Walter Bonatti al K-2 (1954)
WALTER BONATTI
El passat dimart, 13 de setembre, va morir en Walter Bonatti. El seu nom, un referent per a molts de nosaltres, restarà sempre lligat al dels grans reptes de l’alpinisme.
Nascut a Bèrgam l'any 1930, amb 19 anys, mentre es preparava per a ser guia de muntanya, va fer remarcables escalades, com la cara nord de les Grans Jorasses i el seu esperó “Walter”. Però l’afany superador de Bonatti necessitava trobar objectius més ambiciosos en els quals promocionar la seva capacitat alpinista i una vegada més la seva fina intel•ligència va trobar la solució a l'aconseguir, al costat del turinès Luciano Ghigo, la primera ascensió de la paret est del Grand Capucin, una paret fins a llavors tinguda com impossible per la seva desmesurada verticalidad i en la qual havien fracassat nombroses cordades. Era el juliol de 1951 i Bonatti tenia 21 anys.
Per això a ningú li va estranyar que, quan tenia tan sols 24 anys, fos triat per a unir-se a l'expedició italiana que el 1954 pretenia escalar per primera vegada el K2, la segona muntanya més alta del planeta. Bonatti era el més jove de l'equip, i potser per això els seus companys d'expedició van decidir que ell no pugés al cim però si li van encomanar que, al costat del porteador Amir Mahdi, ajudés a dur l’oxigen a 8.100 metres d'altura, perquè l’utilitzessin els seus companys en l'últim atac a cim, però el fet que aquest campament estigués més amunt del que pensaven va frustar aquests plans. Bonatti i Mahdi es van veure obligats a passar la nit a la intempèrie, amb temperatures de 25 graus sota zero i vents de 70 quilòmetres per hora mentre els seus companys Lli Ladecelli i Achille Compagnoni trepitjaven, per primera vegada, el cim del K2. Contra tot pronòstic, Bonatti i el sherpa van sobreviure, van baixar al camp base i aquí va començar el seu calvari: mentre l'alpinista assegurava que els seus companys els van deixar abandonats a la seva sort, aquests negaven la seva versió dels fets i simplement van tornar a casa, rebuts com herois, sense ni tan sols demanar excuses a Bonatti ni al porteador pakistanes, que va perdre bona part dels seus dits per les congelacions sofertes aquesta nit. Només 54 anys més tard Compagnioni, Ladecelli i la resta de l'equip van reconèixer l'ocorregut i van demanar disculpes a Bonatti.
Per aquest fet va arribar a pensar en abandonar l'alpinisme però es va sobreposar i és llavors quan sorgeix el gran Walter Bonatti que, a l'agost de 1955, va canviar el rumb de l'alpinisme apuntant-se una de les escalades més excepcionals de tota la història; la primera al pilar sud-oest del Petit Dru, una impressionant primera després de cinc dies nedant entre diedres i plaques de granit vertical en la més absoluta solitud i sense més ajuda que la seva audàcia. Des de llavors aquest pilar del Dru, fàcilment identificable des de la vall, és conegut com “Pilar Bonatti”.
Engrandit, potser, per aquest gran èxit del Dru planeja una expedició per a intentar en estil alpí i en solitari el segon cim de la terra, el K2, però és llavors quan la poderosa maquinària alpina d'Itàlia, temerosa que un jove solitari assoleixi el cim del K2 i enteli el triomf nacional de 1954, es posa en funcionament i tanca totes les portes a l'important suport necessari per a un projecte de tanta envergadura i el seu somni s'esvaeïx. Potser no ho hagués aconseguit, però seria interessant preguntar-se que hagués succeït si Bonatti hagués escalat el K2 sol i sense bombones d'oxigen. En aquest cas s’hagués reescrit tota la història dels alts cims de l’ Himalaia. No obstant això això no es va desanimar, tot el contrari i a partir d'aquí va començar a passejar-se pel món sumant credibilitat i prestigi.
Les expedicions a muntanyes llunyanes (Himalaia, Andes) i les seves impactants obertures en les parets més difícils i compromeses dels Alps són, en aquest sentit, els seus millors arguments. Bonatti, alpinista ètic, criticà sempre l’ús d’helicopters i estris com el burí o cisell d’expansió en les escalades: “Sento tal disgust per la mediocritat creixent en l'alpinisme que em juro a mi mateix erigint-me en defensor de la tradició “, “... l’escalada extrema és el repte d’afrontar l’impossible i vencer... és la lluita de l’home davant la muntanya com a iguals, sense materials especials, sense trampes,...” va deixar escrit.
El juliol de 1961 es va produir la tragèdia del pilar central del Frêney, en la qual Bonatti si va veure involucrat. Dos cordades, una francesa i una italiana, van coincidir a l'intentar ascendir per primera vegada al Mont Blanc pel pilar central del Frêney. En plena ascensió es va produir una forta tempesta i dels set alpinistes només tres es van salvar (Bonatti, Gallieni i Pierre Mazeaud), els altres quatre van morir per esgotament en l'intent d'escapar de la tempesta. Es va considerar que l'actuació de Bonatti va salvar la vida dels altres dos companys un d'ells Mazeaud, l'únic supervivent de la cordada francesa.
En ple hivern de 1965 desacredita definitivament a tots els seus critics amb l'obertura en solitari d'una “directissima” en la trencadissa paret nord del Matterhorn, el Cervino italià, després de cinc dies d'escalada, quatre vivacs i un fred insuportable en una de les muntanyes més famoses del món. És la famosa via “Bonatti” i la seva “Travesia degli Angeli”, amb la qual inesperadament, el gran Walter Bonatti amb 35 anys d'edat i en el cim de la glòria, cansat d'un alpinisme envilit, que el va atacar sense descans durant tota la seva carrera, plega: “Veig a l'alpinisme cansat, mediocre i incomprensible.” És el seu adéu a l'alpinisme.
Tot i que el seu adeu a les muntanyes, lógicament, no va ser un adeu definitiu. Tornaria ocasionalment, fins i tot en solitari (com, el 1984 amb 54 anys fent la integral de Peuterey) a la muntanya, però es dedicà principalment a escriure. A escriure per a rebatre els seus detractors i per a defensar els seus sentiments ver les muntanyes.
En destaco els seguents títols:
“Les meves muntanyes” (1961).
“Procés al K2” (1985).
“Una manera de viure” (1989).
“Muntanyes d’una vida” (1995). Edició en castellà (1999).
“K2: Historia d’un cas” (1995). Edició en castellà (2002).
L’agost del 2000, el president francès Jaques Chirac, li concedí la Llegió d’Honor la més alta condecoració de la República francesa. Des de l'any 1998 a la Val Ferret, Italia, hi ha un refugi que porta el seu nom. Bonatti es també Membre d'Honor de l'Associació Internacional d'Associacions Alpinistes (UIAA). El mes d’abril del 2008 li van concedir a Madrid el Premi Internacional de la Societat Geogràfica Espanyola. Uns reconeixements, tardans, però del tot merescuts.
Voldria acabar aquesta ressenya amb uns mots que en Walter Bonatti inclou a les darreres pàgines del seu llibre “Muntanyes d’una vida” i que son una manera de entendre l’alpinisme i la vida en general: “L'impossible i el desconegut són dimensions de la muntanya, no hauríem de suprimir-les. L'impossible, perquè tingui sentit, ha de ser vençut, no destruït. Són la ment recta i el cor ferm els que porten lluny, no només la força atlètica. Tampoc cal fer res heroic. Heroic, en tot cas, és seguir sent un mateix i mantenir-se íntegre”.
