dilluns, 11 d’abril de 2016

CRÒNICA DE LA 67ena SORTIDA XINO-XANO



PASSEJADA PRIMAVERAL TOT SEGUINT 
LA RIERA DE LLAVANERES

Des de feia temps que anàvem insistint al nostre company Josep Surdé, que viu a Sant Andreu de Llavaneres, per a què ens organitzés una caminada pels voltants del seu poble. A la xino-xano del passat mes de febrer –la que vàrem fer de Mataró a Llavaneres- hi tornàrem a persistir i, bon xicot com és, ha tingut cura d’organitzar la d’aquest mes.

Sempre hem pensat que les solejades serres que dominen el nostre litoral son uns indrets ideals per les sortides dels mesos més freds –de tardor, d’hivern i, si aquesta encara no ha arrancat, de primavera-. 

Amb roba d’abric però ja, doncs, sense els gruixuts i enfarfegadors anoracs, arribem tota la colla de caminadors (els qui només venen a dinar ho faran, més tard, directament al restaurant) a l’estació de Rodalies de Sant Andreu de Llavaneres. El nostre guia i amfitrió, en Josep -“Big”- Surdé, ja ens hi està esperant. 

Fetes les salutacions i els comentaris sobre les incidències i canvis de darrera hora: en Josep Mª, que inicialment venia en cotxe, ho ha fet finalment en tren –amb en Joan que, per una averia al Metro, ha tingut d’agafar el ferrocarril en una estació diferent a la prevista-, en Josep Lluís ha tingut d’anar a un enterrament i només vindrà a dinar i l’Elena amb el Pedro, que avui s’ha afegit a la sortida -veïns de comarca com son-, han fet l’aproximació en cotxe. Informats d’aquestes novetats comencem, doncs, a caminar. Per que gaudim de les vistes i els matinals olors de la mar Mediterrània, en Josep ens fa  passar pel passeig (l’antic camí de ronda) que voreja la platja fins que arribem, ben aviat, al punt on les aigües de la riera de Llavaneres desemboquen al mar.

El pont ferroviari de la Riera de Llavaneres
Passem sota les vies del tren per un vell pont ferroviari –de la segona meitat del segle XIX- amb nombroses arcades i, després, per un altre que ho fa per sota de la carretera Nacional II. Estem ja al barri de Sant Pere, amb la capella d’aquest nom que ja coneixem pel recorregut de la 65ena xino-xano.

En suau pendent anem pujant pel passeig que voreja la Riera de Llavaneres. Tenim, tal i com ja ens ha anunciat en Joan Miquel el nostre meteoròleg particular, un molt bon dia de primavera: gens de fred, ni calor, ni vent i amb un sol radiant.



De sobte un perfum intents, com de flors de gessamí, ens envolta. Dels arbres del passeig, que tot just comencen a treure fulles, no pot ser...; dels canyissars de les ribes de la riera, tampoc...; nosaltres –dutxats, tots i totes, d’aquest matí- no fem aquesta olor...; finalment ens adonem que la fragància ve d’un entapissat de petites fors blanques que voregen el camí. La nostra experta en botànica i jardineria, la Conxita, ens ho confirma. Ja ho hem dit, un molt bon –i perfumat- dia de primavera.

L'origen del perfum...
Travessem el nucli -de d’alt- de Sant Andreu de Llavaneres: el parc i  l’urbanització de Can Rivière, la plaça que hi ha damunt la riera coberta amb la seva glorieta, l’edifici de l’ajuntament, el CAP, el barri on –ens comenta- viu en Josep Surdé (que s’ha fet un fart d’anar saludant veïns i veïnes)... fins que arribem a la gran àrea d’aparcament que hi ha sota del camí de Can Cabot d’Amunt. 

Can Rivière
Prenem una pista pel costat de la riera que al poc, fora del poble i ja dins del bosc, ens porta fins la Font de Lorita (o Llorita com hem vist que ho escriu l’Ajuntament) –nom popular de la Mare de Deu de Loreto-  on hi esmorzem. El lloc, amb taules i bancs, es un racó ombrejat amb una “rocalla” –on hi ha la font- envoltada d’alzines i grans arbres. Còmodament asseguts, al voltant d’unes taules, “anem per feina”: fotent queixalades als entrepans, prement el cul de la “bota Maria” per a que ragi i anant picant olives... Arribats al sublim moment del cafè i “les gotes”, la Montserrat ens sorprèn –un cop més-  amb uns originals postres: un plum cake de panses ben borratxes de rom... boníssim. Mireu, mireu la fotografia.



Gràcies Mª Rosa pel cafè i Montserrat pel pastis
Amb les motxilles descarregades però amb les panxes plenes, reprenem la marxa. Avui l’excursió és tranquil•la, sense gairebé cap sobtat pendent i fàcil de seguir. Travessem la riera i agafem la pista –passeig Mare de Déu de Llorita és el nom oficial- riera amunt fins que arribem al lloc anomenat Els Eucaliptus -lògicament perquè hi ha un petit bosquet amb arbres d’aquesta espècie-, un encreuament de camins on agafem el de l’esquerra que segueix en direcció a Can Cabot d’Amunt.

A partir d’aquí la riera pren el nom de riera o torrent de Montalt o, segons hem vist en un vell mapa de l’Editorial Alpina (de l’any 1972), el de Fondo de l’Abella. 

Entrem en un paisatge i espai que ens sorprèn: som al Molí d’en Cabot. Un indret, en la confluència del Torrent de Lorita amb la riera de Montalt, dominat per un ombrívol i ufanós alzinar que ens captiva. Del vell molí en prou feines hi endevinem unes parets al mig de les bardisses, però el lloc, amb nombroses alzines sureres i grans rocs, a banda i banda del camí, ens meravella. No es tracta, però, d'un alzinar totalment homogeni i monòton. Tot al contrari, degut a la presencia del torrent, les característiques del terreny, l’acció de la pròpia natura i de la inevitable empremta humana, aquest alzinar –amb algun gros roure que comença a treure les noves i verdes fulles- apareix enriquit amb d’altres arbres de ribera (oms, verns, albers, salzes...) i nombroses bardisses, falgueres, brolles i rudes. Entrelligant els troncs i branques dels arbres, plantes enfiladisses com l’heura, l’arítjol, la vidalba i el lligabosc, lluiten en frenètica carrera per trobar una mica de llum entre les atapeïdes capçanes. És un paisatge sorprenent i impenetrable, gairebé selvàtic.




Aquest lloc, el Molí d’en Cabot, havia estat també antigament molt visitat pels habitants de Llavaneres i de la resta de la comarca. Quan, cap al 1900, la masia de can Cabot de Vall va ésser comprada per la família d'artistes i pintors Masriera, es va transformar la bassa del molí en un bell llac amb una barca i un pont de fusta. Des de 1926 fins a 1935 fou el lloc escollit per a celebrar-hi l'aplec anual de la Federació d'Entitats Excursionistes de Mataró: es ballaven sardanes i es feien diversos jocs per a la mainada i els grans. Durant molts anys, aquest paratge va ser també visitat pels estiuejants i grans i joves que hi anaven a fer berenades o d'excursió, fins que, a poc a poc, va anar quedant abandonat pels seus propietaris. 
Tenim entès que aquest lloc és ara de propietat municipal, estaria be que –sense espatllar-ne la singularitat i l’encant natural, biològic i paisatgístic- se’n fes alguna actuació i manteniment que en permetés la seva preservació (consolidació de les restes del molí i la bassa –que podria ajudar al manteniment de la fauna d’aus i amfibis existent-, netejar els senders per facilitar-ne la visita, eliminar la vegetació sobrera, paràsita, agressiva o forània, difusió i sensibilització sobre els valors culturals i naturals del lloc,...) en una paraula, tot allò que ajudi a la seva preservació, coneixement, estudi i visita. Segur que tots hi sortiríem guanyant. 
Continuem pista amunt. En Josep Surdé ens comenta que aquesta era fins fa pocs mesos de terra i que ara, uns inversors russos que estan promocionant-ne una urbanització, l’han encimentat.



Passem, quan som a l’alçada de Can Cabot d’Amunt, a tocar d’una gran plantació de kiwis ( http://kiwisdelmaresme.weebly.com ). Quedem sorpresos que també a Catalunya produïm aquest fruits que associem a llocs més càlids i llunyans. A la cama no te irás sin saber una cosa más...
 
Camps de kiwis al Maresme
Al poc arribem a “la hípica”, al Centre Eqüestre de Llavaneres, on hi veiem un cavall i una amazona fent voltes en un tancat. En un dia feiner, segurament, l’activitat és mínima i els animals estan “a la fresca” dels seus respectius estables. Més amunt, dins del recinte, hi veiem les instal•lacions més exclusives d’aquest Centre: el Club, el restaurant i els espais on s’hi fan els casaments, cerimònies i d’altres esdeveniments “de categoria”. La vall queda tancada per un costat, pel vessant obac dels Onze Pins (que te l’urbanització al costat solejat) i el Turó de l’Oriola i per l’altre, pels contraforts de la Serra de Polseruc. El Montalt, amb els seus 595 m d’alçada, tanca i encapçala la vall.

Decidim el retorn fins a Sant Andreu de Llavaneres. Quan som a l’alçada del molí d’en Cabot fem la fotografia del grup de caminadors. 


Desfem el camí fins que, poc abans d’arribar a Els Eucaliptus, trobem el pont de Can Cabot d’Amunt –antic pas d’obra reconstruït l’octubre de 2010- per on travessem la riera. Continuem pel camí anomenat, també, de Can Cabot que porta, passant per sobre de la Font de Lorita, fins al poble. Això ens permet observar amb detall el material amb el qual estan formades moltes d’aquestes serres, principalment granits molt vells i antics, que al descompondre’s per l’acció de l’aigua i d’altres elements originen l’anomenat sauló tant característic del Maresme.

En Josep, que ens havia promès mostrar-nos una bonica vista del seu poble fins el mar, ens porta fins un mirador on hi ha una nova “rocalla”, una mena de capelleta-oratori, amb un enrajolat on hi podem veure una poc coneguda representació –amb mantell- de la verge de Montserrat. La vista de Sant Andreu de Llavaneres i la vall fins al mar val la pena però també agrairíem, a qui correspongui, una actuació (eliminant les nombroses pales de figues de moro, matolls i mimoses –que broten i rebroten per tot arreu-...) que ocupen l’antiga placeta-mirador i que ben aviat faran el lloc (capelleta inclosa) inaccessible.

Desfem el camí fins que retrobem la pista que ens porta a l’àrea d’aparcament per on hem passat a primera hora del matí. Ens adonem, ara, que en aquest lloc hi ha dos esser vius que mereixen la nostra atenció: dos arbres monumentals i segurament centenaris, un gran pi pinyoner i un espectacular i gros roure. Celebrem que els hagin respectat.

Riera de Llavaneres avall arribem fins al barri de Sant Pere. Com que anem be de temps i alguns dels qui avui han vingut no el coneixen, entrem al bonic i ben endreçat Parc de Sant Pere per a veure-hi els arbres, plantes, flors i els animalons: els ànecs i les tortugues d’aigua.

A 2/4 de dues arribem al restaurant Las Palmeras. El dinar d’avui és de bufet lliure amb postres, les begudes i el cafè inclosos. Com a experiència ha estat molt be. Des d’amanides, “montaditos”,  arròs, fideuà, caragols amb salsa,... forces i variats segons plats i, fins i tot, una mini-parrillada de peix amb escamarlans, navalles i una mena de “llenguado” (palaia o bruixa) que estava molt bona.




Fem la fotografia oficial de la sortida i agraint a en Josep Surdé l’organització i guiatge i a tots i totes la seva presencia i participació, ens acomiadem fins a la propera xino-xano que tenim programada per al dijous 5 de maig.



Avui, segons els equips de mesura d’en Josep Fitó, hem caminat –des que hem sortit de l’estació fins que hi hem tornat- 14 km i hem superat uns desnivells acumulats de +/- 205 m.   
Text.- Pep
Fotografies.- Josep Fitó, Enric i Pep.


DETALLS PRIMAVERALS (de la sortida)