MÚSICA I CANTANTS (12)

CARLOS CANO, ENS DEIXÀ  AVUI FA 14 ANYS

HOMENATGE A UN GRAN CANTAUTOR ANDALÚS

Dedicat al nostre company Josep Lluis, andalús de soca-rel i català de sentiment.

Granadí de naixement i d'ànima, des de molt petit va saber que el que a ell li agradava eren les cançons que li cantava la seva àvia, la Pepa, per adormir-lo. Aquelles cobles tan esquinçadores, aquelles melodies que parlaven d'amor, d'engany, de gelosia i de crims passionals.

Carlos Cano, va ser un dels representants més destacats de la música d'Andalusia, fou el creador d'un nou tipus de cobla popular. Ho feia tenint com a referent una memòria familiar republicana, ja que el seu avi havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil Espanyola, (sent acusat de "socialista radical", el feixistes, l' afusellaren a Granada on era capità a la fàbrica de pólvora de El Fargue). Decidit a ser cantant, tingué de guanyar-se la vida treballant, durant uns anys, com a mosso d’hotel a Suissa (on hi va emigrar als 18 anys), a la impremta de l’alemany Der Spiegel, fent de mariner a Rotterdam o de paleta a Barcelona. Durant la seva estada a París, el 1972, va desenvolupar una relació entranyable amb el cantautor català Lluís Llach.

La seva primera època, la de la Transició Espanyola, és marcadament política i les seves cançons de protesta s'uneixen a la reivindicació general d'una Espanya democràtica. Un gènere compromès amb els problemes socials del sud, que pren com a base les arrels més profundes del propi folklore. “La cobla pertany al poble pla, a l'obrer que sobre la bastida taral·lareja La Zarzamora”, deia. I això es veu reflectit ja en el seu primer disc, A duras penas, publicat l’any 1975.

Després, la música més popular va inundar el seu món, i d'allò més profund del seu esperit andalús va néixer la cançó que va abanderar la seva carrera, María la portuguesa (dedicat a Amalia Rodrigues, la Reina del Fado). La seva versatilitat com a compositor, capaç d'escriure cuecas, tangos, boleros, rumbes, sambas, nanas, cobles, murgas carnavaleras o temes intimistes acompanyat per tan sols la seva veu i la seva guitarra o per una gran orquestra, unida a la qualitat i emotivitat dels seus textos farà famoses cançons com Verde, blanca y verde (convertit espontàniament en himne d’Andalusia), La murga de los currelantes, Tango de las madres locas, Que desespero, Habaneras de Cádiz, Un vaso de té verde o La metamorfosis.

Carlos Cano es va especialitzar durant tota la seva carrera artística a apropar-se a les parts més sensibles del cor de la gent. Amb la sensibilitat a la qual ens va acostumar, i cantant sempre des de dins, el granadí ens va transportar a una època de la cançó de l'Espanya eterna, però mai passada.

En 1995 va ser operat a Nova York d'un aneurisma a l'aorta. Després de l'operació va dir: “He nascut el 25 de maig de 1995 a Nova York, província de Granada”. Però aquesta intervenció li va donar unes ganes immenses de viure, per això es va prendre la seva malaltia com tot en la vida, amb el cor a la mà. “Ha estat una experiència absolutament sentimental, perquè no hi ha rés que afecti més a la vida que fregar les ales negres de la mort”.

Després de passar pel quiròfan, Cano es va aferrar molt més al seu treball i, des de llavors, va publicar dos discos més. El més especial, un dedicat a Federico García Lorca posant música als versos del poeta andalús, i unint-se així al grup de granadins que han contribuït a exportar la cultura del seu poble.

Però la vida va voler tornar a posar-li una difícil prova, l'any 2000 es reprodueix l'aneurisma en el seient d'un avió que el traslladava a Madrid. Una diputada va detectar-ne la gravetat i una ambulància el traslladaria  a l'Hospital Clínic de Granada, on l’ingressaren i intervingueren durant més de 7 hores. Després de tres llargues setmanes de lluita per aferrar-se a la vida, el 19 de desembre del 2000, va deixar per fi que la mort -quan només tenia 53 anys- li cantés la darrera cobla de la seva vida.

Ens ha quedat, però, el seu compromís i la seva obra. El nostre record, en homenatge.