dissabte, 27 de novembre del 2021

CRÒNICA DE LA 107 SORTIDA XINO-XANO

 


FINS I TOT ENMIG DE XAFECS, HEM PASSAT UN MOLT BON DIA...


Matinada a Barcelona.- Ha estat plovent tota la nit. Quan ens hem llevat, a les sis del matí, tronava i queia aigua a raig... Tant de bo el cel es buidi i, després, deixi de ploure..., he pensat mentre prenia el cafè amb llet, unes galetes “Núria” (de Camprodon) i la pastilla de la pressió.

Al sortir de casa camí de l’estació del Metro, de la L3, on he quedat amb dos companys més, ja no plou...

Com que no agafem gaire sovint els ferrocarrils de la Generalitat que surten de la plaça d’Espanya, hem quedat d’anar junts per, entre tots, ajudar-nos a trobar (enmig del laberint de passadissos) “...amb prou temps, l’estació i el vestíbul de les maquines expenedores de bitllets dels Ferrocarrils de la Generalitat...” tal i com deia la crida a la sortida.

Seguint els rètols, hi arribem. El problema el tindrem, ara, per a treure els bitllets... Sort en tenim d’una noia que (segurament per a que la gent no “bloquegi” les màquines) hi ha posat la companyia i en un “plis, plas” ens ajuda a aconseguir els respectius bitllets -de pensionista- d’anada i tornada a Monistrol.

Amb el tren hi anirem 9 de la colla; els  4 companys que venen del Maresme i del Vallès faran cap fins a l’estació de Monistrol amb els seus cotxes i els 3 que només venen a dinar, ho faran directament al restaurant. En total, a la sortida, serem 16.

Cap a Monistrol de Montserrat.- Puntual, a les 8h 16’, surt el tren que, Llobregat amunt, ens portarà fins a Monistrol. Continua plovent, de tant en tant, amb algun  xàfec.

Tot i que hem triat un vagó on no hi hagi el rètol de “Tren del silenci”, la megafonia ens va advertint que cal moderar les converses i fer un ús permanent de les mascaretes... Per això, en aquesta ocasió -no sense esforç- parlem relativament poc i baix.

Fins passat Sant Boi, fins l’estació de Molí Nou, la línia funciona -soterrada- el Metro del Baix Llobregat, l’anomenen. Després -ja per l’exterior- passarem, entre d’altres llocs, per Pallejà, Sant Andreu de la Barca, Martorell -amb el Pont del Diable-, Abrera, Olesa i finalment, Monistrol, on nosaltres baixem. 

El tren arriba puntual, a les 9h 20’. Poc abans de que s’aturi, ja ha sonat el mòbil i hem contactat amb els qui han vingut fins a l’estació amb els cotxes. També ells hi acaben d’arribar. Plou, de fet en tot el que portem del matí, ho ha continuat fent.

Que fem ?. “Busquem un bar per esmorzar i esperar a veure si el temps millora...” diem. Deixem l’estació i, travessant el pont gòtic sobre el Llobregat, ens dirigim cap a la part més urbana del poble. En trobem un parell però son petits per encabir-hi una colla de 13, amb les seves motxilles, bastons i -avui- els paraigües. “Ho tenim fotut...” comentem. Alguns suggereixen que agafem el cremallera, que te l’origen a la mateixa estació que acabem de deixar, i pugem a Montserrat on podem passar-hi el matí, fent temps -visitant el Monestir o el Museu- fins l’hora de dinar...

Mirem el cel un cop més -potser mai l’havíem observat tant...-. Ara no plou. “Mireu, pel mig d’aquella clariana sembla que vol sortir el sol !!!...” diuen alguns. És cert. “Hem vingut a caminar, no ? doncs caminem... “ diu, animant al personal, un del més “canyers”. “Doncs a caminar, si, ara no plou...” respon la colla, davant l’evidència, amb una certa resignació.

Tornem, doncs, a travessar el pont gòtic fins l’altra costat del riu, a tocar de l’estació, que és on comença la ruta que teníem prevista.

La caminada.- Prenem el “camí de l’Era” en direcció a la urbanització de La Batanera.



Un cop allà, continuem pel “carrer-camí de Sant Antolí” fins al final d’aquest. Seguim per un corriol que surt a l’esquerra i passa per una zona d’antics marges o feixes, avui abandonades.  Veiem el Llobregat, amb les aigües marronoses a causa de les pluges, transcórrer pel fons de la vall.


Ens anem enfilant, en suau pendent, en direcció a les runes de l’ermita de Sant Antolí (del segle XIV). Arribem a un punt on un camí, força fressat que s’enfila cap a la carena, ens motiva a agafar-lo. Torna a plovisquejar. Desistim d’anar a Sant Antolí, on no ens hi podrem aixoplugar per a esmorzar-hi -com teníem previst- doncs, l’ermita, només te les quatre parets i està sense teulada. Continuem pujant fins a dalt del serrat. Allà sabem que hi trobarem l’antic Hostal de la Creu  i, un cop allà -si continua plovent-, podrem baixar -pel dret- cap a Monistrol seguint el vell camí dels romeus.



El "Carai Armat" en llenguatge "fi": "Cavall Bernat".
A baix, a l'esquerra, s'hi pot veure el cremallera

A la dreta de la foto, sota de l'antena, la paret de Sant Jeroni

Arribem a les runes de l’Hostal acompanyats d’un nou xàfec, sort dels paraigües i que no fa gens de vent.... La visió que els pelegrins devien tenir del massís de Montserrat, un cop arribats a aquest hostal provinents -desprès de mesos- des de qui sap on, devia ser impressionant. Davant tenien la santa muntanya on es dirigien, l’objectiu del seu viatge. Només el riu, que passarien pel Pont Gòtic -anomenat també “dels pelegrins”-, els separava del Monestir... Els quedava encara, però, la darrera pujada.




L’hostal és un edifici d’origen medieval. Construït, per voluntat del rei Pere el Cerimoniós al costat del Camí Romeu, que desprès de passar per Terrassa anava cap a Montserrat. Era un edifici de planta rectangular, de planta baixa i pis. S’anomenava Hostal de la Creu per una Creu de Terme que hi havia en aquest lloc i creuament de camins. Avui de tot allò en queda poca cosa. Hi podem, però, apreciar algunes ruïnes: Voltes del sostre de la planta baixa, part de l'escala que portava al primer pis, restes d’algunes obertures com la porta i algunes finestres i de l'enllosat de la planta baixa. Prop de l’hostal hi ha una font i una bassa excavada a la roca, de 7 x 4 m, per a abeurar animals (en podeu veure algunes fotografies fetes en la nostra anterior visita a aquest lloc en el decurs de la Xino-Xano nº 48, el maig de 2014 [1] ). En aquesta sortida, tot i intentar-ho, hem desistit de buscar la font i l’abeurador a causa de la pluja i les bardisses del lloc on recordàvem estaven.


"Potser si que tindria de mirar això de les goteres...", diu l'hostaler.

Com que el ruixat s’incrementa, decidim aixoplugar-nos i esmorzar sota les voltes de l’hostal que encara queden dempeus. Muntem una improvisada “paradeta”, sota les velles arcades, amb les olives, la bota amb vi, les rajoles de xocolata i els entrepans o peces de fruita que cadascú ha dut per esmorzar. Avui, com que en Jaume i la Mª Rosa no han pogut venir, no tenim cafè... I això que amb aquest dia, ens hagués reconfortat el cos i l’anima... !!!. Sobreviurem...






Les voltes sota les quals hi hem esmorzat.

Cal reconèixer que, avui, l’hostal ens ha ofert -en la mesura del que li queda- el seu acolliment i protecció. Quina llàstima que, malauradament, d’aquí a uns anys d’aquest hostal ja no en quedarà gairebé res... ni les malmeses voltes que, avui, ens han emparat. El que donarien, en alguns països, per tenir aquest històric edifici i privilegiat mirador. Ben segur que el restaurarien i conservarien, ubicant-hi un renovat hostal o hotelet rural...

Continua plovent, però no fa vent ni fred. Agafem, ja de retorn cap a Monistrol, el vell i antic camí dels romeus. Diuen que te l’origen en una calçada romana i que,  està documentat que el rei Pere el Cerimoniós l’any 1342, el va fer millorar i condicionar. Avui, la pluja l’ha transformat en un torrent i en prou feines es distingeixen els trams enllosats i graonats que recordem de quan hi vàrem passar fa més de set anys. Anem baixant, doncs, pel mig de l’aigua i les pedres procurant no ensopegar, ni relliscar.



Diferent imatges de la baixada pel Camí Romeu

Totes les senyals porten cap el mateix lloc...

Ja gairebé a baix, passem a tocar de la masia de La Coma -que actualment acull un centre de desintoxicació- des d’on podem contemplar la vila de Monistrol  enfilant-se, aprofitant els espais relativament planers, fins les roques i parets de la muntanya.

Una mica més avall arribem al barri que, els del nucli principal de Monistrol, anomenen de “l’altra banda” (del riu). Travessem, un cop més, el Pont Gòtic, passem a tocar de l’arbre d’en Gibert -un monumental plataner de 33 m d’alçada, un perímetre del tronc a la seva base de 8, 22 m i més de 160 anys-  i pel carrer del Pont, la plaça del Bo-bo i el carrer de Sant Joan arribem a la plaça de la Font Gran on hi ha el restaurant Ca la Rosa, on dinarem. Hem recorregut, en total, 5 km i superat un desnivell acumulat de +/- 132 m.

Carrer de Sant Joan

Carrer de Sant Joan, detall



El dinar.- Al restaurant ja ens hi espera en Josep Surdè i acaben d’arribar en Llorenç i la Isabel. La presencia d’aquests darrers -la d’en Surdé també, però ja ens entenem...- ens produeix una especial emoció i ens omple d’alegria, doncs en Llorenç, acaba de passar -i n’ha sortit molt be- un llarg i delicat procés postoperatori. L’endemà de la sortida ens ho explica ell mateix en un breu i emotiu missatge al xat del Clan: “Amics, jo també he tingut un dia fantàstic. Tant per veure-us i normalitzar una mica (bastant) la vida, com per apreciar l’estimació i l’amistat que “circula” en l’aire que ens envolta... Si la felicitat, en general, es la suma de moments joiosos... jo, ahir, en vaig omplir un sac “. Tots, amic Llorenç, tots, van marxar ben contents, satisfets i amb els sacs ben plens de felicitat per haver pogut compartir, plegats, una llarga estona de converses i companyonia. És evident que ho anirem repetint.


El bon company i amic Llorenç que ha participat,
fent-nos molt contents, en la sortida. 

Sorprenentment, ha deixat de ploure i fins i tot surt el sol. Els de Ca la Rosa, aprofiten per a posar taules a la terrassa que tenen davant. Avui, a la plaça de la Font Gran, hi ha mercat i nosaltres -i algun altre client habitual- els hi hem demanat de fer-hi, mentre arriba l’hora de dinar, unes cerveses. Ens hi estem, en animades converses i prenent l’agradable sol de tardor, fins poc abans de les dues. 



No ens oblidem de fer la foto del grup, en aquesta ocasió davant la Font Gran que recull una bona part de l’aigua que baixa de la muntanya i que avui raja, de forma abundant, pels seus 4 brocs.


Pugem al menjador, situat al primer pis, on ja hi tenim la taula parada. Com que ja hem triat els plats del menú que cadascú volia, el servei és ràpid i eficient. Per uns moments les converses s’aturen i tothom “va per feina” però, al poc la fressa torna a animar l’àpat.

Us en mostrem alguns dels plats:

Escudella

Espàrrecs a la brasa amb salsa romesco

Suquet de peix

Botifarra amb seques (tot i que el peu de foto, sobra)

Vedella amb bolets

Canelons de la Rosa

Amanida de figues i pernil serrà


Flam de mató

Amb el dinar, els cafès, tallats i carajillos, hem arribat, contents i satisfets, al final d’aquesta trobada. Parlem d’anar pensant en organitzar-ne una propera. El mes de desembre, per les festes del pont de la Constitució/Immaculada, del començament i les de Nadal de finals, ho tenim difícil. Però, segurament, després de  Reis el proper gener, si que podrem anar pensant i preparant una nova Sortida Xino-Xano.  

Els uns amb el cotxes i els altres amb el tren retornem, desprès d’haver passat un molt bon dia, cap als respectius domicilis.

Un cop preparada, us farem saber els detalls de la propera Xino-Xano, la que farà el número 108.

Continuem, doncs, en contacte.

Una abraçada.

 

Fotos.- Enric, Josep F. Carles B. i Pep.  



[1] https://clanosgris.blogspot.com/2014/05/cronica-de-la-48ena-sortida-xino-xano.html




1 comentari: