CAMINADA
PELS SALTS I ELS GORGS DEL TORRENT DE LA CABANA (CAMPDEVÀNOL)
Després
de les vacances d’estiu, esperàvem que arribés aquesta sortida quasi amb les
mateixes ganes que els infants esperen el matí del dia de Reis.
Les
xino-xano ja comencen a ser, per a nosaltres, com aquelles pastilletes que el
metge diu que no hem de deixar mai de prendre sinó volem que el sucre, el
dolor o el colesterol se’ns dispari.
Necessitem
aquest mensual retrobament amb els companys i companyes, la caminada per la
natura, l’esmorzar amb menges i “gotes” furtives, la xerradeta sobre els
esdeveniments –de tot tipus- més recents, la cervesa del final de l’excursió,
el dinar “de menú” en una fonda o restaurant de poble... És ben cert que tot
això comença a ser, per a molts de nosaltres, una mena de teràpia reconfortant
i necessària. Un “remei” que, sinó el prenem, trobem a faltar.
Així
doncs aquest matí de dijous, la majoria en tren i alguns en cotxe, hem arribat
(els qui ho hem fet amb la Renfe, clar, amb un quart d’hora de retard) a l’estació de Campdevànol. Fem les
salutacions de rigor i comencem, sense torbar-nos gaire (son ja ¼ d’onze), la
caminada.
Travessem
les vies i tot vorejant el riu Merdàs (un dels afluents del Freser) ens
endinsem per la vall que porta a Gombrèn. Caminem per l’antic camí ral i
ramader que, passant per Campdevànol, unia (i segurament encara uneix) Ripoll
amb la Pobla de Lillet. Anem entre la carretera que porta a Gombrèn i el riu. Travessem
algunes planes agrícoles; prop de masies com Can Coronetes, el Miracle o Cal
Cornut (que havia sigut hostal i on, potser, el nom hi atreia a més d’algun
desvergonyit client...) i un ombrejat bosc de ribera format per pollancres i, principalment, verns. El
recorregut, amb uns rètols informatius –que, de tant en tant, ens van explicant
el més destacable de cada mas o lloc- és planer, arranjat i molt agradable. 
Arribem
a la Font de Sant Eudald, condicionada
amb bancs i taules, on decidim esmorzar. Hi ha una tradició que explica
l’origen del nom d’aquesta font: Per aquest camí, diuen, foren portades al
monestir de Ripoll les relíquies de Sant Eudald que els monjos havien anat a
buscar a la vila d’Acs a l’Arieja francesa. Es diu que en passar per aquest
indret estaven assedegats però la font feia molt de temps que era eixuta i les
aigües del riu baixaven enfangades. Aturaren la comitiva, amb les restes del
sant, mentre contemplaven entristits el sec broc de la font... De sobte i miraculosament
aquesta revingué, sense que mai més hagi deixat de rajar.
Nosaltres,
per esmorzar, l’aigua ni l’hem tastat. Un rètol, a la font, adverteix clarament:
“Aigua sense garantia sanitària”. Per això (ves quin remei !!) hem tingut de recórrer
al vi de la bota i a tots els complements de costum: les olives, el pastis
casolà, el cafè i “les gotes”. En acabar de menjar, llavors si, hem fet servir
l’”aigua sense garantia sanitària” per a rentar-nos les mans...
Com
fa segles degueren fer el monjos, reconstituïts després del refrigeri, reprenem
la marxa. Arribem a l’Àrea de lleure de
la Font del Querol, un espai amb barbacoes, taules i prats molt adequat per
a fer-hi tiberis. Fins aquí s’hi pot arribar, per la carretera, amb cotxe. Cal
advertir, però, que pràcticament l’únic lloc on es pot aparcar és un pàrking de
pagament –no vigilat- on l’Ajuntament cobra 10 euros per cotxe i dia (potser és
una mesura dissuasòria davant les aglomeracions del mesos de calor o els caps
de setmana, però es cobra tot l’any i tots els dies de la setmana... déu ni do
!!).
Per
una passera o pont metàl·lic travessem el riu Merdàs, ens hi fem una
fotografia. Voregem el càmping Pirinenc i deixem la vall que forma el Merdàs
per enfilar-nos suaument per la que ha creat el Torrent de l’Estiula o de la Cabana. Passem per un parell de
tanques de bestiar amb batents i el camí desemboca en una pista encimentada.
Deixem a la dreta Cal Paraire on,
amb la marca “Mas d’Estiula”, fan i venen iogurts i formatges artesans. Una
mica més amunt abandonem la pista i, seguint els indicadors, agafem un corriol
que s’enfila entre pins i clarianes carena amunt fins que arribem dalt del salt
del gorg de la Cabana que veiem als nostres peus.
L’itinerari
està marcat amb senyals de color groc –tot i que també n’hi ha de verdes i
blanques del sender local que va de la vall d’Estiula a Campdevànol pel coll de
l’Auró-. Creuem el torrent per sobre d’unes pedres i, a l’altre costat, seguim
un corriol que puja fort muntanya amunt.
Totes les ribes son plenes de falsos camins fets per la mateixa gent que
–especialment a l’estiu- cerca els nombrosos llocs on banyar-se. Nosaltres,
però, anem seguint les senyals i els indicadors i –cosa rara-, en aquesta
ocasió, no ens perdem. El corriol que passa pel mig de pins i boixos ens permet anar visitant tots i cadascun dels gorgs i salts
del torrent: el de la Tosca –de
postal-, el de l’Olla –amb l’aigua
d’un blau turquesa que enamora-, el de
la Bauma –impressionant-, el del
Forat –que veiem, a vista d’ocell des del mirador que te al damunt-;
s’anomena així perquè a la dreta del gorg hi ha una cavitat que sembla
l’entrada d’una cova.
Gorg de l'Olla
Gorg de la Tosca
Gorg del Forat
Passem,
ara, per uns prats enmig d’una pineda neta de vegetació. Al costat del torrent
veiem el gorg Petit del Colomer –petit
?, és força gran i amb gent remullant-se els peus a la seva riba-. El camí
continua, entre prats i pins per sobre del torrent. Un indicador ens convida a
visitar el gorg del Colomer, el setè
i darrer de la “sèrie” i, segons el meu parer, un dels més espectaculars. Una
gran olla, envoltada d’altes parets de roca per on es despenja –formant una
“cua de cavall”- un impressionant salt d’aigua. A més de nosaltres hi ha una
parella asseguda en un dels costats, el noi –valent o per a impressionar a la
seva enamorada- es tira a l’aigua (amb banyador) i amb unes ràpides brasades
arriba sota el salt i torna a la riba. Nosaltres, només, ens ho mirem i els més
atrevits es remullen el clatell, les mans o els peus en les fresques i
transparents aigües... i es que, ja tenim una edat !!!. Fem unes fotografies i acordem –doncs anem un pel justos
de temps- no fer el recorregut circular previst, que remuntant el serrat pel
coll de Colomer retorna a l’àrea de lleure de la Font del Querol, i desfer el
camí -torrent avall- per on hem pujat.
Gorg del Colomer
En
un dels prats del recorregut, sota d’uns indicadors, fem la foto “oficial” de
la caminada.
Son
2/4 de tres i quasi tots ja hem arribat a la passera metàl·lica de la Font del
Querol. Un dels caminadors ha tingut problemes amb les plantilles de les
sabatilles i això l'ha fet endarrerir, acompanyat –en tot moment- per dos companys
més. Com que tenim emparaulat el dinar a
les 15 h, decidim forçar la marxa al llarg dels 2,5 km que ens falten fins
arribar al restaurant per advertir-los del nostre retard mentre, el “lesionat”
i dos companys més, esperaran que un dels dos cotxes que tenim a l’estació els
vingui a recollir.
Quan
arribem tots -passats 2/4 de quatre- a l’hotel “La Sèquia Molinar” de
Campdevànol trobem al responsable del menjador un xic emprenyat (ens diu que la
cuina tanca a les 16 h i que el personal, pel nostre retard, tindrà de plegar més tard). Fa un dia serè, sense gairebé cap núvol, però els primers que han arribat han tingut d'aguantar el "xàfec": "Si hagués sabut que vindríeu a 2/4 de quatre... no us haguéssim emparaulat el dinar...". Amb tot, al anar-los
explicant el que ha passat, la situació es normalitza (cal dir que, des del
dia anterior, els havíem avançat per tal de facilitar-los la feina, els primers
i segons plats triats i que, si be ens havien dit que la cuina estava oberta
fins a les 16h, no sabíem que era -exactament a aquesta hora- quan el personal
marxava). El menú i el servei ha estat correcte –fins i tot l’encarregat ha
vingut, en diverses ocasions, a preguntar-nos si tot estava be i si el menjar
era prou calent...-. Deu haver descobert que no érem uns “penques” com
segurament havia arribat a pensar. Prenem els cafès, els “carajillos”, els tes o
els poleos i a l’hora de “la dolorosa”, per a compensar l’enrenou, decidim arrodonir
el preu per tal de deixar –concretament per a la gent de la cuina- una mica de
propina.
Segons els equips de
mesura d’en Joan Miquel hem caminat en total: 17,25 km. amb un
desnivell acumulat de +/- 145 m.
Temps
total incloent-hi les aturades per a esmorzar, visites, reagrupaments de la
colla i pauses per a recuperar l’alè: 5h
13’.
Velocitat
mitjana: 3,3 km/h.
Velocitat
promig ponderada: 3,6 km/h.
Velocitat
màxima instantània: 5,1 km/h (assolida a 800 m d’arribar al restaurant del
final de l’excursió).
Coincidim
que ha estat, la d'avui, una excursió amb un dia esplèndid i per un lloc espectacular. “Ja
feia temps que us ho deia...”, ha dit l’Elena I. que ja hi havia estat,
anteriorment, un parell de vegades.
Potser tindrem, per tal de que les caminades siguin realment "xino-xano", de triar itineraris que es puguin fer en una matinal, que permetin un ritme més tranquil (o portar el "dinar de motxilla" quan la llargada o dificultat del recorregut no permetin dinar -a una hora raonable- de restaurant). O matinar més, si això és posible.
Potser tindrem, per tal de que les caminades siguin realment "xino-xano", de triar itineraris que es puguin fer en una matinal, que permetin un ritme més tranquil (o portar el "dinar de motxilla" quan la llargada o dificultat del recorregut no permetin dinar -a una hora raonable- de restaurant). O matinar més, si això és posible.
Agraïm
a en Josep Mª l’organització i coordinació de la sortida i a tots la vostra
assistència i participació.
Fins
la propera xino-xano que serà, recordeu-ho, el dijous dia 3 d’octubre.
Una
abraçada.
Text.-
Pep
Fotografies.-
Joan Miquel, Antonio, Jaume, Mª Rosa, Joan Miquel, Joan i Pep.
