UNA
BONICA I REFRESCANT EXCURSIÓ A VALLFOGONA
DE RIPOLLÈS
Encara
no eren les 10 del matí que tots, puntuals, ja estàvem -amb els
cotxes ben aparcats- pels voltants del pàrquing municipal de
Vallfogona de Ripollès. Alguns, fins i tot, han deixat el vehicle al
mateix carrer del restaurant «El Forn» on desprès hi anirem a
dinar. Aprofitem per saludar als de l’hostal i dir-los -com el
president Terradelles- que «ja som aquí», confirmar els plats del
menú i que, després, a l’hora de dinar, ens veurem de nou...
Afables
i sentides salutacions entre tots i totes. Un mes de vacances (i això
que la majoria de nosaltres les fem tot l’any...) sense veure'ns,
fa que la retrobada -quan fa, només, unes setmanes que no ho fem-
sigui més esperada i sentida...
Avui
estem contents perquè, des del lloc on -actualment- resideix a
Benavarri (La Ribagorça), s’han afegit a l’excursió en Josep
Lluís i la seva dona, l’Empar. Com que el viatge és llarg, han
passat la nit a Vallfogona i gaudiran -gaudirem- tots plegats, avui,
de l’excursió i la seva companyia.
Vallfogona,
pel que veiem, és un poble tranquil i petit però, agradable, polit
i ben endreçat.
El
topònim Vallfogona, ve del llatí Vallis
fecunda -vall
fèrtil-; documentat des de l’any 900, moltes de les terres del
terme, van ser treballades i poblades ja des de l’Edat Mitjana. De
Vallfogones, a Catalunya, en tenim tres: Aquesta del Ripollès, la de
Riucorb a la Conca de Barberà -famosa pel seu mossèn poeta, el
Rector
de Vallfogona-
i la de Balaguer a la Noguera.
L’esmorzar.-
A Vallfogona de Ripollès, damunt de l’aparcament municipal que hi
ha a tocar de la zona esportiva, hi trobem l’escola, la parròquia
(el Santuari de la Salut) i l’ajuntament que, amb el bar restaurant
«El forn» i el que, també, hi ha a la piscina, formen el nucli de
serveis de la vila. En aquest mateix lloc, en un racó d’aquest
espai tant important del poble, ombrejat per uns grans i vells
plàtans d’ombra, també hi ha el parc infantil amb estris per a
que la mainada hi jugui i alguna taula i bancs per a reposar-hi o
fer-hi un mos... un indret ideal, doncs, per a esmorzar.
 |
Porta i façana del santuari (avui parròquia)
de la Salut. Obra de l'any 1701 |
Muntem
la «parada» amb les olives, la bota de vi, i -després-
els bombons de xocolata i «anem per feina»...
 |
| Detalls de l'esmorzar... |
Aprofitem,
també, amb l’ajuda d’uns grans panells i mapes informatius, que
tenim a tocar, per a informar-nos, complementar, localitzar i
confirmar l’itinerari que tenim previst fer avui.
Seguirem
per una pista encimentada, que arrenca d’aquí mateix, fins a la
«Font de la Tosca» i, des d’allà, continuarem fins a desviar-nos
pel sender que, vorejant el «Torrent de la Masica», s’endinsa per
un frondós bosc passant per un seguint de salts i gorgs.
La
passejada.- Arrenquem,
amb ganes de caminar -ens fa un dia fantàstic, clar, temperat i
només amb algun petit núvol per a fer bonic...-.
Anem
per la pista que surt del poble -ens han dit que fins la Font de la
Tosca s’hi pot anar en cotxe (hi ha un petit espai d’aparcament
per a -ben posats- 4 o 5 cotxes)- però, bons caminadors com som, ho
fem -tots i totes- a peu.
Passem
prop del cementiri i, damunt d’ell, ens crida l’atenció
l’impressionant edifici de l'Església
de Sant Julià, consagrada l’any 960 (a la façana de ponent hi ha la portalada
romànica amb alguns elements esculpits); el temple, molt reformat
-va estar greument afectat pels terratrèmols posteriors- te detalls
barrocs i forces elements afegits com capelles laterals, contraforts,
realçats i una torre de defensa. Era l’antiga parròquia del
poble -però, des de finals dels anys 60, aquesta es traslladà, pel
mal estat de l’edifici, al Santuari
de
la
Salut
dins del nucli urbà-. Davant de Sant Julià -si hi pugem- hi podrem
veure un «comunidor» des del qual es «beneïa el terme»,
foragitant-ne les turmentes (els més burlescos deien que
«enviant-les al -habitualment rival- poble veí...» i s’hi feien
conjures i exorcismes per tal d’espantar bruixes i esperits
malignes.
 |
Esglesia de Sant Julià
|
 |
| El comunidor |
Anem
seguint per la pista, travessem -per damunt d’un passallís- la
Riera
de
Vallfogona.
 |
| La Riera de Vallfogona des del passallis de la pista |
Unes
noies -que passejaven un gos i un gat-, amb les quals hem coincidit una estona pel camí, ens
suggereixen que, al tornar -per no fer-ho, de nou, per la pista encimentada- ens desviem, poc desprès
de visitar la «Font de la tosca» i a l'alçada del mas La Plana Gran, per un corriol que pel costat de
la riera passa pel pont
medieval
i puja fins el poble.
 |
| Vallfogona des del camí cap a la Font de la Tosca |
 |
| Acostem l'imatge... Dalt del nucli urbà, destaca el castell de La Sala |
 |
| Camí de la Font de la Tosca |
Arribem
a la Font
de la Tosca.
L’indret és una espectacular formació, barreja de pedra, aigua,
herbes, falgueres, molsa, escales, baranes i passadissos que
s’enfilen i internen dins la roca... Tot un espectacle que ens
sorprèn i impressiona. Copiem una explicació que hem trobat sobre
aquest fenomen: La
pedra
tosca
o
travertí
és
un
tipus
de
roca
calcària,
molt
porosa
i
poc
densa,
originada
per
la
precipitació
de
carbonat
de
calci.
Tal
com passa amb les estalactites i estalagmites de dins d’una cova.
La
roca es forma
quan l’aigua circula lentament i s’evapora, cristal·litzant el
carbonat que porta dissolt, en forma de Calcita o Aragonita.
Sovint
la precipitació d’aquests minerals es fa sobre les restes d’herbes
i molsa que viuen sobre la mateixa tosca i la roca atrapa les restes
vegetals i pren les formes de tiges i fulles. Tot
un monument de la natura.... diem.
 |
Detalls de la visita a la Font de la Tosca.
Tot un espectacle !!!... |
 |
Foto del grup al peu de la Font de la Tosca
|
Gairebé
tots pugem pels senderons i escales que permeten apropar-se i, fins i
tot, entrar dins d’aquest singular «morro» que raja, gairebé per
tot arreu, cortines d’aigua. Els més «espavilats» protegits per
capelines, barrets o caputxes i d’altres -més valents, poc
previsors o atrevits- «a pel». Com que el «tunel» per on passem
és un pel baix, cal tenir precaució per a no topar, amb el cap, amb
el sostre o les parets, ni relliscar amb el fangueig que s’hi
forma. Ho fem, tot rient, sense cap problema... Ara, a l’estiu, la
remullada fins i tot és gratificant.
Fem
un munt de fotografies i vídeos, doncs l’»espectacle» i el lloc
s’ho mereixen.
Demanem
a un treballador, que està netejant d'herba les vores del camí, si
ens pot fer una fotografia del grup -per al nostre record i deixar
constància de la visita- al peu de la «Font de la tosca».
La
colla, a partir d’aquest punt es parteix. Alguns decideixen anar
retornant, xino-xano, cap el poble i el restaurant. Diuen que,
seguint la recomanació que les noies d'abans ens han fet, ho faran resseguint
el curs de la riera fins al pont medieval enfilant-se, tot seguit,
fins al poble...
Un
altre grup, que podríem qualificar de més «canyer», decideix
continuar amb l’excursió anant a cercar i seguir el curs del
Torrent de la Malica,
amb la seva exuberant vegetació, gorgs i salts.
Continuen
pista amunt, fins que -aproximadament- quinze minuts després, trobem
-a l’esquerra- un gran cartell indicador i un graonat que s’enfila
i endinsa al bosc.
 |
| Trencant cap al Torrent de la Malica... |
Un
corriol ben marcat -amb senyals, un punt blau, de tant en tant- ens
va confirmant el camí. Falgueres, roques vestides amb molsa i matolls
envolten el sender. Anem pujant -per un camí ben marcat- per dins
d’una fageda, que ens fa ombra i guarneix l’entorn amb les seves
verdes fulles. A la tardor, amb tot el ventall de colors -des del
groc, els roigs i el marró intens- i el terra encatifat de fulles,
aquesta ruta deu ser -també- espectacular.
| Detalls de la ruta pel camí del Torrent de la Malica |
Arribem
a una passera
de
fusta,
feta amb troncs, que ens permet travessar el torrent. Hi passem, això
ens indica -segons hem llegit- que ja estem prop del primer gorg: el
Gorg
de
Baix.
Un bonic racó, amb un petit salt. Damunt d’aquest hi ha una mena
de continuació, amb un altre gorg amb el salt una mica més alt.
Continuem
pel sender i una mica més amunt, trobem una bifurcació: a la dreta,
el camí indica Gorg
de Dalt i,
a l’esquerra, Bauma
de Boer.
Anem cap el gorg. Hi arribem al cap de molt poc. El gorg és més
gran que l’anterior i en un espai més obert. Per això, diuen, que
a l’estiu alguns (valents) s’hi banyen.... Com en l’anterior,
un petit salt corona el gorg.
 |
| Detalls de la ruta pel camí del Torrent de la Malica |
Nosaltres,
avui, hem continuat el torrent una mica més amunt i ens ha donat la
impressió que, aquest, s'embardissava i en dificultava el seguiment.
Ara, al fer la ressenya, cercant més informació, hem vist que si
haguéssim retornat fins a la darrera bifurcació del camí, prenent
la direcció de la
Bauma de Boer
i, al cap de poc, travessar -per una passera de pedres- el torrent,
una mica més amunt,
haguéssim
arribat al Saltant,
un salt que -si hi baixa aigua- és més alt i espectacular. Dit
queda i, si és el cas, ja ho sabem per una altra ocasió.
 |
| El Saltant. |
De
retorn -ja per la pista- cap el poble, seguim la recomanació de les noies i ens
desviem pel corriol que, pel costat de la riera, ens porta a una nova
passera -aquesta feta de formigó- i al pont
medieval
del segle XIV. Construït
pels senyors de Milany, en l'època en que aquests van traslladar la
seva residència des del castell de Milany al de La
Sala
situat damunt el nucli del poble; la seva funció era travessar la
Riera de Vallfogona permetent la comunicació amb la vila, el vell castell de
Milany i Vidrà. Per aquest pont passava, també, el vell camí que
anava de La Garrotxa fins a Ripoll.
 |
| El pont medieval damunt la Riera de Vallfogona |
El
darrer tram d’aquest camí -un veritable camí
de bast-,
empedrat en forces trams, permetia el pas d’animals de ferradura
carregats amb sàrries i arreus, però no -per la poca amplada i la forta pendent- de carros. Certament, des del pont al poble, la pujada, ens
fa bufar una mica... però la «variant» de tornada ens ha agradat
força.
 |
Detall del pont medieval. Observeu que els pas nomes permet el transit
d'animals de ferradura (i persones i ramats, clar)
|
Arribem
al poble i encara tenim temps per a fer-ne una ràpida visita al seu
nucli antic: Algun dels portals d’entrada de l’antiga muralla, la
plaça major, els vells carrerons, la pujada fins La
Sala
i el campanar de la vella capella del castell -la Mare de Déu del
Pòpul- amb el seu antic rellotge del segle XVII.
Segons l'equip de mesura d'un dels que han fet el recorregut llarg, avui hem caminat prop de 10km. Calculem que, l'altra grup de la colla, en deu haber fet, aproximadament, la meitat.
 |
| El campanar de la capella del Pòpul |
 |
| Detall d'un carrer del nucli antic |
 |
| Detall de la plaça major |
La
part de la colla que, desprès de la Font de la Tosca, han tornat cap
al poble també han fet una bona caminada. Han agafat el trencant
que, a l’alçada del mas La
Plana
Gran,
es desvia -a l’esquerra- tot vorejant la riera fins arribar a la
passera de formigó. Allà n’hi ha hagut un que, volent-se saturar
de l’esperit i les aigües d’aquesta vall, s’ha deixat «sucar»
-sense cap greu problema (només la remullada)- dins la riera. Aquest
incident -que no accident- ha motivat que decidissin -cercant un camí
més segur, còmode i sense «riscos»- desfer el tros de sender que
ja havien fet i retornar fins a la pista, anant per aquesta -més
còmoda i segura- fins al poble. Ja ho diu aquella vella dita: "Qui vulgui fer dreçera, que no deixi la carretera..."
En Josep Lluís i l'Empar a tocar de la Riera de Vallfogona |
Les
tradicionals cerveses i el dinar.- Com
tenim per costum, especialment els dies que fa calor, un cop som al
restaurant prenem unes cerveses i refrescos tot comentant anècdotes
i detalls de l’excursió.
En aquesta ocasió ho fem, davant «El Forn»,
en unes taules que tenen esteses,
al llarg de la façana,
al carrer.
 |
| El moment (solemne) de prendre les cerveses... |
Al
poc, l’hostaler ens diu que podem entrar que ja tenim la taula
parada i el dinar gairebé ja està a punt.
El
dinar, tenint en compte que son plats de menú i a un preu ajustat,
ha
estat
molt be. N’hem retratat alguns plats.
 |
| Detalls del dinar |
 |
| Seques (fesolets) esparracades. |
 |
| Croquetes de bacallà |
 |
| Pollastre a la cassola amb prunes |
 |
| Llonza de porc a la brasa |
 |
| Calamars a la romana |
De
postres la majoria hem demanat gelats, un grossos talls d’aquells
de barra que abans ens servien en mig de dues galetes: de nata i de
torró ben banyat de ratafia -un «catalanet» en diuen-.
Amb
els postres ens han servit unes copes de cava i és que, aquest mes
de setembre, dos de la colla compleixen anys: En Ricard, 80, i ningú
no ho diria, doncs està fet un autèntic atleta, sempre capdavanter,
fresc i eixerit en totes les caminades... i l’Enric, que en farà
74, també «canyer», dibuixant, poeta i un dels bons i
fidels reporters
fotogràfics de les nostres sortides.
«Per
molts anys i que en puguem anar celebrant i
vosaltres complint,
amb salut, molts més...»
diem,
alçant i fent xocar les copes alhora que expressem aquest sentit
desig.
Poc
abans dels cafès i
els tallats,
sortegem l’ampolla de vi de la Terra Alta amb l’etiqueta
commemorativa de la sortida. En aquesta ocasió, el paperet amb el
mot «PREMI», l’ha agafat -«sin
trampa,
ni
cartón»,
sense
trucs, ni engany...-
la
Conxita. Enhorabona !!!.
 |
| Mireu-la que contenta està |
 |
| Detall de l'etiqueta |
Demanem
el compte, fem números, paguem i, després d’agrair a la família
que regenta el restaurant, el bon servei i l’atenció sortim
al carrer on una de les joves que ens ha ates ens fa, per al record,
una fotografia dels grup on tots i totes sortim ben guapos i amb cara
de satisfacció. Mireu, mireu...
 |
| Foto (oficial) del grup. |
Propera
sortida.-
La
propera sortida, si Deu i la Mare Natura volen, la tenim programada
per al dijous
dia 2
d’octubre.
Ja
anirem anunciant al Blog i pels mitjans habituals -correu electrònic
i txat de WhatsApp- on anirem i els detalls de l’excursió.
Fins
llavors doncs, gràcies un cop més, per la vostra companyonia,
amistat i participació.
Continuem
en contacte.
Text:
Pep
Fotografies:
Enric C., Conxita, Joan B., Josep F., Elena S. i Pep.
