diumenge, 12 de gener del 2025

CRÒNICA DE LA 135a SORTIDA XINO-XANO



ANEM, XINO-XANO, AL CASTELL DE "LA POPA" DE

 CASTELLCIR (EL MOIANÈS)


A les 8 del matí, des dels respectius llocs d’origen, ja hem vist que avui tindríem un bon dia. En Joan Miquel, el nostre «home del temps» particular, ja ens ho havia dit un parell de dies abans: «El dijous, dia 9, no pinta que plogui. És més, tot assenyala que lluirà el sol... De bon matí, però, ben segur que farà fred, s’esperen temperatures d’entre 11 i 14º.»

La majoria des de Barcelona (un des de l’Hospitalet i una parella des del Maresme), enfilem riu Besòs amunt fins al trencant que, a l’alçada de Mollet, ens porta a Caldes de Montbui i després, enfilant-nos cap a Sant Feliu de Codines i Castellterçol a l’altiplà del Moianès.

Un cop a Castellterçol, fent un petit tram de carretera d’uns 4 kilòmetres, arribem al nostre objectiu, Castellcir.

Ja dins del nucli urbà -de 784 habitants (segons el cens del 2024)- enfilem pel carrer Major, fins que els de la «brigada municipal» -que estan despenjant els llums de Nadal- ens desvien per un carrer lateral que també ens porta a la plaça de l’Abat Escarré, on hi aparcarem els vehicles.

D’aquest lloc, a tocar de la Llar d’Infants, hi arrenca la pista encimentada que és també l’inici de la ruta que porta al Castell de la Popa. Un pal indicador ho confirma i ho complementa amb el detall de que hi ha 5,5 km de distància -11 km entre anar i tornar, diem-... Alguns dels més caminadors de la colla -en Josep Maria i en Ricard- que, comenten que ja han esmorzat abans de sortir de casa, ens diuen que ells comencen la caminada cap el castell. La resta els diem que, després d’esmorzar, farem un bon tros del camí -fins passat Ca l’Antoja- en uns quants cotxes deixant, per a fer a peu, la resta de l’excursió fins al castell. Un cop dalt o en algun punt del camí ens trobarem, els diem.


L’esmorzar.- Teníem la intenció d’esmorzar aprofitant els bancs que hi ha en aquesta plaça, però -tal i com ja ens havia advertit en Joan Miquel-, a aquesta hora del matí, el dia es fresc i el sol -encara un pel baix- està amagat darrera d’alguns dels edificis i arbres de la plaça. Decidim, doncs, anar a esmorzar a Cal Forner on també hi podrem demanar alguns tallats i cafès amb llet ben calentons...

Prudents com som, demanem si ens permeten -tractant-se d’un forn-cafè on també hi serveixen esmorzars- menjar-nos, al seu local, els nostres propis entrepans que ja portem preparats des de casa... Ens diuen que endavant... que no hi tenen cap inconvenient, que només faltaria... Com diu «El foraster» per la tele, la gent de Castellcir -com a mínim les noies de Cal Forner... «son molt bona gent... !!!»

Asseguts al voltant d’una llarga taula, acompanyem els entrepans amb alguna cervesa, tallats i/o cafès amb llet... Avui, no hem fet la tradicional parada amb les olives i els bombons de xocolata, la bota si que -una mica d'amagatotis-, l’hem fer córrer... Alguns compren, per a endur-se a casa, algun tros de coca de forner.  Reconfortats i amb les «piles» carregades, ens acomiadem de les noies que porten Cal Forner, agraint-les el seu bon acolliment i ens disposem a començar la caminada.



Detalls de l'esmorzar


L’excursió fins al Castell de la Popa.- Repartits, en quatre cotxes, sortim de Castellcir per la pista encimentada que, del costat de la Llar d’infants «El petit Camacurt», baixa -per un indret boscós anomenat La Roureda- cap a la Riera de Castellcir. La pista estreta i costeruda, fent uns quants revols, va a trobar la vall que forma la riera.

Deixem, a la dreta, un trencant que porta al cementiri i a l’antiga església parroquial de Sant Andreu, documentada des de l’any 939, amb tres naus i interessants elements romànics.

Continuem per la pista que segueix per l’esquerra i, quan ja veiem alguns dels edificis de Ca l’Antoja, prenem la pista que -també per l’esquerra- passa, tot vorejant-la, uns metres per sobre de la casa.

Passat Ca l’Antoja, arribem a una zona, a l’esquerra, sense vegetació i grans lloses de pedra, on sovint molts dels qui van d’excursió al Castell de La Popa hi aparquen els cotxes. Nosaltres així ho fem; ens hem estalviat -des de Castellcir fins aquí- uns 2 km (+2 km més de tornada) i el desnivell de pujada des de la riera fins al poble.

Travessem una porta de ferro, per al bestiar, tancada amb un passador. La pista passa a tocar d’uns camps on tot indica que si recullen farratges (potser per a la granja de Ca l’Antoja que tenim a tocar). Al fons de la vall, a la dreta, veiem -enfilada dalt d’un serrat- la silueta del Castell de La Popa. «Fins allà dalt hem de pujar... !!!», exclamen alguns, espantats ... «Déu n’hi do», afegeixen.


A tocar del camp que estem vorejant, hi ha un indret sense vegetació -molt semblant al lloc on hem aparcat els cotxes- amb diverses fites, fetes amb munts de pedres, que assenyalen l’inici d’un sender fressat que puja al castell. Deixem doncs la pista -que ens portaria fins la Casanova del Castell- i agafem el sender que comença pujant per un pedregar i de seguida s’endinsa al bosc.


Detalls del sender de pujada al castell

El sender és costerut però de bon seguir. Quan gairebé ja som dalt del serrat, travessem, per una portella situada al mig del camí, un tancat de bestiar i aviat arribarem als peus del penyal on hi ha el castell.

La portella, ja quasi som dalt... 

Pel camí hem contactat pel telèfon mòbil amb els dos companys «més canyers» -que han començat l’excursió mentre els demès esmorzàvem- i ens diuen que ja fa una estona que son dalt del castell. Ens hi esperen, prenent el sol, tot contemplant el panorama i visitant-ne les runes.


Estat actual i descripció.- Actualment aquest castell, encara imposant, està en estat ruïnós -per aquest motiu i per raons de seguretat, l’entrada principal està tancada amb una porta reixada-.


És una construcció allargada, d’uns 100 m de longitud per quasi uns 7 m d’ample que aprofita tot l’espai útil de la gran roca on s’assenta. Les restes que avui podem veure son obra de diferents èpoques, especialment dels segles XII i XIII. El castell està format per un cos central -el que ens ha cridat l’atenció des de lluny-, de planta rectangular, cobert amb una volta de canó -molt ben feta- que es recolza sobre uns murs de 1,35 m de gruix. Fins no fa molts anys, aquest edifici -o torre mestra- estava coronat amb merlets.


Planta del castell segons M. Anglada a Catalunya Romànica

L’accés al castell és una gran portalada adovellada -avui tancada per una porta-reixa- situada a la façana nord-est, a la qual s’accedeix per una ampla escalinata. A la sala, en la paret oposada a la porta d’entrada, hi ha tres espitlleres que donen al cingle. Als murs laterals d’aquest cos principal uns portals permeten accedir a d’altres dependències, patis, restes de muralles i defenses -avui molt malmeses- que s’arrengleraven al llarg del penyal. Al costat sud-oest de la sala central hi havia una altra cambra de 10 m de llarg que incloïa una cisterna, segurament afegida en un moment posterior.


L'escalinata d'accès al castell...

A l’extrem est, damunt la part més abalmada -«la popa»- hi podem veure les restes de la capella de Sant Martí de la Roca, romànica però molt modificada al segle XVI. Aquesta església tenia un bonic portal adovellat, avui espoliat (segons A. Pladevall és a una casa del poble de Mura). Aquest castell, com molts altres, ha estat despullat per desaprensius de moltes de les seves pedres treballades i d’altres elements arquitectònics, tot i la llei que protegeix l’edifici com a Be d'Interès Cultural del Patrimoni Històric.

"La Popa" i, dalt, la capella de Sant Martí de la Roca


Façana de la capella de Sant Martí, on es veu
 -clarament- el forat que deixà el portal, avui, expoliat

Capella de Sant Martí, l'any 1936, encara
 amb el portal adovellat (Butlletí del CEC nº 491)

Al llarg del segle XVI, com molts altres castells i cases fortes, el Castell de La Popa es transformà en un mas. Diferents famílies de masovers -sovint de dues o tres generacions- amb pastors i mossos en tindran cura i treballaran -sovint construint-hi marges- les seves terres fins l’any 1930. Després, deshabitat, va ser destinat durant uns anys com a corral de bestiar. Des d’aleshores, descuidat, malmès, espoliat i derruit espera que algú aturi aquesta lamentable (i ens temem que irreversible) situació.








Diferents detalls de l'interior del castell i part de la colla sota "La Popa"


Fotografia antiga del Castell de la Popa. Quan ja era una massoveria, possiblement, als anys 20 del passat segle. En primer terme, un camp conreat.

Feta la visita i contemplat -en un clar i solejat dia- el panorama que des d’aquest castell es domina (fins i tot, al fons, hem distingit la silueta del massís de Montserrat), desfent el camí per on hem vingut, retornem fins als cotxes. Els «canyers», que han fet tota l’excursió a peu, -ja han retornat una mica abans que la resta de la colla- fins a Castellcir.



Al fons i centre de la imatge, es veu Montserrat.
El mas que podem veure a la vall, a la part
baixa esquerra de la foto, és Ca l'Antoja
(on més o menys hi hem deixat els cotxes)


Desfent el camí de pujada...

Contents i satisfets... baixem del castell, ara les cerveses !!!


Castellcir, un poble «endreçat».- Al lloc del poble on hem aparcat i ara, després de la caminada, hem tornat a concentrar els cotxes, hi trobem alguns dels nombrosos monuments d’artistes locals amb poemes que formen part de la «Ruta dels poetes i artistes de Castellcir». Concretament la pintura mural «Adopta’m» d’en Sergi Bastida i el «Monument a la gent Gran» obra d’en Quico Villaran:

https://www.lavanguardia.com/participacion/las-fotos-de-los-lectores/20231018/9308601/que-dice-libro-monumento-castellcir.html

"Adopta'm": No a la guapa mossa, sinó al gos...

Monument i una petita mostra (però ben activa) de "Gent Gran"...


Dinar.- Contents i satisfets per l’excursió i la visita al castell, ens dirigim -amb els cotxes- fins a Castellterçol on, a les 14h 15’ a l’Hostal de Castellterçol, hi tenim emparaulat el dinar. Falten, encara, uns 30’ però «Així tindrem temps per prendre les cerveses», diem.

Aparquem els cotxes en un espai que hi ha a tocar de l’Hostal, on ens crida l’atenció un monument amb l'estàtua del que sembla un «pròcer» local. Encuriosits n’hem buscat més informació: Es tracta d’en Cebrià Calvet, alies Canuto (Barcelona 1855-1932), membre d’una família de traginers, que arribà a ser un important personatge que destacà com a promotor de la vila com a centre d'estiueig. Realitzà nombroses obres d'infraestructura i urbanístiques a Castellterçol i és responsable de la urbanització del sector del Pedregar -on hi ha l’hostal i el monument- i el pla dels Rourets. Estava casat amb la castellterçolenca Antònia Picas. El monument, noucentista, va ser autoerigit l'any 1919 pel propi Cebrià Calvet, adossat al marge d'un camp de la seva propietat. La figura, de marbre blanc, representa a en Cebrià Calvet, amb la indumentària típica de principis del segle XX, que es recolza amb la mà dreta sobre un bastó i amb l'esquerra a un passamans decorat amb motius vegetals. El monument es obra d’en E. Sala, escultor d’obres funeràries format a la Llotja de Barcelona i ha estat restaurat, l’any 2019, per la família del homenatgeat.

El monument autoerigit... d'en Cebrià Calvet

Ens entretenim contemplant la façana -amb un enrajolat de la Mare de Déu de Montserrat- i la portalada que dona pas a l’antiga era de la masia Can Fruns, avui l'Hostal de Castellterçol.


Can Fruns, l'actual Hostal de Castellterçol.

Hi entrem. Sembla, certament, que ens trobem en un vell hostal a tocar del camí ral. Ens presentem i ens indiquen un pas que porta a un dels «antics estables per a bestiar» on ja hi tenim -ens diuen- la taula parada, «Les cerveses us les servirem allà mateix... passeu, passeu...

Prenem, amb un cert plaer, les cerveses -alguns dels conductors, assenyats, se’n parteixen una...- mentre anem triant els plats del menú d’avui.

Després de les emocions del matí i la caminada, tenim gana... afortunadament, tot i el pas dels anys i els tips d’aquestes passades festes de Nadal, no l’hem perduda. I això és, també, molt bona senyal !!!

Unes amables noies ens van servint: el vi, les gasoses, l’aigua, el pa (molt bo, per cert) i, tot seguit, els primers plats: amanida de l’hostal, carpatxo de carbassó, arròs de la casa, macarrons,... i, després, els segons: bacallà al forn, bistec amb guarnició, mandonguilles amb sépia,... De postres: gelat de torró, pinya natural, mató amb mel,... Rematem l'àpat amb el cafès, tallats i cigalons,...







Diferents detalls del dinar i el menjador

Carpatxo de carbassó

L'amanida de l'Hostal

Seguint la tradició, sortegem entre els participants de la sortida, l’ampolla de bon vi de la Terra Alta amb l’etiqueta commemorativa. L’afortunada d’avui, ha estat la Margarita... !!! Enhorabona !!!

La premiada amb la seva "acreditació".

Etiqueta commemorativa del vi de la Sortida d'avui

Demanem el compte, fem números, paguem tot agraint l’atenció i amabilitat de les noies que ens han ates, ens acomiadem i sortim al portal per a fer-nos la foto del grup d’avui:


La foto del grup de la sortida d'avui


Comiat i retorn a les respectives llars.- Anem a buscar els respectius cotxes, que tenim estacionats a la vora, i alguns desfent el camí que hem fet aquest mati i d’altres completant l’excursió fins a les seves segones residències -privilegi de jubilats !!!- retornem a les respectives llars.


Propera sortida.- La propera sortida, si Deu i la Mare Natura volen, la tenim programada per al dijous dia 6 de febrer. Ja ho anirem anunciant al Blog i pels mitjans habituals.

Fins llavors, doncs, gracies pel vostre seguiment, participació i companyonia. Cuideu-vos molt !!!.


Text.- Pep

Fotografies.- Joan B., Josep F., Ricard, Enric i Pep.