de Montesquiu caracteritzat per uns relleus suaus, amb densos boscos de roure, pi roig i arbres de ribera –tenyits molts d'ells, en aquesta època de l’any, amb els colors de la tardor-, aquesta visió juntament amb un patrimoni cultural que ens portarà fins a l’edat mitjana i un paisatge ple de tresors amagats confiem que ens faci gaudir al llarg d’aquesta caminada.  

Recorregut i dificultat.-  Sortirem de l’estació del tren de Sant Quirze de Besora-Montesquiu, sobre les 10h del matí, per una pista asfaltada -el GR-210 o “camí vora Ter”- arribarem, després de 2 km, al castell de Montesquiu i la oficina d’informació del Parc –la Masoveria- (tancada els dies feiners). Podem esmorzar a la font del Roure situada a l’entrada del Parc al costat del pont que travessa el riu Ter o una mica més endavant a l’àrea de la font del Castell Xic.
L’itinerari, de 5,6 km de recorregut per dins del Parc Natural, té com a punt d’inici i final el castell de Montesquiu (documentat des de l’any 1285) a 655 m d’alçada. Passarem prop de la font del Castell Xic (sinó hem esmorzat a la font del Roure o podem fer aquí) i seguirem la ruta per l’anomenada “Obaga del castell”, a través d’un bosc –de pi roig i roures-
fresc, ombrívol i majestuós. Creuarem una torrentera que baixa del serrat del Castell i que va a parar a la riera de la Solana que travessarem, una mica més endavant, per un petit pont de fusta. Ens endinsarem a la zona de la Solana, també pel mig del bosc. Passarem per la casa de la Solana, que actualment és una escola forestal. Per una suau pujada la pista forestal ens portarà fins el coll de la Solana, el punt més alt de tot l’itinerari. De baixada tindrem una bona panoràmica del poble de Montesquiu, el riu Ter i la seva plana.  Travessarem de nou, per un pont, la riera de la Solana; en una de les seves ribes hi ha la font Codineta, ara eixuta però situada en una raconada fresca i agradable. Seguirem, a l’esquerra, aigües amunt, entrant de nou a l’obaga. Aquí el bosc que ens envolta està format per arbres de ribera: oms, salzes, freixes i verns -segurament tota una paleta de colors-. Val la pena desviar-se una mica per anar a veure el gorg del Pla de l’Hort. Tot seguit ens allunyarem de la riera i, per una pista, pujarem fins a trobar el camí de l’obaga d’abans que ens durà de nou al castell de Montesquiu i al restaurant de la Casanova del Castell, on dinarem.

L’itinerari per dins del Parc Natural està senyalitzat –per l’obaga- amb indicacions de color taronja i –passant per font Codineta i el gorg del Pla de l’Hort- amb senyals de color vermell.
Desprès de dinar tindrem de fer, de nou, els 2 km de pista que separen Montesquiu de l’estació del ferrocarril.

El recorregut total és, dons, de 9,6 km. El desnivell acumulat és de +/- 200 m. El temps que tenim estimat per la caminada –sense aturades, ni pauses- és de 3h. La dificultat, tot i que no ens podem allargar massa en el temps per a fer la caminada, és mitjana-baixa.


Dinar.- El dinar el farem a les 14h, un cop acabada l'excursió (una mica més d’hora que el que és habitual, per poder fer-ho amb comoditat i poder agafar el tren de les 16h 21’ que arriba a Barcelona a les 18h o, si fem una mica més de sobretaula, el de les 17h 22’ que arriba a Barcelona a les 19h). Dinarem al restaurant  LA CASANOVA DEL CASTELL,  a tocar del castell, 08585 MONTESQUIU tel 938 529 022. http://www.paisatgesdelter.com/articles-mostra-1653-cat-restaurant_la_casanova_del_castell.htm . El preu del menú és d’11 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar, com ja és tradicional, que –si poden venir- en Llorenç i en Pepe Luí portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives, en Josep Mª la llet i el cafè, en Carles i l’Elena S. les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.
Roba i calçat adequats al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui dur). No oblideu portar roba d’abric, guants, “bragues” per al coll, barretines i barrets per al fred (és un recorregut per llocs ombrívols). Cremes protectores per a la cara i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

Lloc i hora de trobada.- Estació de Rodalies Renfe de la Plaça de Catalunya, sota el rellotge de davant de les taquilles, a les 7h 40’. Per agafar el tren de la línea R 3 que surt a les 7h 57’ i arriba a Sant Quirze de Besora-Montesquiu a les 9h 48’.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 1 de desembre, trucant o escrivint un correu a en Joan S. el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de poder confirmar (dimarts al matí) al restaurant el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar.


EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL




PRONÒSTIC PER LA 52ena XXR


Aquest dijous a Montesquiu tindrem un dia rúfol.
El terra el trobarem mullat perquè haurà estat plovent fins poc abans d'arribar nosaltres, la baixa ja estarà desplaçada cap al est pel que el vent, tot i que molt moderat, serà del nord i així la temperatura serà baixa i no passarà dels 4º. D'altra banda, fruit de les restes del front que hem patit aquests dies, romandrà encara una altíssima humitat que entollada a les muntanyes farà que els núvols baixos no ens abandonaran en tot el dia. A sobre (literalment sobre nostre) tindrem una massa d'aire fred que depenent de quin sigui el moviment del aire pot fer que aquesta humitat el converteixi de nou en pluja.
O sigui que la sortida la tenim crua.


Recomanacions: Abrigar-nos bé i portar estris per guardar-nos de la pluja.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS


J.M.



ACTUALITZACIÓ


































Ho sento, sembla ser que ens mullarem.

Joan Miquel


ACTUALITZACIÓ
Del dimecres 3 a les nou del matí.

Encara ho sento més. Ens mullarem, poquet, però ens mullarem tot el dia. No hi haurà pràcticament canvi de vent, de fet no n'hi haurà de vent. Però l'alta humitat ambient i el fred farà que les gotes d'aigua condensin i, sigui per la boira ploranera, o per que caiguin des de capes més altes, el fet és que ens mullarem.

O sia, roba d'abric i capalina o paraigües, ah! i guants!!

Joan Miquel