CRIDA A LA 138ª SORTIDA XINO-XANO

ARA QUE (CONFIEM) HI VEUREM OCELLS, FEM LA

 VOLTA A L’ESTANY D’IVARS (PLA D’URGELL)

Data.- Dijous 3 d'abril del 2025.

Tipus d’itinerari.- L'estany d'Ivars i Vila-sana és un estany situat entre els termes municipals d'Ivars d'Urgell i de Vila-sana, a la comarca del Pla d'Urgell. Es tracta de l'estany, junt amb el de Banyoles (el segón més gran, amb 112 ha), amb major superfície de la Catalunya interior. És una llacuna d'aigua dolça amb una superfície d'aigua de 126 hectàrees i una profunditat mitjana que no arriba als 2 m.

«L’aigua és vida» és una afirmació que pren sentit i entendrem perfectament en el decurs de la visita a aquest estany.

Aigua, flora, fauna i paisatge configuren un espai sorprenent al bell mig de la plana d'Urgell. La vegetació aigualosa, la de ribera, la de secà i la dels conreus de l'entorn han afavorit la colonització natural de la fauna, amb espècies com la llúdriga (que ha arribat a l'estany probablement remuntant el riu Corb des del Segre), també hi ha l'arpella, la tortuga d'estany, amfibis, granotes i gripaus entre moltes altres especies i classes d’animals.

Un dels principals atractius de l'estany és l'observació d'ocells. Amb l'ajuda de prismàtics, tranquil·litat i una guia d'ocells, s'hi pot passar -des dels miradors i aguaits- una bona estona. A l'estany hi abunden els ocells aquàtics perquè en depenen per viure, ja sigui per alimentar-se, refugiar-se o nidificar. Solen estar adaptats morfològica i funcionalment a moure's per l'aigua, nedant, capbussant-se o caminant pels llocs inundats. Hi podrem veure: Cigonyes, bernats pescaires, agrons i esplugabous d’entre els martinets i grans camallargs; ànecs, fotges, corbs marins, cabussets i polles d’aigua, entre els nedadors; gavians, gavines; arpelles -un rapinyaire d’aiguamoll amb poques parelles a Catalunya-, aligots, milans, falcons i esparvers entre els rapinyaires; puputs, blauets, orenetes, mallerengues -com la de bigotis, que s’està recuperant-, entre molts altres ocells. Una mena de paradís on en Noè hi estaria encantat.

Una mica d'historia.- 

«... L’origen d’aquesta llacuna l’hem de buscar a les escasses aigües de pluja de la zona, les quals, a causa de caure en un relleu pla com el palmell de la mà, es van acumular al fons d’una cubeta formada per materials argilosos impermeables sense sortida cap a cap riu. Si a la poca aigua que corria ja de manera natural, sumem l’alta evaporació, això provocava que l’ Estany d’Ivars fos una làmina d’aigua salobre relativament gran (fins i tot s’extreia sal), però poc profunda. No obstant això, el 1861 va patir un canvi radical.

A partir d’aquell any, la construcció del Canal d’Urgell va posar en regadiu tota la plana que envoltava l’estany d’Ivars, fent-lo receptor dels sobrants de l’aigua de reg dels camps adjacents. Aquesta aportació d’aigua dolça va fer que el llac canviés de salobre a dolç i que no arribés a assecar-se a l’estiu, cosa que li va permetre arribar a una màxima extensió de 2.400 x 800 m, un calat màxim de 3,8 m, i a formar-se un desguàs natural. La riquesa faunística i biològica es va disparar, convertint l’estany en un punt de reunió i d’activitat dels pobles del voltant, centrats sobretot en la caça d’ànecs i fotges i en la pesca de l’anguila, la qual es va convertir en un plat típic de la zona.

No obstant això, les zones humides, tradicionalment havien estat assenyalades com a culpables de les epidèmies de tota mena que delmava la població -que es rentessin només els anys de traspàs i que no tinguessin ni per a medecines no tenia res a veure, és clar- pel que es van fer diversos projectes per dessecar la llacuna donats els “immensos” beneficis que reportaria. El 1914 es va preveure el primer, però l’oposició de la comunitat de regants i dels pobles ho van fer inviable. Després van venir la Guerra Civil i la Dictadura i la cosa donaria un tomb dramàtic.

El 1945, l’empresa Locomociones y Transportes S.A., va presentar al govern franquista el projecte de dessecació del llac d’Ivars. Fins aquí, tot normal, però el més graciós és que aquesta empresa, fins aquell moment s’havia dedicat exclusivament als mitjans de transport (va gestionar els aparcaments de l’Expo del 29 a Barcelona, va sol·licitar permís per a un funicular a La Molina, va gestionar el Funicular de Núria, va instal·lar un telecadira allà mateix…). Quin va ser el motiu d’embarcar-se en un projecte que no tenia res a veure amb la seva activitat habitual? La filantropia, segur que no, però el cas és que li van concedir.

Tot i l’oposició dels veïns i dels propietaris expropiats, i després de fer cas omís als primers (la dura repressió de postguerra no deixava marge per a molta queixa), i pagar misèria i companyia als segons -algú es queixava que no li valia la pena ni desplaçar-se a Lleida a cobrar-ho-, la companyia va començar les obres de desguàs. Tenint en compte que obtenia el benefici de poder vendre les terres submergides comprades per quatre xavos a preu de terra de cultiu, el negoci es plantejava interessant… només que la natura imposava la seva llei.

Les obres de drenatge van durar del 1949 al 1951, però el fons salobre va resultar que donava a tot estirar com per plantar arròs, per la qual cosa les expectatives d’obtenir grans beneficis a costa de la reconversió en terres de cultiu es van esfumar ràpidament, però el mal ja havia estat fet. L’empresa, a principis dels 60 es va vendre a preu de saldo els terrenys condicionats com a terrenys agrícoles normals; uns terrenys agrícoles que, en realitat, eren molt pobres i gairebé no donava rendiments. Terres dolentes i un entorn ecològic i humà perdut per sempre… o no.

A l'esquerra, 1935: "Un dia d'esbarjo..." i, a la dreta, 1950: vista aèria, poc abans de la desecació.

Amb el retorn de la democràcia, les veus de recuperació de l’estany d’Ivars es van fer cada cop més insistents, tant des de la societat civil com des dels moviments ecologistes. Cosa que va desembocar que, a principis dels anys 90, l’ajuntament d’Ivars impulsés el projecte de recuperació de l’antiga llacuna.

Durant els anys 90, el desenvolupament del projecte, la compra dels terrenys a inundar als seus propietaris i les anades i vingudes dels jutjats per algun propietari que no volia vendre, van fer que la posada en marxa de la recuperació es demorés fins a l’any 2001. A partir d’aquest moment, es forma el Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, el qual gestiona els terrenys adquirits, i s’inicien els treballs als desguassos, el trasllat de les línies elèctriques afectades i de recondicionament del fons lacustre per, finalment, el 2005 donar el tret de sortida al reompliment amb aigua provinent del Canal d’Urgell.

Actualment, l’estany d’Ivars té 2.142 x 730 m i una profunditat màxima de 3,95 m, convertint-se en un dels punts d’interès biològic més importants de tota la província de Lleida i de Catalunya en general, amb més de 400 tàxons de plantes, 200 tipus d’aus, 29 tipus de mamífers, i nombroses espècies de rèptils, amfibis i peixos -darrerament, fins i tot s’ha donat permís per a la pesca de la carpa. Tot un èxit de recuperació d’un espai natural arrasat per la cobdícia humana i que posa de manifest que, per més que hi hagi interessos foscos pel mig, si la societat vol, es pot.

…si no està anestesiada, és clar.»

(Article d’en Irineu Castillo a la Revista «DESCRIU» del 28 de febrer del 2024, a qui agraïm la reproducció.)

Canyers al voltant de l'Estany...

Punt de concentració (a mig camí) i Esmorzar.- Com que anirem per la A-2, passat el poble de Jorba, agafarem la Sortida 543 i ens aturarem a l’ aparcament de vehicles de l’Estació de Servei de Jorba, on ens anirem aplegant tots els cotxes i. els qui vulguin, hi esmorzarem. Si hem sortit puntuals de Barcelona, calculem que sobre les 10 h podem estar ja en aquest lloc i, continuar desprès d’esmorzar per arribar, sobre les 11h, a l’Estany d’Ivars.

Detall de l'Àrea de Servei Repsol de la A-2 a Jorba

Recorregut al voltant de l’Estany.-

Com arribar, en cotxe, fins a Cal Sinén (l'origen i final de la nostra passejada a peu).-

Des de l'A-2, agafarem la Sortida 495 (Bellpuig/Barbens/Ivars). A uns 350 m, prendrem la LV-3344 vers el Camí Vell de Lleida. A uns 9,5 km arribarem a Cal Sinén.

Aparcarem els cotxes, un cop siguem a l’estany, a l’espai d’aparcament que hi ha a Cal Sinén, punt on començarem i acabarem la caminada.

Cal SInén

Començarem la ruta -en el sentit antihorari-:

0,00 km.- Cal Sinén, el Centre de visitants de l’Estany i una de les antigues masies -de l’any 1910- emblemàtiques de l’estany.

0,7 km.- Torre de l’Estany. Punt d’observació i visió panoràmica de l’estany.

0,8 km.- Aguait de Vila-sana. Punt d’observació i aguait de fauna i fotogràfic.

1,1 km.- Punt de pesca controlat i zona de descans amb bones vistes de l’estany. És un bon lloc, també, per a observar la tortuga d’estany.

1,4 km.- Punt d’observació molt bo per a observar espècies d'ocells com ara cames llargues, fotja, polla blava, blauet, arpella... i altres espècies migrants com ara becplaners, gamba roja o bec d'alena.

Passem a tocar d’un espai amb bosc de ribera. Zona boscosa i propera a l'estany. Disposa de camins entrellaçats que porten a una bassa d'amfibis, a una zona de pícnic, i també es pot observar entre d'altres uns refugis per a invertebrats, és un bon lloc per escoltar els cants dels ocells i observar espècies com ara mallerengues, picots, cucuts, oriols i d'altres espècies típiques del bosc de ribera.

1,8 km.- Mirador de Vallmajor. Punt d’observació i mirador elevat amb vistes a l’estany i al Montsec.

2,3 km.- Passarel·la Termenal. Bon punt per a la observació d'aus com ara gavines, fumarells i ànecs.

2,7 km.- Mirador Saulons del Suat. Mirador de dos pisos, pensat per fer una parada enmig de l'itinerari, i un bon punt d'observació d'ocells, sobretot de la illa de les gavines.

3,1 km.- Embarcador d’Ivars. Punt de pesca controlat i zona de descans amb bones vistes de l'estany.

3,2 km.- Aguait d’Ivars. Punt d'observació de fauna i fotogràfic.

3,3 km.- Cavalls de la Camarga. A la zona del canyissar de depuració, hi ha tres cavalls de la Camarga, el Jonc, el Xato i el Boira-Senill. Aquests tres equins s'encarreguen de gestionar mitjançant la pastura 5ha de vegetació. Es recomana no tocar-los ni donar-los de menjar. També és un bon punt per observar limícoles, com ara becadells, cames llargues, xivitones...

3,3 km.- Punt d’observació d’ocells. Zona molt bona per observar i/o escoltar espècies d'ocells d'ambients humits i de canyissar com ara Mallerenga de bigotis, Balquer, Boscarla de canyar, Orenetes, Rascló, i ocasionalment Bitó, entre d'altres. També hi ha una bona panoràmica de l'estany d'arran d'aigua i des de la pedra escollera.

3,9 km.- Punt popular, amb un banc, des d’on es poden fer bones fotos de l’estany.

5,04 km.- Cal Sinén. Començament i final de la passejada.

La caminada és, doncs, de 5,04 km de recorregut per una agradable pista, Els desnivells acumulats son de +/- 25 m. La dificultat tècnica és fàcil. I el temps estimat, amb pauses i aturades, el calculem en unes 2 hores.

Dinar.- El dinar el tenim emparaulat, a les 14h, al Restaurant AMOCA del carrer de la Llibertat 32 de LINYOLA, tel 973 57 51 10.

https://www.tripadvisor.es/Restaurant_Review-g1728113-d5081067-Reviews-Amoca-Linyola_Province_of_Lleida_Catalonia.html

Tenen un menú diari a 19,90 euros (amb l’IVA inclòs). Uns dies abans ens enviaran, per WhatsApp, el menú d'aquell dia per a que en triem els plats.

Detalls de l'exterior i interior del restaurant

Equip necessari.- Roba, barrets/gorres, fulards o bufandes i calçat adequats a l’època i recorregut i -si assenyala pluja- paraigües o capelina. I qui ho desitgi o necessiti, bastons. Porteu aigua per a la caminada i, qui vulgui, gel hidroalcohòlic.

Com ja hem comentat al parlar del "Tipus d'itinerari", els i les entusiastes de les aus, fareu be de portar prismàtics per "aproximar", des dels aguaïts i punts d'observació, la visió dels diferents animalons.

Lloc i hora de trobada.- Farem el viatge fins a l’Estany d’Ivars i Vila-sana -amb la parada prèvia de «concentració» i per a l’esmorzar a la benzinera de passat Jorba- en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, els qui hi anem en el propi cotxe i els qui compartirem vehicle. També ens aniria be saber aquells que acudiran a la sortida directament, des dels seus domicilis o llocs de residència.

Com que de Barcelona fins a l’Estany d’Ivars hi ha -per la A-2-, aproximadament, uns 130 km i un temps estimat d’una 1h 30’ i que, pel camí, hem de trobar-nos i esmorzar -a l’estació de servei de Repsol de passat Jorba- aniria be sortir de Barcelona -puntuals- a les 8h del matí.

Inscripcions.- Ens aniria be saber els qui vindreu, abans del vespre del dilluns 31 de març, per a poder dir, el dimarts 1 d’abril al restaurant, el nombre de comensals que serem a dinar, el dijous 3. Ho podeu fer contestant "respondre a tots" el correu electrònic on us comuniquem els detalls de la sortida o, per qualsevol altre mitjà, a en Pep.

JA HEM DIT ALS DEL RESTARANT QUE A DINAR; EL DIA 3, 

SEREM 25 PERSONES !!!

Gràcies a tots i a totes per la vostra atenció i participació.

Continuem en contacte.

CRÒNICA DE LA 137ª SORTIDA XINO XANO

 

UNA INTERESSANT VISITA A TORRE BARÓ

Sovint llocs que, per la seva proximitat, concurrència o coneixença, considerem insuls o amb poc interès, un cop visitats ens sorprenen gratament. Aquest ha estat el cas de la darrera sortida.

Fa uns dies, comentant amb els companys i companyes la pel·lícula «El 47», quan molts de nosaltres diguérem que, evidentment, sabiem on era el barri de Torre Baró -la silueta del seu «castell» és inconfusible- però que no hi havíem estat mai... algú, mig rient, digué: «Hi podríem fer una Xino-Xano...», «Perquè no? Segur que des d’allà dalt hi ha unes molt bones vistes...» respongueren alguns i, en Llorenç i la Isabel, es comprometeren a organitzar-la.

Una còmoda manera de pujar-hi.- Esbrinarem que per a pujar fins al «castell» de Torre Baró hi ha un parell d’autobusos «de barri» que hi porten: El 182, que te l'origen a la plaça del Virrei Amat -on hi arriben diferents busos i el Metro- i el 183 que surt a tocar de l’estació de Rodalies de «Torre Baró-Vallbona» i de la parada que, amb aquest mateix nom, te la línia L 11 del Metro.

Així doncs, una mica abans de les 10 del matí, -avui, sense tenir de matinar gaire- ja eren -la majoria després d’un còmode passeig en transport públic-, gairebé tots i totes, als peus del «castell» contemplant-ne el panorama i esperant la visita que teníem concertada per a les 10h 30’. Alguns han aprofitat l’estona esmorzant, tot menjant un petit entrepà o una peça de fruita.

A molts ens ha sobtat l’entorn enlairat i «verge» ple de vegetació i bosc que hi ha, dalt del serrat, on ens ha deixat l'autobús. Som, clar, dins del «Parc de Collserola», a tocar del Turó de Roquetes de 304 m d’alt.

D'aquí a dos dies ja tindrem la primavara al damunt... !

El «castell» de Torre Baró.- Una mica abans de l’hora acordada -les 10h 30’- ja ens estem esperant en una sala que hi ha, a tocar de l’oficina del Parc de Collserola, als baixos de l’edifici. Un immens i acolorit planell, ple de detalls, llocs d'interès, camins i rutes pel Parc ocupa una de les grans parets. Els més puntuals, ens fem -davant del turó de Roquetes- una foto dels qui hem estat els primers en arribar a l'objectiu...

Els més matiners...Al fons, el Turó de Roquetes

Puntuals comencem la visita. Una noia ens explica, davant del panell, la nostra situació al Parc, diferents detalls de la història de l’edifici on som i alguns dels possibles recorreguts -com el de l’anomenat «camí de les Aigües» que, per una pista i algun corriol, permet anar, pràcticament per dalt la serra des d’aquí on som (Torre Baró) fins a Sant Pere Màrtir, a tocar d’Esplugues de Llobregat-.

Xerraires i curiosos com som, complementem les explicacions i el generós oferiment de la guia, fent-li algunes preguntes més fins que, el seu company -que continuarà la visita- en informa que per pujar dalt de tot del «castell», pel protocol d’aforament, tenim de partir el grup en dues colles -de deu i onze persones-. Així ho fem i, mentre el primer grup puja, la resta aprofitem per prendre algun cafè -de la maquina expenedora-, remirant el gran planell i fent petar la xerrada.

El «castell» de Torre Baró és la icona del districte de Nou Barris, visible des de molts punts de Barcelona. El nom del barri, però, no ve d’aquest «castell». Abans d’aquest, van existir dues edificacions conegudes com la Torre del Baró. La primera, del baró de Pinós, era a prop de l’actual estació de Rodalies de Torre Baró i va ser destruïda el 1714, durant la Guerra de Successió. El 1797 es va construir per Ramón Francesc de Copons i Despujol -també baró- una segona torre, prop d’on era l’anterior, que es va enderrocar el 1967 en el decurs de les obres de perllongament de l’avinguda de la Meridiana.

El camí des de la Carretera fins al "castell"

El «castell» de dalt de la muntanya -a 225 m d’alçada-, és del 1905 i formava part d’un projecte de «ciutat jardí» -un tipus d’urbanització molt de moda a l’època- a la serra de Roquetes, impulsada per la Compañia de las Alturas del Noroeste de Horta «Las Roquetas», constituïda el 26 de març del 1904 i dirigida, a diferencia de la del Dr. Andreu dels peus del Tibidabo, a les classes mitjanes. Els problemes econòmics i les males comunicacions van fer fracassar la iniciativa i només se’n va materialitzar, el 1908, la Carretera Alta de Roquetes -per on hi hem passat amb el bus del barri- i el «castell» que va quedar inacabat. Aquest edifici, s’havia projectat com a hotel. Era una construcció aïllada, de maçoneria, amb obertures emmarcades amb maó vist, formant un cos principal de planta quadrada i un cos afegit en forma de torre. L’edifici, de planta baixa i tres pisos, es va incrementar en un pis més a causa de la topografia del terreny al costat oest. Les obertures de mig punt i la coronació de la torre amb merlets imitaven una fortificació, un «castell».

Tenim el bosc a tocar... Darrera les noies, un
llentiscle (Conxita dixit...) arborescent

Aquest «castell» pertanyia a Manuel Maria de Sivatte, marques de Vallbona i propietari, des del 1873, d’aquests terrenys. Sobre el seu origen es va dir que la torre s’havia ideat com a casa de repòs per al seu fill, malalt de diftèria però que morí, el 1918, abans de la finalització de les obres i que, per això, quedà inacabada.

El «castell» va ser punt de trobada d’excursionistes i de famílies humils que hi feien aplecs i berenades, A causa del seu abandonament, va començar un llarg procés de degradació i enrunament. Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser ocupat -el 1937- per soldats republicans i ben a prop hi van instal·lar una bateria antiaèria, amb canons, metralladores i projectors lluminosos... El 1939 el van ocupar temporalment les tropes «nacionals» i els voltants es van emprar -entre el 1939 i el 1942- com a camp de concentració de presoners i excombatents republicans.

El Pla Parcial Torre Baró-Vallbona-Trinitat Nova del 1969 amenaçava el «castell», però la seva suspensió el 1973, gracies a la lluita veïnal, va aconseguir salvar-lo. Als anys setanta va ser punt de trobada de grups clandestins veïnals, sindicals i polítics. Allà mateix, entre 1983 i 1984, es van celebrar acampades per denunciar l’estat d’abandonament de la muntanya i reivindicar-ne la zona com a pulmó verd.

El 1989 l’Ajuntament va rehabilitar el castell. El 1992 es va catalogar l’edifici com a be patrimonial. El 2014 es va fer una important feina de restauració i actualment acull un punt d’informació del barri, del Parc de Collserola i del MUHBA (Museu d’Història de Barcelona).

Des de dalt de la Torre del «Castell».... - Continuem la visita pujant -per una escala metàl·lica de cargol- fins al cap de munt de la torre del «castell». Hem tingut de partir, com ja s’ha dit, la colla en dos grups: un primer d’onze persones i el segon de deu. El guia que ens comenta la visita és un xicot nascut i criat fins l'adolescència, a l’enfilat barri -de casetes autoconstruïdes- que veiem en un dels vessants que tenim al davant: Torre Baró.. El coneixement i l’estima que, se li veu, te pel barri, ens impressiona.

El panorama que, gairebé a 360 graus, tenim de l’entorn que ens envolta és magnific. Als nostres peus, la ciutat de Barcelona: «Una ciutat que sembla gran però que no ho és tant... -ens diu el guia- doncs el seu creixement està limitat, per un costat, pel mar i, per l’altre, pel seguit de turons i serres que -des del riu Besòs fins al Llobregat- no la deixen créixer cap a l’interior».«Per això s'ha d'expandir cap l’anomenada Àrea Metropolitana...» afegeix.

Som al cor del Districte municipal de Nou Barris, «Tot i que ara son més», ens diu el guia: «Torre Baró, Vallbona, Ciutat Meridiana, La Trinitat Nova, Les Roquetes, Canyelles, El Verdúm, La Prosperitat, La Guineueta, Can Peguera, El Turó de la Peira, Porta, Vila piscina/La Torre Llobeta... 14 si no ens hem descomptat» va cantant, com una lletania.

Tot i que hem ensopegat un dia rúfol, amb algunes boires, distingim, al fons, les siluetes de Montserrat i el Montseny i, més properes les poblacions de l’Àrea Metropolitana «enganxades» a Barcelona: Sant Adrià, Santa Coloma, L’Hospitalet, Montcada -amb el seu escapçat turó-... i, una mica amagades, Besos amunt, les planes, rius i muntanyes del Vallès.

Davant nostre -com aquelles minúscules casetes que hi havia, damunt d’un suro, al pessebre- tenim una estampa típica del barri de Torre Baró que a fet famosa la pel·lícula «El 47»: Un barri de desordenades casetes de planta baixa o, com a màxim un pis, i algun carrer per on ens ha semblat veure-hi passar un autobús... «Potser és el 47», diem. El protagonista d’aquesta pel·lícula, en Manuel Vital, l’any 1997 recordava: «A principios de los 50 me enteré de que en Torre Baró habia unos terrenos en venta. Conseguí una hipoteca y compré una parcela que, como todas las de la zona, no tenia permiso de construcción; de hecho, este barrio no ha estado legalizado hasta principios de los 80. Debido a la fuerte immigración de la época y a la gran demanda de viviendas hubo una gran especulación y todas estas tierras se vendieron como si fueran solares. Nadie intervino en aquello. Al contrario, los especuladores hicieron unos cuantos caminos de carro, unas veredas sin asfaltar y se dedicaron a vender las parcelas de una forma intensiva»

A la dreta de la palmera, el guia ens fa
 veure la casa d'en Manolo Vital.

«Era, és encara ara, un barri de gent humil i de classe treballadora que les reconversions industrials i la crisi econòmica afectà, i afecta, de manera intensa i crua. Cert que també hi havia els anomenats «quinquis» -que ve de «quincallers»-, gent marginal que, sovint, es dedicava a cometre petits delictes, «trapicheo», revendre droga o petits furts...». Sobre això, en Josep Lluís un vell company del Clan que havia estat, durant molts anys, motorista de la Guàrdia Urbana ens ha explicat que sovint -especialment a les nits- havien perseguit, a «tota castanya» per la Meridiana a alguns «quinquis» que havien robat, a la ciutat, un cotxe o una motocicleta... Quan eren a l’alçada de Torre Baró, abandonaven el vehicle robat i s’enfilaven «cames ajudeu-me» per alguna de les escales que pujaven muntanya i barri amunt... Evidentment, no els perseguien... aconseguit el cotxe o moto robats ja es donaven per satisfets... A més, sabien que «un cop dins del seu terreny», la detenció del lladre, era pràcticament impossible...

La visita guiada, ens van dir, durava -de mitja- uns 30 minuts. Nosaltres xerraires i preguntaires com som, hi hem estat, cada grup, uns 45’. Així, doncs, hem acabat prop de les 12h.

Agradable baixada, a peu, fins al restaurant «Cruïlla al Punt».- Sortim del «castell» agraint, als dos guies, la seva atenció i explicacions. Des de dalt la torre, el xicot que ens ha acompanyat en la visita, ens ha indicat la millor ruta per a baixar, a peu, fins el restaurant on dinarem.

Passem pel Mirador de Torre Baró -construït el 1969 coincidint amb la primera rehabilitació del «castell»-. Com que gairebé ja ho hem vist tot i tot, des de dalt la torre, no ens hi entretenim gaire.

Enfilem pel Carrer de Riudecanyes, un camí encimentat, que surt per l’esquerra, fins que arribem al Carrer de Llerona, un carrer molt llarg, que baixa amb força pendent.

Baixant cap a dinar.... !!!!

Una mica més avall, en una corba tancada, trobem i enfilem pel Carrer de Balenyà, que continua baixant.

Una mica més avall, a l’esquerra, trobem les escales que comuniquen aquest carrer (Balenyà) amb, un altre cop, el de Llerona; el desembre del 2014, aquestes escales que permeten escurçar la ruta, es van millorar posant-hi una barana d’acer inoxidable, adequant-ne l’enllumenat i soterrant-ne les línies elèctriques.

Detall de "les escales"... per accedir a alguns punts del barri

Al final (o començament segons es miri) de les escales, retrobem el Carrer de Llerona que seguirem, fins que un cop arribats al Carrer de Castelldefels, el travessem i arribarem, passant pel costat del Casal del Barri de Torre Baró, al Carrer Esculapi Càncer, 4 on hi tenim el restaurant "Cruïlla al Punt".

Dinar.- Poc abans de la 1 del migdia arriben al restaurant. Ens havien demanat que, si podíem, hi anéssim a 2/4 de dues. La baixada, des del «castell», ha estat molt còmoda -i gracies a uns apunts que duia en Joan Miquel- gens perdedora.

Ens presentem, les taules -ens diuen- ja estan preparades al fons del menjador. Hi anem prenent seient (avui és el dia dels dos grups...) encabint-nos als seients lliures... Quant som tots «col·locats» demanem les preceptives cerveses.

El «menú» pinta força be i, a mesura que van portant les copes i gots de cervesa, amem demanant els plats.

La xerrameca, amb els guies i entre nosaltres, ens deu haver provocat set o, potser, han estat les pastilles del matí, les causants...

Dinem, tot està molt ben presentat i bo i a l’hora dels postres -els qui, aquest mes, han complert anys... (la Conxita, en Joan S. i en Pep) ens conviden -per a que brindem, amb desitjos de salut- amb unes ampolles de cava.

Per molts anys...!!!

... Amb molta, molta, salut !!!!

És el moment, també, de sortejar l’ampolla de bon vi de la Terra Alta, commemorativa de la sortida. Avui, li ha tocat a la Lydia... Enhorabona !!!.

Enhorabona, Lydia !!!

Els germans i germanes Cots, ens tenen, així mateix, una sorpresa. Una de le germanes -sota la marca «La Cotsturera»-, sortegen entre els caminadors i caminadores d’avui, un objecte artesanal «de quilòmetre 0». Fet el sorteig, la mà innocent a fet que l’afortunada sigui: ..... la Conxita !!!

Quins nervis... que hi haurà ?....

Completem el dinar amb els cafès, tallats i/o cigalons. Demanem el compte, fem números. Paguem i ens acomiadem agraint, als qui ens han servit, el servei i l’atenció. 

Ja fora del restaurant ens fem, per a el record, la foto de grup de la bonica i interessant sortida d'avui.

I ja, contents i satisfets, amb el Metro, cap a casa. I fins la propera !!!

Propera sortida.- La propera sortida, si Deu i la Mare Natura volen, la tenim programada per al dijous dia 3 d’abril. Ja ho anirem anunciant al Blog i pels mitjans habituals.

Fins llavors, doncs, una abraçada.

Fotos.- Joan B., Isabel P., Josep F., Conxita D., Enric C., Pep A. i Carles P.

Text.- Pep.

PS.- Adjuntem un fulletó informatiu, editat pel Parc de Collserola, sobre la zona del Castell de Torre Baró:

https://parcnaturalcollserola.cat/pdfs/itineraris/FULLETO_TORREBARO2015.pdf