Crònica de un comiat festiu

La Tossa Plana el dia onze

Primer assalt al cim

El passat dia 9, en dijous com si fos una Xino Xano, ens vàrem reunir la colla per portar les cendres de l’Enric a la Tossa Plana, tal com era el seu desig. En la preparació de la sortida que va ser propiciada per la família i recolzada per en Joan Blanc, el que més era temut era el sol que podia fer a l’agost un cop sortits de l’aixopluc inicial dels boscos del refugi del Pradell.

El motiu de fer-ho en aquesta data és que aquest 9 d’agost hagués estat el setanta aniversari de l’Enric. Hi havia la dificultat de la més que probable calor, però d’altra banda hi havia la facilitat de poder aplegar la família per les vacances.

Així les coses, es va decidir de sortir «ben d’hora, ben d’hora» per evitar tant com fos possible el risc de insolació o del temut «cop de calor», de manera que el punt de trobada es va establir a la Plaça de Sant Pere de Lles de Cerdanya a dos quarts de set. Pràcticament a l’hora, ens vàrem aplegar les filles de l’Enric, la Txell i la Núria; els seus respectius marits, l'Oscar i l’Antonio i els nets, en Max, l’Oriol i la Laia, a més de una  representació de la colla.

La Carme no es va sentir prou forta per fer l’ascensió i va preferir quedar de guàrdia de la neta petita Júlia, (tal com correspon a les obligacions dels avis). Per part del Clan del Ós Gris els que vàrem iniciar l’expedició vàrem ser en Joan Blanc, en Carles Bach, en Joan Puiggermanal i el que escriu, J. M.

El dia es va llevar plujós (la nit abans i la matinada va caure el cel a Lles), tal com els mapes del temps pronosticaven des de feia una setmana, i d’entrada ens va agradar força perquè allunyava el risc de la calor tot i que era segur que ens mullaríem una mica. Agafarem els cotxes i ens vàrem enfilar per la carretera de Cap de Rec, un cop allà i comprovat que no teníem possibilitat de prendre cap cafè, prenguérem la pista que porta a Pradell. 

Arribats al refugi de Pradell i aparcats els cotxes al voltant de les set del matí es va iniciar la expedició. El que ho escriu, es va situar ben aviat a la cua, no de manera volguda sinó perquè la manca de pràctica després de l’operació quirúrgica, es va fer notar a la cama esquerra.

Des d’aquestes línies demano perdó per la lentitud que involuntàriament vaig imposar als expedicionaris. El cas és que estudiat el recorregut a Wikiloc em va semblar que una distància de poc més de quatre quilòmetres i un desnivell de menys de 900 metres era perfectament assumible. El que no vaig tenir en compte és que el camí inicial pel bosc transcorre per una mena de zona de trial de pedra solta que obliga a comptar amb les cames prou llestes per posar «peus» només en els llocs adients per no fer «fiasco». I és clar, amb més voluntat que preparació, no vaig tenir més remei que ser el primer en abandonar.

Mentre pujàvem em van acompanyar la Txell i la Núria per no deixar-me sol, conscients de que jo no estava en bona forma física. I sovint es deien entre elles, «En un dia com avui, el pare no hagués volgut pujar». 

No pas pel risc de pluja, sinó més que res, per la evidència de que aviat arribaríem al sostre de núvols que al endinsar-nos ens dificultarien la visibilitat i els camins esdevindrien molt confusos.

Al arribar a la cota de 2391m i 1,4 Km de marxa (55min de la meva marxa), ja a la zona de prats, vàrem parar per fer un mos a peu dret. Reconfortats per l’esmorzar però envoltats de boira, vàrem re emprendre l’ascensió, però al poc la cama se’m va tornar tonta del tot i vaig optar per desistir. En Carles Bach, que estava en el grup capdavanter amb en Joan Blanc va voler acompanyar-me en el descens per la meva seguretat. Moltes gràcies Carles.

En camí de baixada vàrem reconstruir algunes fites que estaven malmeses i un cop abaix a Pradell els expedicionaris ens van informar que a tot just 150 m del cim van haver de girar cua per la falta total de visibilitat i pel fred que passaven els nens.

Devien ser cap a les onze que van aparèixer a Pradell i una mica capcots però segurs de haver triat la opció més assenyada, vàrem tornar tots en els cotxes cap a Lles i després cap a Prullans on te casa en Joan Blanc. No sé com qualificaria el nostre cronista oficial, que ja ens ha «posat» castell a en Llorenç, a en Josep Lluís, a en Josep Maria, a en Joan Simarro i a mi mateix en les seves cròniques, però si lo nostre era castell lo d’en Joan Blanc és sens dubte una ciutadella. 

El `pati d'armes

Per fer-nos una idea aproximada, en el pati d’armes cobert (de fet és un porxo), vàrem dinar còmodament més de trenta persones (33, crec).

Els comiats solen ser tristos per definició. Però aquí la família va voler que en comptes de patir per l’absència de l’Enric, rememoréssim els moments de gaudi que ell ens havia donat a tots. En aquest aspecte l’Antonio, marit de la Núria, ens va fer saber que era opinió de la família el convenciment que va ser l’Enric qui ens va impedir soterrar les seves cendres per tal de poder estar tots junts en el dinar. Per cert l’Antonio, Castellà de Madrid, ens ho va dir en un quasi perfecte català. T’agraïm moltíssim l’esforç, Antonio.

Com sempre en els nostres xino xanos al àpat ens vàrem aplegar molts més que a la caminada, no em feu declinar tota la llista dels assistents, perquè de ben segur m’oblidaria algú i no és la meva intenció. En comptes de la llista, podreu veure totes les cares del aplec en la tradicional foto de grup. 

Els Escobedo’s ens van convidar a tots al àpat. En acabar el dinar vàrem brindar per la transcendència de presents i absents que fa palès que hom és present mentre algú el tingui en el record.

El dissabte dia onze la família va poder fer l’ascensió i acomplir el desig del Enric, però aquesta és una altra història que no em correspon explicar a mi, perquè no hi vaig ser-hi.

Joan Miquel Cortés

El punt de vista dels que sí van fer cim

El 9 d´Agost el nostre company Enric Escobedo hages acomplert 70 anys, malauradament no va arribar amb aquesta fita i sobtadament ens va deixar el passat 19 de desembre del 2017, la seva família ens va assabentar del seu desig de que dipositéssim les seves cendres a la Tossa Plana de LLes amb vistes a la serralada del Cadi, paisatges en els que va gaudir durant molts anys, amb la seva esposa, les filles i darrerament amb els gendres i els néts.

Per tal d´acomplir amb el seu desig, la seva esposa Carme i les filles Núria i Txell ens ho van comunicar i vàrem anar planejant conjuntament per fer-ho possible, arribat l´estiu van proposar que una bona data seria el dia del seu aniversari, ja que tota la família estaria a Lles de Cerdanya.

Ja coneixeu les diferents crides del Xino Xano per tal de que poguéssim estar presents el màxim de components del Clan.

Finalment el dijous dia 9 d´agost ens vàrem posar en marxa cap a La Tossa (2.916 m.) la família Escobedo i els que bonament ens vam animar a acompanyar-los, aquell dijous la meteo no pintava gens bé estava la muntanya tapada amb una espessa boira, però teníem que intentar-ho. Ens aixecarem a les cinc del matí doncs havíem quedat al poble de Lles de Cerdanya com a punt de reunió, per agafar els cotxes i anar per la pista que surt de Cap de Rec fins el refugi de Pollineres a on deixaríem els vehicles i començaríem a caminar, eren les set del matí i amb una bona fresqueta començàvem l´ascensió. El primer tram es va fer pesat per el camí molt empedrat i forta pujada, però xino xano vam arribar al Pla de Les Someres a on ens vàrem reagrupar i va ser l´hora de reposar forces amb l´esmorzar, la boira anava baixant i tot just reprendre la marxa ja ens va envolcallar del tot, es feia difícil seguir el camí marcat i anar trobant les fites que l´indicaven, tot i la dificultat anàvem seguint amunt i ja en l’últim tram, calculem que estàvem a uns 2.700 metres d´alçada, va començar un fort vent amb pluja intensa i aparell elèctric (llamps i trons), la prudència, el respecte a la muntanya, i el fet de que portàvem criatures, ens va fer prendre la decisió de fer mitja volta i anar baixant, vàrem pensar també que com teníem previst dinar a casa a Prullans tota la colla, va ser l'Enric qui no s'ho volia perdre, el que ens va fer gira cua i va preferir estar amb tots nosaltres al dinar de germanor.

A la baixada el temps es va anar normalitzant i no tinguérem cap entrebanc per arribar a la pista on teníem els cotxes, allí ens esperaven alguns dels companys, el que sens dubte ens va fer força il·lusió.

El dinar del Xino Xano amb tota la família Escobedo, inclòs l´Enric, va anar perfecte i tothom va poder compartir el fet d´estar junts amb el record del nostre amic.

Segon i reeixit assalt al cim

Les filles Núria i Txell, la resta de la família i alguns de nosaltres ja ens havíem conjurat per tornar-ho a intentar i el dissabte dia 11 es varen donar les condicions meteorològiques adients, ja havíem quedat el vespre abans i amb els mateixos horaris: Sant tornem hi. 

Els que van pujar

Aquesta vegada esmorzarem un pèl mes amunt i podíem seguir el camí i les fites sense dificultat, en tot moment veiem el cim i amb dues hores i trenta minuts vàrem coronar-lo. 

Després de signar al llibre que hi ha a La Tossa vàrem posar la senyera i escollirem el lloc a on dipositar l´urna, ho aconseguirem molt a prop del cim, tot i que pràcticament tot és rocam, va ser molt emotiu per les filles, els gendres, els nets i tots els que els acompanyàvem.

 

Havíem acomplert el desig del Enric, ja mirava el seu estimat Cadí des de una bona alçada que representen els 2.916 metres de la Tossa Plana de Lles.

A la baixada vàrem trobar forces excursionistes que feien el mateix cim, però nosaltres havíem pogut estar tots sols per fer el nostre comiat al Enric.

Prullans, 11 d´agost de 2018.

Joan Blanc

Fotografies:Núria i Txell Escobedo, Joan Blanc, Jaume Llobera i Pep Arisa.

A reveure'ns company, que el cercle re farem i fins potser serà més gran.