dissabte, 6 de juliol del 2024

CRÒNICA DE LA 132ena SORTIDA XINO-XANO


Prades: La Creu de Terme des del Portal anomenat de la Creu


SORTIDA DE FINAL DE CURS A LA SERRA DE PRADES


En Josep F. ja feia temps que insistia en anar a la Serra de Prades. Quan els «remenadors de cireres» ens reunirem per a preparar la sortida del mes de juliol hi tornà a insistir: «A més, ara a l’estiu, és un lloc fresc... podríem fer alguna caminada pel mig dels molts boscos que hi ha per allà.... I la vila de Prades, per si sola, m’han dit que ja mereix una visita». En Josep Mª, que poques coses l’espanten, s’afegí ràpidament a la proposta. «Però és molt lluny...», vaig apuntar, espantat i tímidament, jo. Però, davant dels seus arguments i entusiasme, poca cosa podia objectar... a més, democràticament, eren dos contra un....

En Josep F. ja portava, a la reunió -per a combatre als caga dubtes que sovint fotem aigua al vi...-, algunes propostes concretes i, per cert, molt engrescadores: La ruta de les ermites, que puja per l’ombrejat Camí vell fins al coll de Sant Roc i, d’allà, a l’espectacular Mirador de La Abellera; la Roca Foradada i el petit estany que hi ha als seus peus; una passejada -turistico cultural- per la Vila Vermella, com hom anomena Prades pel to rogenc de les pedres de les seves parets i cases...

«Jo tinc algun contacte allà... li preguntaré on podem dinar i la millor ruta per anar-hi», afegí en Josep F..

Rés més a dir, doncs: «Anirem cap a Prades, afegirem quatre fotos a la crida-proposta, contactem amb els del restaurant, ho pengem al Blog i segur que, al final, serem una bona colla!!!.


Ja som a Prades.- Disciplinats, al voltant de les 10 del matí, ja érem tota la colla (20 persones en total) a la plaça Major de Prades (alguns, fins i tot, hi han passat la nit -en una casa de turisme rural- per a no tenir de matinar tant). Els cotxes els hem anat deixant, la majoria, a l’espai municipal d’aparcament que hi ha a l’entrada del poble venint per la carretera de l’Espluga i, algun altre, dins mateix del poble.

Detall de la Plaça Major amb la façana de la parroquia.

Un parell de nosaltres ens hem arribat fins a l’Oficina Municipal de Turisme per a demanar la clau de l’ermita de l’Abellera i confirmar algun detall de la ruta que tenim previst fer. La clau, ens diuen, no obre l’ermita (les destrosses i robatoris -d’imatges i objectes- que hi van fer uns brètols, han motivat aquesta decisió), només permet obrir la porta d’un espai tancat i accedir al recinte que envolta l’ermita... «El Mirador i el panorama, però, el podreu veure perfectament des de fora... a més la clau -sobretot- l’heu de tornar abans de les 2 que és quan tanquem l’Oficina de Turisme...». Al comentar-li que també tenim intenció d’arribar-nos fins la Roca Foradada, ens dona un mapa turístic i ens diu que «...anar fins a La Foradada, des de La Abellera, és un pel complicat, no està senyalitzat, heu de baixar fins el Barranc de Les Comes i, per als qui no sou d’aquí, és força perdedor...». Com que, tot i que tenim el dinar emparaulat a les 2, ens fa por no poder ser a temps per a tornar la clau, decidim no agafar-la. Li donem les gràcies i retornem a la plaça major.

Mentrestant, en Josep F. ha estat «gestionant» amb els del restaurant on dinarem la relació de plats del menú d’avui, per a poder-los-hi dir els plats triats abans de fer l’excursió i tenir-ho tot a punt per a quan tornem, a les 2, per dinar.

En Josep F. aconseguí -encara que fet a mà- el menú d'aquell dia.
Tot sigui per a tenir, tots plegats, un millor servei


Avui, excepcionalment, abans de fer la caminada ens fem, davant la característica font, la foto del grup:





L’esmorzar.- Quan retornem, els qui hem anat a l’Oficina de Turisme, a la Plaça Major ja son prop de 2/4 d’onze, els companys han decidit guanyar temps i ja estan esmorzant. Avui, doncs, no farem la tradicional «paradeta» amb els complements (vi, olives, bombons, galetes, ...) i ens limitarem a menjar -amb gana, doncs la majoria hem matinat- els entrepans que portem preparats.


Comencem la caminada.- Sortim del poble pel carrer de La Caballa (on hi ha deixat estacionat el seu cotxe en Llorenç). Seguim per un ample camí ombrejat per moreres. Continuem fins que arribem a l’ermita de Sant Antoni, aquí hi teníem previst esmorzar però aquesta feina ja l’hem enllestida... 

Aquesta petita capelleta -l’original, de l’any 1681, era més gran- sembla que l’aixecaren en agraïment al sant que els lliurà d’una plaga de llagostes. La vella ermita molt malmesa va ser substituïda, els anys 1958-59, per l’actual. És un paratge arbrat, amb bancs i una font (que, tot i que està tocant al poble, segurament per les mesures d’estalvi d’aigua, no raja). Hi fem algunes fotografies i continuem l’excursió.

Ermita de Sant Antoni

Ermita i Àrea de lleure de Sant Antoni

Passem a tocar d’una bassa-safareig encerclada -segurament per seguretat, doncs, ben a prop, hi ha una escola- per una tanca de malla. Continuem fins que el camí-carrer es transforma en un tram asfaltat (que ens portaria -i va bé de saber-ho-, en cotxe, fins ben a prop de l’Àrea de Pícnic del Llac de la Roca Foradada). En aquest punt, a la dreta, agafem un camí seguint els rètols: «Ermita de Sant Roc» i «Capafonts per l’Abellera», de fet és un antic camí, l'anomenat «Camí vell de l’Abellera», que es va enfilant per dins del bosc.


D'aquest punt arrenca el "Camí Vell" a l'Abellera


La ruta, un corriol, puja per damunt de roques vermelloses -polides i desgastades pel pas de l’aigua, la gent i, segurament durant molts anys, els animals de bast-. El camí, tot i que va pujant, és molt agradable amb algun tram empedrat, algun altre amb graons treballats a les roques i, de tant en tant, algun pas més difícil per damunt de roques o ziga-zagues que cal anar superant en llocs on el camí està una mica malmès.

(Foto: Santi MB fotohiking.com)

(Foto: Santi MB fotohinking.com)

(Foto: Santi MB fotohinking.com)



(Foto: Santi MB fotohinking.com)

Diferents imatges del Camí Vell a l'Abellera

Passem –quan ja devem portar uns 2km des que hem sortit de la plaça- per un punt de la pujada, on a la dreta i tocant al camí, hi veiem un monòlit de pedra, una mena de Pedró, que tot i que ho hem intentat esbrinar, no sabem a que o a qui està dedicat. A la part superior hi ha un requadre -buidat a la mateixa pedra- on, sembla, s’hi aprecien restes d’alguna antiga imatge, potser d’algun sant o santa, que hi havia grafiat.... Més avall, al mateix pedró, i podem veure dues concavitats més que, alguns, diuen eren per a depositar-hi ofrenes (?).

L'enigmàtic monolit o Pedró. 

Al poc arribem al Coll de Sant Roc (1.016 m d’alçada) on hi ha la petita ermita -diuen que és una de les més petites de la zona- dedicada a aquest sant. 

La petita ermita de Sant Roc

Sant Roc, era un antic peregrí que, un cop arribà a Roma, tingué cura dels malalts empestats. La devoció popular (en el calendari-santoral el seu dia és el 16 d’agost) i, també, moltes de les ermites i oratoris a ell dedicades, tenen l’origen -a Catalunya- en les grans epidèmies de pesta que els segles XVI i XVII es donaren al país i en provocaren una gran mortaldat. L’actual capella, però és una reconstrucció posterior.


Reposant, un cop hem arribat, al Coll de Sant Roc I

Reposant al Coll de Sant Roc II

Reposant al Coll de Sant Roc III


Pel Coll de Sant Roc, on hi ha un petit espai de repòs, hi passa la pista asfaltada -l’hem travessat, pel Camí Vell, una mica abans d'arribar-hi- que permet anar, en cotxe, des de Prades fins a tocar de l’ermita de l’Abellera (cal sortir de Prades per la T-704 direcció Capafonts i la Febró, a uns 500 m, a l’esquerra, veureu l’indicador a l’Ermita de l’Abellera que us portarà, en uns 2 km, al pàrquing de l’Àrea de Lleure i a pocs metres d’aquesta ermita).

Nosaltres, després del Coll i l’Ermita de Sant Roc, continuem pel Camí Vell, passem a tocar d’un agradable espai de Pícnic -amb una font amb diversos brocs que sorprenentment ragen i on, alguns, ens hi refresquem-, fins que arribem al Mirador i l’ermita de l’Abellera.


Grafic panoràmic al Mirador de l'Abellera

Panorama (parcial) des del Mirador de l'Abellera

La balma, on hi ha l’ermita, forma part d’una cinglera que assoleix els 1.020 metres d’alçada. Aquesta situació fa que la vista que s’albira des del mirador sigui extraordinària amb el barranc dels Remolars i la vall del riu Brugent als nostres peus, els pobles de Capafonts i Farena al fons, el municipi de Mont-ral enfilat dalt d’un turó, la verda i frondosa Serra de La Mussara davant nostre i, en darrer terme, la plana de l’Alt Camp i la serra del Montmell. Extensos i verds boscos s’estenen per tot el paisatge, així com antics conreus de castanyers, avui abandonats. El panorama és, veritablement, impressionant, inoblidable.


L'original ubicació de l'ermita de l'Abellera. A l'esquerra
el passadis-túnel que porta a l'habitatge de l'ermità.

Una colla d’excursionistes que hi han arribat abans que nosaltres i que portaven la clau, ens deixen que -sense torbar-nos gaire- entrem dins del recinte clos i hi fem una ràpida visita.

L’ermita, coneguda també com la Mare de Déu de l’Abellera, possiblement data del 1570, tot i que se n’han fet moltes reformes posteriors. Es diu, també, que en una ermita anterior a aquesta -possiblement al segle XIV- s’hi retirà una temporada la reina Margarida de Prades. Té una disposició força estranya, ja que s’assenta en una balma -arran del cingle- que havia servit d’aixopluc. Passem per un passadís estret -una mena de túnel- que hi ha entre la paret de la balma i l’ermita. Quan arribem al final, en una petita placeta, hi ha una senzilla edificació o cambra amb una porta tancada que, diuen, era l’habitacle de l’ermità. Fa uns quants anys, sembla, que una dona jove hi va viure una llarga temporada fent una vida solitària, d’anacoreta.

La cambra o casa de l'ermità

Diu la tradició que en aquest lloc les abelles hi feien els seus ruscos. El nom prové de la roca appiliana o apiliaria que significa abellera i que es refereix a la pedra plena de porus o petites cavitats que hi ha a la balma. Fent honor a aquest fet i per mantenir viva la tradició, a dins de la capella sempre hi ha hagut una arna.

Fora, en la paret de la balma prop de l’absis de l’ermita, una grossa làpida ens diu que de l’any 1484 al 1493 la cavitat fou ocupada pel benedictí Fra Bernat Boïl, que hi féu vida d’ermità, fou l’introductor de l’Ordre Mínima a Espanya i primer Delegat Apostòlic del Nou Món. Fra Bernat Boïl va néixer, diuen, a Saidí (La Franja de Ponent) l'any 1445. Fou secretari del rei Ferran el Catòlic. El 1481 va ser ermità de Montserrat on va viure durant deu anys en l’ermita de la Santíssima Trinitat, la qual restaurà magníficament, un any després ja fou nomenat superior dels ermitans. Després de fer estada a l'Abellera ingressà com a mínim en l'orde de sant Francesc de Paula i dos anys després fou nomenat primer vicari apostòlic de les Índies Orientals, per la qual cosa s'embarcà amb Colom en el segon viatge que aquest realitzà a les Amèriques (del setembre de 1493 al juny de 1496). En tornar es retirà al monestir de sant Miquel de Cuixà on va ser nomenat abat perpetu i on va morir l'any 1505. Fra Bernat Boïl és present a la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona i apareix també en una placa de bronze al peu del monument de Colom de Barcelona. A l’Abellera, a tocar d’aquesta placa, hi ha una trona-cadira treballada en un bloc de pedra que, diuen, era on ell sovint s’hi asseia.



Fra Bernat Boïl obra d'en M. Fuxà.
(Aquesta escultura és al monument a Colon de Barcelona)

La cavitat i la cadira de pedra que la tradició diu va ocupar Fra Bernat Boïl.
Sempre hi ha algun frare fake, maldestre, que vol imitar al titular.

Sortim del recinte clos de l’Abellera, agraint als excursionistes que ens han deixar fer la «visita completa», la seva gentilesa en esperar-nos. Visca la «germanor excursionista» !!!.

Els més «canyers» decideixen continuar l’excursió fins a La Roca Foradada.- Son una mica més de les dotze del matí. Alguns decidim desfer el mateix camí per on hem pujat i retornar, xino-xano, fins a Prades, donar un altre tomb per la vila i prendre, mentre arriba l’hora de dinar, les tradicionals cerveses. El grup dels «canyers i canyeres» però, diuen que volen anar fins a la Roca Foradada, que des d’aquí no hi ha tant tros....

Retornem fins al Coll de Sant Roc i, un cop allà, la colla es parteix, els uns baixem cap a Prades, pel Camí Vell de l’Abellera i els «canyers» continuen, primer carenejant, passant pel Salt de les Comes i, desprès, tot vorejant -baixant i pujant- el Barranc de les Comes fins arribar a La Roca Foradada, la Cova dels Capellans i el Llac de la Roca Forada, on hi ha l’Àrea de pícnic i hi mor la pista que, en uns 1,5 km, porta fins a Prades. El retorn fins al poble el faran, de forma més ràpida i còmoda, per aquesta pista.

La Roca Foradada I


La Roca Foradada II

La Roca Foradada III

La Roca Foradada IV


La Roca Foradada V

Foto del grup de "canyers/eres" (hi falten, però, en Josep F. i en Joan B., el fotograf)

Llac de la Roca Foradada 

Els qui hem fet el recorregut de Prades fins a l’Abellera retornant fins al Coll de  Sant Roc i baixant després fins a Prades, hem recorregut 4,5 km amb uns desnivells de +/- 75 m. Els «canyers», segons l’equip de mesura d’en Joan P., han fet un recorregut total de 6,5 km. amb uns desnivells acumulats de +/- 183 m.


El dinar.- Després de fer la caminada, sota els porxos de la Plaça Major en l’espai on hi ha el restaurant «La Font», ens entaulem per a beure les tradicionals cerveses. Com a gentilesa de la casa, en les acompanyen amb uns plats de bones olives arbequines. Tot un detall.

Les cerveses, avui, sota els porxos...

Al poc arriben els «canyers» que han anat fins a La Roca Foradada i, com ja son quasi les 2, entren al menjador on -en una sala «privada»- ja ens tenen la taula preparada.

Ens porten uns platets més d’arbequines, les cerveses dels qui han arribat més tard («els canyers»), l’aigua, el vi -blanc i negre- i gasoses. Després, amb els primers plats, ens portaran el pa i, amb els segons, una mica més de vi...

Cal dir que tot ha estat molt be, ben presentat i bo. I els nois i la noia que, amb gran simpatia i diligencia, ens han anat atenent, molt agradables i eficients. Si el menjar es bo i l’atenció hi acompanya, que més volem... !!!




A l’hora dels cafès fem el sorteig del vi «Xino-Xano» (de la terra Alta) amb l’etiqueta commemorativa de la sortida. En aquesta ocasió l’afortunat ha sigut en Joan S. Enhorabona. No te’l beguis tot tu, deixa’l tastar, també, a la Lydia !!!.




La «casa» ens convida als cafès i a uns xarrups... «per a que estigueu contents i torneu un altre dia, ha dit el jefe...» ens diuen.

Demanem el compte, fem números, recollim els diners de cadascú, comptem, tornem a comptar, recomptem fins que la suma quadra, paguem i ens acomiadem, agraïts, de tots els que ens han ates.


L'inspiració dels artistes sempre està a punt.-

Al poc de retornar de la Xino-Xano, en Enric, ens ha enviart aquests dibuixos que havia fet a partir d'uns apunts: Gaudiu-los. El nostre artista s'ho mereix. Gràcies, Enric !!. 



Les velles, recargolades i artistiques oliveres
que han inspirat al nostre artista


Bones vacances d’estiu i fins a la Sortida del dijous 5 de setembre.-

Reserveu-vos, si us plau, el dia. Ja us anirem informant.


Fins llavors, doncs, gràcies per la vostra participació i amistat.

Continuem en contacte.



Text.- Pep

Fotografies.- Joan B. Enric, Maribel, Elena S., Josep F., Ricard i Pep

Ruta Wikiloc.- Joan P.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ermita-de-labellera-ermita-de-sant-roc-i-llac-de-prades-des-de-esglesia-de-prades-176194891