PASSEJADA
PER LA COSTA NORD DE L’AMETLLA DE MAR
Aprofitant
aquests dies de tardor (malauradament excessivament seca i eixuta),
que hom anomena «l’estiuet de Sant Martí», hem anat a prendre
«lo solet» cap a les comarques del sud de Catalunya. Seguint un
suggeriment del bon company Joan Puiggermanal, hem fet l’excursió
per l’entorn de l’Ametlla de Mar a la comarca del Baix Ebre.
Veient
fotografies, sempre ens havia cridat l’atenció els bells paisatges
de la costa d’aquesta zona: els escarpats rogencs amb les
transparents aigües, les petites cales amb platges -unes de petits
còdols i d’altres de blanca sorra-, els pins i d’altres plantes
mediterrànies que, en molts llocs gairebé arriben fins el mar,...
Uns indrets força diferents dels de la Costa Brava, molt més
coneguda, però també amb força encant. A més, com en quasi tots
els llocs a tocar de mar, cal afegir-hi un valor afegit, el toc
gastronòmic, resultat de la principal matèria prima que hi domina:
el bon peix -pràcticament acabat de pescar- i el bon fer dels
cuiners/es i els restauradors de la zona. En el nostre cas, ja ho
veureu, ho hem tastat tot i, a fe de Déu, ho hem ben encertat !!!
El
viatge.-
Potser serà cert que tenim una mena d'àngel custodi que, sovint,
ens fa costat i -com deia que ho feia amb aquell ministre que
presumia d’haver-se carregat la nostra sanitat-, en certa mesura,
ens protegeix.
Hem
anat -i tornat- de Barcelona a l’Ametlla de Mar, en tren, en la
Renfe !!... i cal dir que ha anat perfecte, un viatge modèlic...
quasi sorprenent !!!. La puntualitat -tant a l’anar com al tornar-
ha sigut absoluta. El trajecte ha estat còmode i agradable: tots
asseguts on i com hem volgut, xerrant, mirant per les finestres i
comentant el paisatge -fins i tot amb aportacions d’una amable
viatgera (que serà que sempre despertem un bon «feeling» o
sentiment, a la gent...?) que ens ha anat, en animada conversa,
posant al corrent sobre algunes estacions i incidents de la línia,
el seu traçat, evolució i unitats mòbils...-.
Al
cap de dues hores -exactament de les 8h 03‘ a les 10h 05’-, els
11 xino-xaners i xino-xaneres que hem sortit de Barcelona (un d’ells,
ha rebut una trucada de casa seva -sobre un problema de salut d’un
familiar- i ha decidit retornar) hem arribat a l’Ametlla de Mar.
A
l’estació, ja feia una estona que en Josep Fitó ens hi esperava
(te bons amics en aquest poble i com que hi tenia previst passar-hi el
dia fins tard, ha fet el viatge en cotxe).
Ja
a l’Ametlla, després de les salutacions amb en Josep i el seu bon
amic Paco que, també, ha vingut a rebre’ns, comencem la caminada.
Camí
de l’inici de la ruta i l’esmorzar.-
Ens anem endinsant dins el nucli urbà de l’Ametlla de Mar. Només
sortir de l’estació, ens sorprèn trobar-nos amb un gran espai
enjardinat -el Parc Bon Repòs (1)-
amb uns monumentals pins, alguns nous espais i edificis com l’Oficina
de Turisme, una àrea amb jocs infantils, l’estructura -encara en
obres- de la nova biblioteca pública,... que hi ocupen el lloc. Com
se’ls gasten els de l’Ametlla !!!
Baixem
per l’ Av. del batlle Josep Pijoan (el primer alcalde que, el
desembre de 1891, aconseguí la independència municipal de
l’Ametlla, segregant-la de El Perelló). Un alcalde
independentista, doncs. Com molts i moltes de nosaltres, però ell,
ho aconseguí... !!!
Al
final de l’avinguda, a tocar de la platja de l’Alguer, hi trobem
una bifurcació: a la dreta, la carretera o passeig que porta al
port i a l'esquerra, el Passeig Marítim que, passant per davant del
restaurant on dinarem -Can Maura-, ens porta a l'inici de la nostra
caminada d’avui: el tram nord del GR-92.
L’esmorzar.-
Hem arribat, en el tren fa poc i passades les 10h 30’, ja és hora
d’esmorzar. Sota mateix de la plaça on hi ha Can Maura, a tocar de
les roques del trencaones hi trobem un bon lloc on fer-ho. Hi ha una
mena de muret baix que ens separa del mar (però ens permet sentir-ne
el constant petar de les onades...) i, a la nostra espatlla, el mur
que sustenta el passeig ens proporciona un racó discret i arrecerat.
Romàntic i íntim... per a esmorzar-hi !!!.
Fa
bon dia, hi ha algun núvol -per a fer bonic- que, de tant en tant,
deixa passar pinzellades de sol, no fa ven, ni fred, ni calor,... la
temperatura ideal per a caminar i gaudir del dia i del que ens
envolta. Muntem la paradeta, amb les olives, els fruits secs i les
galetes i, ho fem baixar tot -entrepans, peces de fruita i
llaminadures- amb tragos d’aigua i de vi de la bota.
Quan
donem la «feina» per acabada, algú proposa anar a fer el cafè al
restaurant que tenim damunt mateix... Son quasi les 11 del matí i la
ruta que tenim prevista fins al castell de Sant Jordi, ens pot ocupar
-entre anar i tornar- unes tres hores llargues. Tenim encomanat el
dinar, sobre les 14h 15’ -per a no tenir de córrer ni patir,
després, per agafar el tren de les 17h 05’-. Decidim doncs -en
amigable consens- passar,
avui, dels cafès i començar la caminada.
La
caminada.-
Anar, des d’on som, fins al castell de Sant Jordi d’Alfama,
seguit el GR-92 -segons el rètol que hi ha on arrenca aquest tram-
son, diu «per escrit», 6,5 km. Cadascun de nosaltres ja ha gairebé
decidit, abans de començar l’excursió, en funció de les seves
condicions físiques i estat d'ànim, si farà tot el recorregut o es
«plantarà» -segons vegi- en qualsevol altre punt de l'itinerari.
Només
sortir, la primera cala que trobem és la de Pixavaques,
on hi ha tres musculosos homes fent curses de natació d’una
punta a l’altra de la cala.... Déu n’hi do !!!. La vermellor
dels cossos, cada cop que surten de l’aigua, i algun esbufec ens
indiquen que calentona, precisament, no ho està... però ells
llueixen, estil, muscles i... tatuatges !!!. «Deuen ser
guarda-portes d’alguna discoteca...» diu -baixet per si ho senten-
un envejós membre de la nostra colla...
Continuem,
en aquest moment som 9 a caminar -dues «noies», una d’elles amb
una lesió al genoll, han decidit fer (fins a l’hora de dinar) un
tom per dins del poble-: «Anirem prenent tallats i cerveses fins que
torneu..., aneu, aneu... ja farem cap al restaurant» .
 |
| Baixant cap a la Cala del Cementiri (dalt al fons s'en veu un dels murs...) |
Superada
aquesta primera cala, el camí s’enfila en suau pendent per superar
la «punta», amb vistes al mar, on hi ha el cementiri. Sota hi
trobarem, clar, la cala del Cementiri.
El
camí rocallós, amb algun pas un pel relliscós, fa que un parell de
«noies» més decideixin plantar-se
i retornar, «a fer turisme» al poble.
 |
| GR-92 |
Vindrà,
desprès, la cala
de l’Ambrosía
i una mica més enllà
la
Cala
i cova del Llop Marí,
impressionant. El contacte entre el litoral rocós -castigat, polit i
esmolat- i el mar, forma uns seguits i variats -no n’hi cap
d’igual- indrets i racons: roques de formes capritxoses, minúscules
-i ara solitàries- platges i cales, penya-segats, «illes» formades
per grans roques,... Ens ha cridat l’atenció -gairebé tots l’hem
retratat...-
la Foradada,
un sortint de roca amb un gran forat en forma de triangle...
 |
La Foradada I
|
 |
| La Foradada II |
Al
superar
una «punta»,
el sender passa a tocar de les restes d’una boca o mirador d’un
bunker
de la guerra civil (2).
Paisatge
i, també, -per aquells qui els agrada- història.
 |
| Bunker poc abans de la Cala de l'Estany Tort |
Una
mica més amunt d’aquest lloc, el «cronista», decideix plantar-se
i girar cua retornant cap al poble. Veu la resta de la colla -els
cinc més valents i «canyers» d’avui (quatre nois i una noia)- al
cap de munt de la platja que forma la profunda Cala de l'Estany Tort (revatejada, per alguns, com Cala Nova) asseguts al costat del que sembla una pista que marxa cap a
l’interior abandonant, aparentment, la línia del litoral.
 |
| Cala de l'Estany Tort. A l'esquerra de la foto, dalt, hi ha el grup de caminadors |
Davant,
enfilada a l’altre costat de la cala, hi ha la Urbanització
Cala Nova. He
fet, aproximadament, uns 2,5 km que, amb la tornada, sumaran en total
uns 5 km. Per avui, ja en tinc prou. A més he pogut gaudir,
plenament (anar sol -i en el meu cas, especialment, al no poder
xerrar- segur que ha estimulat la resta dels sentits) i poder, així,
contemplar els panorames, paisatges i, fins i tot, els més petits
detalls de la ruta.
La
resta de caminadors, des del darrer punt on els he vist -al capdamunt
de la Cala del Estany Tort-
han continuat, passant per la
Platja de Xelín,
la
Cala del Torrent del Pi
i la
Cala Mosques fins
arribar a l’anomenada
Urbanització de les Tres Cales.
Retornant, després a l’Ametlla per la carretera que, separada del
litoral, comunica aquesta urbanització amb el nucli del poble. Han
efectuat, en total, 7,62 km amb uns desnivells acumulats de +/- 32 m.
Com
que per arribar (i tornar) a l’objectiu de l’itinerari, el castell
de Sant Jordi d’Alfama,
encara els faltaven una mica més de 5 km, els ha fet por arribar
tard al dinar i han decidit que, per avui, ja en tenien prou i
retornar cap a l’Ametlla. Penso que han fet bé; cal ser «valents»
i procurar assolir -amb coneixement- els objectius però, també, cal
ser assenyats i gaudir -xino-xano, sense «matar-se»- de l'excursió,
l'àpat i, evidentment, de la companyia de tota la colla !!.
 |
Girem, girem, que ja estem arribant a la Central Nuclear de Vandellòs...
|
 |
La ruta que han fet els més caminadors
|
 |
Hem de triar: Qué fem, anem fins el castell de Sant Jordi o anem a dinar... ?
|
El
dinar.-
Feta la caminada, no hi ha res millor que prendre unes cerveses i
entaular-se per a dinar. A mesura que s’anaven
acostant les dues de la tarda, els bancs del passeig marítim davant
de Can Maura, s’han anat omplint de nois i noies que tenien set
(de cervesa) i
gana... fins que hi hem sigut tots i totes. Cadascú/na ha anat explicant -més o menys- el que ha fet fins llavors (visita del port, a l'església, al restaurant de la "Meleta de romer"..., les botigues, part de les xerrades amb les botigueres, els tallats que han pres en una cafeteria, ...), la ruta i algun detall del recorregut... Com baixaran les cerveses, després de tanta xerrameca... !!!
Des
de fa estona, en Eloi de
Can Maura
i el seu equip, ja ens tenen
la taula parada. Hi anem prenent
lloc
i demanem les cerveses.
El menú consta d’un primer plat, a triar entre
amanida, musclos -al vapor o a la marinera- o peixet (morralla)
fregit i un segon: paella d'arròs, fideuà o sípia
a la planxa. Amb
vi de la Terra Alta, pa
-amb all i oli i salsa «brava»-, aigua
i postres. Majoritàriament els plats triats han estat la morralla
(que estava boníssima !!) i la paella (també mot generosa i bona);
seguit de la fideuà (també molt bona) i la sípia (segons ens han
dit, bona i ben feta, però un pel dura...). Els postres, normals, de
menú: flam de vainilla, gelats, pinya natural, fruita del temps...
Us en mostrem unes fotos, d'abans de que els plats quedessin ben nets...
Mentre
repartien els postres, hem efectuat el sorteig del vi amb el qual
premiem la participació i fidelitat a les sortides. Avui, l’Enric
que n'és el promotor i principal proveïdor, no ha pogut venir per
això, ahir varem intentar aconseguir-ne una ampolla. Com que en un
parell d’establiments no en varem trobar cap... n’hem portat una,
també força carregada de nombroses «X» però que en lloc de
«Xino-Xano» porta el marxós i sonor nom de «Xa-Xa-Xa».
L’agraciat en el sorteig ha estat en Joan Blanc. Enhorabona !!
 |
| La foto del grup |
Prenem
els cafès i tallats, demanem el compte, fem números, paguem i
desprès d'agraït l’acolliment i el servei als de Can Maura ens
acomiadem.
Continuem
fent una mica de post-dinar, tot contemplant l’anar i venir dels
vaixells i els canvis de color del cel i el mar, des del passeig
marítim. De sobte, els nostres experts mariners diuen: «Mireu com
plou damunt del mar...» mentre assenyalen una cortina d’aigua mar
endins... «Marxem que aviat ens mullarem...» diuen alhora que en
Eloi, del restaurant, ens adverteix del mateix...
Retorn a Barcelona.- Desfem
el camí, retornant per la Av. batlle Josep Pijoan, fins a l’estació.
Falten uns 20’ per a que el tren hi passi i, ja sota el cobert de
l’andana, veiem caure un bon xàfec... Al poc però, l’Arc de
Sant Martí, ens indica -desitjant-nos un bon viatge- que la cosa ja
ha acabat.
 |
| Esperant el tren de tornada |
De
nou puntual, a les 17h 05’ passa el tren que, des de Tortosa, va a
Barcelona. Hi va menys gent que al viatge d’anada, podem doncs
triar -al nostre gust i
més propers els uns dels altres-
el lloc on seure. El viatge de retorn, molt tranquil i plàcid,
ha propiciat que alguns de la colla -tot
i les converses- hi fessin una llarga migdiada.
També
a la seva hora, a les 19h 10’, arriba el tren a l’estació de
Sants de Barcelona. Alguns continuem, perquè ens va millor per anar
a casa, fins a la de Passeig de Gràcia. A mesura que hem anat baixant
ens hem anat acomiadant desitjant-nos -per si no ens veiem abans- unes
bones Festes de Nadal.
El
mateix fem amb tots vosaltres, benvolguts companys/es i lectors/es.
Cuideu-vos
força i fins la propera.
Una
abraçada.
GALERIA DE FOTOS (POTI, POTI DE -QUASI- TOT I DE TOTS...)
 |
Fonoll marí
|
 |
| La motxilla d'en Pep (una caixa de sorpreses...) |
 |
Margalló
|
Text.- Pep
Fotografies.- Conxita, Joan B., Josep
F., Maribel i Pep.
Ruta Wikiloc.- Joan P.
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/lametlla-de-mar-119355863
NOTES:
(1) En
un extrem de l’espai ocupat per aquesta nova plaça i parc, hi
ha l'edifici de l’"Hostal Bon Repòs" -un dels primers que es van obrir (el
1940) en aquest sector de la costa-. És, reconvertida en hostal,
una antiga mansió senyorial d’estiueig. L’hotel va estar en
funcionament fins a l’any 2009. De l'’edifici residencial, de planta
baixa, pis i golfes hi destaca la torratxa-mirador, el balcó -amb
barana de ferro- i les motllures rogenques als trencaaigües i als
ampits de les finestres que contrastaven amb el blanc dels murs.
L’Ajuntament de l’Ametlla de Mar acordà, en la sessió del 29
de novembre del 2018, declarar l’edifici Bé Cultural d’Interès
Local i sol·licitar al Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya la seva inscripció al Catàleg del Patrimoni Cultural
Català. Al parc, hi podem veure uns monumentals i, segurament
centenaris, pins que havien format part del gran jardí de la
finca.
(2) Com
en molts altres municipis, la costa de l’Ametlla de Mar va ser
fortificada durant la Guerra Civil Espanyola, sobretot a partir del
1937, dates en què es sospitava d’un possible desembarcament del
bàndol Nacional arribat des de Mallorca. Tot i que mai es produí,
el procés de fortificació no es va aturar mentre va ser possible,
podent trobar fortificacions en l’actualitat a Sant Jordi
d’Alfama, Cala Mosques, Cala Nova, el Port de l’Estany i Punta
de l’Àliga, per citar-ne unes quantes. Aquestes fortificacions
solien ser fetes per batallons de treball o de fortificació, a
vegades ajudats per gent del municipi per a serveis no estrictament
militars com podia ser transport d’aigua o de material; en
aquest cas, els treballadors civils cobraven un sou de deu pessetes
diàries.
