Montserrat en un matí de tardor |
UN MATÍ DE TARDOR PEL MONESTIR DE MONTSERRAT I
EL SEU ENTORN
Mirant al cel....- Tal i com ens advertien els homes i les dones del temps, ha plogut -gairebé a tot Catalunya- al llarg de tota la nit. De matinada, van dir, el «front de pluges» marxarà cap el mar i les Balears... I així ha estat.
Al sortir de casa, poc desprès de les 7 del matí, els carrers estaven ben molls i, al cel, alguns núvols encara carregats anaven fent via cap el litoral... Sembla, doncs, que ho han encertat i, avui, no ens mullarem. Tot i això, alguns de nosaltres -desconfiats o previsors- portaven, plegats o «clavats» en un dels costats de la motxilla, paraigües...
El
viatge, d’anada, en tren.-
Com
teníem programat, a les 8h 10’, els 10 que anàvem fins a
Monistrol en tren (l’Enric, la Conxita, la MªJosé, en Ricard, en
Zacaries, en Joan S., en Josep F., l’Elena S., la Maribel i en Pep)
ja érem, davant de les màquines expenedores, amb els bitllets a les
butxaques. Bitllets d’anada i tornada, combinats amb el cremallera,
amb tots els tipus de descomptes possibles (de més grans de 65 anys,
carnet de pensionista dels FGC, etc...) per tal de que el viatge ens
surti, econòmicament, el més barat possible.... Els primers de la
«colla» que s’han «barallat» amb les màquines expenedores (hi
havia una empleada dels FGC però estava enfeinada i intentant fer-se
entendre,
amb un grup de viatgers orientals que volien anar a Montserrat) ens
han anat ajudant a aconseguir, pitjant un munt de botonets i sense
problemes, els bitllets.
Les nostres "pesadilles"... |
Així, doncs, ben aviat ja estàvem tots a punt per agafar el tren. «Ara, a les 8h 15’, en surt un que passa per Monistrol, el podríem agafar i així tindrem més temps –un cop allà, fins que surti el cremallera- per esmorzar...», diu, amatent, en Josep F. Així ho fem, acompanyant la decisió amb una petita i matinera corredissa...
Ja a dalt del tren, hem vist amb una certa nostàlgia -però, alhora, sensació d’alleujament- que aquest anava força ple; amb gent que, es veia -pels rostres endormiscats- es dirigia, resignada, a treballar. Als vagons, a aquesta hora i primer tram del recorregut més proper a Barcelona, hi havia força gent; per això a aquesta línia l’anomenen, també, el «Metro del Baix Llobregat». «Això que treballin, que treballin però, sobretot, que cotitzin... ja que gracies a ells ens van pagant la pensió...» pensem sense poder amagar, amb una certa satisfacció, un somriure murri...
Ja som a Monistrol.- Puntual -viatjar així dona gust... !!-, el tren arriba a Monistrol a les 9h 20’. A tocar de l’andana ja hi veiem la via on te l’origen el cremallera que puja (i baixa) de Montserrat. El que ens pujarà a nosaltres ja hi és. Una amable empleada -mentre li ensenyem els bitllets. «Tots no cal... només alguns. Ja em crec que els heu comprat...»-. Ens diu, també, que el primer cremallera sortirà a les 9h 48’. Tenim, doncs, quasi mitja hora per esmorzar.
L’esmorzar.- Alguns ja ho han fet a casa, però la majoria, a aquesta hora, només s’han pres «el biberó matiner» i, ara, ho complementaran amb un petit «piscolabis». Traiem, doncs, els entrepans i, avui, sense fer cap parada ni afegir-hi gaires complements (un cop siguem al cremallera, l’Elena ens oferirà, però, els bombons de xocolata que ja ens tenia preparats -tot i que ell avui, finalment, no ha pogut venir- en Carles P.) i ens disposem, aprofitant alguns dels bancs de l’estació, a esmorzar.
Pujada a Montserrat en el cremallera.- Puntual, a les 9h 48’, -dona gust que els transports públics funcionin com ha de ser- arrenca el Cremallera. A aquesta hora, hi anem nosaltres i algun «turista» estranger més... per tant podem triar els seients -pensant en el recorregut i les vistes- que més ens agraden. Quan som a la primera i propera l’estació de «Monistrol Vila» -on hi ha el gran aparcament, per a cotxes i autocars, utilitzat per als qui volen anar a Montserrat, no en el tren sinó en el seu propi vehicle-, pugen quatre dels sis companys de la colla (en Joan B., la Margarita, la Isabel P. i en Llorenç) que han vingut des dels seus llocs d’origen en cotxe. Encara en falten dos (en Carles B. i la Rosa), que venen des del Vallès Oriental i ens han avisat dient que estan, des de fa força estona, atrapats en un «embús» a la carretera a causa d’un accident entre un camió i alguns vehicles. Diuen que nosaltres anem fent via i que ells -quan puguin- ja faran cap fins l’aparcament de Monistrol-Vila i, un cop allà, ja pujaran fins el Monestir amb el Cremallera. Sort en tenim dels telèfons mòbils... !!
A falta d’aquests dos companys, pugem els 14 de la colla fins al Monestir de Montserrat. El recorregut, amb les vistes, desnivells, agulles que ens envolten, pendents i panoràmiques, impressiona. Els grans finestrals dels moderns vagons ens en faciliten la visió.
Madurs i veterans -que no vells- com som, alguns recordem i expliquem les vegades que (especialment esperant els resultats dels exàmens...) havíem pujat fins a Montserrat a peu i, en alguna ocasió, per aquest mateix «camí del cremallera» que -llavors, era ple de grans rocs, mig abandonat i sense el servei ferroviari- que ara fem, «a cavall» i ben còmodes, amb el Cremallera.
En uns 20’, a les 10h 08’, en punt, arribem a Montserrat. Algunes boires es resisteixen a marxar dels racons de la muntanya... però ajuden a embellir i donar valor i espectacularitat al paisatge.... !!! Després, aniran marxan i ens deixaran un matí net i lluminós, esplèndid.
Ja som a Montserrat.
Visita a la Basílica- L’estació «de dalt» del Cremallera, està situada davant de les escales que pugen a la Plaça de Santa Maria i a la Basílica. Com a bons pelegrins ens hi dirigim.
En Joan S. havia trobat una vella fotografia -del setembre de 1968- d’una de les nostres «pujades a peu» a Montserrat. Hi apareixen ell i en Pep i ens fa gracia tornar a repetir, situats al mateix lloc de la plaça i avui, la foto. Aquí, gràcies a la maquina de retratar i a l’art d’en Joan B., ho teniu:
En Joan i en Pep el setembre del 1968 |
Els mateixos personatges, en la mateixa postura i lloc, l'octubre del 2024 |
Travessant l’Atri, amb la façana principal del temple i el seu artístic paviment de marbre blanc i negre, entrem a la Basílica. Hi ha, asseguts als bancs i per l’interior, força gent; amb la tradicional «cua» de peregrins que volen pujar a venerar «la Moreneta» en el seu Cambril. Després de les reformes que han millorat la lluminositat del temple, aquest -amb la seva barreja d’estils (romànic, gòtic, renaixentista i dels segles posteriors)- llueix espectacular. Ens hi estem una breu estona contemplant-ne els detalls, els creients, pregant i anant a veure, expressament, algunes de les obres que si custodien com el quadre de Sant Benet adolescent pintat, el 1980, per Montserrat Gudiol fent servir com a model -amb un hàbit negre- el seu fill Jordi. L’artista, en aquesta obra, concentrà tota l’expressivitat en el rostre, les mans i un únic peu... Impressionant.
L'expectacular i treballat paviment de l'atri de la Basílica |
La façana de la Basílica des de l'atri |
Detall de l'interior de la Basílica, a l'esquerra un fragment del gran orgue. |
Sant Benet adolescent exposat en una de les capelles laterals de la Basílica |
Ens dirigim, al sortir del temple, a l’espai condicionat per a ferir-hi les ofrenes o encendre-hi un llantió. És un lloc, amb un fort simbolisme, dedicat a les peticions, els records i els agraïments.
Detall de l'espai destinat a les ofrenes. |
Petita caminada fins a la Creu de Sant Miquel i les ermites de Sant Miquel i Sant Joan.- En aquesta ocasió, en Josep F. ens ha fet una breu ressenya que agraïm i transcrivim:
«Els més caminadors (l’Isabel P., en Joan B., en Joan S., l’Enric C., en Ricard i en Josep F.) després de la visita a la Basílica de la Mare de Déu, quan devien ser les 11h del matí, iniciem una petita caminada per un dels entorns del Monestir. Enfilem pel camí de Sant Miquel (721,2 m d’altitud sobre el nivell del mar).
El camí, una pista encimentada, va guanyant alçada mica en mica. Passem pel Portal de Sant Miquel i per la «Roca de la Llicència», una gran roca que es desprengué de la muntanya i caigué, en aquest lloc, l’any 1802; s’anomena «de la llicència» pel fet de que aquesta roca -a tocar del camí- marcava l’indret fins el qual els monjos del Monestir podien passejar sols sense demanar permís als superiors.
La "Roca de la Llicència" |
No seria d'estranyar que, al mig d'aquesta llum, s'ens apareixi l'arcangel Sant Miquel... |
Detalls i panoràmica des del Camí de Sant Miquel |
L’aire
es fresquet i la boira -amb
les seves anades i tornades-
ens
va acompanyant tot creant imatges i paisatges fantàstics. Sembla que
en poc rato el sol guanyarà la lluita i la boira escamparà.
Trobem el trencant que porta al Mirador de la Creu de Sant Miquel. El lloc, a 774 m d’alçada, damunt d’un esperó, és impressionant. La Creu va ser ofrenada pel Cos de Portants del Sant Crist d’Igualada, amb motiu del 50è Romiatge, l’octubre de 1976.
Ja som al Mirador de la Creu de Sant Miquel, amb una molt bona visió del Monestir |
Bona part de Catalunya als nostres peus... |
Un cop contemplat el panorama des del Mirador, retornem al camí principal i ens arribem fins a l’Ermita de Sant Miquel (823,2 m d’altitud). Un lloc estimat pels viatgers medievals era el Pla de Sant Miquel. La seva arribada -quan a Montserrat només s’hi podia pujar a peu o damunt d’animals- significava que estaven ja a prop del monestir de Santa Maria. Una mica més avall es trobava una capella en un indret on la llegenda situa -al segle III de l'era cristiana- un temple dedicat a Venus. Aquesta primera capella de Sant Miquel, fou totalment destruïda per la Guerra del Francès. L’any 1870 s’edificà l’actual ermita que fou beneïda el dia de Sant Miquel del mateix any per l’abat Muntades. Aquest indret era el lloc on el pare abat del monestir sortia a rebre els visitants importants que només podien accedir al Monestir, des de Collbató, pujant per l’anomenat Camí de les bateries -una reminiscència de la Guerra amb els francesos- que porta al Pla de Sant Miquel.
Després d’una breu paradeta per a recuperar la respiració (la pujada que ja portem al damunt es considerable i les cames, especialment, se’n ressenten) reprenem la caminada, en forta pujada, en direcció a l’ermita de Sant Joan.
L'ermita de Sant Miquel, enfilada dalt del serrat |
Arribant a l'ermita de Sant Miquel |
Detall de l'ermita de Sant Miquel |
Un altre detall de l'ermita de Sant Miquel |
Arribem al punt més alt del nostre recorregut, a la vista de l’estació superior del Funicular de Sant Joan i de la mateixa ermita de Sant Joan que està ben a prop. Som a 971,3 m d’alçada. Com que no tenim gaire temps, doncs hem quedat amb la resta de la colla a les 13h a la estació de Montserrat del Cremallera per a baixar, fins a Monistrol a dinar i ja portem caminats 3,1 km, decidim donar mitja volta, tot desfent el mateix camí per on hem pujat i retornar al Monestir.
A les 12h 45’, desprès d’haver fet un recorregut de 5,8 km i un desnivell acumulat de +/- 500 m, ens trobem amb la resta de la colla a l’Estació del Cremallera de Montserrat.»
Molt bé, valents i valenta !!! I molt bona crònica Josep F. !!!
Visita al Museu de Montserrat.- Un altre dels grups de la colla (la Conxita, l’Elena S., la Maria Josep, la Margarita, la Maribel, en Llorenç, en Zacaries i en Pep), interessats en els aspectes culturals i artístics (i, potser, amb poques ganes de caminar...), ha aprofitat l’ocasió per a visitar el reconegut i molt complert Museu de Montserrat.
El fulletó que ens han lliurat a l’entrada ens ajuda a explicar-vos la seva història: « Amb la Guerra Napoleònica (1811-1812) i les malvestats posteriors. Montserrat va perdre el seu patrimoni medieval i barroc. Gairebé tot el que es troba actualment al Museu prové d’adquisicions i de donacions particulars en un ambient de recuperació i de presència significativa en la societat catalana amb una irradiació europea i mundial. La institució arrenca del Museu Bíblic que va crear el pare Bonaventura Ubach (Barcelona, 1879 - Montserrat, 1960) l’any 1911, amb materials arqueològics que havia dut de Terra Santa per il·lustrar la Biblia. L’actual Museu neix el 1963, amb l’exposició conjunta dels materials del Pròxim Orient i de les pintures del Renaixement i del Barroc que l’Abat Marcet va adquirir a Itàlia entre 1913 i 1920. El Museu de Montserrat va assolir la fesomia que té actualment l’any 1982 amb l’arribada de la donació de pintura catalana dels segles XIX i XX de l'industrial tèxtil i col·leccionista d’art Josep Sala Ardiz (Barcelona 1875-1980), a la qual n’han seguit d’altres. El 2004 el Museu es va ampliar amb sales d’exposicions temporals, dipòsit de reserva i una nova entrada. L’any 2006, el Parlament de Catalunya el declarà Museu d’Interès Nacional.» I, a fe de Déu, que ho és !!!.
Us en fem, per a la crònica i possibles lectors, un petit resum del contingut (del que tenen, actualment, exposat...):
Arqueologia del món antic.- Variada exposició de materials procedents de Mesopotàmia, Egipte, Xipre, Itàlia i el Món Hel·lènic, Baix Imperi i Cultura Paleocristiana.
Pintura antiga.- Comprèn obres dels segles XIII al XVIII, d’escola espanyola (Berruguete, El Greco), flamenca (Jan Bruegel de Velours, Frans Francken) i, sobretot, d’escola italiana (Benedetto Bonfigli, Andrea da Salerno, Marco Pino, Caravaggio -un magnific Sant Jeroni penitent- i els seus seguidors i Tiepolo, entre altres).
El Sant Jeroni penitent del mestre Caravaggio |
Pintura i escultura moderna.- Aquesta secció d’obres dels segles XIX i XX és la més quantiosa del Museu i permet una visió panoràmica molt completa i selecta de la pintura i escultura catalana d’aquest període que representa el millor floriment artístic de la cultura catalana des de l’època medieval. El discurs és més o menys cronològic, per escoles i per auors, des del Romanticisme passant pel Realisme (Ramon Martí Alsina), l’Escola d’Olot (Joaquim Vayreda), el Modernisme (Santiago Rusiñol, Ramon Casas, entre molts altres), els postmodernistes ( Joaquim Mir, Isidre Nonell), els noucentistes (Joaquim Torres Garcia, Joaquim Sunyer) i els escultors (Rossend Nobas, Josep Llimona, Manolo Hugué, Pablo Gargallo, Joan Rebull i molts més).
Agafant un niu d'en Joaquim Vayreda |
Cal destacar una petita col·lecció de pintura dels grans mestres de l’impressionisme francès i internacional (Dégas, Sysley, Monet, Pissarro, Sargent) i obra de grans autors de l’avantguarda (Picasso i Dalí). L’art contemporani és una secció que està creixent i que ja es fonamenta en obres de Rouault, Metzinger, Tàpies i Sean Scully.
En Pep, s'ha quedat "de pedra" enmig de tanta bellesa.... El quadre, amb l'escolà, de l'esquerra és obra d'un jove Picasso. |
Complementa la col·lecció artística del Museu espais com l’anomenat Nigra Sum on es recull una mostra molt variada de materials artístics i populars que expliquen l’evolució iconogràfica de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat i la seva plasmació en obres ben diferents o la Mostra d’orfebreria religiosa amb els principals objectes litúrgics de l’Abadia de Montserrat, molts d’ells obra dels més acreditats orfebres barcelonins dels segles XIX i XX. Excel·leixen el calze i les canadelles barroques ofrenades per l’emperador Ferran III d’Àustria i la corona i el ceptre de la Mare de Déu ofrenats per una multitudinària subscripció popular quan va ser declarada patrona de Catalunya (1881).
Sortim del Museu entusismats. Recomanem a tots aquells/es que no el conegueu que en feu una visita. Val molt, molt, la pena !!.
Breu tomb pel Mercat dels Pagesos.- Mentre, poc abans de les 13h, anem arribant a l’Estació del Cremallera, alguns, encara, volen aprofitar l’estada a Montserrat per comprar algun dels productes que artesans, botiguers i pagesos, aprofiten per vendre, a tocar de la carretera i el pàrquing que hi ha sota el Monestir: Mató, mel, formatges, melmelades, codonyat, embotits,...
"Vols dir, Zac, que al mercadillo hi trobarem bones coques... ?" |
Baixada, fins a Monistrol, amb el cremallera.- Els més puntuals de la colla, poc abans de les 13h -tal i com havien quedat- ja eren a l’estació del cremallera. Un empleat, diligent com gairebé tots els que hem anat trobant, els diu que si s’afanyen en pocs minuta sortirà un tren. 8 dels de la colla, els que ja son dins de l’estació, ho fan i l’agafen... Els altres 8, més endarrerits, ja no hi som a temps i agafarem el que, inicialment teníem previst, que surt a les 13h 15’.
Sempre havia sentit a dir al meu pare (que era dels que havia perdut la guerra...) que «A les batalles, és millor que mani un únic general, encara que aquest sigui dolent, que quatre o cinc a la vegada....». El fet és que el cremallera que havien agafat -«pels pels»- la majoria dels de la colla, acabava el seu recorregut a l’estació de «Monistrol-Vila»; mentre que el que teníem previst -i on baixarem els cinc restants- ho feia a la de «Monistrol-Central» o "Monistrol-Enllaç" més propera al restaurant on tením emparaulat el dinar... Però aquí no s’acaba la història...
Quan el cremallera va arribar a «Monistrol-Vila», els 4 que tenien el cotxe a l’aparcament d’aquesta estació, van baixar per agafar els seus respectius vehicles i anar amb ells al restaurant per dinar. Dins el cremallera quedaren els altres 4 companys, pensant que aquest continuaría fins al final de la línia: l’Estació de «Monistrol-Central» i un cop allà baixarien... Però no, el cremallera -arribat al final del seu recorregut establert- arrencà, però no seguint endavant, sinó retornant cap a Montserrat i «passejant» -de nou cap a dalt- als nostres 4 sorpresos companys. Ho aclarírem parlant per telèfon i ens saludarem -amb un somriure resignat- quan, els dos trens (el que pujava i el que baixava), es creuaren pel camí.
Per sort, un cop d’alt pogueren agafar, uns 20’ més tard, un altre tren que -aquest si- tenia el seu final a «Monistrol Central».
El dinar.- A Can Ibars, el restaurant proper a l’estació dels FGC de «Monistrol» on hem d’agafar el tren que ens portarà a Barcelona, ja ens tenen la taula -per setze- a punt. Ens l’han parat, tal i com ens havien dit, a la terrassa -coberta- encarada al riu Llobregat, el nucli vell del poble i a la muntanya de Montserrat. Un bonic i solejat panorama.
Panoràmica de Montserrat des de la terrassa de Can Ibars |
Hem advertit a en Emili (que entenem és el propietari que ens atent) que per un inconvenient del transport 4 dels comensals que falten vindran uns 30’ més tard.
Comencem a demanar les cerveses, que acompanyem amb unes olives i unes patates braves...i, quan ja hi som tots ens comencen a servir el dinar: Amanides «variades» i/o «catalanes», macarrons i callos -«tripes» en català-, de primers i botifarra, pollastre i/o costella de porc, a la brasa, de segons... De postres, gelats. Tot això acompanyat amb pa, aigua, vi i gasosa.
Amb els postres, en Enric i en Ricard, com que fan anys, ens conviden a cava. Brindem i els felicitem: « Moltes gràcies, benvolguts companys !!. Que en pugueu anar complint, amb salut, molts més !!!»
Per molts anys, Ricard i Enric, que en pugueu anar complint molts més !! |
Aprofitem, també, per a sortejar l’ampolla de bon vi de la Terra Alta amb l’etiqueta commemorativa, avui dedicada a Montserrat. L’afortunada, en aquesta ocasió, ha estat la Margarita. Felicitats, Margarita !!!
Després de dinar, demanem els cafès i el compte. Fem números, paguem i ens acomiadem de la família que regenta el restaurant, tot agraint-los la seva atenció.
Comiat i retorn a les respectives llars.- Ja al carrer, ens acomiadem dels qui han vingut en cotxe i la resta -un altre cop a córrer, doncs a l’estació ja hi ha un tren esperant per sortir...- retornem a Barcelona, per no perdre el costum del dia, partint la colla en dos trens (cinc en un -el que estava a punt de sortir- i 5 en un altre -que passaria uns 10’ desprès-)... he, he.
No cal patir.... «el cercle refarem....».
Propera sortida.- Recordeu que tenim programada la propera Sortida Xino-Xano, la que farà el número 134, per al dijous dia 7 de novembre.
Us mantindrem informats. Fins llavors, doncs, gracies per la vostra participació i companyonia.
Text.- Josep F. i Pep.
Fotografies.- Joan B., Maribel, Enric C. i Josep F.