PASSEJADA I VISITA AL CASTELL I A LA VILA DE
LA POBLA DE CLARAMUNT
Tot l’any, amb tan bona companyia, fa goig sortir d’excursió. Però, ara, amb l’esclat de la primavera, veritablement, el regal és doble.
De bon matí doncs, la majoria, en el tren dels Ferrocarrils de la Generalitat (còmodes, nets, puntuals i, una mica, nostres...) de la línia que va de Barcelona fins a Igualada i, uns pocs, -per diferents raons- en un parell de cotxes, hem fet cap fins a La Pobla de Claramunt.
Hem quedat de trobar-nos, aproximadament sobre les 10h (el tren hi ha arribat, amb puntualitat suïssa o japonesa, a les 9h 44’), al pàrquing de vehicles que hi ha al començament de la pista que puja al castell.
Passem pel Nucli Antic del poble.- Des de l’estació baixem, travessant -per un pont, clar- el riu Anoia, fins al poble. «Mireu, aquí tenim l’hostal -l’Hotel Robert- on, al mig dia, dinarem» diem al passar-hi per davant.
Girem, a l’esquerra, pel carrer del Raval (per on hi passava el Camí Ral) fins que arribem al Safareig públic (del segle XVIII). A tocar del safareig, en una petita placeta, ens crida l’atenció un bonic arbre que, en lloc de fulles, llueix una capçana saturada de rosades flors (després, una veïna, ens dirà que és un cirerer japonès -que no fa cireres- però que és un be de Déu quan està florit...).
 |
| El vell safareig públic i, a la plaça del fons, el cirerer japonès florit |
Seguim. Una mica més enllà, trobem la plaça i la Font de les tres fonts (pensem que més aviat tindria d’anomenar-se la «Font dels tres brocs»... doncs l’aigua, segurament, prové de la mateixa deu..., comentem). Una mica "Pere punyetes" si que ho som... !!.
Comencem la pujada cap el castell.- Continuem, ara, pujant per una via graonada que, deixant les darreres cases del poble enrere, es va enfilant vers la base del turó del castell, situat dalt de l’anomenada Serra de la Guàrdia. El poble està a 264 m d’altitud i el castell a 461 m, per tant tenim un desnivell de +/- 197 metres.
Primer els graons son fets amb travesses de fusta, segurament de la vella via del tren i, desprès, amb cantoneres metàl·liques i formigó. No hem comptat el total d’escalons... però n’hi ha uns quants, molts... Ho superem.
Les escales ens porten a un creuament de pistes -una d’elles és la que puja cap el castell- i a tocar hi ha l’espai d’aparcament de vehicles. Allà ja ens hi esperen els cinc companys que han arribat «motoritzats». Les salutacions i mostres d’alegria i el «vinga, vinga, que ja hi som tots»... -com si fes molts mesos que no ens veiem..- son un bon reflex de la bona harmonia, «l’enyor» i les ganes de trobar-nos que tenim a la colla.
Ara si que ja tots i totes enfilem, costa amunt per la pista encimentada, la pujada. Aquesta estreta «carretera», d'accés al castell, la manà construir l’industrial paperer Antoni Miquel i Costas, que, el 1913, havia adquirit el castell i la muntanya que l’acull -i a qui, el 1925, Alfons XIII atorgà el títol de «Marquès de la Pobla de Claramunt»-. Aquest industrial, seguint el costum de molts «rics» de l’època, reconstruí i pretenia fer habitable el castell per a situar-hi una de les seves residències.
«Ens aturarem a esmorzar al primer racó on trobem un lloc adient» anuncia el qui deixem que porti la veu cantant... Com que tots i totes -a aquesta hora- tenim gana, ningú diu rés i tothom hi està d’acord.
Esquivem, per un estret pas de vianants, una tanca per a vehicles (al castell no es pot pujar en cotxe a no ser que, prèviament, n’hagis demanat -per a casos justificats- l’autorització). El camí de pujada, per la pista, està condicionat amb diferents llocs per a descansar -amb bancs-, miradors i àrees amb activitats lúdiques per als infants (zona de cabanes de pedra, de fòssils de cargols, panells informatius sobre la flora, petit espai per a fer grimpades,...). «La Muntanya dels Nens» anomenen a aquest itinerari lúdic-cultural. Llàstima que alguns dels rètols informatius estiguin fets malbé.
L’esmorzar.- Quan arribem, al poc d’iniciar la caminada, a un racó ombrejat amb una taula, uns bancs i una cabana de pedra seca, decidim aturar-nos per a esmorzar-hi. Fem la «paradeta», obrim un pot d’olives i nyam, nyam, ens anem cruspint -amb ganes- els entrepans que portem preparats. Algun trago de vi o d’aigua, entre les converses i rialles, ens ajuden a fer-los baixar...
Continuem pujant.- Una mica més satisfets i feliços, continuem la pujada. La pista va fent ziga-zagues muntanya amunt. Cada cop -el pendent és fort- la visió que, sobre la vall i les muntanyes veïnes, tenim és més gran -senyal que anem guanyant alçada-...; instintivament mirem amunt, on hi ha el castell, sovint amagat pel bosc o la mateixa muntanya, però de tant en tant la seva silueta i el perfil de les muralles es deixen veure... "Uff, és allà dalt de tot, encara molt amunt..." diem.
 |
| Una pausa per agafar aire... |
Xino-xano, una passa darrera l’altra, però, anem pujant. Aturant-nos, aquí i allà, amb qualsevol excusa: A l’ombra d’uns pins...; per a veure una bona vista...; amb la «justificació» d’esperar als companys...; per a xerrar amb un solitari vianant que està tranquil·lament assegut -i amb poques ganes de parlar- al banc d’un revol...; per agafar, amb una forta inspiració, aire i recuperar el ritme de la respiració...; per a fer unes fotografies... Qualsevol excusa és bona per aturar-se, recuperar l'alè, l’esma, el ritme i la força per a continuar pujant...
Finalment, al sortir d’un revol, sentim el crit dels mes canyers que van davant: «Ànims que ja hi som... aquí tenim el cotxe del guia i la muralla del castell.... s’ha acabat la pujada... Ja hem arribat !!»
Ja som dalt del castell.- Resseguim la muralla exterior, aixecada abans de l’any 1000, que consta de set bestorres defensives, cinc de semicirculars i dues de quadrades -algunes d’elles amb obra d’opus espicatum, amb les pedres col·locades en forma d’espiga-; fins a trobar una porta. Està oberta -segurament el guia ja ens està esperant (els qui estaven al pàrquing, fa una estona, ja l'han vist passar...) o hi ha alguna altra visita-.
 |
| La porta del recinte jussà |
Entrem, el primer que veiem és un gran descampat -l’anomenat pati exterior- amb una mena de piscina o bassa -una de les cisternes de les tres o quatre que tenia el castell- al mig i un impluvi arrambat a la muralla de llevant que, aprofitant el desnivell del sol, devia recollir les aigües que s’hi escorrien. Passem a tocar d’uns absis romànics, dos de gairebé sencers i un de molt malmès, que després sabrem que corresponen a la l'església de Santa Maria.
 |
| El pati exterior o del recinte jussà. Mig tapada per l'arbre de l'esquerra hi ha la Bassa i, al fons -darrera d'aquest mateix arbre- tocant a la muralla, l'impluvi. |
Anem resseguint aquestes restes fins que arribem a l’anomenada plaça del castell (que havia estat el vell cementiri parroquial), per on s’accedia a l'església i al castell. En un racó d’aquesta plaça hi havia, així mateix, el forn per a coure el pa.
 |
| La plaça del castell, davant les restes de l'esglèsia de Santa Maria i, a la dreta, la capella de Santa Margarida. La foto està feta des del terrat. |
La visita guiada.- Allà, a la porta del castell, ja ens hi està esperant en Aleix, el guia. Ens fa passar a un primer recinte de recepció i serveis, amb un gran arc escarser, que comunica la plaça del castell amb el pati interior i d’altres dependències del recinte sobirà. A més d’informació turística sobre el castell i l’«oficineta» del guia, en una vitrina hi ha una interessant col·lecció de cargols-fòssil trobats per aquests indrets.
Després de les salutacions i de pagar la visita (3 euros per cap, la tarifa per a jubilats), ens recomana passar a la sala petita (desprès sabrem que aquest recinte, amb una única obertura al sostre -a part de l’actual porta d'accés oberta posteriorment-, s’havia transformat, l’any 1915, en una cisterna i es que l’aigua en un lloc com aquest, al capdamunt d’un turó i amb un important nombre de residents- entre persones i animals- era i és un be imprescindible). Allà, asseguts, ens passen un vídeo on s’explica la historia del castell (que l’any 978 ja existia) i els seus principals propietaris o senyors (els Claramunt, els Cardona, i, finalment, els Medinaceli, el poderós llinatge castellà); així com algunes de les vicissituds bèl·liques per les quals passà la fortalesa (la Guerra Civil catalana de finals del segle XV; la lluita contra Felip V que ocupà i va malmetre el castell i que, finalment -el 1717- manà enderrocar-lo parcialment; el pas de les tropes napoleòniques -1808-1811- que en causà víctimes i pèrdues materials; les guerres carlines, en canvi, hi provocaren poques incidències tot i que s’hi van refer les fortificacions). El 1974 el castell de Claramunt va passar a ser propietat de l'Estat espanyol, que el 1981 el va transferir a la Generalitat de Catalunya. A finals de 1996, l'administració autonòmica signà un conveni amb l'Ajuntament de La Pobla de Claramunt pel qual aquest es fa càrrec de la gestió de la fortificació.
 |
| Ja som al pati interior, a la dreta, la porta d'accès a la Sala Gran amb dues de les seves quatre finestres. Al fons, el gran arc escarser que dona pas al recinte o sala de Recepció |
 |
| El pati interior o d'armes. La foto està feta des del terrat. La porteta del fons, d'accès al baixos d' una de les torres quadrades, correspon a l'antga presó d'homes. |
 |
| La torre quadrada nord. Per la porta de sota l'escala s'accedeix a la presó d'homes. Al pis de sobre (la torre era més alta) hi havia el graner -possiblement per a dificultar l'accès als rosegadors. |
El governador del castell, a les ordres del senyor, administrava justícia. Al castell, doncs, hi havia -fins al segle XVIII- també les presons; es diu que la de les dones era als baixos de la torre poligonal (d’onze cares i amb parets d’uns 2,5 m de gruix) o de l’Homenatge -actualment de 17 m d’alçada, tot i que, diuen, hauria pogut arribar als 25 m d’alt- i la dels homes, als baixos de la torre quadrada nord -d’uns 9 m d'alçada- que dóna al pati interior. Aquesta torre es considera la part més antiga del castell, pel tipus de pedra amb que està construïda; les parets fan més dos metres de gruix.
En aquestes presons, els presos no hi solien estar, pel general, més de dos mesos. En unes condicions que us podeu imaginar... Un cop jutjats, en funció de la sentència, eren penjats; mutilats -tallant-los una mà, una o les dues orelles, la llengua, buidant-los un ull o, fins i tot, castrats-; assotats,... aquests darrers càstigs -per tal de que fossin exemplars, es feien en un lloc públic o molt concorregut-; desterrats o exiliats, condemnats a galeres o a qualsevol altra pena. Els sentenciats a mort, eren penjats a la part baixa de la muntanya en un lloc de pas que, encara avui, es coneix amb el nom de les Forques. Des del 1575 al 1628, el castell va ser la seu del Tribunal de Justicia de la baronia de la Conca d'Òdena. En aquest període, es va condemnar a 18 persones a la forca, 13 a galeres, 2 exiliats, 10 assotats i diverses penes de prolongació de la presó...
 |
| La presó dels homes. Ep !! que hi heu posat, també, a una dona...!!! |
 |
| La torre Mestra o de l'Homenatge, d'11 cares. |
 |
| La presó de les dones, a l'interior de la torre poligonal |
 |
| Exterior i porta d'accès, al capdamunt de l'escala metàl·lica, de l'espai que -possiblement- ocupà la presó de les dones. La foto es feta des del terrat. |
 |
| Part de la guàrdia del castell: De ponent no ve ningú...!! |
 |
| El panorama que es veu des del castell és impressionant: al fons a l'esquerra la ciutat d'Igualada |
El primer material emprat en la construcció del castell va ser la pedra calcària de la mateixa muntanya, de mides i formes irregulars, collada amb morter. En les reconstruccions del segle XV -després de les destrosses que ocasionà la Guerra Civil Catalana- es va utilitzar el travertí o pedra tosca que es troba al peu de la muntanya del castell i en d’altres llocs propers. Les pedres, en aquest període, eren treballades i caironades manualment per picapedrers. En algunes de les parets, segons ens fa veure el guia, encara hi podem veure la marca personal -cobraven per la feina feta- de cadascun d’ells -fins aquest moment se’n han arribat a identificar unes 25 de diferents-.
 |
| El guia ens mostra els "senyals de picapedrer". Al fons els forats, al mur, de les antigues bigues |
Pugem, per una moderna escala metàl·lica, al terrat. Tot indica que el recinte sobirà del castell tenia dues plantes i que en aquest segon pis, on ara hi ha el terrat, hi havien les estances del senyor així com diverses cambres, una cuina, un gran menjador, sala per a reunions i convidats entre altres. Ens passegem pel terrat, contemplant el gran panorama que ens envolta, les valls que tenim als nostres peus, el riu, camps, boscos i muntanyes més properes, trient el cap per darrera d’un serrat, Montserrat i fins i tot, lluny, alguns dels cims del Pirineu.
 |
| Visió de Montserrat, des del castell: En destaquem les zones d'Agulles i Els frares encantats. Al mig, destaca l'agulla de El Lloro, a la dreta el cim de El Bisbe i,a l' esquerra del tot, es veu la pared nord de la Vent-Sur-i-Vent (apunt d'en Josep F.). |
 |
| Visió -fins i tot- del Pirineu, des del terrat del castell. Creiem que els cims son la Tossa d'Alp i el Puigllançada (també ens ho ha xivat en Josep F.). |
 |
| El terrat. Al fons la torre Mestra, de l'Homenatge o poligonal. |
 |
| En Pep al "racó de pensar"... "A qui votaré a les properes eleccions... ?" |
 |
| La natura i la primavera, sempre intenten sobreviure... fins i tot enmig de les runes. |
 |
| Les restes de l'esglèsia de Santa Maria i la capella de Santa Margarida |
 |
| Imatge de la Mare de Déu de la Llet que es venerava a l'esglesia de Santa Maria del castell |
 |
| Dins del que era la nau de Santa Maria. Al terra es poden endevinar els basaments del pilars centrals |
 |
| Dibuix que representa el castell de Claramunt a finals del segle XIII |
Al costat d’aquesta gran església -entre els seus murs i la muralla- es bastí, l’any 1303, la petita esglesiola de Santa Margarida. Es tracta d’una capella, d’una sola nau, d’estil gòtic però encara amb forces detalls de regust romànic. Al seu interior s’hi conserva un singular retaule dedicat a la vida i martiri de Santa Margarida, fet l’any 1954 per l’artista -pintor i retaulista- Jordi Alumà.
Amb la visita a aquesta capella, en Aleix el nostre guia i actual «senyor» del castell, dona per acabada la visita. Agraïm la seva acollida i explicacions i, desfent el recorregut de fa una estona, sortim -una mica més savis- del castell.
 |
| Les defenses del castell s'anaren adaptant als nous temps i armes. Les espitlleres per a arcs, fletxes i ballestes es transformaren, a mitjans del segle XV, en punts de tir -com el de la foto- per als mosquets, arcabusos i escopetes de pedrenal. |
Ens fem la fotografia del grup, davant del recinte sobirà (en dues versions per si algú surt tapat o amb els ull tancats :
Avall que, ara, fa baixada.- Per pujar, més o menys, hi hem estat uns 45’, la baixada, però, la fem en uns 20’. Això ja és una altra cosa, hem d’anar «frenant» i, clar, els muscles de les cuixes -ai, els anys... !!- se’n ressenten.
Arribem al pàrquing i a les escales. Recomanem a alguns dels qui han vingut amb els cotxes a que ens acompanyin per a veure alguns dels racons que hem vist al pujar, especialment el cirerer japonès florit i algunes de les figures que, repartides pel poble, hi te l’escultor local Manel Vidal i Torrents.
Un petit museu d’escultures al carrer.- Al voltant de Ca la Teia, al carrer del Campanar Vell, hi trobem un bon grapat d’escultures, de mida natural, fetes de bronze:
Davant mateix de la porta d’aquesta bonica casa hi ha «La noia del fanal»; una mica més enllà, en una font, «El nen a la font» i, ben a prop, dalt d’una balconada d’una casa que fa xamfrà, «La noia mirant pel balcó».
 |
| "La noia del fanal" |
 |
| "El nen de la font" |
 |
| "La noia mirant pel balcó" I |
 |
| "Noia mirant pel balcó" II |
 |
| "Noia mirant pel balcó" III |
 |
| "L'esclava" |
A l’Avinguda Catalunya, prop de l’Ajuntament i de l’oficina de «la Caixa» -com ens ha indicat un amable veí- hi trobem «Generacions» o «L’avi i l’infant» on una nena mira, amb tendresa i admiració, a un avi.
 |
| "Generacions" |
 |
| Quines mirades més tendres... !! |
Queden gratament impressionats per l’habilitat i sensibilitat d’aquest escultor i d’aquest poble, tant «endreçat» com li agrada de dir a en Josep Maria.
Son prop de les dues, fa calor, i tenim ganes d’anar al lloc on dinarem i prendre-hi les tradicionals cerveses.
 |
| La ruta d'avui, segons l'equip de mesura d'en Joan P.: Quasi 4 km i +/- 180 m de desnivell. |
El dinar.- Entrem a l’Hotel Robert, un hostal de gestió i tracte familiar, fundat l’any 1935. Ens donem a conèixer a la noia que hi ha a la recepció. «Si, passeu, passeu al menjador que hi ha al fons, allà ja hi teniu la taula parada... Ara vindrà el noi que us atendrà al llarg de tot el dinar... demaneu-li a ell les cerveses... » Així ho fem tot travessant una gran sala on ja hi ha nombrosos comença'ls dinant. És un menjador, que sembla el d’un balneari, amb decorades rajoles al terra, làmpades clàssiques al sostre i les taules, amb les blanques tovalles i tovallons de cotó, perfectament parades.
El nostre menjador, és un espai -un annexe- que sembla més nou, una mena d’ampliació, més moderna, de l'edifici clàssic. La llarga taula, també molt ben parada, fa goig.
Els qui han arribat primer ja han demanat les seves cerveses que, ara mentre entrem la resta, el noi que ens atent ja està servint. En demanem més que diligent, el noi, ens va portant tot seguit.
A la taula ja hi tenim unes ampolles d’aigua fresca. Ens porta el pa i ens demana si voldrem vi. «Si, unes ampolles de vi de la casa, blanc i negre, si us plau», contestem. Va portant els primers plats, que be va això -per a ells i per a nosaltres- de tenir prèviament els plats del menú encarregats: Amanides, macarrons amb salsa d'espàrrecs i pollastre, crema de carbassó, mongeta i patata al vapor,... Després vindran els segons: Conill a l’allet, ossobucco amb suc, peix del dia -llucet- al forn i paella mixta... Tot -si hem de ser francs, menys la paella (que era un pel resseca)- estava molt bo.
Als postres: Mel i mató de Cal Vicens (impressionant !!), tiramisú i fruita del temps,... en Joan Blanc, que ens anuncia que es jubila definitivament, ens convida a cava. Brindem i li desitgem que gaudeixi -amb la Margarita i resta de la família- d’una merescuda i ben guanya -als 75 anys- jubilació. I amb Salut !!, molta Salut, Joan !!.
 |
| Mató de Cal Vicens de Santa Margarida de Montbui (Anoia). |
Amb els cafès, tallats i «carajillos», sortegem l’ampolla de bon vi de la Terra Alta, commemorativa de la 129ena sortida. Una vegada més li toca a la Conxita, que gentilment la regala a en Joan com un simbòlic «regal» de la colla per la seva jubilació. Un aplaudiment espontani i general, d’un costat i l'altra de la taula, agraeix i es suma al detall. Felicitats als dos !!!.
 |
| Moltes felicitats, Joan, i una molt bona i merescuda jubilació !!! |
Propera sortida.- A mig cafè, en Enric Cots demana la paraula per anunciar-nos que ja te mig embastada la propera sortida, la que farà el número 130, del dijous 2 de maig. És una excursió pel Moianès, concretament Una caminada per la Vall de Marfà i el Molí de Brotons, amb el dinar i, qui ho desitgi, una visita al encisador monestir de Santa Maria del poble de L’Estany. Reserveu-vos el dia. Tot i que ja ho anunciarem oportunament.
 |
| L'Enric explicant-nos la propera sortida al Moianès |
Comiat.- Passem comptes, paguem i ens despedim del noi que ens ha servit agrint-li l’acolliment i la bona feina.
Tot emparaulant-nos, com a mínim, per a la propera sortida ens acomiadem desitjant-nos una molt feliç Diada de Sant Jordi, patró de Catalunya i de l’escoltisme: Dia d'amor, roses i llibres !!
Fins la propera.
Una abraçada a tots/totes.
Text.- Pep
Fotografies: Joan P., Joan B., Jaume, Josep F., Conxita, Enric C. Joan Miquel i Pep.
Ruta Wikiloc.- Joan P
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/les-tres-fonts-i-castell-de-claramunt-des-de-la-pobla-de-claramunt-166081764?utm_medium=app&utm_campaign=share&utm_source=1996039
