divendres, 7 de desembre del 2018

CRÒNICA DE LA 91ena SORTIDA XINO-XANO




PASSEJADA PEL CAMÍ DE RONDA DE LA CALA SANT FRANCESC, APERITIU A TOSSA DE MAR I CARGOLADA A CAMPLLONG


La sortida d’aquest mes de desembre hem volgut que fos -com a preludi dels àpats familiars i festius que ens esperen- una trobada amb un marcat caràcter lúdic, popular i gastronòmic: una cargolada. El cargols, és un d’aquells plats que ho agraden o, gairebé, repugnen. El cas és, però, que a una gran majoria dels de la colla, entusiasmen i complauen. És una menja entretinguda, per a fer -sense presses- entre amics i així, entre cargol i cargol, tot xarrupant les closques i xopant el pa a la salsa, anar petant la xerrada.

L’objectiu principal el teníem, doncs, ben clar. El lloc on menjar-los, també: el poble de Campllong, amb un parell o tres de restaurants on els fan força bons. Ara només ens calia “guarnir” la sortida per tal de donar-li forma d’excursió, de caminada esportivo-cultural, amb els trets característics de les nostres sortides: esmorzar, caminada i natura o cultura.

Anirem a la costa que a la tardor-hivern, si fa un bon dia, ofereix un paisatge ben agradable. Venint de Barcelona un bon lloc és l’inici de la Costa Brava, la Cala Sant Francesc de Blanes, on al camí de ronda, que a un i altre costat de la platja hi arrenca, hi podrem estirar les cames... Feta la curta passejada, anirem a fent les cerveses i una curta visita a la pintoresca vil·la de Tossa de Mar. I d’allà a dinar.

Cala Sant Francesc, amb la platja i la urbanització. 

L’aproximació.- Hem sortit dels diferents i ja habituals punts d’origen (Barcelona, el Maresme i el Vallès Oriental) amb el temps suficient per arribar tots ben puntuals, a les 9h 15’, al pàrquing de la Cala Sant Francesc. En aquesta època dona gust: un aparcament, a l’estiu, ple i de pagament, ara, el trobem completament buit i gratuït. El dia, de bon matí, amb alguns núvols alts matiners, s’ha anat transformant en clar i solejat. Després de les salutacions, baixem cap a la solitària i tranquil·la platja.

Platja i cala Sant Francesc

L’esmorzar.- Asseguts, en un banc i un pedrís a tocar de la platja, ens disposem a esmorzar. Alguns, diuen, ja ho han fet -de bon matí- a casa... d’altres, també, hem fet un “piscolabis” però repetim... Entrepans, olives, la bota de vi, les tassetes, el cafè i les “gotes”... no hi falta res.


S’està be, drets o asseguts, xerrant i prenent el sol al lloc on hem esmorzat o passejant per la platja tot contemplant el suau anar i venir de les onades.


En Josep Mª, que coordina la sortida i els horaris, ens fa un “toc” -desfent l’encant i als “encantats”- per a que comencem la passejada: “Au, nois i noies, que hem vingut a caminar...!!!”


La passejada.- Comencem la passejada, quan passen una mica de les 10h del matí, pel tros de camí de ronda que marxa, relativament planer, en direcció nord-est, cap a Lloret. Des de l’any 2007, a causa de diverses esllavissades i desperfectes en els marges, aquest tram del camí estava tancat, amb una reixa, al primer “túnel” que trobem només sortir de la cala. El març de l’any passat es reobriren els dos petits trossos del camí de ronda que, per un i altre costat de la cala, recorrerem avui.


El que marxa des de l’esquerra de la cala (mirant des de terra) és relativament curt, uns 350 m, però amb unes molt bones vistes sobre la mateixa cala Sant Francesc i els primers rocs i penya-segats de la Costa Brava.



Arribem, al cap d’uns 15’ de tranquil·la passejada, a una nova reixa-porta que barra el pas. En Josep Mª ens fa veure, damunt d’un espigó rocós, una pedra que, des d’on som, sembla ben bé la figura del “Caganer”. Tot un símbol de les properes festes.

"El Caganer"

Ens crida també l’atenció les magnífiques torres que, enfilades dalt dels cingles, tenen costosos miradors artificials sobre la costa i camins privats per baixar a la platja.




Retornats a la cala, la travessem per enfilar-nos per l’altre tros de camí de ronda que, cap el sud, surt en direcció a Blanes.


És un recorregut amb rampes i graons, però de bon fer. A mesura que anem guanyant alçada el panorama sobre la cala, la urbanització -amb forces pins i jardins- que l’envolta i la línia de la costa Brava, va sent més bonic i atractiu. Al fons, seguint la costa, distingim -difosos- els edificis més alts de Lloret de Mar.





Aquesta branca del camí de ronda, mor -de moment- desprès de recorreguts, encara no un quilòmetre, a l’anomenat Mirador de la Roca d’es Viver.

La Roca d'es Viver amb el "tall" per on hi entra un braç de mar

Hi coincidim amb un grup de joves amb una guia, parant l’orella, sentim que la noia els explica que aquest braç de mar que, com un carrer, deixa en un dels seus costats la terra ferma i en l’altre, com una illa, la gran Roca (amb algun pi al capdamunt); era -antigament- una mena de viver. “... El mar, amb les seves corrents, feia entrar els peixos dins d’aquest llarg braç, que els vilatans havien tancat per un dels seus extrems. D’aquesta manera, els peixos hi quedaven atrapats -per l’acció de l’home, per un costat, i per la força del mar, per l’altra, ... Així, els pescadors, aconseguien sempre peix fresc sense tenir d’arriscar-se a sortir a la mar a pescar-lo” va concloure.

Vista parcial del braç de mar de la Roca d'es Viver

Restes d'obra de la construcció que tancava, per un dels
seus extrems, el braç de mar de la Roca d'es Viver

Nosaltres, sobre aquesta roca, hem trobat també una vella història que complementa la que va explicar la noia. Diuen que va ser el mateix Neptú -el mitològic deu dels mars- qui va aconseguir, amb una forta i terrible destralada, separar l’illot de la terra ferma, i tot per construir un viver -aquí la llegenda coincideix amb la història- per a criar-hi la seva menja favorita: llagostes.

Tot podria ser... i, si no és així, no em negareu que l'explicació tradicional no és ben bonica.



Retornem a la cala i a l’aparcament on hem deixat els vehicles. Anirem, ara cap a Lloret i, desprès, fins a Tossa.


Tossa de Mar.-  Passa un quart de les onze quan enfilem, de nou, cap la carretera GI-682 que prendrem, ara, en direcció a Lloret i desprès, Tossa.

En aquest temps, sense turistes ni banyistes, dona gust anar per aquests pobles de la costa. Aparquem, gratuïtament, a l’aparcament de la Platja Gran. La zona de bars i restaurants, amb terrasses, que hi ha davant mateix de la multi-retratada imatge de la Vil·la Vella. Aprofitem per a fer-hi la obligatòria foto del grup.

Foto del grup de caminadors/es, millor dit -en aquesta ocasió- dels passejadors/es.



Ens entaulem en la terrassa de l’hotel i restaurant Rovira. Alguns i algunes prefereixen -com que avui és dia feiner i les botigues estan obertes...- fer un tom pels carrers comercials dels voltants on, els amants de l’art, ensopeguen amb la petita però encantadora Capella de la Mare de Déu del Socors (esmentada ja l’any 1625) on es rebut, de tornada de Santa Coloma de Farners, el Pelegrí de Tossa (1).



Fent les cerveses en una de les terrasses de Tossa de Mar
Interior de la capella de la Mare de Déu del Socors

El dinar.- Després de prendre les cerveses i els bíters, poc després d’un quart d’una, agafem de nou els cotxes per anar a dinar a Campllong. Travessem el Massís de les Cadiretes fins a Llagostera i, des d’allà, vorejant Cassà de la Selva, fins a Campllong.

Tenim la taula i el dinar emparaulat per a la 1 del migdia. Passen uns cinc minuts d’aquesta hora, quan arribem al Restaurant del Local Social. Tres companys, que només han vingut al dinar, ja ens hi esperen.

Una llarga taula, per a 19 persones, ens espera en un extrem del gran i concorregut menjador. Ens porten les cartes amb els menús per a que aquells que no menjaran cargols (una minoria) triïn els primers i segons plats i els cargolers, només els segons.

Fa goig veure les llaunes amb la varietat de cargols (i els ulls que obren els cargolaires) i, també, alguns dels primers: canelons d’escalivada, cigrons amb suc, fritada de morralla de peixets, amanida de tomàquet i formatge, pebrots del piquillo amb brandada de bacallà,... i de segons: conill i pollastre rostit, botifarra de perol a la brasa, llobarro, churrasco, bistec, peus de porc guisats,... el vi, la gasosa, l’aigua i -encara- hi fem encabir les postres.







A les postres en Jaume, en Llorenç i en Pedro, que han fet anys, ens conviden a cava i en Carles B., que fa poc celebrà el seu sant, a pastes assortides.



Alcem les copes amb el brindis i els desitjos habituals: Salut, felicitat i a fer-ne (i celebrar-ho tots plegats) molts i molts més !!!


Ens porten els cafès, tallats, cigalons i carajillos i demanem el compte. Fem números, paguem i ens acomiadem de la gent que tant eficaç i amablement ens han atès.


Al sortir aprofitem -resistint-nos a marxar- l’agradable temperatura mentre el sol va caient davant la llarga plana que degué donar nom al lloc: Camp llong.

Alguns continuen o reprenen les converses, altres s’entretenen a buscar un bon angle per a retratar la senyorial casa-castell que tenim davant o s’arriben fins a la propera església parroquial.




Breu passejada per alguns edificis d’interès de Campllong.- A més del propi edifici del Local Social, on hem dinat, al petit poble de Campllong hi destaca l’església parroquial, situada en una petita elevació del terreny envoltada de gespa i arbres, dedicada a Sant Quirze i Santa Julita, documentada l’any 1362, tot i que l’actual edifici és obra del segle XVI amb afegitons del segle XVII.

Sant Quirze i Santa Julita

Entre el restaurant i l’església, al costat de l’aparcament, hi podem veure la Torre Llupiana una antiga casa senyorial fortificada (2) voltada de prats i jardí, que intentem retratar -amb el sol en contra- des de diferents angles.

Silueta, amb contra-sol, de la Torre Llupiana
Façana principal i part més moderna de la Torre Llupiana
amb la seva característica galeria porxada

Al marxar, amb els cotxes, veurem el sòlid edifici de l’antiga Rectoria (del segle XVIII) amb aspecte de típica masia, avui la seu de l’ajuntament i de la rectoria de Campllong.



Ajuntament i rectoria de Campllong

Reagrupats de nou, al lloc on tenim aparcats els cotxes, ens acomiadem -fins la propera activitat- i reprenem el camí de retorn a les respectives llars.

En total, en la caminada d’avui (camí de ronda, més petites passejades per Tossa i Campllong) hem fet uns 2,5 km i superat uns desnivells acumulats de +/- 25 m.

Una abraçada i fins la propera.


Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Jaume, Maribel, Josep Lluís i Pep


   

NOTES.-

1.- Al segle XV, Tossa de Mar va iniciar una tradició religiosa que ha mantingut fins a l’actualitat. Al voltant de l’any 1400, Sant Sebastià va guarir el poble de la pesta, i Tossa va enviar un pelegrí a Santa Coloma de Farners, a la capella dedicada a aquest sant, com a mostra d’agraïment per la gesta. Des d’aquell dia, la vila ha complert amb el vot que va fer i ha celebrat, cada 20 de gener, la festivitat de Sant Sebastià i el pelegrinatge a Santa Coloma. La celebració comença amb la missa del Cantar, on es coneix qui serà el Pelegrí i on comença la processó fins a la Capella dels Socors. A continuació, s’inicia el pelegrinatge fins a la Capella de Sant Sebastià. El trajecte és d’uns 40 quilòmetres i segueix la tradicional ruta de Terra Negra, ben senyalitzada per a la ocasió. En arribar, al vespre, la comitiva resa un rosari complint amb el ritual, signa el llibre dels pelegrins i es retira a sopar i descansar. L’endemà, després d’una missa celebrada pels pelegrins, un autobús retorna els participants a Tossa.

2.- Aquest noble edifici, la Torre Llupiana, conegut també per la Torre de Llupià o simplement La Torre, constitueix un model de casa fortificada, castellet o residència senyorial. D'estil gòtic, és assentada probablement sobre alguna obra anterior de la qual conserva característiques com un finestral amb l'escut del rossellonès marquès de Llupià, el propietari primitiu, les torres de defensa o garites, la llar de pedra del saló dels primer pis i els grans arcs de les antigues cavallerisses actualment destinades a celler. L'aspecte del casal és d'una distinció indiscutible. Flanquejat per les torres o garites de defensa del gòtic final, consta de dues parts ben diferenciades; l'antiga a l'ala posterior, i la més moderna, acarada a l'església. Sembla ésser que antigament La Torre era voltada d'un fossar amb aigua, característica dels vells castells o cases fortes. La part moderna del noble casal té una llarga galeria al pis superior que ocupa tota la façana. Uns pilars parteixen de la planta baixa fins al teulat, quedant l'entrada coberta d'una mena de porxo allargassat, molt ben disposat. Aquí s'obre el portal d'entrada, de grosses dovelles. Les finestres que donen a la galeria, convertides en portes d'accés, corresponen a l'època datada entre els segles XVI - XVIII. L'any 1942 va ser adquirida pels actuals propietaris, la família Albertí -els propietaris de la fàbrica de pernils i productes “La Selva” situada en aquest mateix poble-. Aquests, el 1966, van haver de restaurar totalment la casa per que aquesta amenaçava ruïna. L’edifici va ser declarat, el novembre de 1988, Be Cultural d’Interès Nacional.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada