diumenge, 22 de setembre de 2013

CRÒNICA DE LA 40ena XINO-XANO





CAMINADA PELS SALTS I ELS GORGS DEL TORRENT DE LA CABANA (CAMPDEVÀNOL)

 
Després de les vacances d’estiu, esperàvem que arribés aquesta sortida quasi amb les mateixes ganes que els infants esperen el matí del dia de Reis.

 
Les xino-xano ja comencen a ser, per a nosaltres, com aquelles pastilletes que el metge diu que no hem de deixar mai de prendre sinó volem que el sucre, el dolor o el colesterol se’ns dispari.

 
Necessitem aquest mensual retrobament amb els companys i companyes, la caminada per la natura, l’esmorzar amb menges i “gotes” furtives, la xerradeta sobre els esdeveniments –de tot tipus- més recents, la cervesa del final de l’excursió, el dinar “de menú” en una fonda o restaurant de poble... És ben cert que tot això comença a ser, per a molts de nosaltres, una mena de teràpia reconfortant i necessària. Un “remei” que, sinó el prenem, trobem a faltar.

 
Així doncs aquest matí de dijous, la majoria en tren i alguns en cotxe, hem arribat (els qui ho hem fet amb la Renfe, clar, amb un quart d’hora de retard) a l’estació de Campdevànol. Fem les salutacions de rigor i comencem, sense torbar-nos gaire (son ja ¼ d’onze), la caminada.

 


Travessem les vies i tot vorejant el riu Merdàs (un dels afluents del Freser) ens endinsem per la vall que porta a Gombrèn. Caminem per l’antic camí ral i ramader que, passant per Campdevànol, unia (i segurament encara uneix) Ripoll amb la Pobla de Lillet. Anem entre la carretera que porta a Gombrèn i el riu. Travessem algunes planes agrícoles; prop de masies com Can Coronetes, el Miracle o Cal Cornut (que havia sigut hostal i on, potser, el nom hi atreia a més d’algun desvergonyit client...) i un ombrejat bosc de ribera format  per pollancres i, principalment, verns. El recorregut, amb uns rètols informatius –que, de tant en tant, ens van explicant el més destacable de cada mas o lloc- és planer, arranjat i molt agradable.


Arribem a la Font de Sant Eudald, condicionada amb bancs i taules, on decidim esmorzar. Hi ha una tradició que explica l’origen del nom d’aquesta font: Per aquest camí, diuen, foren portades al monestir de Ripoll les relíquies de Sant Eudald que els monjos havien anat a buscar a la vila d’Acs a l’Arieja francesa. Es diu que en passar per aquest indret estaven assedegats però la font feia molt de temps que era eixuta i les aigües del riu baixaven enfangades. Aturaren la comitiva, amb les restes del sant, mentre contemplaven entristits el sec broc de la font... De sobte i miraculosament aquesta revingué, sense que mai més hagi deixat de rajar.

 
Nosaltres, per esmorzar, l’aigua ni l’hem tastat. Un rètol, a la font, adverteix clarament: “Aigua sense garantia sanitària”. Per això (ves quin remei !!) hem tingut de recórrer al vi de la bota i a tots els complements de costum: les olives, el pastis casolà, el cafè i “les gotes”. En acabar de menjar, llavors si, hem fet servir l’”aigua sense garantia sanitària” per a rentar-nos les mans...

 
Com fa segles degueren fer el monjos, reconstituïts després del refrigeri, reprenem la marxa. Arribem a l’Àrea de lleure de la Font del Querol, un espai amb barbacoes, taules i prats molt adequat per a fer-hi tiberis. Fins aquí s’hi pot arribar, per la carretera, amb cotxe. Cal advertir, però, que pràcticament l’únic lloc on es pot aparcar és un pàrking de pagament –no vigilat- on l’Ajuntament cobra 10 euros per cotxe i dia (potser és una mesura dissuasòria davant les aglomeracions del mesos de calor o els caps de setmana, però es cobra tot l’any i tots els dies de la setmana... déu ni do !!).

 
 
Per una passera o pont metàl·lic travessem el riu Merdàs, ens hi fem una fotografia. Voregem el càmping Pirinenc i deixem la vall que forma el Merdàs per enfilar-nos suaument per la que ha creat el Torrent de l’Estiula o de la Cabana. Passem per un parell de tanques de bestiar amb batents i el camí desemboca en una pista encimentada. Deixem a la dreta Cal Paraire on, amb la marca “Mas d’Estiula”, fan i venen iogurts i formatges artesans. Una mica més amunt abandonem la pista i, seguint els indicadors, agafem un corriol que s’enfila entre pins i clarianes carena amunt fins que arribem dalt del salt del gorg de la Cabana que veiem als nostres peus.

 
 

L’itinerari està marcat amb senyals de color groc –tot i que també n’hi ha de verdes i blanques del sender local que va de la vall d’Estiula a Campdevànol pel coll de l’Auró-. Creuem el torrent per sobre d’unes pedres i, a l’altre costat, seguim un corriol que puja fort muntanya amunt.  Totes les ribes son plenes de falsos camins fets per la mateixa gent que –especialment a l’estiu- cerca els nombrosos llocs on banyar-se. Nosaltres, però, anem seguint les senyals i els indicadors i –cosa rara-, en aquesta ocasió, no ens perdem.  El corriol que passa pel mig de pins i boixos ens permet anar visitant tots i cadascun dels gorgs i salts del torrent: el de la Tosca –de postal-, el de l’Olla –amb l’aigua d’un blau turquesa que enamora-, el de la Bauma –impressionant-, el del Forat –que veiem, a vista d’ocell des del mirador que te al damunt-; s’anomena així perquè a la dreta del gorg hi ha una cavitat que sembla l’entrada d’una cova. 
  

Gorg de l'Olla

Gorg de la Tosca
 
Gorg del Forat
 
 
 
Passem, ara, per uns prats enmig d’una pineda neta de vegetació. Al costat del torrent veiem el gorg Petit del Colomer –petit ?, és força gran i amb gent remullant-se els peus a la seva riba-. El camí continua, entre prats i pins per sobre del torrent. Un indicador ens convida a visitar el gorg del Colomer, el setè i darrer de la “sèrie” i, segons el meu parer, un dels més espectaculars. Una gran olla, envoltada d’altes parets de roca per on es despenja –formant una “cua de cavall”- un impressionant salt d’aigua. A més de nosaltres hi ha una parella asseguda en un dels costats, el noi –valent o per a impressionar a la seva enamorada- es tira a l’aigua (amb banyador) i amb unes ràpides brasades arriba sota el salt i torna a la riba. Nosaltres, només, ens ho mirem i els més atrevits es remullen el clatell, les mans o els peus en les fresques i transparents aigües... i es que, ja tenim una edat !!!. Fem unes fotografies i acordem –doncs anem un pel justos de temps- no fer el recorregut circular previst, que remuntant el serrat pel coll de Colomer retorna a l’àrea de lleure de la Font del Querol, i desfer el camí -torrent avall- per on hem pujat.
 

 

 
Gorg del Colomer
 
En un dels prats del recorregut, sota d’uns indicadors, fem la foto “oficial” de la caminada.
 
 
Son 2/4 de tres i quasi tots ja hem arribat a la passera metàl·lica de la Font del Querol. Un dels caminadors ha tingut problemes amb les plantilles de les sabatilles i això l'ha fet endarrerir, acompanyat –en tot moment- per dos companys més.  Com que tenim emparaulat el dinar a les 15 h, decidim forçar la marxa al llarg dels 2,5 km que ens falten fins arribar al restaurant per advertir-los del nostre retard mentre, el “lesionat” i dos companys més, esperaran que un dels dos cotxes que tenim a l’estació els vingui a recollir.

 
Quan arribem tots -passats 2/4 de quatre- a l’hotel “La Sèquia Molinar” de Campdevànol trobem al responsable del menjador un xic emprenyat (ens diu que la cuina tanca a les 16 h i que el personal, pel nostre retard, tindrà de plegar més tard). Fa un dia serè, sense gairebé cap núvol, però els primers que han arribat han tingut d'aguantar el "xàfec": "Si hagués sabut que vindríeu a 2/4 de quatre... no us haguéssim emparaulat el dinar...". Amb tot, al anar-los explicant el que ha passat, la situació es normalitza (cal dir que, des del dia anterior, els havíem avançat per tal de facilitar-los la feina, els primers i segons plats triats i que, si be ens havien dit que la cuina estava oberta fins a les 16h, no sabíem que era -exactament a aquesta hora- quan el personal marxava). El menú i el servei ha estat correcte –fins i tot l’encarregat ha vingut, en diverses ocasions, a preguntar-nos si tot estava be i si el menjar era prou calent...-. Deu haver descobert que no érem uns “penques” com segurament havia arribat a pensar. Prenem els cafès, els “carajillos”, els tes o els poleos i a l’hora de “la dolorosa”, per a compensar l’enrenou, decidim arrodonir el preu per tal de deixar –concretament per a la gent de la cuina- una mica de propina.
 

 

 
Anem fins a l'estació. A les 18 h., ara si puntual, agafem el tren fins a Barcelona i, els qui han vingut en cotxe, els vehicles que els portaran als seus respectius destins. Les dues hores de viatge fins a Barcelona -la línea fins a Puigcerdà és de via única, encara, com al segle XIX- ens permeten continuar "fer-la petar", una estona més, tot comentant la "dura" activitat -per als qui fem "vacances" gairebé tot l'any- del passat mes d'agost, algunes propostes per a fer la colla o "batalletes varies" de la nostra ja histórica vida laboral,... Gràcies a això el viatge de tornada se'ns fa més curt.

 
Segons els equips de mesura d’en Joan Miquel hem caminat en total: 17,25 km. amb un desnivell acumulat de +/- 145 m.
Temps total incloent-hi les aturades per a esmorzar, visites, reagrupaments de la colla i  pauses per a recuperar l’alè: 5h 13’.
Velocitat mitjana: 3,3 km/h.
Velocitat promig ponderada: 3,6 km/h.
Velocitat màxima instantània: 5,1 km/h (assolida a 800 m d’arribar al restaurant del final de l’excursió).

 
Coincidim que ha estat, la d'avui, una excursió amb un dia esplèndid i per un lloc espectacular. “Ja feia temps que us ho deia...”, ha dit l’Elena I. que ja hi havia estat, anteriorment, un parell de vegades.


Potser tindrem, per tal de que les caminades siguin realment "xino-xano", de triar itineraris que es puguin fer en una matinal, que permetin un ritme més tranquil (o portar el "dinar de motxilla" quan la llargada o dificultat del recorregut no permetin dinar -a una hora raonable- de restaurant). O matinar més, si això és posible.
 
 
Agraïm a en Josep Mª l’organització i coordinació de la sortida i a tots la vostra assistència i participació.

 
Fins la propera xino-xano que serà, recordeu-ho, el dijous dia 3 d’octubre.

 
Una abraçada.

 
Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Antonio, Jaume, Mª Rosa, Joan Miquel, Joan i Pep.