dilluns, 10 de febrer del 2025

EN LIROLA CEL·LEBRA ELS SEUS PRIMERS VUITANTA ANYS

Crònica de seixanta anys d'amistat indestructible 


Avui dilluns 10 de febrer el nostre estimadíssim company Josep Luís Lirola, en “Pepeluí” ha celebrat el seu vuitantè aniversari juntament amb una nodrida colla del Clan del Òs Gris.

Feia unes setmanes que ens va advertir que inexorablement havia d’acomplir els seus primers vuitanta anys de vida. I per questa raó convocava al “nucli dur” del Clan a la Bodega Pàdua per celebrar-ho seguint el costum de la colla, és a dir, “jalant” (Comercio i bebercio). He escrit nucli dur, que és una expressió més pròpia d’agrupacions radicals, però per apropar-me a la realitat més nostrada, hauria de dir nucli fundacional.


Perquè els que vàrem congregar-nos al voltant de dues taules de la Pàdua érem els que en els anys ’60 del passat segle formàvem part del Clan de l’Agrupament Santíssim Redentor de Barcelona. És clar que faltaven alguns fundadors. Les lleis de la vida no s’aturen ni perdonen a ningú, si bé que excepcionalment, a escassos afortunats (entre els quals m’hi compto) ens concedeix una prorroga en el partit de la vida.

I és que en el nostre Clan vàrem conviure plegats vivències i aventures, no totes afortunades i tanmateix no es va extingir l’amistat. Vàrem cantar els adeus cada vegada que la vida ens menava per camins diferents però tal com diu la tornada, el cercle es refeu i fins i tot fou més gran. Alguns vàrem ser col·legues de professió i tanmateix amics. Ni tan sols l‘aparellament i la conseqüent prole que cada qual va aportar al grup va disgregar el Clan, bo i que les estades multitudinàries a la Masia no ho posaven fàcil.

És per això que m’he atrevit a qualificar de indestructible la nostra amistat, que si vas a mirar, és el que celebràrem aquell dilluns. Bé això i que estem vius, perquè de fet, la vida en el univers és purament un miracle si atenem a les dures condicions del cosmos i les estrictes premisses per a que es doni la vida cel·lular. I malgrat tot repeteixo: estem vius! Vius i bé (si no entrem en detalls).




En la convocatòria, en Josep Lluís ens va “prohibir” (el seu pas per la GU dona per això i per més), cap tipus de regal. Aquesta prohibició va generar que unànimement encarreguéssim a en Pep Arisa i a la Conxita Davalillo fer-li present l’agraïment de la seva amistat en forma de pastis d’aniversari. Amb el seu 8 i el seu 0, és clar. Malgrat la seva prohibició, nosaltres (poc obedients com som) li hem recuperat el seu vell casc d'espeleo amb les sigles del GESE (Grup Espeleològic Scouts de España), que conservava en Fitó en un bagul dels records.

Com a cloenda de la festa, en Walter Cots i en Llorenç Cabrol es van empescar una recitació a dues veus del famós poema “La canción del pirata” de José de Espronceda que li van dedicar pel seu amor al mar i a la llibertat. Van ser aplaudits per propis i estranys. Perquè no només vàrem aplaudir els membres del clan sinó que també alguns clients de la bodega es van afegir a la ovació.



diumenge, 9 de febrer del 2025

CRÒNICA DE LA 136ª SORTIDA XINO-XANO

 

Detall del Gorg Negre de Querol


EL GORG NEGRE DEL RIU GAIÀ A QUEROL

(ALT CAMP)


Des de feia temps, en Joan B. -que te casa per aquests indrets- ens recomanava de fer una sortida seguint el curs del riu Gaià. Finalment li hem fet cas i, resseguint un petit tram del corrent alt d’aquest riu, ho hem fet. A fe de Déu que ha valgut la pena.

El Gaià al llarg del seu recorregut, d’uns 60 km entre la Serra de Brufaganya a Santa Coloma de Querat fins a la platja de Tamarit, on desemboca a la Mediterrània, travessa la Serralada Prelitoral Catalana i la Serralada Litoral. Passa aquestes serres per petits congostos on ens depara boniques imatges i on podem trobar moltes sorpreses en forma de gorgs. Un d’ells és el Gorg Negre, dins el terme de Querol, on hi hem anat en aquesta ocasió. Us ho expliquem.


Ja som a Querol.- Passa 1/4 de les 10 del matí, l’hora acordada per la colla per trobar-nos al pàrquing que hi ha, a l’entrada de Querol venint del Pont d’Argentera, a tocar de la carretera. Com sempre -tot i que a la sortida o al travessar, Barcelona hi hem trobat força trànsit- tots hem sigut molt puntuals. Una colla així, dona gust... !!!.

El primer que ens ha cridat l’atenció, un cop a Querol, ha estat les encara imposants restes del seu castell, enfilades al cim del turó on hi ha -com els pollets sota la lloca- recollides les cases del poble.



El castell és una obra del segle X, de quan aquestes terres eren «frontera» amb els musulmans i els Cervelló n’eren els senyors. Va ser reformat, ampliant-ne el perímetre, al segles XII, XIII i XIV, senyal que el lloc s’ho mereixia i que a la bossa hi quedaven, encara, diners. A començament del segle XIX, continuava habitat. Va ser volat pels liberals -el 1835- en el decurs de la Primera Guerra Carlina; les cases que tenia al voltant i als seus peus, degueren quedar -amb tot el que els caigué a sobre després de l’explosió-, com a mínim, sense teules...

Actualment el castell està en procés de consolidació, excavació manual i neteja de vegetació i espais enrunats, amb la intenció d’anar-lo descobrint tot fent accessibles els paviments i les restes originals. Des de l’Ajuntament s’hi organitzen, també, visites guiades (https://querol.cat/visites-guiades/).


L’esmorzar.- Fa un dia assolellat, fresc però agradable. La primera «feina» que fem, un cop som al lloc on anem, és -sempre- l’esmorzar. Teníem previst fer-ho a l’Àrea de Lleure de la Font de Querol, a l’entrada del poble, davant del pàrquing i una mica més enllà del vell abeurador i el safareig públic. Un safareig que, segurament, era una mena de «diari local» on, fa anys, les bugaderes es posaven al dia sobre tot allò -públic i privat- que passava al poble... Avui, el safareig, només és l’habitat per un bon nombre d’acolorits i simpàtics peixets que fan la delícia de la Conxita -la nostra entusiasta amant dels animals- tot cridant l’atenció, fent «petonets» i giravoltes... «Els hi tenen perquè, segurament, es mengen les larves de les mosques i els mosquits... i, a més, fan molt bonic...» afegeix, amb sentit pràctic, algun «savi» de la colla...

"Gràcies, per l'esmorzar...!"

Però, deixem els peixets i tornem a l’esmorzar.

Com que ens fa por que a la Font, situada en un lloc ombrívol, no hi toqui el sol i que, avui -a primers de febrer- sigui un indret, massa fred i poc apropiat per a esmorzar-hi; decidim anar a veure-ho,

La comissió que hem delegat, torna dient que no ens moguem del lloc on som, el solejat pàrquing a tocar de la carretera, i que aprofitem el banc que hi ha per a fer-hi la «paradeta» amb les olives i el bombons... «Aquesta Font, és només per a fer-hi berenades o festejar-hi, quan fa calor...», sentencien.

La Font de Querol

El vi de la bota i les calories dels dolços bombons, amb els entrepans, clar, ens predisposen per a la caminada. La Conxita ha esmicolant un tros d’entrepà damunt dels peixos del safareig... «Pobrets ells també volen esmorzar..., mireu, mireu, que contents estan !!...» diu, mentre la seva B.O. (Bona Obra diària que recomanen fem tots els escoltes...) fa que tots els peixos entrin, entre ells, en una batalla campal semblant a la dels carlins i els lliberals de fa anys...).





Detalls de l'esmorzar


La passejada.- Comencem l’excursió, seguint carretera enllà fins davant del Restaurant Sant Jordi, gairebé al final del poble. Hi entrem per a dir-los que som la colla que hi tenim emparaulat, sobre les 14h, el dinar. «Mireu, ja teniu la taula parada...» ens diuen assenyalant-nos una llarga taula que ja tenen enllestida, a tocar de les finestres de la façana, en un racó del menjador. «Molt be, fins després, doncs...», els contestem amb un somriure d'agraïment. «Abans de dinar, segurament, prendrem unes cerveses...» els advertim per si, encara, han d’omplir la nevera...

Agafem una pista cimentada que surt –a l’altre costat de la carretera- de davant mateix del restaurant i baixa, pel mig d’un ombrívol bosc, cap el Gaià. Ens crida l’atenció, a banda i banda de la pista -que més endavant deixarà el ciment-, els coixins i alguna catifa de verda i ufanosa molsa... «Renoi, quina humitat... !!!. Aquí el sol no hi arriba...!!!».



Baixant cap el Gaià

Deixem diferents trencants -un d’ells, per la dreta, indica «Al Gorg Negre per l’Hort de les Salamandres» (per on tornarem després), mentre que un altre, que baixa per l’esquerra, assenyala «Al Gorg Negre i al Moli de Querol», seguim per aquest.

Arribem al fons de la vall, on hi ha el riu Gaià. No hi baixa gens d’aigua (els qui més hi entenen diuen que, segurament, la poca que hi corre, ho deu fer amagada per sota del pedregar i la sorra de la llera). El Gaià, per un altre costat, és un riu amb un caràcter eminentment pluvial, sovint sec, però amb forces revingudes quan les pluges, que afecten la seva conca, son intenses. Una passera de fusta, en facilita -quan el riu va ple- el pas. Nosaltres hi fem, només, unes fotografies i travessem -sense cap problema, ni mullar-nos- per damunt del pedregam de la llera o llit del riu. 




Passera sobre el Gaià

Un cop a l’altre costat -on ja ens hi esperen els companys i la companya més caminadors- surt, per l’esquerra, el camí que porta fins l’enrunat Molí de Querol, nosaltres -avui- no hi anirem. Continuem, per la dreta cap el Gorg Negre, seguint un sender que va paral·lel al Gaià que baixa -vall avall- per la nostra dreta.


"És el camí de la dreta, no ?..."

Més endavant deixem, a la dreta, el camí que ens portaria al castell de Saborella. El sender per on anem passa pel mig d’un bosc de ribera format per àlbers, freixes, oms, salzes, algun pollancre o plataner introduït i, aquí i allà, alzines, roures i pins. Ens crida l’atenció, al sota bosc format per falgueres i mates baixes, el gran nombre de velles heures i lianes enfiladisses que cerquen la llum tot entortolligant-se pels troncs dels arbres... «en algun cas els arriben a ofegar...mireu aquesta que gruixuda que és, te aquest arbre ben envaït i atrapat...» comenta algú de la colla que, sembla, hi entén...






Detalls del corriol, paral·lel al Gaià, que porta al Gorg Negre
 amb els troncs de molts arbres abraçats per velles heures.

Quan som a la meitat de la nostra ruta (amb, aproximadament, 1,5 km caminats) arribem a un gran cartell que ens anuncia el Gorg Negre: «Indret embruixat i llòbrec format per les aigües fosques del Gaià i les altes parets calcàries del congost...» hi posa, segurament per a espantar les criatures, nosaltres, però -veient el Telenotícies-, ja estem curats d’espants.... Ens explica, també el cartell, la intenció, per part dels «manaires de torn», -l’any 1909 i, de nou, el 1931- de fer-hi un embassament per a resoldre el, crònic, problema de la manca d’aigua a la ciutat de Tarragona. Projecte que es començà, però que no s’arribà a culminar mai.







Arribem al Gorg, és un indret tranquil, un racó envoltat de cingles, d’una certa bellesa. Hi podem veure, encara, algunes restes d’aquells vells intents de fer-hi la resclosa per a retindre’n l’aigua. Ens hi estem una estona tot contemplant -i comentant-ne- els detalls, fent fotografies, explorant riu amunt fins on podem... i, asseguts en una mena de «banc del sinó fos...» petant la xerrada.




Ep, quan ens porten el vermout...?


"Que maco que és tot això, Llorenç...!"


Passem, de nou, el Gaià per un gual fet de formigó (fins fa poc hi havia una passera de fusta de diversos trams, que hem trobat desmuntada al començament del camí que ara hem agafat i que ens portarà -de retorn a Querol- a «L’Hort de les Salamandres»).

Les dones del grup d'avui, assegudes prop del Gorg Negre.
Mireu-les que maques...!!

Com en el camí d’anada al Gorg passem, ara però per l’altra costat del riu, seguint un corriol que es va enfilant, per la Serra d’Ancosa, entre marges o terrasses d’antics camps -amb parets de pedra seca-, espais de bosc i boixedes, en direcció a Querol.

Travessem el Torrent d’Esblada -també sense aigua- i continuem pujant fins que arribem a la Font de la Tous on hi ha l’anomenat Hort de les Salamandres (on també hi ha la Font de La Roseta), una petita vall amb diversos marges o bancals on, fins fa poques dècades, els veïns de Querol hi tenien els horts on hi cultivaven les seves verdures i hortalisses. L’any 2018, l’Ajuntament de Querol i l’Associació Mediambiental «la Sínia» van signar, amb el propietari del lloc, un acord de custodia del territori per afavorir, en aquest indret, els habitats on poguessin viure i reproduir-se les salamandres i diversos amfibis més, com la granota verda, el gripau comú, el tòtil i el gripau corredor. Per això s’hi construïren més d’una desena de basses (una d’elles natural i les altres artificials) i, especialment a l’estiu, s’hi fan estades amb escolars i joves per a donar a conèixer i estimular l’amor a la natura i la vida animal -ens explica la Isabel que una de les seves netes hi va estar, en un Camp de Treball Juvenil, uns dies treballant-hi-. El passeig que fem per l'Hort de les salamandres, amb les seves basses i camins, és ideal per fer un tomb tot observant la natura en el seu ambient -tot i que, lògicament, avui quan hi hem estat nosaltres (en ple hivern), d’animaló no n’hem vist cap...-. Però ens en hem fet una molt bona idea. Felicitats per la iniciativa !!!.




Diferents detalls de L'Hort de les Salamandres

Font de la Tous

Feta la visita, retornem al camí i continuem fins a trobar la pista encimentada, per on hem passat aquest matí, que ens portarà a la carretera i al Restaurant Sant Jordi de Querol.


El nostre recorregut


El dinar.- Falta, encara, un quart per les dues, però entrem al restaurant, anem prenent lloc a la taula i demanem les cerveses que acompanyem amb unes olives i patates fregides.

Els plats del menú diari que vol cadascú -com venim fent sempre que els del restaurant volen- ja els hem triat prèviament (d’aquesta manera, en un grup nombrós, els restauradors i nosaltres, anem millor orientats i servits).

Ens porten el pa, l’aigua, el vi i les gasoses i, tot seguit els primers plats: Cigrons amb bacallà, canelons, escudella o empedrat de tonyina. Després, clar, vindran els segons: Variat de peixets fregits, calamars a la romana, estofat de xai o botifarra a la planxa i les postres: Mel i mató, crema catalana, flams -de torró, de cafè o d’ou- o gelat de vainilla. Correcte.






Diferents detalls del dinar

Amb els cafès, tallats i cigalons, sortegem l’ampolla de bon vi de La Terra Alta, amb l’etiqueta commemorativa de la sortida d’avui. L’afortunat, en aquesta ocasió, ha sigut en Josep F. Enhorabona, Josep !!!.

Enhorabona, Josep !!!

L'etiqueta commemorativa d'aquesta sortida.

Després de dinar, demanem el compte, fem números i paguem agraint, als qui ens han servit, la seva acollida i servei.


Comiat i retorn a les respectives llars.- Ja fora del restaurant, anem a buscar els respectius cotxes; ens acomiadem emparaulant-nos per a la propera sortida i retornem, sols o amb els companys/es amb els qui hem compartit el viatge, als respectius llocs d’origen.


Propera sortida.- La propera sortida, si Deu i la Mare Natura volen, la tenim programada per al dijous dia 6 de març. Ja ho anirem anunciant al Blog i pels mitjans habituals.

Fins llavors, doncs, gracies pel vostre seguiment, participació i companyonia.


Text.- Pep

Fotografies.- Joan B., Enric, Josep F. i Pep.

Ruta Wikiloc.- Joan P. https://ca.wikiloc.com/rutes-tren/gorg-negre-i-font-de-la-tous-des-de-querol-200551689utm_medium=app&utm_campaign=share&utm_source=1996039