Ho sabíeu ?: Enguany es compleix el Centenari de l'Escoltisme a Espanya.

Exploradors Barcelonesos a la Font del Lleó, l'any 1913 (Foto AFB)

1911-2011, CENTENARI DE L’ESCOLTISME A L’ESTAT ESPANYOL

En homenatge a l’obrer Ramon Soler i al capità Pere Rosselló

Tot sembla indicar, mentre no es trobin d’altres documents que ho corregeixin (1), que va ser a Barcelona el primer lloc on s’implantà, dins l’estat espanyol, l’escoltisme.

L’any 1911 Ramon Soler i Lluch, un obrer de la fàbrica tèxtil "La Seda" aficionat a l’excursionisme (2), crea els “Exploradores Barceloneses” sense arribar a registrar-ne ni el nom, ni l’associació. Aquest grup funcionava a partir de l’’informació que els facilitava el pare d’un noi anglès que sortia amb la colla i que per raons laborals residia a Barcelona  (3).

En una de les seves excursions per on ara hi ha la plaça de les Glòries, aleshores un descampat, aquest grup d’”Exploradores” coincidí amb un esquadró de cavalleria del Regiment de Numància, comandat pel capità Pere Rosselló i Aixet (4), que feia maniobres. El capità Rosselló, un militar preocupat per l’educació del jovent, coneixia ja l’existència dels Boy Scouts anglesos i quedà sorprès davant la presencia d’aquells "Exploradores" dels quals desconeixia la seva existència.

A partir d’aquell moment, en col·laboració amb en Ramón Soler, començaren a organitzar, d’una manera -diguem-ne- més formal, l’associació dels “Exploradores Barceloneses”. El capità Pere Rosselló, com a militar, era bon amic i company del també capità de cavalleria Teodoro de Iradier y Herrero que deia conèixer -des del maig de 1911- l’escoltisme anglès. Teodoro de Iradier era nebot del prestigiós explorador dels territoris de Guinea, Manuel de Iradier. Propietari i director, alhora, de la publicació de l’arma "Revista de Caballeria" era, per aquesta raó, una persona amb nombrosos contactes -especialment dins de l’exèrcit- arreu de l’estat. Publicà el que es creu és el primer article sobre escoltisme a la premsa de Madrid (5). Poc després anaren aparegueren en altres periòdics, principalment, de Madrid i de Barcelona diferents articles sobre aquest tema.

Exploradores Barceloneses, Grup Magatzems "El Siglo" l'instructor és en Ramon Soler. 

Santa Creu d'Olorda 1913-1914. (Foto Arxiu Marcel Gabarró)

Especialment durant el darrer trimestre de 1912 i el primer de 1913, els “boy scouts” es posarem de moda a diaris i revistes, principalment d’esports i pedagògiques. El capità Rosselló tingué de respondre i rebatre, per mitjà d’un parell d’articles (6), els arguments, apareguts en una revista clerical (7) que acusava els Boy Scouts de sospitosos de maçoneria i prevenia pares i mestres a fi d’evitar la propagació de l’escoltisme a Espanya.

Mentrestant, des de Madrid, Teodoro de Iradier anava fent feina. El 30 de juliol de 1912 s’aproven els Estatutos y el Reglamento de los Exploradores de España i es constitueix un Comitè Directiu Nacional, el secretari i impulsor del qual era el mateix Teodoro de Iradier. L’agost de 1912 es va formar un nucli d’”exploradores” a Vitòria i, l’octubre del mateix any, un altre a Osca i a Madrid.

El 6 de novembre de 1912 es constituí a Barcelona un Comitè Promotor Provincial (8), amb notables i influents personatges de l’aristocràcia: El president és el marquès de Foronda, director de la companyia de tramvies; els vicepresidents eren el marquès d’Alfarràs i el marquès de Castellflorite –coronel del regiment on servia Rosselló-; el capità Rosselló n’era el secretari i Antonio Roja el tresorer; com a vocals el marquès d’Alella –que conegué Baden Powell i portà de la Gran Bretanya els primers manuals, que Rosselló va fer traduir adaptant-los al país-, un catedràtic de l’Escola Normal de Magisteri –Alejandro de Tudela-, Narciso de Olano, Antoni Fabré, el director de La Tribuna -Manuel Marinel·lo- i el redactor de El Noticiero Universal – Juan Clavería-. Com a Jefe de Exploradores hi figurava Francesc de Mercader, oficial de cavalleria, com en Rosselló. 

1913. Exploradores Barceloneses, Grup Barcino, amb en Pere Rosselló (a l'esquerra de la fotografia)
i, el director de l'Escola, en Joan Duran ( a la dreta de la fotografia). Un exemple del model que
Rosselló propugnava: l'escoltisme com a complement educatiu (Foto Arxiu Marcel Gabarró).

Pere Rosselló reservà el paper d’”Instructors”, molt més en contacte amb els nois, a persones, com el ja citat, Ramon Soler (grup Casa de Família, una institució benefica) o Jaume Roca –que com Soler havia iniciat, de forma autodidacta i amb una colla d’amics, el seu grup scout uns mesos abans de que Rosselló crees “oficialment” els “exploradores”-. D’altres “Instructors”, d’aquests primers temps, van ser: Emilio F. de Villalta (grup Industria), Miquel Mallart (grup Comercio), Josep Mª Co de Triola (grup Stadium), Josep Armengol (grup Cataluña), Ignasi Socias (grup Águilas, de Sant Andreu), Felip Marco (grup Hispania) o Lluís Aguilera (grup Marco Polo) així s’arribà, a finals del 1912, fins als 11 grups. Deu formats a acadèmies o escoles privades i un, la Casa de Família, a una institució de beneficència.

Pere Rosselló veia en les escoles i en els mestres el principal mitjà per a difondre l’escoltisme; així el 24 de novembre de 1912 pronuncià una conferència al Col·legi de Mestres Titulats Privats i el 8 de desembre una altra a l’Escola Normal de Magisteri.

A finals de 1912, Rosselló havia aconseguit comptar amb un conjunt d’elements que podien garantir l’èxit de la seva tasca: un nucli d’instructors procedents del mon excursionista; un bon estol de directors d’acadèmies privades decidits a promoure, com a important complement educatiu, l’escoltisme entre els seus alumnes; l’aval d’alguns catedràtics de l’Escola Normal de Magisteri i la protecció per part de gent influent com alguns aristòcrates, empresaris i periodistes.

Quan, en un dels seus articles a El Noticiero Universal del 9 d’octubre de 1912, davant les acusacions clericals definia el seu projecte, deia: "No se trata de hacer una generación de “rojos” ni de “blancos”; no se trata de construir “logias seudofisicomorales”, ni cofradias “requeteriles”; se trata del mejoramiento de nuestra raza, de nuestra verdadera regeneración, hacia la que debemos contribuir todos indistintamente de las creencias y opiniones que profesemos, mientras tengamos arraigado en el alma el amor entranyable a la tierra que nos vio nacer". Rosselló havia tractat de donar a la seva organització un marc ideològic que pretenia estar per damunt de les divisions sectàries, polítiques i/o religioses.

El 19 de febrer de 1913, al desaparegut Palau de Belles Arts de Barcelona -situat a l’actual passeig de Lluís Companys- es va fer la presentació oficial dels “Exploradores Barceloneses”. Obri l’acte el capità Pere Rosselló, llegint la memòria i detallant les tasques fetes pel Comitè de Barcelona, des de la seva constitució fins aquell moment, tot fent constar l’entusiasme de tots els seus membres i dels nois que omplien el Palau de Belles Arts, fent que aquest resultes insuficient. Uns 500 exploradores “juraren bandera” -que a l’època es com es deia l’acte de fer el compromís escolta o la promesa scout-. El capità Iradier, en representació del Comitè Nacional, pronuncià una arenga que acabà amb visques a Espanya. Després, els grups desfilaren precedits d’una banda militar pel centre de la ciutat, amb barret d’ala ampla, fulard, bordó i ganivet al cinturó (9). 

Presentació oficial del Exploradores Barceloneses al Palau de Belles Arts, el febrer de 1913.
Detall dels abanderats dels diferents grups

Presentació oficial del Exploradores Barceloneses al Palau de Belles Arts, el febrer de 1913
(foto AFB)

Quasi un any després, a la ciutat de Barcelona, hi havia 1064 “exploradors” distribuïts en 22 grups (10).

(Arxiu Conxita i Maria Amor Davalillo)

Sorprèn que, desprès d’aquest èxit aparent, el capità Pere Rosselló dimitís del seu lloc dins l’organització, deixés els “Exploradores” l' abril del mateix 1913 i, mai més, s’ocupés de l’educació dels nois. Diversos estudiosos de l’escoltisme català com els esmentats Albert Balcells i Genís Samper (11) o Alexandre Galí (12) diuen que Rosselló, potser decebut, s’adonà que aquella neutralitat política que ell anhelava i veia indispensable per als seus “exploradors” era inviable. Entre alguns dels seus antics col·laboradors i boy scouts hi ha l’opinió que l’escoltisme del capità Rosselló va néixer amb total independència de Madrid i d’Iradier i que van ser aquest i el Comitè Nacional els qui, amb un centralisme que provocà la repulsa de Rosselló, li prengueren de les mans. Alexandre Galí arriba a afirmar que, en vista del seu èxit, es va oferir a Rosselló la direcció de l’associació, però amb la condició de traslladar-se a Madrid i formar part del Cuarto Militar del Rey, igual que Iradier, però Rosselló no ho va acceptar.

El 1926, quan ja era comandant, Pere Rosselló abandonà l’exèrcit. Segons em comentà la seva neta, en una visita que va fer al Club Excursionista de Gràcia, trencant amb un simbòlic cop de genoll la seva espasa.

Retrat d'en Pere Rosselló, possiblement fet a mitjans del segle XX, actualment -per donació de la familía- 

 aquest quadre és a la sala d'actes del Club Excursionista de Gràcia entitat on, des del 1957, hi  ha un

Agrupament Escolta que porta el nom de "Pere Rosselló".

En Ramon Soler, l'any 1973, a Montserrat. (Foto Arxiu Jordi Ballester)

NOTES.-

1.- Hi ha qui diu, tot i que no s’ha trobat cap document que ho confirmi, que l’any 1909 es creà una tropa de “boy scouts” a Rio Tinto (Huelva) formada per fills de treballadors anglesos de les mines d’aquesta localitat.

Grup d'Exploradores de Rio Tinto que vàren viatjar al 3er Jamborre 

Mundial celebrat a Anglaterra l'any 1929

2.- Era fundador, el 1904, de l'Associació Juventut Excursionista Avant i soci, des del 1911, del Centre Excursionista de Catalunya. Va ser qui, amb dos companys més l'any 1911, escalà per primera vegada el Cavall Bernat de Sant Llorenç de Munt, més conegut com El Burret.

3.- Cal tenir en compte que des de l’any 1908, any de la fundació de l’escoltisme anglès, es publicà -en sis fascicles quinzenals- “ESCOLTISME PER A NOIS” d’en Baden Powell i que des del 14 d’abril d’aquell mateix any s’editava la revista THE SCOUT. El mateix Ramón Soler digué el 1972, un any abans de morir, que havia utilitzat una col·lecció de postals angleses sobre Boy Scouts per a entrenar, l’any 1910, el seu grup; segons es recull a L’escoltisme català d’en Albert Balcells i en Genís Samper editat per Barcanova.

4.-  Nascut a  la localitat barcelonesa d'Hostafrancs el 1873, ingressà a l’exèrcit el 1893 institució que abandonà, quan era comandant, el 1926. Morí a Barcelona l'any 1956.

5.- A La Correspondencia de España del 30 de maig de 1912. Article que reproduí, de nou, a l’opuscle que publicà el mateix any 1912: Los Exploradores de España (Boy Scouts españoles). Estatutos y reglamento interior provisionales.

6.- El Noticiero Universal dels dies 9 i 12 d’octubre de 1912.

7.- La Lectura Dominical del 31 d'agost de 1912, número 974, pàg. 548.

8.- La Vanguardia del 7 de novembre de 1912, pàg. 4.

9.- La Vanguardia del 20 de gener de 1913, pàg. 2.

10.-  Memoria dels” Exploradores de España” llegida el 22 d’abril de 1914.

11.-  L’escoltisme català, Albert Balcells i Genís Samper. Editorial Barcanova. Barcelona 1993.

12.-  Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. 1900-1936. Llibre X. Institucions de cultura popular. Fundació A.G. Barcelona 1983.

CRÒNICA DE LA 19ena SORTIDA XINO-XANO

TARDOR PER LA VALL I RIERA D'OLZINELLES
(O de quan mai més ens deixarem portar per la nostra intuició...)

El tren ens porta, de bon matí, fins a l’estació de Sant Celoni (alguns, en Pepe Luí i en Josep Surdé, hi han anat amb els seus cotxes).

La ruta d’avui, seguint uns itineraris del Parc Natural del Montnegre, surt de Can Draper,

una casa pairal construïda el 1860 a l’ombra d’un magnífic roure de més de 18 m d’alçada.

Retratem alguns detalls de la casa i, per una agradable pista, ens endinsem per la vall d’Olzinelles. Passats uns horts que hi ha a tocar de la riera, en un petit bosquet d’alzines sureres, decidim esmorzar.

Amb el “dipòsit” ple i el “motor” ben lubrificat pel cafè i les “gotes” reprenem la marxa.

Al poc ens desviem del camí uns metres per a visitar el pou de glaç de Can Draper. Ens hi estem una estoneta fent fotografies i rememorant l’origen i la funció d’aquestes construccions. La feina de produir gel a partir de la neu, sembla que ja es feia des del temps dels romans i començava a la primavera, després de les últimes nevades. Recollien la neu, de zones altes i ombrívoles, amb pales i la portaven als pous de glaç, on la premsaven per disminuint-ne el volum i convertir-la en gel. Després es cobria amb terra, fulles, palla o branques formant capes d'un gruix homogeni. Ja a l’estiu, es tallava el gel en blocs que eren transportats a lloms de bèsties de tir (cavalls o rucs) durant la nit, per evitar que es fongués, fins als ports i nuclis urbans més propers, on eren comercialitzats. Això durà fins que la tècnica i la industria va permetre produir gel artificialment, pràcticament ja entrat el segle XX.

Reprenem el camí principal que ascendeix seguint els curs de la riera. El bosc de ribera (plàtans, verns, àlbers, salzes i pollancres) han començat a encatifar el terra de fulles donant-li una bonica pinzellada de tardor. Algunes rescloses fetes a la riera ens indiquen que la vall, en altres temps, havia estat font d’activitat i de vida; ara la vegetació domina arreu.

Al cap de poc arribem al pont de la Plana un bucòlic racó on, per un vell i ben construït pont, una pista que no sembla conduir a enlloc creua la riera. Ens hi aturem per a fer-hi fotos i més fotos.

La ruta segueix paral·lela a la riera amb indrets de gran bellesa. Passem a tocar d’un altre arbre monumental: un pollancre de prop de 27 m d’alçada i 2,9 m de perímetre. El camí arriba a la carretera

que porta de Sant Celoni a Olzinelles; en aquest lloc hi havia, fins fa uns pocs anys, el Pi Insigne de Can Valls un dels arbres més alts i gruixuts de la seva espècie de Catalunya, es va morir i ara només hi podem veure la seva soca tallada a tant sols uns 70 cm de terra. Ens crida també l’atenció un paratge ple de plàtans majestuosos que fan el lloc especialment agradable, és la font de la Pega un indret on, segons un rètol del Parc, fins fa uns pocs anys molts veïns del poble hi anaven a berenar les tardes d’estiu. Hi ha la font (que ara no raja), un llarg banc d’obra i uns antics i grans safareigs.

El camí que teníem de seguir surt a la dreta de la carretera, sense creuar-la, i és un corriol que, per la font del Rector, porta a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles. És un senyal un pel amagat, que no veiem i erròniament, tot creuant la carretera, anem a can Valls. A tocar de la carretera, sobre la font de la Pega, hi ha l’alzina de la Pega un altre arbre colossal de 36 m d’alçada i un perímetre de soca de 3,7 m.

Prenem el camí que porta a Can Valls, poc abans d’arribar a aquesta gran casa pairal, sobre del camí, unes impressionants “olles” de ceràmica ens criden l’atenció. Son els forns de la Pega, n’hi ha tres, tenen uns 2 m d’alçada i un d’ells està gairebé sencer. Diuen que son del segle IX i es feien servir per a produir-hi pega, una substància viscosa i fosca que s’obtenia de la cocció lenta de soques de pins i alzines i que s’utilitzava com a combustible per a l’enllumenat públic i per a impermeabilitzar vaixells i recipients. Els retratem per tots cantons. Arribem a Can Valls on, sense cap referència clara sobre la ruta a seguir, decidim preguntar per anar a Sant Esteve. Hem de trucar al timbre i una dona jove, desprès d’advertir-nos (al veure les màquines) que no es podien fer fotografies en aquesta casa...

ens diu que el camí segueix per sota del mas i que, si volem, la carretera asfaltada també ens hi porta a Sant Esteve... Prenen, doncs, el camí que ve de sota la casa, passem per la bassa i el pou de l’Aranyal. En aquest lloc hi havia un antic safareig, les anomenades carrosseres (edificis on tancaven i reparaven els carruatges de la propietat) avui desaparegudes i d’altres construccions agrícoles de finals del segle XIX. Es un paratge ombrejat per un gran nombre de plàtans, en destaquem la glorieta neoclàssica que embelleix el pou i la filera de plàtans que voregen el camí. Can Valls devia ser una gran i rica explotació agrícola i a la vista d’algunes restes i de la gran quantitat d’arbres monumentals, els seus amos, gent amb una gran sensibilitat.

Passem pel costat del roure del Quintà, també amb un rètol informatiu del Parc (26 m d’alçada i 3 m de perímetre), això i un senyal indicador(amb les fletxes en sentit contrari al que nosaltres anem) ens tranquil·litza doncs (pensem) és senyal de que hem retrobat la ruta correcta. Desprès sabrem que aquesta senyal era la darrera que trobaríem i que, justament, indica el camí de retorn des de Sant Esteve d’aquesta ruta. A partir d’aquest moment, ens deixem portar per la nostra intuïció... continuem per la pista per on anem fins que veien que es va apartant de la vall, fent cas de la dona de can Valls, agafem la carretera asfaltada que “també us portarà a Sant Esteve”. Així arribem fins al lloc on aquesta acaba: Ca l’Agustí i el darrer nucli d’Olzinelles, més d’un quilòmetre més amunt de la parròquia de Sant Esteve. Tot i que en Joan ja ho anava dient, per la pista hem superat l’indret on hi ha l’església, la rectoria i el petit cementiri d’Olzinelles.

No hi fa rés, reculem i visitem el “centre espiritual” de la vall: l’església de Sant Esteve, documentada l’any 1083 però molt reformada entre els segles XVI al XVIII, la bonica rectoria, un edifici del segle XVI, amb un rellotge de sol que ens adverteix que “tempus fugit” (el temps passa) i el cementiri rural davant per davant del temple. Preguntem a una amable senyora sobre la resta de la ruta i ens indica que som a mig camí.

Acordem continuar però no saben trobar, des de Sant Esteve, el camí que mena al Pla de les Mines, la propera referència que diu l’itinerari. Ens deixem portar, de nou, per la nostra intuïció i en aquesta ocasió la “broma” ens fa pujar des del Sot de Rodis, per la costa del bosc de la Creu fins gairebé, als 380 m d’alçada, a tocar del Turó de Rodis. Veiem que no anem be i decidim recular fins a Can Valls i des d’allà retornar, pel camí per on hem vingut a primera hora del matí, fins a Can Draper i Sant Celoni. Un cop som a l’alçada de Can Valls, en un encreuament de camins descobrim el senyal que indica la ruta fins al Pla de les Mines... però es tard i, si és el cas, ja hi anirem un altre dia, diem.

Un cop a Sant Celoni, rematem la sortida amb les tradicionals cerveses, un bon dinar al restaurant “La Parra” i la foto “oficial” davant l’edifici de l’Ajuntament.

Podem concloure que, com gairebé totes, aquesta ha estat una sortida amb molts atractius naturals, paisatgístics i culturals. Una jornada per a aprofundir i consolidar els nostres vincles d’amistat i companyonia; per a xalar i riure; per a xerrar sobre els problemes d’avui i de demà i, també, per a aprendre (que mai és tard) a moderar la nostra autoconfiança i intuïció....que a base de “garrotades” i de fer “quilòmetres de més” també se’n aprèn....

Moltes gràcies a en Joan per la seva paciència i organització i a tots i a totes per la vostra assistència i amistat. Fins la propera, que hem quedat serà el dijous 10 de novembre.

Text: Pep Arisa

Fotos: Joan Simarro i J.M. Cortés

Nota de la redacció:

CURIOSITAT CRONOLÒGICA

Els rellotges de sol que ens hem trobat pel camí, van amb retard.

Aquest és el rellotge de Can Draper. Com el seu nom indica els rellotges de sol marcan l'hora solar. La foto va ser presa a les 11:11, descomptant les dues hores administratives, hauríen de ser les 9:11. El relotge marca dos quarts de nou. Les 8:40 si filem prim.

Aquest és el rellotge de la rectoria d'Olzinelles. La foto va ser presa a les 14:07, de nou si restem les dues hores, haurien de ser les 12:07.

El rellotge marca dos quarts de dotze. Filant molt prim, pot ser son les 11:27.

Tenim una teoría, però no us la dirém. Caldrà que expresseu les vostres hipòtesis mitjançant la casella de comentaris.

S'obre la veda.

J.M.