diumenge, 9 de març del 2025

CRÒNICA DE LA 137ª SORTIDA XINO XANO

 


UNA INTERESSANT VISITA A TORRE BARÓ


Sovint llocs que, per la seva proximitat, concurrència o coneixença, considerem insuls o amb poc interès, un cop visitats ens sorprenen gratament. Aquest ha estat el cas de la darrera sortida.

Fa uns dies, comentant amb els companys i companyes la pel·lícula «El 47», quan molts de nosaltres diguérem que, evidentment, sabiem on era el barri de Torre Baró -la silueta del seu «castell» és inconfusible- però que no hi havíem estat mai... algú, mig rient, digué: «Hi podríem fer una Xino-Xano...», «Perquè no? Segur que des d’allà dalt hi ha unes molt bones vistes...» respongueren alguns i, en Llorenç i la Isabel, es comprometeren a organitzar-la.


Una còmoda manera de pujar-hi.- Esbrinarem que per a pujar fins al «castell» de Torre Baró hi ha un parell d’autobusos «de barri» que hi porten: El 182, que te l'origen a la plaça del Virrei Amat -on hi arriben diferents busos i el Metro- i el 183 que surt a tocar de l’estació de Rodalies de «Torre Baró-Vallbona» i de la parada que, amb aquest mateix nom, te la línia L 11 del Metro.

Així doncs, una mica abans de les 10 del matí, -avui, sense tenir de matinar gaire- ja eren -la majoria després d’un còmode passeig en transport públic-, gairebé tots i totes, als peus del «castell» contemplant-ne el panorama i esperant la visita que teníem concertada per a les 10h 30’. Alguns han aprofitat l’estona esmorzant, tot menjant un petit entrepà o una peça de fruita.

A molts ens ha sobtat l’entorn enlairat i «verge» ple de vegetació i bosc que hi ha, dalt del serrat, on ens ha deixat l'autobús. Som, clar, dins del «Parc de Collserola», a tocar del Turó de Roquetes de 304 m d’alt.

D'aquí a dos dies ja tindrem la primavara al damunt... !

El «castell» de Torre Baró.- Una mica abans de l’hora acordada -les 10h 30’- ja ens estem esperant en una sala que hi ha, a tocar de l’oficina del Parc de Collserola, als baixos de l’edifici. Un immens i acolorit planell, ple de detalls, llocs d'interès, camins i rutes pel Parc ocupa una de les grans parets. Els més puntuals, ens fem -davant del turó de Roquetes- una foto dels qui hem estat els primers en arribar a l'objectiu...


Els més matiners...Al fons, el Turó de Roquetes

Puntuals comencem la visita. Una noia ens explica, davant del panell, la nostra situació al Parc, diferents detalls de la història de l’edifici on som i alguns dels possibles recorreguts -com el de l’anomenat «camí de les Aigües» que, per una pista i algun corriol, permet anar, pràcticament per dalt la serra des d’aquí on som (Torre Baró) fins a Sant Pere Màrtir, a tocar d’Esplugues de Llobregat-.



Xerraires i curiosos com som, complementem les explicacions i el generós oferiment de la guia, fent-li algunes preguntes més fins que, el seu company -que continuarà la visita- en informa que per pujar dalt de tot del «castell», pel protocol d’aforament, tenim de partir el grup en dues colles -de deu i onze persones-. Així ho fem i, mentre el primer grup puja, la resta aprofitem per prendre algun cafè -de la maquina expenedora-, remirant el gran planell i fent petar la xerrada.

El «castell» de Torre Baró és la icona del districte de Nou Barris, visible des de molts punts de Barcelona. El nom del barri, però, no ve d’aquest «castell». Abans d’aquest, van existir dues edificacions conegudes com la Torre del Baró. La primera, del baró de Pinós, era a prop de l’actual estació de Rodalies de Torre Baró i va ser destruïda el 1714, durant la Guerra de Successió. El 1797 es va construir per Ramón Francesc de Copons i Despujol -també baró- una segona torre, prop d’on era l’anterior, que es va enderrocar el 1967 en el decurs de les obres de perllongament de l’avinguda de la Meridiana.

El camí des de la Carretera fins al "castell"

El «castell» de dalt de la muntanya -a 225 m d’alçada-, és del 1905 i formava part d’un projecte de «ciutat jardí» -un tipus d’urbanització molt de moda a l’època- a la serra de Roquetes, impulsada per la Compañia de las Alturas del Noroeste de Horta «Las Roquetas», constituïda el 26 de març del 1904 i dirigida, a diferencia de la del Dr. Andreu dels peus del Tibidabo, a les classes mitjanes. Els problemes econòmics i les males comunicacions van fer fracassar la iniciativa i només se’n va materialitzar, el 1908, la Carretera Alta de Roquetes -per on hi hem passat amb el bus del barri- i el «castell» que va quedar inacabat. Aquest edifici, s’havia projectat com a hotel. Era una construcció aïllada, de maçoneria, amb obertures emmarcades amb maó vist, formant un cos principal de planta quadrada i un cos afegit en forma de torre. L’edifici, de planta baixa i tres pisos, es va incrementar en un pis més a causa de la topografia del terreny al costat oest. Les obertures de mig punt i la coronació de la torre amb merlets imitaven una fortificació, un «castell».

Tenim el bosc a tocar... Darrera les noies, un
llentiscle (Conxita dixit...) arborescent

Aquest «castell» pertanyia a Manuel Maria de Sivatte, marques de Vallbona i propietari, des del 1873, d’aquests terrenys. Sobre el seu origen es va dir que la torre s’havia ideat com a casa de repòs per al seu fill, malalt de diftèria però que morí, el 1918, abans de la finalització de les obres i que, per això, quedà inacabada.

El «castell» va ser punt de trobada d’excursionistes i de famílies humils que hi feien aplecs i berenades, A causa del seu abandonament, va començar un llarg procés de degradació i enrunament. Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser ocupat -el 1937- per soldats republicans i ben a prop hi van instal·lar una bateria antiaèria, amb canons, metralladores i projectors lluminosos... El 1939 el van ocupar temporalment les tropes «nacionals» i els voltants es van emprar -entre el 1939 i el 1942- com a camp de concentració de presoners i excombatents republicans.

El Pla Parcial Torre Baró-Vallbona-Trinitat Nova del 1969 amenaçava el «castell», però la seva suspensió el 1973, gracies a la lluita veïnal, va aconseguir salvar-lo. Als anys setanta va ser punt de trobada de grups clandestins veïnals, sindicals i polítics. Allà mateix, entre 1983 i 1984, es van celebrar acampades per denunciar l’estat d’abandonament de la muntanya i reivindicar-ne la zona com a pulmó verd.

El 1989 l’Ajuntament va rehabilitar el castell. El 1992 es va catalogar l’edifici com a be patrimonial. El 2014 es va fer una important feina de restauració i actualment acull un punt d’informació del barri, del Parc de Collserola i del MUHBA (Museu d’Història de Barcelona).


Des de dalt de la Torre del «Castell».... - Continuem la visita pujant -per una escala metàl·lica de cargol- fins al cap de munt de la torre del «castell». Hem tingut de partir, com ja s’ha dit, la colla en dos grups: un primer d’onze persones i el segon de deu. El guia que ens comenta la visita és un xicot nascut i criat fins l'adolescència, a l’enfilat barri -de casetes autoconstruïdes- que veiem en un dels vessants que tenim al davant: Torre Baró.. El coneixement i l’estima que, se li veu, te pel barri, ens impressiona.


El panorama que, gairebé a 360 graus, tenim de l’entorn que ens envolta és magnific. Als nostres peus, la ciutat de Barcelona: «Una ciutat que sembla gran però que no ho és tant... -ens diu el guia- doncs el seu creixement està limitat, per un costat, pel mar i, per l’altre, pel seguit de turons i serres que -des del riu Besòs fins al Llobregat- no la deixen créixer cap a l’interior».«Per això s'ha d'expandir cap l’anomenada Àrea Metropolitana...» afegeix.










Som al cor del Districte municipal de Nou Barris, «Tot i que ara son més», ens diu el guia: «Torre Baró, Vallbona, Ciutat Meridiana, La Trinitat Nova, Les Roquetes, Canyelles, El Verdúm, La Prosperitat, La Guineueta, Can Peguera, El Turó de la Peira, Porta, Vila piscina/La Torre Llobeta... 14 si no ens hem descomptat» va cantant, com una lletania.

Tot i que hem ensopegat un dia rúfol, amb algunes boires, distingim, al fons, les siluetes de Montserrat i el Montseny i, més properes les poblacions de l’Àrea Metropolitana «enganxades» a Barcelona: Sant Adrià, Santa Coloma, L’Hospitalet, Montcada -amb el seu escapçat turó-... i, una mica amagades, Besos amunt, les planes, rius i muntanyes del Vallès.

Davant nostre -com aquelles minúscules casetes que hi havia, damunt d’un suro, al pessebre- tenim una estampa típica del barri de Torre Baró que a fet famosa la pel·lícula «El 47»: Un barri de desordenades casetes de planta baixa o, com a màxim un pis, i algun carrer per on ens ha semblat veure-hi passar un autobús... «Potser és el 47», diem. El protagonista d’aquesta pel·lícula, en Manuel Vital, l’any 1997 recordava: «A principios de los 50 me enteré de que en Torre Baró habia unos terrenos en venta. Conseguí una hipoteca y compré una parcela que, como todas las de la zona, no tenia permiso de construcción; de hecho, este barrio no ha estado legalizado hasta principios de los 80. Debido a la fuerte immigración de la época y a la gran demanda de viviendas hubo una gran especulación y todas estas tierras se vendieron como si fueran solares. Nadie intervino en aquello. Al contrario, los especuladores hicieron unos cuantos caminos de carro, unas veredas sin asfaltar y se dedicaron a vender las parcelas de una forma intensiva»


A la dreta de la palmera, el guia ens fa
 veure la casa d'en Manolo Vital.


«Era, és encara ara, un barri de gent humil i de classe treballadora que les reconversions industrials i la crisi econòmica afectà, i afecta, de manera intensa i crua. Cert que també hi havia els anomenats «quinquis» -que ve de «quincallers»-, gent marginal que, sovint, es dedicava a cometre petits delictes, «trapicheo», revendre droga o petits furts...». Sobre això, en Josep Lluís un vell company del Clan que havia estat, durant molts anys, motorista de la Guàrdia Urbana ens ha explicat que sovint -especialment a les nits- havien perseguit, a «tota castanya» per la Meridiana a alguns «quinquis» que havien robat, a la ciutat, un cotxe o una motocicleta... Quan eren a l’alçada de Torre Baró, abandonaven el vehicle robat i s’enfilaven «cames ajudeu-me» per alguna de les escales que pujaven muntanya i barri amunt... Evidentment, no els perseguien... aconseguit el cotxe o moto robats ja es donaven per satisfets... A més, sabien que «un cop dins del seu terreny», la detenció del lladre, era pràcticament impossible...

La visita guiada, ens van dir, durava -de mitja- uns 30 minuts. Nosaltres xerraires i preguntaires com som, hi hem estat, cada grup, uns 45’. Així, doncs, hem acabat prop de les 12h.


Agradable baixada, a peu, fins al restaurant «Cruïlla al Punt».- Sortim del «castell» agraint, als dos guies, la seva atenció i explicacions. Des de dalt la torre, el xicot que ens ha acompanyat en la visita, ens ha indicat la millor ruta per a baixar, a peu, fins el restaurant on dinarem.

Passem pel Mirador de Torre Baró -construït el 1969 coincidint amb la primera rehabilitació del «castell»-. Com que gairebé ja ho hem vist tot i tot, des de dalt la torre, no ens hi entretenim gaire.


Enfilem pel Carrer de Riudecanyes, un camí encimentat, que surt per l’esquerra, fins que arribem al Carrer de Llerona, un carrer molt llarg, que baixa amb força pendent.



Baixant cap a dinar.... !!!!

Una mica més avall, en una corba tancada, trobem i enfilem pel Carrer de Balenyà, que continua baixant.

Una mica més avall, a l’esquerra, trobem les escales que comuniquen aquest carrer (Balenyà) amb, un altre cop, el de Llerona; el desembre del 2014, aquestes escales que permeten escurçar la ruta, es van millorar posant-hi una barana d’acer inoxidable, adequant-ne l’enllumenat i soterrant-ne les línies elèctriques.


Detall de "les escales"... per accedir a alguns punts del barri

Al final (o començament segons es miri) de les escales, retrobem el Carrer de Llerona que seguirem, fins que un cop arribats al Carrer de Castelldefels, el travessem i arribarem, passant pel costat del Casal del Barri de Torre Baró, al Carrer Esculapi Càncer, 4 on hi tenim el restaurant "Cruïlla al Punt".



Dinar.- Poc abans de la 1 del migdia arriben al restaurant. Ens havien demanat que, si podíem, hi anéssim a 2/4 de dues. La baixada, des del «castell», ha estat molt còmoda -i gracies a uns apunts que duia en Joan Miquel- gens perdedora.

Ens presentem, les taules -ens diuen- ja estan preparades al fons del menjador. Hi anem prenent seient (avui és el dia dels dos grups...) encabint-nos als seients lliures... Quant som tots «col·locats» demanem les preceptives cerveses.





El «menú» pinta força be i, a mesura que van portant les copes i gots de cervesa, amem demanant els plats.

La xerrameca, amb els guies i entre nosaltres, ens deu haver provocat set o, potser, han estat les pastilles del matí, les causants...

Dinem, tot està molt ben presentat i bo i a l’hora dels postres -els qui, aquest mes, han complert anys... (la Conxita, en Joan S. i en Pep) ens conviden -per a que brindem, amb desitjos de salut- amb unes ampolles de cava.



Per molts anys...!!!

... Amb molta, molta, salut !!!!

És el moment, també, de sortejar l’ampolla de bon vi de la Terra Alta, commemorativa de la sortida. Avui, li ha tocat a la Lydia... Enhorabona !!!.

Enhorabona, Lydia !!!


Els germans i germanes Cots, ens tenen, així mateix, una sorpresa. Una de le germanes -sota la marca «La Cotsturera»-, sortegen entre els caminadors i caminadores d’avui, un objecte artesanal «de quilòmetre 0». Fet el sorteig, la mà innocent a fet que l’afortunada sigui: ..... la Conxita !!!


Quins nervis... que hi haurà ?....


Completem el dinar amb els cafès, tallats i/o cigalons. Demanem el compte, fem números. Paguem i ens acomiadem agraint, als qui ens han servit, el servei i l’atenció. 

Ja fora del restaurant ens fem, per a el record, la foto de grup de la bonica i interessant sortida d'avui.



I ja, contents i satisfets, amb el Metro, cap a casa. I fins la propera !!!

Propera sortida.- La propera sortida, si Deu i la Mare Natura volen, la tenim programada per al dijous dia 3 d’abril. Ja ho anirem anunciant al Blog i pels mitjans habituals.

Fins llavors, doncs, una abraçada.

Fotos.- Joan B., Isabel P., Josep F., Conxita D., Enric C., Pep A. i Carles P.

Text.- Pep.


PS.- Adjuntem un fulletó informatiu, editat pel Parc de Collserola, sobre la zona del Castell de Torre Baró:

https://parcnaturalcollserola.cat/pdfs/itineraris/FULLETO_TORREBARO2015.pdf