Marxa de la Llibertat, una resposta de país

Una Xino xano multitudinària

Tot i que la vàrem “organitzar” el dia abans en el curs de una reunió del COMECLOG, i no va ser comunicada a la resta del Clan fins la tarda, la convocatòria d’aquesta XXR ha estat molt reeixida.

En honor a la veritat hem de reconèixer que Omnium i l’Assemblea van ajudar moltíssim en el èxit al endevinar les nostres intencions des de fa moltes setmanes, (ai no! que potser és al revés). Bé el cas és que superant les dificultats de transport en un dia de vaga general, a les nou del matí ens hem aplegat un grup reduït del nostre Clan a l’estació d’ADIF de Clot-Aragó per embarcar-nos en un tren de la línia R1 (el tren de la costa).

Com que els ferrocarrils tenien serveis mínims, no ha sigut fins dos quarts de deu que hem pujat a bordo. Molt aviat hem copsat que una gran majoria dels passatgers eren de la nostra “cordada”, circumstància que no ha estat fàcil d’esbrinar, perquè som gent pacífica i discreta que no ens agrada cridar, però les samarretes de diades de diferents anys, els llaços grocs i els bastons i motxilles han estat definitius per saber del peu que calçava cadascú.

Alguns han baixat a l’estació de Mongat (la Sud o principal) però nosaltres havíem decidit d’esgotar el límit de la tarja de transport metropolità versió primera corona, que voleu, som catalans, oi?, i per això hem baixat a Mongat Nord. També perquè és una distància que ja coneixíem com a dificultat moderada donat que la XXIIIena xino-xano ja ens va portar de Mongat a Barcelona.

Arribats a lloc, hem cercat un pedrís al boral de la carretera Nazional II prou alt per esmorzar quasi còmodament asseguts. Tot com una XXR (Xino Xano Raid, per si ho havíeu oblidat) convencional, i no hem hagut d’esperar gaire, fins al punt de alguns no hem pogut acabar l’entrepà, a que arribés la Columna Girona de la Marxa de la Llibertat. Ells havien començat a caminar avui des de Premià de Mar, amb un gran ritme tot i que alguns components d’aquesta columna ja venien des de Girona d’on havien sortit el dimecres 16. Com que no es tractava d’una prova esportiva no hem tingut cap dificultat en afegir-nos poc després de que passés la capçalera.

Tot seguit hem passat per dins del nucli de Mongat antic que dona a la antiga N2 on hem rebut els primers aplaudiments, suposo que no eren per nosaltres que acabàvem de començar. Poc després hem vorejat el que queda del famós Turó de Mongat, famós perquè va ser foradat pel primer túnel ferroviari de la península. D’allà baixada cap a Badalona fins a les noves oficines municipals, no sense abans aturar-nos en un dels punts d’avituallament.

La temperatura atmosfèrica ha estat de entre 18º i 20º i el sol ha lluït durant tot el matí per entre mig d’un cel entrenyinat, cosa que ha fet la marxa força confortable. En Joan Simarro s’ha acomiadat de nosaltres per a esperar al seu fill Oriol i els nets, hem acordat que si no els trobes, ens trucaria per a què llavors l’esperéssim nosaltres. Els ha trobat.

Llavors els marxants ja eram una munió, i qual legió romana hem desfilat per la antiga Via Augusta fins que hem trobat la Rambla de Sant Joan que ens ha servit per passar per sota de la autopista i poder entrar després a aquesta per els carrils d’accés a Barcelona.

Tot ha seguit amb una marxa lleugera, molt més rapida que la nostra velocitat xino-xano homologada, passant pel Palau del Joventut de Badalona i per sobre dels carrers dels barris perifèrics de Badalona. Al arribar a sobre del que és el “mercadillo” la organització ens ha demanat de ocupar els carrils de l’esquerra sense explicar el perquè. 

Aviat hem vist de que es tractava, hi havia una concentració de ultres a sota llançant pedres. En Jaume els ha gravat per la posteritat, en Josep Maria i d’altre gent han hagut de impedir que un noi dels marxants s’hi tornés amb algunes de les pedres que la marxa havia rebut. Sortosament la sang no ha arribat al riu.

Després, passar el Besós i arribar als primers ponts de vianants de Sant Adrià curulls de gent donant la benvinguda i veure a l’horitzó la torre Agbar (més conegut com a “El carall bernat” de Barcelona) ha estat l’ànim més desitjat per les nostres cames que ja portaven quasi nou quilòmetres, tots per sobre d’un asfalt que fa bullir els peus. Des d’allà en trinxera cosa que dificulta la circulació de l’aire, però que cada vegada que passàvem sota un pont dels carrers transversals feia ressò dels nostres cants i consignes a l’hora que rebíem l’escalf de la gent que ens animava.

Després de publicar la primera versió d'aquesta crònica, ens hem assabentat que l'Elena Iniesta i en Pedro també van caminar en aquesta columna, no sabem encara des de on, però en tot cas aquí estan les fotos.

Ja ho sabem.
Venien des de Premià de Mar.

Ep! Cap a dreta INDEPENDÈNCIA

A un quilòmetre aproximat de la meta (la Plaça de les Glòries Catalanes), degut a la aglomeració que ja se estava formant dels que s’havien afegit en el camí davant nostre, el ritme ha decaigut fins al punt d’anar com en una cua. En aquest moment, el que us escriu i en Jaume hem començat a notar que les cames no podien seguir i ho hem deixat a l’alçada del carrer Joan de Malta. Habiem fet 10,9 quilòmetres. Faltaven 900 metres, però a ritme de processó, potser una hora.

Tres valents van enllestir la feina: La Isabel, en Llorenç i en Josep Maria.

I, diguem-ho tot, set cents cinquanta mil més pel cap baix, van acabar també les marxes en les diferents columnes.

La xino xano més nombrosa que s’ha fet mai.

Text: Joan Miquel
Fotos: Josep Maria, Jaume, Joan S. , Pedro i J.M.
Vídeo: Jaume

LLOBERA's FILMETS

REACCIÓ A LA SENTÈNCIA

COMUNICAT DAVANT LA PUBLICACIÓ DE LA SENTENCIA DEL JUDICI ALS REPRESENTANT POLÍTICS I ACTIVISTES CATALANS

Hem rebut de la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge el següent comunicat que subscrivim i per tant fem nostre.

Només acceptem l'absolució com a sentència.

Davant la publicació de la sentència contra els representants polítics i activistes socials, la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge, com a escola de ciutadania activa i crítica, no pot restar al marge.

Volem mostrar el nostre rotund rebuig a la sentència. Considerem que la judicalització del conflicte polític és un atac als drets fonamentals i democràtics, conquerits amb molt d’esforç en el passat.

Només acceptem l’absolució com a sentència, la judicialització d’aquest conflicte ha abocat a un problema polític i social que s’hauria d’haver resolt únicament a través del diàleg i consultant democràticament al conjunt del poble català. En conseqüència exigim la llibertat dels presos i les preses polítiques i el lliure retorn dels exiliats i exiliades.

Des de l’escoltisme eduquem infants i joves perquè esdevinguin persones crítiques i compromeses en la construcció d’un món més just i lliure. Per aquesta raó condemnem la persecució de la participació política a través de processos judicials i rebutgem la persecució a la discrepància política i la llibertat d’expressió i d’associació.

A més, denunciem el tracte que han rebut totes les preses i presos polítics amb la presó preventiva que ha suposat un aïllament durant gairebé dos anys. Dos anys privats de la vida familiar, social, professional i política per representar un càstig públic de cara a la ciutadania, tot promovent la cultura de la por pròpia d’estats autoritaris i repressius.

La protesta pacífica és un dret que ens hem guanyat com a ciutadania amb moltes lluites. En cap cas podem permetre que es criminalitzi. Per això, rebutgem i reprovem les múltiples vies de repressió de l’Estat espanyol que exerceix sobre el poble català, perseguint la discrepància política, la llibertat d’expressió i d’associació.

Per aquests motius, i com a agents educatius amb l’objectiu d’educar infants i joves perquè esdevinguin persones actives, crítiques i compromeses amb la societat, fem una crida als agrupaments, famílies, exmembres i a tot l’escoltisme en general per a mobilitzar-se als carrers rebutjant la repressió, així com exigint la llibertat dels presos i preses polítiques i, en definitiva, a defensar els valors escoltes des de la cultura de la pau i la no-violència com a resposta unànime a la sentència.

Catalunya 14 d'octubre del 2019