UNA MOLT AGRADABLE ESTADA I PASSEJADA PER LA VALL DE NÚRIA
Introducció.- Quan un de la colla proposà fer la sortida a Núria, alguns xino-xaners discreparen (dit amb tot el carinyo) i intentaren -ben segur que amb tota la bona intenció- aigualir la proposta: «És molt lluny... ens passarem mig dia dins del tren i el cremallera...», «Amb el cremallera, surt molt car...»,... Si home, i a sobre a dinar a «Els Caçadors... que no és barat...», «Amb el llarg viatge amb el tren i el cremallera, quan siguem a Núria, no tindrem temps per a fer, ni veure, res...»... «Però, és molt maco,... tots, segur, en tenim molts i agradables records...», «Mireu, mireu, els horaris... si, cal matinar -no ho recordeu de quan hi anàvem-, és cert, però hi podem passar, fent alguna passejadeta, tot el matí i, després gaudir d’un molt bon dinar a Ribes de Freser...», «Perquè no ho mirem bé i en fem la proposta ?...» contraargumentà el promotor al qual ja s’hi havien afegit -convençuts- un parell de companys més... «Si, mirem de muntar-ho..., abans de que el dia s'escurçi més, vingui l’hivern i, potser, la neu...», «Veureu com ho podem fer..., aprofitar el dia i com valdrà molt la pena !!!». Endavant doncs i, el dijous 5 d’octubre, qui pugui i vulgui, cap a Núria ... !!!
Ja heu vist la CRIDA i, han sigut uns quants més els qui s’han afegit a la proposta del grup inicial. Malauradament ha coincidit amb un viatge de vacances d’alguns dels habituals a les sortides i, també, amb la fase de convalescència i recuperació que, poc a poc (xino-xano), continuen fent de les seves dolències, alguns companys ... Cal perseverar amb ànims i paciència.
Per un altre costat, un parell de dies abans de la sortida -com, malauradament, també segueix sent habitual- la Renfe, concretament, la línia R3 que nosaltres teníem d’agafar, tingué una greu averia, «a la catenària», que obligà a fer el trasllat de passatgers amb autocars i, pel que vàrem llegir, no sempre en trobaren ni ho aconseguiren.... S’imposà, doncs, una «reunió», aquest cop telefònica i pel WhatsApp, amb els qui ja havien compromès la seva assistència. No ens podem arriscar a anar fins a Ribes de Freser amb el tren... «amb la RENFE, no hi ha res a fer...» que deia en Joan Capri... Acordàrem, doncs, d’anar-hi amb cotxes i, assegurar així que agafaríem el primer cremallera, el que surt, de Ribes, a les 9h 30’ del matí.
 |
| Camí del Puigmal. Febrer de 1967 |
 |
| Cim del Nou Creus. Desembre 1968 |
 |
| Mapa de la Editorial Alpina 1977. |
El viatge fins a Núria.- El dia de la sortida, a 1/4 de 8 del matí, hem quedat, doncs, al tradicional punt de trobada de Barcelona, tres cotxes i vuit xino-xaners/eres. Un quart cotxe sortirà de Mollet, amb una parella d’excursionistes més, i coincidirem tots -sobre les 9 del matí- a Ribes de Freser, a l’espai d’aparcament que hi ha a tocar de l’estació de Ribes-Enllaç del cremallera de Núria.
Falten 15 minuts per a que «oficialment» surti el tren-cremallera que puja fins a Núria. Hi ha, sorprenentment en un dia feiner, força gent esperant al vestíbul on hi ha les maquines expenedores dels bitllets. Hi ha una empleada dels FGC ajudant en la sovint complicada tasca d’aconseguit els bitllets. «Si, deu bitllets d’anada i tornada... si, tots jubilats... si, si, amb tots els descomptes que hi entrin... si us plau...». Tot molt automatitzat. Repartim els bitllets i anem validant-los a la «barrera» d'accés a l’andana... «així saben la gent que hi puja i a l’hora que ho fa en cada tren...» Tot va a parar a un ordinador que els permet preveure la gent que hi puja en el cremallera i hi ha dalt. Un cop a Núria, si ho vols, pots programar o reprogramar l’horari de retorn. Això els permet -diuen- optimitzar el servei. És cert que, sense adonar-nos -contents i satisfets-, cada dia estem tots més «controlats»... diem.
El cremallera, en un temps d’uns 40’, fa -des de Ribes de Freser- un recorregut de 12,5 km, superant un desnivell de 1.000 m fins arribar a l’estació que hi ha a tocar del Santuari de Núria, a 1.967 m d’altitud. És el tren de la península Ibèrica, hem llegit, que circula a major altitud.
Ha sortit, pocs minuts abans de 3/4 de 10 i una mica abans de les 10h 30’, ja érem a Núria. Hem ensopegat un dia magnífic. Pel camí, còmodament asseguts, hem anat revivint el recorregut i les vistes -ara no va tant «penjat» a ran de cingle i passa per més túnels, diem-. Hem parat a l’estació de Ribes-Vila, on ha pujat més gent i, després a Queralbs, on el tren s’ha acabat gairebé d’emplenar.
Mireu, damunt d’aquesta corba de la Central, una mica més enllà -als prats de la Casa dels Plans- hi varem fer un campament d’estiu... crec recordar que va ser a l'agost de 1969. Un dels meus darrers campaments al grup d'escoltes.
Ens ha sorprès, tanta gent. Després hem vist que hi havia algun nombrós grup de jubilats -de Múrcia, ens han dit que eren-, alguna parella de turistes ben equipats per a caminar i -ja a Núria- un grup de joves estudiants que, possiblement, feien alguna estada a l ‘Alberg del Pic de l’Àliga.
L’esmorzar.- Quan arribem a Núria, des del cremallera, ja veiem que a la Font de l’Esquirol -sota mateix de la via-, on teníem previst esmorzar-hi, no hi toca el sol i queda -encara- ombrejada pels serrats que formen el Pic de l’Àliga i el Bosc de la Verge.
Des de l’estació, doncs, ens adrecem a una de les àrees de lleure -amb bancs i taules de fusta- que hi ha, envoltada de pavellons, a la «plaça» del Santuari. Allà, reconfortats amb el sol matiner, hi muntem «la paradeta» amb la bota de vi, les olives i els respectius entrepans. Després, als postres, aniran apareixent els carquinyolis i els bombons de xocolata... Tot i que ja teníem gana -molts des de poc després de les sis, ja estàvem «en dansa»-, les converses i els riures que hem iniciat -discretament-, al cremallera, continuen, ara més animades, amb l’escalf de l’esmorzar. I és que, sempre tenim noves coses per explicar... !!!
Visita al Santuari i a la Verge.- Tot seguit efectuem la preceptiva visita al Santuari, pujant fins el cambril de la Verge. Hi ha un vitrall molt bonic, les imatges romàniques, però, pel general, tenen una bellesa molt «del seu temps»... Aquí, respectuosos, el grup s’ha anat individualitzant deixant que cadascú personalitzes la visita i, també, els silencis, els precs i les oracions.
Sempre que parlem de Núria em venen a la memòria aquells versos d’en Joan Maragall als seus «Goigs a la Verge de Núria» del 1895 i, especialment, aquest fragment:
Verge
de la vall de Núria,
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria
i en vostres vestits daurats,
oïu l’eterna cantúria del vent i les tempestats.
Verge de la vall de Núria,
a vós venen les ciutats.
...
La imatge de la Mare de Déu de Núria que actualment es venera al Santuari, és -diuen- una imatge dels segles XII o XIII. Es tracta d'una talla, en fusta de noguera, d'estil romànic.
La llegenda diu que sant Gil -desprès anirem a la seva capella-, un penitent, va arribar a Núria cap a l'any 700 i allà va amagar la imatge de la Mare de Déu -que ell mateix havia tallat-, juntament amb d’altres estris com una creu, una campana i una olla. Aquests objectes van ser trobats l'any 1079 per un pelegrí procedent de Dalmàcia de nom Amadeu.
Quan, passejant pel temple, passem per davant de la imatge de Sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyencs, no puc deixar de dedicar-hi un emotiu record -i una oració- a tots aquells companys, companyes, amics i amigues -muntanyencs- amb els quals hem compartint tants moments per aquestes i d’altres muntanyes... i que, malauradament, ja no son -físicament- entre nosaltres. Sempre, però, us tindrem presents i recordarem... !!!
|
En un dels racons del temple, prop de la sortida, hi ha «l’Olla, la Creu i la Campana» de Sant Gil objectes d’una llarga tradició popular. Diuen que si fiques el cap dins de l’olla i, alhora que demanes un desig, toques la campana..., si ho has fet amb fe, el desig es pot arribar a complir. Alguns companys (i penso que no peco d’indiscret) així ho han fet... Tant de bo, les seves demandes es compleixin... !!!
Sortim del temple i fem un tom per la botiga de records però, sorprenent, no hi trobem el que hi anàvem a buscar: «Una medalla de la Verge... !!!. «Les hem acabat totes i, encara, no ens les han tornat a portar....» ens aclareix la noia que ens atent. Que malament (o mal organitzada) està la cosa... pensem, a Núria no tenen medalles de la Verge titular...!!!
Amb el telecabina fins a l’ Alberg del Pic de l’Àliga.- Fa molt bon dia, aprofitem doncs per a pujar amb ells telecabines (el mateix bitllet del cremallera es pot utilitzar en aquest transport) fins a l’Alberg que hi ha -a 2.120 m d’alçada- a la Jaça del Clot, a tocar del Pic de l’Àliga (de 2.428 m d’alt). El recorregut, durant el trajecte i un cop d’alt, és un còmode i excel·lent mirador, sobre el Santuari, l’estany i les valls i cims que l’envolten.
Aquest modern alberg havia sigut inicialment, poc després de l’obertura del Cremallera, l’any 1931, l’anomenat «Hotel Puigmal». Acabada la guerra civil, el franquisme el transformà en una residència de «Educación y Descanso». Vingueren, a partir d’aquí, anys de decadència fins que, a finals del anys seixanta, un incendi -diuen que provocat pels maquis- el destruí totalment. Anys després amb l’arribada de la democràcia, el 1987, l'edifici passà a mans de la Generalitat i es convertí en l'Alberg de Joventut Pic de l'Àliga.
 |
| Les Gorges del riu Núria baixant cap a Queralbs, des de l' Alberg del Pic de l'Àliga |
Ens hi estem una bona estona, contemplant els panorames i unes vaques que baixen -per a beure aigua- fins a la font que hi ha a tocar de l’Alberg. El lloc, l’ambient distès al sol i l’escena «pastoral» ens tenen una bona estona entretinguts, relaxats i feliços. Demanem, al que creiem és un dels acompanyants d’un grup de joves que entenem estan hostatjats a l'alberg, que ens faci la fotografia del grup.
 |
| El cim que hi ha al fons, a l'esquerra, és el Puig de Torreneules (de 2.731 d'alt) |
Ens en fa un munt, però aquí en teniu un parell:
Petites caminades pels voltants del llac.- A la Jaça del Clot -prenen el sol de tardor i contemplant els panorames- hi estem molt bé, però, cal retornar per aprofitar el matí -amb el telecabina- de nou a la vall.
Un cop som al Santuari ens dirigim, vorejant l’estany o llac de Núria, cap a l’ermita de Sant Gil. És una bonica i senzilla ermita que, segons la tradició, es va construir l’any 1615, al lloc on va ser trobada la imatge de la Mare de Déu. El 1951 es va refer i el 1999 se’n féu l’última restauració. En aquesta darrera intervenció es va incorporar a l’ermita la porta adovellada i la reixa de l’antiga església -l’anterior a l’actual- del Santuari de Núria.
 |
| Reixa i porta dobellada de l'ermita de Sant Gil. Al fons hi podem veure el retaule del sant, obra de Ferran Roca i Bon. (Fotografia FGC Turisme i Muntanya) |
A l'interior, presidint el temple, hi podem veure un bonic retaule representant a Sant Gil, obra del pintor Ferran Roca Bon. També ens criden l’atenció, folrant les parets, les anomenades "rajoles de les Núries", ofrenes o donatius de nombroses persones que porten aquest nom.
Els vitralls dels tres òculs de la façana representen l'olla, la campana i la creu, els objectes relacionats amb Sant Gil que han esdevingut símbols de Núria. Cada 1 de setembre es celebra la Festa o Aplec de Sant Gil, considerat el patró dels pastors. És dia de festa grossa a la Vall de Núria i al poble de Queralbs. Comença amb un bon desdejuni de pastors, ballada de sardanes, tria d’ovelles, missa commemorativa -normalment amb la presencia del bisbe d’Urgell- processó pel voltant de l’ermita i demostració de gossos pastors.
Al costat de l’ermita hi ha la font dedicada al Dr. Pere Tarrés.
 |
| Sortint de l'ermita de Sant Gil, continuant la volta al llac |
A tocar del llac hi ha l’embarcador. Avui, perquè és dia feiner o, potser, fora de temporada, totes les barques i caiacs estan amarrades a la riba. Asseguts en uns bancs, ens estem una estona contemplant els jocs que uns gossos fan cercant objectes que els seus amos els llencen a l’aigua.
 |
| A la riba del llac. Al fons, dalt d'un turó el Mirador de la Creu d'en Riba on hi van anar els més "canyers" |
Al Mirador de la Creu d’en Riba.- Els més canyers i canyeres, decideixen arribar-se fins aquest Mirador, situat a tocar del coll de la Creu d’en Riba (1.975 m d’alt), al camí que -per als qui van a peu- puja des de Queralbs fins a Núria. És el Mirador natural sobre la Vall de Núria: vers el Santuari i l’estany, per un costat i cap a les Gorges que forma el Riu Núria, vall avall -fins a trobar-se amb el riu Freser- camí de Queralbs, per l’altre.
 |
| L'Elena, riallera, dalt del Mirador de la Creu d'en Riba |
Retornats del Mirador i ja amb els qui ens hem quedat a tocar del llac, decidim completar la volta a l’estany.
 |
| Passant la resclosa |
 |
| Font de l'esquirol i alguna de les "moixeres de guilla" que hi ha a la vall |
 |
| Detall d'una "Moixera de guilla" amb les fulles encara verdes i els fruits d'un roig intens |
Completem la caminada al voltant del llac, arribant de nou a l’estació del cremallera. El cremallera de baixada fins a Ribes de Freser, l’hem d’agafar a les 13h 40’ i arriba a Ribes-Vila a les 14h 20’. Asseguts als bancs de l’estació fem temps veient l’arribada d’alguns trens i el trafegar del personal ferroviari tot preparant els diferents combois... Ja tenim el nostre a punt, diem.
El dinar.- De l’estació de Ribes-Vila al restaurant «Els Caçadors» hi tenim menys de 5 minuts. El cremallera ha arribat puntual, així doncs, quan encara falten uns minuts per 2/4 de tres, ja som al restaurant. Ja hi tenim la taula, per als deu comensals, parada.
Demanem i ens anem prenent les cerveses -cal mantenir el «ritual»- i, anem demanant els plats del menú, triant-los d’unes grans cartes que tenim damunt la taula.
«Els Caçadors» ofereix una cuina catalana tradicional i de qualitat... Referent gastronòmic de la zona, apostem per consolidar receptes d’una cuina basada en la qualitat dels productes i en la senzillesa en la creació i elaboració dels plats.... diuen. I és cert.
Quan ens els van portant, les expectatives que sobre el restaurant teníem, es confirmen. Tot te molt bona «pinta» !!!.
El gust no el podreu apreciar però -per a que saliveu- us en mostrem alguns dels plats:
 |
| Musclos de roca, a la brasa amb herbes |
 |
| Amanida de xató amb escarola, bacallà i sardina fumada |
 |
| Paella de calamar |
 |
| Vedella guisada amb bolets |
 |
| Galta de porc rostida a l'antiga |
 |
| Peix de roca (gallineta) al forn |
 |
| Mató amb mel |
 |
| Lionesa farcida de nata amb xocolata calenta |
 |
| Gelat de gengibre amb xocolata calenta i nata fresca |
A l’hora dels cafès sortegem l’ampolla de vi «Xino-Xano» (a la propera sortida, tal i com quedarem a la passada, el vi serà del Celler Cooperatiu de Bot). Avui ha estat agraciat amb l’ampolla de vi -sense cap mena de tampa-, en Pep.
Mireu que content que està:
Comiat, retorn a les respectives llars i fins la propera.- A la sortida del restaurant ens acomiadem -alguns tenen el cotxe a prop- i la majoria prenem el passeig d'Àngel Guimerà -que hi ha vorejant el Freser- i ens dirigim fins a l’aparcament, on hi hem estacionat els cotxes, de l’estació Ribes-Enllaç del cremallera.
 |
| Detall de la Font del Passeig. |
Hem passat un molt bon dia. Ja comencem a pensar i, fins i tot, proposar llocs on anar a la propera o en properes sortides... «A menjar cargols a l’estany d’Ivars i Vila-Sana», a «Sant Bartomeu del Grau», «a Sant Miquel de les Formigues de Sant Hilari», "al Santuari dels Munts de Sant Boi del Lluçanès", «a Montfalcó Murallat», «a visitar alguns dels castells de La Segarra»... Ho anirem, si és el cas, pensant, decidint i preparant. Ja us ho farem saber.
Aneu, també, dient-hi la vostra: pensant i proposant llocs... El restaurant on dinar, també pot ser un bon reclam... després ja hi afegirem algun indret o paratge per «guarnir» la sortida... «Entre tots ho farem tot», que deia el llibreter, editor i activista cultural Joan Ballester i Canals.
Continuem en contacte.
Una abraçada.
Text.- Pep
Fotografies.- Rosa, Carles P., Carles B., Maribel, Elena, Conxita, Enric i Pep.
