 |
| Foto del grup, hi falta en Pep que és el qui fa la fotografia. |
PASSEJADA MATINAL PER LA COSTA DEL BAIX MARESME
Assistents.- Fins
la tarda de dimecres 12, una bona colla de xino-xaners i xino-xaneres, s’havien
apuntat a la sortida: érem 17 els inscrits. Imprevistos de darrera hora i un
comprensible “despiste” matiner -les nostres neurones son, de natural,
dormilegues...- ha fet que un company arribés al punt de trobada de l'estació de sortida quan el
tren estava, just, a punt de marxar i tots nosaltres érem, clar, baix a l'andana. Si ha això -les desgràcies no venen mai soles...- hi afegim que,
també, s’havia oblidat el mòbil a casa, entendrem que (“auto-disgustat” i impossibilitat
de comunicar-se) hagi decidit retornar cap el seu domicili. Així és que,
finalment, hem sigut 13 els qui hem participat a la caminada: 10 hi hem anat,
des de Barcelona, en el tren i 3 -els
qui venen de “comarques”- que ja ens estaven esperant a l’estació de Montgat
Nord.
Comencem la passejada.- Tal i com
ens havia pronosticat en Joan Miquel, el dia és clar i solejat, a aquestes
hores del matí, fa una mica de fresca, però com que anem ben abrigats i no bufa
vent convida a caminar.
Per un dels passos subterranis
que comuniquen les andanes de l’estació de Montgat Nord amb la
platja, accedim al passeig marítim que, separant les vies de les platges i el mar,
uneix gairebé tots els pobles del litoral d’aquest sector del Maresme.
 |
Imatge del barri de Monsolís abans de la construcció de l'estació. Una locomotora de vapor arrossega un tren de rodalies format per cotxes de fusta. En primer terme Cal Alzina amb la seva torre. Foto: Col·lecció París. |
Deixem enrere el barri de Monsolis
de Montgat i la seva tranquil·la platja. Constatem que la tempesta "Gloria" i
les posteriors llevantades han destruït i malmès forces instal·lacions
(accessos, escales, dutxes,..) i s’han endut bona part de la sorra de les
estretes platges que hi havia. Només un seguit de roques, com un llarg espigó,
protegeix de les envestides del mar el passeig per on anem.
A l’altre costat de la via i
de la carretera N-II, hi veiem -dalt d’un petit turó- la característica silueta
de maó vist i pedra de Can Ventura; una casa que ens recorda, per les
seves terrasses, torres circulars, barbacanes i merlets coronant els seus murs,
un castell medieval. Aquesta mansió va pertànyer a la família Ventura,
propietària de la fabrica “Los Toldos”, que hi ha als seus peus a ran de
carretera, on es feien tendals i veles de vaixell. Per això, la platja que hi
ha davant, es coneguda també per la Platja dels Toldos.
 |
| Can Ventura i la fabrica "Los Toldos" |
Passem, tot seguit, per l’anomenada Platja dels gossos ja al límit entre els termes municipals de Montgat i El Masnou.
L’esmorzar.- Una
mica més endavant, en un indret on hi ha uns bancs de pedra sota d’alguns tamarius
-un arbre que suporta, fins a cert punt, la salinitat- decidim aturar-nos per a esmorzar. Muntem “la
paradeta” -repartits i separats- en dos bancs (cal tenir en compte, en el possible, les mesures covid...). En Josep Fitó ha portat un gran
pot de vidre amb olives “gordal” que porten incorporades un petit
cogombre... tota una delicatessen. En serveix un plat, ben ple, a cada
banc.... La bota, amb el vi, va fent viatges d’un grup a l’altre ajudant a fer
baixar el entrepans o els “tente en pié” dels respectius esmorzars. Rematem
l’àpat amb les habituals peces de xocolata que ha portat en Carles.
Davant nostre, dalt d’un turó a l’altre costat de la carretera Nacional II, hi veiem un fortificat mas: Can Teixidor, una masia amb construccions que van dels segles XVI-XVII al XX [1]. En un lloc ben visible del pati d’aquest mas, hi figura una dècima sobre el carril de Mataró, en rajoles de València, que el propietari hi va fer posar en motiu del centenari de la inauguració d'aquest primer ferrocarril a la península: Dia 28 de octubre de 1948. Esta casa de campaña, sita delante del mar, por su playa vió pasar al primer wagon de España. Si de Mongat la montaña un inglés agujereó todo espanyol ensalzó el genio de Barcelona, que con vapor proporciona ir volando a Mataró. L'any 1948, clar, escrit en castellà.
 |
| Can Teixidor |
 |
| En Pedro i en Carles, sempre tenen temes i "feina endarrerida" per comentar: pel·lícules, música, llibres,... |
Seguim.- Passem
per la platja i el port de El Masnou. Arribem, tot seguit, a la platja
d’Ocata [2].
Concretament en el punt on desemboca la riera de Teià hi ha el Monòlit del
Meridià Verd amb la següent inscripció: En aquest punt de Catalunya
s'acaba el meridià verd, el sender de llarg recorregut que ressegueix el
meridià de París, la distància entre Dunkerque i la platja d'Ocata, mesurada al
segle XVIII. S'utilitza per definir la unitat de longitud: el metre. [3]
 |
| Monòlit del Meridià Verd. Platja d'Ocata |
Entrem al terme municipal de Premià
de Mar. Passem per les platges de La Descàrrega -on hi ha uns
búnquers de la Guerra Civil-, la del Pla de l’Os i per La
Marina o Port de Premià.
 |
| Us imagineu trobar això desprès de naufragar en una illa que creieu deserta... |
Un cop a l’alçada de l’estació
de Rodalies de Premià, alguns dels expedicionaris decideixen donar per
acabada la caminada agafant, des d'aquest punt, el tren de tornada cap a Barcelona. En Pedro, com que ja està a pocs minuts de casa seva, també s’acomiada de
la colla. Els de Mollet, en Carles i la Rosa, bons caminadors, decideixen
desfer el camí -retornant, a peu, fins a Montgat, on hi han deixat aparcat el cotxe-. Mentre
que, els més canyers, continuen –“només son 4 kilòmetres més”, diuen- fins a
Vilassar de Mar.
Passen per la platja de
Ponent, el Port nàutic i per la mítica i enyorada L’Ona, ara
tancada, com a conseqüència de la Llei de costes i aïllada dins d'un tancat. Travessen la platja de Llevant. Tal i
com ja dèiem a la crida i ens va advertir en Josep Lluís: “... el camí
passa pel mig de la sorra, a estones ferm, a estones, senzillament, sorra. Hi
ha algunes zones protegides amb tanques, on es regenera la flora...”, per això
continuen amb dificultat, tot contemplant els nombrosos exercicis que fan els amants
del surf i el parapent jugant amb les onades i el vent.
Entren al nucli de Vilassar -l'objectiu de la caminada per als més valents- i decideixen auto-premiar-se,
abans d’agafar el tren de tornada, anant a fer l’aperitiu a Ca L’ Espinaler.
En total, segons l’equip de mesura d’en Joan
Puiggermanal, des de Montgat Nord fins a Vilassar de Mar han recorregut una
distància de 9, 9 km amb un desnivell acumulat de +/- 7 m. Segons aquest mateix
equip el temps emprat, amb les pauses i aturades incloses, ha estat de 3 h.
 |
| https: //ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/montgat-vilassar-de-mar-92668860 |
En conclusió, una molt bonica i agradable passejada que ha permès que cadascú l'hagi fet a la seva mida.
Fins la propera que tenim prevista, si res no ho esguerra, per al dijous 3 de febrer. Ja us anirem informant.
Una abraçada.
Fotografies: Josep F., Enric, Carles B. i Pep
[2] Aquest topònim ja existia abans del segle XIX, quan el Masnou es va independitzar de Teià. En els documents apareix escrit amb article com l'Ocata o l'Eucata. Hi ha diverses teories sobre l'origen del nom. Segons la tradició més estesa, el nom d'Ocata vindria de la població immigrant del municipi occità de Leucata. Segons aquesta hipòtesi, durant la Guerra dels Segadors, vaixells de Leucata estigueren durant algun temps ancorats davant la platja de Teià (actual el Masnou), en espera de rebre ordres; i, amb el Tractat dels Pirineus, quan Leucata quedà integrada a la Corona francesa, els mariners decidiren quedar-se i fundar el barri d'Ocata. Aquesta hipòtesi ha estat posteriorment refutada, ja que en els padrons d'habitants no hi ha cap habitant procedent de Leucata o de poblacions properes, i ni l'arxiu departamental de l'Aude —on pertany Leucata— ni la bibliografia específica no permeten afirmar que hi hagués un procés migratori de Leucata cap al Masnou.
[3]
Es tracta d’un monument
commemoratiu del pas del meridià de París per la platja d'Ocata. Es un monòlit
de planta quadrada fet de marbre en forma de púlpit, amb la seva part superior
esbiaixada i amb la inscripció gravada. El 26 de març de 1792, l'Assemblée
Nationale francesa, decidí fer l'amidament d'un fragment de meridià per
establir el valor precís del metre. El meridià escollit fou el de París i els
extrems del seu arc, els paral·lels de Dunkerque i de Barcelona. Jean B.
Delambre fou l'encarregat de mesurar la part septentrional i Pierre F. Méchain
la meridional. El mesurament es va fer establint una xarxa de triangles pel
mètode de triangulació geodèsica. L'expedició sortí de parís el 25 de juny de
1792 i arribà a Perpinyà el 5 de juliol. Fins l'octubre de 1793 van recórrer el
Principat fins arribar a Barcelona. Per commemorar els 200 anys d'aquest
esdeveniment es va col·locar aquesta referència i es va escollir el punt
terminal de l'arc mesurat, és a dir el punt del meridià arran de mar que es va
calcular amb la col·laboració de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICAC): en
les immediacions de la desembocadura de la riera de Teià.
