MATINAL CULTURAL (I PLUJÓS) PER LA GARROTXA I
EL PLA DE L’ESTANY AMB DINAR AL RESTAURANT I “BESTIARI” DE CAN MIÀ
L’aproximació.- Així dona
gust, quina gent més puntual !!. Passen pocs minuts de 2/4 de 10 del matí i ja
som tots –menys en Josep Surdé que anirà directament al restaurant- a
l’aparcament de l’hotel “Les Quatre
carreteres “ de Tona. Primer hi hem arribat els dos cotxes que hem sortit
junts de Barcelona, tot seguit, el que ve del barri de Les Corts i finalment,
però pocs minuts després, el del Maresme.
Salutacions,
petonets i abraçades i, sense perdre gaire temps, enfilem comarca d’Osona enllà
camí de La Garrotxa. A la Plana de Vic
el dia clar, que teníem prop de la costa, es comença a encapotar i, poc abans
d’entrar al túnel de Bracons, els
parabrises ens fan veure que plovisqueja.
Al
sortir del túnel, la visió de la Vall
d’en Bas voltada de cons volcànics i muntanyes tenyides -en aquesta època
en que la tardor dona pas a l’ hivern- de colors verds i marrons, fa aturar, per
uns instants, les animades converses que tenim dins dels cotxes. Algun raig de
sol vol obrir-se pas, feixugament, entre els núvols. Aquí, ara, no plou.
Vorejant
el nucli urbà d’Olot, ens dirigim
cap l’anomena’t Paratge Natural dels
Aiguamoixos de la Deu i de la Moixina. Moixina o aiguamoll, segons el
diccionari, vol dir terreny saturat d’aigua i a fe de Déu, que l’ indret i el
paisatge que hi trobem certament ho està: vegetació humida, amb molses,
galzerans, falgueres, boixos grèvols, roures pènol, pollancres, salzes i
nombrosos plàtans d’ombra, plantats –aquests darrers prop de les fonts- per
afavorir-ne la fresca en ple estiu, ho deixen ben clar. Que estem en plena zona
volcànica ens ho indica també el terreny, format per gredes, petits turons de
tosca i roques cremades i ennegrides per les velles erupcions.
Font Moixina, l’esmorzar.- Deixem els
cotxes a l’aparcament de la Font Moixina
on tenim previst esmorzar-hi. Ja ho diuen: “l’home (i la dona) proposen i Déu (o la Natura)
disposen...” i aquesta era la nostra intenció però, al sortir dels cotxes,
comença de nou a ploure. Una pluja pixanera que de forma intermitent, ara més,
ara menys, fa que l’esmorzar tingui de ser, avui, ràpid i fugaç però que s’adiu
i complementa perfectament –ves quin remei... !!- l’entorn
geobotànic humit que ens envolta.
Les
desgràcies, però, no venen mai soles... En un dels indrets amb més fonts de
Catalunya i en un lloc –segons el diccionari, “saturat d’aigua”- ens trobem que
la Font Moixina -que te sis brocs !!!- no raja.... No ens ho podem creure (1).
Amb tot, aprofitem
una de les taules que hi ha a l’agradable passeig que mena fins a la font, per
a muntar-hi la “paradeta”. En aquesta ocasió, no portem vi –en Pep tenia una fe
cega en l’aigua de la font, que troba
molt bona i gustosa i com volia que la tastéssim, només ha portat gots...-. Per sort en Jaume, previsor, porta sempre al cotxe una ampolla d’un litre i mig
d’aigua... Amb aquesta sana i transparent beguda i les olives de l’Elena, fem baixar els
entrepans. Culminem l’esmorzar –sota els paraigües i les caputxes- amb el cafè
i les gotes que també, en Jaume i la Mª Rosa, han portat. En un dia rúfol com
el que ens ha tocat, l’escalforeta que ens proporcionen s’agraeix i refan l’esperit.
Besalú, la foto- Continuem la ruta, seguint el curs del
riu Fluvià, fent una curta aturada “per a fer-nos-hi la foto” al pont medieval de Besalú. Aquest pont fortificat sobre el Fluvià, iniciat al segle
XI, de forma angular i set arcades desiguals, s’ha convertit en la millor
targeta de presentació d’aquesta vil·la monumental on, en la seva època, el
comte manava tant o més que un rei.
La pluja no s’atura
i després de fer-nos la fotografia del grup d’excursionistes culturals, eixoplujats sota la
porta de la torre fortificada del pont, continuem l’itinerari previst.
 |
| Foto del grup, hi falta en Josep Surdé que va anar directament al restaurant i en Jaume que fa la fotografia |
Santa Maria de Porqueres, exponent del romànic.- Al programa de la ruta cultural d’aquest matí no hi podia faltar la visita a aquesta petita i bonica església romànica, del segle XII, situada a tocar de l’estany de Banyoles.
El temple, consagrat
l’any 1.182, és d’ una sola nau, coberta amb volta de canó, amb un arc triomfal
que dóna pas a un absis –de cos més baix i paviment més alt– amb tres
absidioles i dues capelletes que eixamplen l’àmbit però que no sobresurten del
mur exterior. A l’absis s’hi conserva una biga de fusta policromada, original, on
hi ha representats estels, el sol i la lluna.
És destacable la decoració escultòrica de l’edifici,
tant de l’interior com de l’exterior que, de tant en tant, trenca amb la
sobrietat del conjunt. Capitells, impostes, frisos, cornises i arcs estan
esculpits amb decoracions figurades i vegetals que criden la nostra d’atenció
i, de forma especial, la dels companys més aficionats a la fotografia, que no es
perden cap detall.
La
portalada, juntament amb l’arc triomfal de l’interior, és un dels elements més
interessants. A diferència de la majoria d’esglésies d’aquesta època, aquí el
pòrtic sobresurt del pla de la façana i està ricament decorat en els seus
capitells i en l’arquivolta interior, on hi ha un seguit de medallons que
recorden les monedes romanes, amb representació d’animals, figures humanes i
ornamentals.
A l’exterior,
formant un petit nucli rural hi podem veure –sota la pluja- la rectoria (al costat mateix de l’església), el comunidor (a l’esquerra de la façana) i, a
l’altre costat de la carretera, el gran mas-castell
successor de l’antic castell de Porqueres –esmentat el 957- i edificat sobre les
restes d’una antiga vila romana. L’edifici que avui hi podem veure correspon al
d’una típica masia fruit d’ una reforma del segle XVII.
L’estany de Banyoles,
l’encant del cel ennuvolat i gris damunt l’aigua.- Amb els
cotxes, donem la volta a l’estany i ens aturem prop de l’ hotel Mirallac. Ens hi
estem una bona estona contemplant l’estany, amb les muntanyes de Rocacorba, el Puigsallança,
la Serra de Finestres i Sant Julià del Mont, entre núvols i clarianes, a
l’horitzó. Tot i que menys que fa una estona, continua plovent. Fins i tot en
un dia així, la gamma de grisos que pren l’aigua reflectint-hi el cel ennuvolat
i plujós, te el seu encant.
Algunes
aus, ànecs collverd, cabussons, fotjes, un bernat pescaire i d’altres ocells
aquàtics ens amenitzen l’estona i, amb la seva presència, ens ajuden a que les
fotografies surtin, encara, més maques i artístiques.
Tips
d’estar sota el “xirimiri” decidim aixoplugar-nos en un dels bars-cafeteria que
hi ha a la zona. L’hem encertat. Mentre uns prenen un cafè amb llet, d’altres
demanen unes patates fregides i unes olives confitades amb herbes –molt bones
per cert !!- acompanyant-les amb vermut, bíter, Coca-Cola o cervesa... tot
deixant que, amb l’escalfor dels radiadors, s’assequin els tabards, jaquetes i anoracs.
Prop d’ ¼
de dues, decidim continuar l’excursió fins a Can Mià a Palol de Revardit. Abans, però, ens hem de trobar amb en Josep
Surdé que ens espera davant l’ajuntament d’aquest poble. Això ens permet donar un
ràpid cop d’ull a aquest petit i endreçat nucli de població. Situat, dalt d’un
turó a 152 m d’alt, hi destaca dins el que va ser el recinte murat del castell
o vila closa (hi ha, encara, la
torre quadrada del castell –tant o més alta que el campanar- i una de les
torres rodones de defensa) l’església romànica, del
segle XII tot i que molt modificada al XVIII, de Sant Miquel.
Can Mià, el dinar.- Encara no son les dues quan arribem al restaurant. Alguns ja hi havíem estat però, als qui ho fan per primera vegada, els sorprèn molts dels cartells i al·legories dedicats als inspectors, jutges, gestors de l’administració de la justícia i, per extensió, als governants i politics, que hi ha a la porta i per tot arreu (2).
Entrem. En
un dels dos menjadors –amb llar de foc- que hi ha als baixos de la masia, ja hi
tenim la taula parada. Tenim la llar de foc lluny i les noies que s’asseuen al
costat de les finestres enyoren l’escalfor de les brases... Aviat, però, "anirem per feina" i entrarem en calor. Veiem passar a en Pere Mià, amb la seva característica
barba, carregat amb plates de tiberi, des de la cuina fins les altres taules...
Al cap d’una estoneta –que a nosaltres se’ns fa llarga- ens toca a nosaltres.
Acordem un pica-pica per a començar: embotits, amanida, cargols en salsa,
patates farcides, croquetes de rostit, calamars a la romana,... i de segons,
alguns dels “rostits del dia”: pintada, ànec amb peres i porc senglar. El vi,
en porró, és força bo.
Tenim
gana i els primers plats van fent el seu paper... dels segons, tots en volem
tastar una mica: “Passem la pintada... “, “Renoi, aquest senglar sembla el de
l’Asterix...!!”, “Son tan o més bones les peres que l’ànec...” Finalment, o és
que n’han dut massa o és que nosaltres n’ hem menjat poc..., queda força carn a
les safates. Però, penso, ningú s'ha quedat amb gana...
Entre mos
i mos, les converses, d’un i altre costat de la taula, es van animant: parlem de
cine, de fotografia (en Carles, que te màquina de retratar nova, ha dedicat el dia a anar
fent pràctiques...), de reaccions al·lèrgiques i, una mica, de política... Fins que
ens porten les postres –coca casolana de pa de pessic- amb uns porronets de moscatell.
És el moment de brindar per la salut de tots i totes i de desitjar-nos unes
molt Bones Festes i Feliç Any Nou. En Jaume ens obsequia amb un simpàtic calendari, amb tota la Colla, per a l'any que ve.
 |
Rematem
l’àpat amb els cafès, les infusions, els cigalons i els carajillos; com en les
fondes familiars i de confiança ens deixen les ampolles de brandi, rom i
whisky, damunt la taula.
El “bestiari”.- Després
de dinar com que ja no plou, per allò d’estirar les cames, decidim fer un tom
pels diferents tancats o galliners on, a Can Mià, hi crien molts dels animals
que, després, acabaran a la cassola. Faisans d’espectaculars colors, oques,
ànecs, pollastres i gallines, pintades, galls d’indi, paons, porcs, cabres,
cabrits i cabrons,... hi ha de tot !!.
 |
| Les pintades |
Retornats
davant el restaurant, on ens hi esperen els cotxes, ens acomiadem agraint a tothom la participació en aquesta
trobada i –ara ja per l’autopista- retornem als respectius domicilis.
Una
abraçada i fins la propera.
Text.-
Pep
Fotografies.-
Maribel, Montserrat B., Jaume i Pep
NOTES.-
1.-
Ens en dona una possible explicació en Emili Bassols i Isamat a l’article “Les fonts ens parlen” de EL CARTIPÀS d’Olot, núm. 108, desembre 2017
: “La font
Moixina, una de les fonts més emblemàtiques d’ Olot, no raja des del mes de
juny passat. Que pels seus sis brocs no brolli aigua no és un fet excepcional,
però sí que ho és l’allargament de l’ interval temporal. Mai fins ara, com a
mínim des que es disposa de dades, l’eixut s’havia allargat fins als darrers
mesos de l’any. El primer pensament que ens passa pel cap és que la causa
principal que explicaria aquesta interrupció del cabal és l’escassesa de
precipitacions. És veritat: el 2017 està sent un any molt sec. Al Parc Nou
d’Olot només han caigut 638 mm en el que portem d’any, quan la mitjana anual
–d’una sèrie de 28 anys– està situada entorn dels 950 mm. Però no és només
això. Una correcta anàlisi de la situació no es pot limitar a un “com que no
plou, les fonts no ragen”, perquè aquesta simplificació, tot i ser certa,
insisteixo, emmascara altres variables que influeixen de manera determinant en
la pèrdua de cabal de les fonts. Pensem, per exemple, en el volum de les
extraccions o en el grau d’aprofitament que estem fent dels aqüífers. En aquest
sentit, les fonts funcionen com a veritables avisadors. Quan una font s’eixuga
és perquè el nivell piezomètric de l’aqüífer del qual s’alimenta ha baixat de
cota. Una de les primeres coses que hauríem de comprovar, doncs, és si l’eixut
és local, limitat a una sola font o a un complex proper de surgències, o si és
global i afecta un àmbit territorial més extens...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada