dijous, 10 de desembre de 2015

CRÒNICA DE LA 63ena SORTIDA XINO-XANO



Cal Romagosa de Torrelletes i el pla del Penedès des prop del Mas Pigot

CAMINADA DE TARDOR PER LES VINYES DE L’ALT PENEDÈS (Parc del Foix) I UN BON DINAR QUE S’HA FET ESPERAR...

Potser va ser el bon regust que ens provocà el record dels colors de tardor dels arbres de la Grevolosa o -siguem sincers- la recomanació del nostre assessor gastronòmic, en Josep Maria, d’anar a dinar a un restaurant de Santa Margarida i Els Monjos sobre el qual li havien donat bones referències... el cas és que, per aprofitar els darrers dies de tardor, hem decidit anar a veure els colors tardorencs de les vinyes de l’Alt Penedès. Una caminadeta no molt dura per agafar gana per al dinar... Llegiu, llegiu com ha anat la cosa...



Per a donar valor afegit a l’itinerari hem“guarnit” l’excursió amb alguns tocs històrico-culturals: el castell de Penyafort, velles masies, un columbari medieval,... 
Ben abrigadets fem cap, el dia assenyalat –la majoria en tren i alguns en cotxe i moto-, fins a la població de Santa Margarida i Els Monjos

Les "nenes" i el pastís de la Montserrat (1ª part...)
Son gairebé 2/4 de 10 del matí i, després d’una hora de camí en tren, comencem a tenir gana. L’estació és a tocar d’un polígon industrial: el Pla de l’Estació. Les vies –la ruta és a l’altre costat- ens obliguen a fer un tom, fins a la carretera N-340 i, per un carril per a bicicletes i caminants, anar a cercar el pont que, per sobre la xarxa ferroviària, permet anar fins el castell de Penyafort. Som prop del nucli de La Ràpita i –pensant en els cafès i els tallats- decidim anar a esmorzar sota les carpes de la terrassa d’un bar. Quan encara no hem fet el rotet, la Montserrat Tallada ens sorprèn amb un pastis de xocolata (cacau autèntic), nous i rom... tota una delícia de sabors exòtics i tropicals que, tot i estar tips, endrapem en un no rés. Prèviament hi hem encès una espelma (que no ens hem menjat...), amb el número 6, per a celebrar el 6è aniversari de les sortides xino-xano. Però el detall de la Montserrat continua... ens diu –però, per si un cas, no ens l’ensenya...- que a la motxilla porta un altre pastis igual per als companys que només podran venir a dinar... Solidaris i bons minyons com som, ens resignem i mirant de reüll el tresor que hi ha a la motxilla engolim, només, les saliveres...

El pastis de la Montserrat (2ª part)...

Com que, poc abans d’entrar al bar, un de nosaltres a trepitjat una m... de gos i sense adonar-se ha anat arrossegant el “gènere” i la ferum fins a la taula on hem esmorzat... la majoria decidim comprar uns números de “La Grossa” que el taverner te darrera el mostrador...”alea jacta est...” (la sort o el dau ha sigut llançat... que deien els romans). Si la sort ens és favorable, ja ho sentireu a dir... o no.

Quan ja portem un parell de quilometres de recorregut, fora ja del polígon i a tocar de les vinyes, tenim la primera decepció: els ceps estan completament pelats, sense cap fulla o pàmpol. Ja hem fet tard, diem amb un cert to de desengany. Travessem, per un pont, el riu Foix. Aigües avall de la població o del polígon industrial l’aigua va acompanyada –ufff- de bromera... no ens hi entretenim, doncs, cercant-hi peixos. El paisatge del riu i els arbres de ribera dels costats si, però, que fa un cert goig.

Detall del riu Foix

Fa estona que anem veien, damunt de les vinyes, la silueta del castell-convent de Penyafort; quan hi som a tocar –precisament al peu de la torre del segle XII- en Josep Mª ens en explica alguns detalls històrics: la part més antiga és la torre cilíndrica i alguns llenços dels murs que son medievals; al segle XVII el dominics –sobre els quals ens amplia algunes de les seves tècniques interrogatòriques- hi construïren un convent que subsistí fins a la desamortització de 1835. L’edifici de l’antic convent va acollir durant els últims temps de la guerra civil una presó destinada als aviadors detinguts (o abatuts) pels republicans. Els presoners que tingueren de fer estada a la presó procedien, majoritàriament, d’Itàlia i Alemanya, ja que bona part de l’aviació franquista era d’aquests dos estats. Segons la tradició en aquest castell hi va néixer, vers el 1185, Sant Ramon de Penyafort, un dels grans especialistes en dret canònic de l’Edat Mitjana i l’impulsor de la teologia escolàstica. Se’l considera l’introductor de l’ Inquisició a la Corona d’Aragó, va ser general de l’ordre dels dominics i confessor de reis (Jaume I) i papes (Gregori IX). Els juristes i advocats –catòlics- catalans el tenen com el seu patró.



Continuem per una pista, senyalitzada amb fites de color taronja, pel mig de camps d’oliveres i vinyes a banda i banda. Quan som a l’alçada de Cal Magí ens aturem a retratar unes vinyes que, aquí si, conserven les fulles. Ens creuem amb una persona que ha sortit a passejar amb uns gossos, ens comenta que precisament és de Cal Magí i que en aquest mas es dediquen, principalment, a l’apicultura que comercialitzen amb el nom de “Mel del Castell de Penyafort”.

Cal Vicari (observeu el detall de com, a les terres de secà,
 es canalitza l'aigua de les teulades cap a la cisterna)
La pista passa a tocar de Cal Vicari, una agrupació de dues o tres cases que formen una mena de carrer, en una d’elles –pintada de blanc- hi destaca un rellotge de sol (que, en el moment en que nosaltres hi passem, marca una mica més de les 10 -hora solar-). Al poc travessem, per damunt, el Barranc de Sant Llorenç que pocs metres més avall desemboca al riu Foix.


Cal Brugal
La ruta continua, sense gaires desnivells pel mig de camps i algun petit bosquet, amb bones panoràmiques sobre la plana del Penedès. Creuem, per un petit pont, el Torrent de Borrolleres i arribem, en un encreuament de camins, a l’alçada de Cal Brugal, una bonica, endreçada i ben situada masia a la qual ens hi acostem per a retratar-la. Prenem el trencant que s’enfila cap a l’esquerra i puja fins al Mas Bellestar.

Mas Bellestar

El Mas Bellestar (Bell-estar, Ballestà, Ballestar o Quadra Bell-estar que de totes aquestes maneres l’hem vist escrit...) actualment està molt malmès i gairebé enrunat. Hi podem veure –des de l’exterior, clar- algunes restes arquitectòniques o decoratives interessants: sobre la porta d’accés al clos tancat de la masia hi ha gravat l’any 1856, tot i que segurament la casa és molt més antiga; un rellotge de sol –un xic malmès- en una de les parets de migdia; alguna espitllera; restes dels “habitacles” o corrals on –segurament la mestressa- hi criava els conills;... En fi, una gran i ben situada masia, amb un nom encisador -“bell-estar”- que avui, malauradament, fa pena de veure.
Restes d'un rellotge de sol i una espitllera al Mas Bellestar

El colomar o la Torre de Mas Pigot
Prenem el camí que just davant de la porta del mas continua, entre vinyes, fins a una pineda. Deixem el terme municipal de Santa Margarida i Els Monjos per entrar al de Castellet i La Gornal, el camí va pujant suament fins que arribem al Mas Pigot, una arreglada casa habilitada actualment com allotjament rural. Preguntem a unes dones que han sortir del mas al sentir-nos arribar, sobre on estan situades les restes del vell colomar que hem llegit hi ha prop de la casa... però l’una, és estrangera i no ens entén i l’altra no sap de que li parlem... Prenem, seguint els senyals de l’itinerari, un corriol que passa entre una vinya (que també conserva les fulles amb els colors de la tardor) i la tanca de la casa i sorpresa: aquí, tocant a la tanca, hi tenim l’antic columbari medieval !!! (és sorprenent, o potser no, que els propietaris -potser infravalorant la seva importància arqueològica- d'aquestes restes no ho hagin ni comentat a les persones que tenen a la casa...). És digne d’admiració que construït amb un material tan “sensible” i “fràgil” com la “tapia” o “tova” (massa d’argila i sorra) hagi aguantat tants segles. De fet només en queda dret un dels angles del colomar... però Deu ni do !!. Hi fem unes quantes fotografies i, com que anem molt be de temps, en Josep Maria ens proposa continuar un tros més el recorregut.

Detall de l'interior del colomar medieval de Mas Pigot

Tenim, des d’aquest lloc, una molt bona visió sobre la plana del Penedès amb les poblacions de Santa Margarida i Els Monjos, La Ràpita i Les Masuques, als nostres peus, i l’Arboç al fons. El camí, un estret sender que voreja les vinyes, baixa per a tornar a pujar després per un ombrívol bosc de pins i alzines que a l’estiu deu fer de molt bon passar-hi. Travessem pel que devien ser antigues feixes ara “reconquistades” de nou pel bosc i, després, per uns camps d’oliveres. El corriol va guanyant alçada amb una bona panoràmica sobre el Penedès i les muntanyes que l’envolten. Al fons de la vall hi destaca Cal Romagosa de Torrelletes una gran masia -del segle XVIII- formada per diversos cossos i tancada dins un clos o baluard defensiu. L’edifici principal té planta quadrada, teulada a dues aigües i una torratxa central, ampla i de poca alçada. La casa, un conjunt molt harmoniós, està envoltada de vinyes i camps perfectament treballats. Una meravella de finca.

Cal Romagosa de Torrelletes
Alguns dels caminadors al costat d'un margalló
 la única palmera autòctona d'Europa (1)
Continuem un centenar de metres més enllà fins a coronar un serrat des d’on al lluny, al final de la plana i riu Foix enllà, hi endevinem la torre i el perfil del castell de Castellet. Decidim que aquest és un bon punt per a donar per acabada la primera part de la caminada. Girem cua, tot desfent el mateix camí per on hem vingut, fins a l’encreuament de Cal Brugal, des d’on retornarem a Santa Margarida i Els Monjos, creuant el riu Foix en nombroses ocasions, per les pistes i vinyes que hi ha entre La Ràpita i Penyafort.



Arribem al restaurant “El Racó de la Cigonya”, situat a l’altre extrem de la població just a l’hora convinguda, les 14h 30’. Entaulats a fora hi trobem alguns dels companys que han vingut només a dinar. Ens diuen que el restaurant és ple i amb gent que espera taula. En Josep Mª parlamenta amb l’hostaler i acorden que mentre ens preparen la taula anirem prenent les cerveses a la tranquil•la terrassa interior del restaurant. Prenem les cerveses que ens serveixen “a l’engròs” –com ja comença a ser habitual- en una gran gerra que equitativament anem repartint en les copes. A la primera gerra en seguirà una segona i, després, una tercera i, encara una quarta... El problema de ser una colla de 12 persones, en un local molt concorregut (de fet, això, és un bon senyal...!!!), és poder parar una taula tant gran... però finalment, gairebé a les 4 de la tarda, ens comencen a servir el dinar.
L’espera ha valgut la pena: comencem amb un obre-gana (tot i que a nosaltres i més a aquesta hora, no ens cal...) a base de sucs de fruita o de tomata; segueixen els primers plats d’entre els quals en destaquem un arròs caldos amb llagostins que ens fa dir “si, senyor !!”; desprès vindran els segons també molt complerts i bons; tot això “regat” amb un molt bon vi de la terra i, per acabar, els postres (amb l’afegit, per als qui no l’han tastat a primera hora del matí, del pastis de xocolata, nous, rom i l’espelma –que no es menja...- que ha fet la Montserrat). Amb les postres apareixen unes ampolles de cava, gentilesa d’en Zacaries i d’en Jaume que han fet anys... brindis, felicitacions, rialles... i que en puguem celebrar, plegats i amb salut, forces més !!!.

La foto de grup (quines cares de satisfacció !!!... clar, tips i ben contentets...)

Faltem pocs minuts per les 17h 30’ i el tren cap a Barcelona passa per l’estació a les 17h 47’. El proper no és fins una hora després. S’imposa l’operació “corre, corre,... que me cago...” cap a l’estació. Com que tenim places lliures en un dels cotxes, en Josep Mª s’ofereix a portar quatre passatgers; els altres tres –gairebé sense poder acomiadar-se de la resta de la colla- decidim anar-hi caminant. Be, caminant és un dir, més aviat ho hem fet amb allò que de joves anomenàvem “pas scout” és a dir: 50 m caminant ràpid i 50 m corrent... i així successivament. Arribem a l’andana “amb el cor a la boca” – i a sobre tenim de travessar les vies- quan el tren ja treu el nas a uns 200 m de l’estació. Ens ha anat d’un pel !!. 

Pitjor sort han tingut els qui aparentment –perque anaven en el cotxe- tenien d’haver arribat abans. Per una d’aquestes fatals coincidències, el carrer on teníem el cotxe aparcat –el mateix on hi ha el restaurant- ha estat tallat, per la policia local, per raó de no se quina festa o celebració pre-nadalenca... i per aquest motiu -i el conseqüent trasbals i enrenou circulatori- els “motoritzats” arriben a l’estació un parell de minuts després de que el tren hagi passat (“manda guevos”... avui, precisament, la Renfe ha estat puntual !!!). Els tocarà esperar una hora asseguts en un dels bancs de l’estació...

Ja ve el tren, ja ve el tren.... !!!
En la caminada d’avui hem fet, a peu, 20 km; 17 km en l’anada i tornada des de l’estació fins al punt on hem vist –de lluny- el castell de Castellet i els altres 3 km en els desplaçaments urbans fins al restaurant i des d’aquest lloc a l’estació.

Malgrat el retard en l’hora de dinar i l’estona d’espera que, alguns, han tingut de patir a l’estació, coincidim que la sortida a estat tot un èxit: molt bon temps, bonics paisatges, llocs interessants, un dinar excel•lent (per a tornar-hi !!), pastis i cava i, sobre tot, un agradable ambient entre bons i grans amics. Ah i avui tampoc hem parlat (gaire) de política... !!. Que més podem demanar !!.

Felicitem a en Josep Mª per l’organització (aquest cop, tot i no portat GPS, no ens hem perdut... !!!) i agrair, a tots i totes, la vostra assistència i participació.

Fins la propera, que tenim prevista per al dijous 14 de gener de l’any vinent.

Una abraçada i, si no ens veiem abans, molt BONES FESTES !!!



Text.- Pep

Fotografies.- Joan, Elena I, Enric i Pep




NOTA 1.- Un amable comunicant (Deu ni do la gent que ens llegeix…) ens ha fet adonar d’un error en el peu de foto d'aquesta imatge. El margalló (chamaerops humilis) no és l’única palmera autòctona d’Europa, comparteix aquest honor amb la palmera de Creta (phoenix theophrastii) que es pot trobar en alguns llocs d’ aquesta illa, al sud de Grècia i en algunes altres illes del Peloponès. Ja ho sabem: “a la cama no te irás sin saber una cosa más”.


    

dimecres, 9 de desembre de 2015

El Calendari de l'Any vinent

Com cada any, el mes de desembre és el dels propòsits per l'any vinent. Així cada any, els remenadors de cireres del Clan del Ós Gris ens proposem de fer un calendari d’esdeveniments per la colla.
Aquest any i per mor d’acomodar-nos a les respectives obligacions familiars de cadascú, vàrem intentar de fer una reunió del COMECLOG en el Ciberespai.
Us he de confessar que l'intent de reunió virtual va esdevenir un fracàs. Un fiasco i no pas virtual sinó real.
A la vista del èxit, ho vàrem substituir per una reunió presencial però, què us he de dir sobre la feblesa humana! La reunió va ser en una bodegueta del barri del Farró que fan un vermut molt i molt bo i...

Com que vàrem debatre sobre l'humà i el diví i se'ns va fer l'hora de tornar a casa a parar taula, doncs no va haver temps per consensuar el calendari del Clan.

Així les coses, sense haver discutit la seva idoneïtat, el que seguirem és l’esborrany de calendari que es proposava.
Cal significar-vos que aquest és el prevaldrà. Es podrà impugnar en la seva totalitat, però no es podran fer esmenes parcials.

En aquest calendari es reserva des de mitjans de juliol fins a mitjans de setembre pel període de vacances de cadascú.
Així el 22 de setembre seria el primer dijous hàbil de XX després de l’estiu. Aquest podria molt bé ser aprofitat per repetir l’experiència de la Tavallera si ens fos possible.
També són previstos dos caps de setmana llargs en data i estació del any adients per, si algun valent està disposat, organitzar una sortida. De primavera, de tardor, o ambdues si algú gosa.


PER L’ARTICLE 36* AQUÍ TENIU EL CALENDARI 2016 DEL CLAN


*Diu l'article 36: "És aquell que permet als governants (i els remenadors de cireres ho són) passar-se per les gònades totes les lleis del País, incloent l'article trenta sis."

JMC Secretari del COMECLOG