 |
El lleó, impressionant formació dins de
la Cova Gran de L'Avenc de La Febró |
VISITA
A LA MUSSARA I A L’«AVENC» DE LA FEBRÓ
Pensàvem
que, com que ja havíem fet una visita prèvia al lloc de l’excursió,
aquesta seria «pan comido» que diuen en castellà. Evidentment,
sovint, la realitat ens demostra que no sempre és així.
El
Refugi de la Diputació i la visita -i l’esmorzar- a La Mussara.-
Puntuals,
a les 10 del matí ja som, els 6 cotxes que formem l’expedició, a l'aparcament de vehicles del Refugi
que la Diputació de Tarragona
te poc abans d’arribar a La Mussara. Hi estan fent obres de
condicionament i, francament, el sol -fins i tot a aquesta hora-
n’ocupa gairebé tots els espais que, fora d’un embardissat bosc,
podríem aprofitar per -tal i com teníem previst- esmorzar-hi.
Com
que, també, volíem fer una ràpida visita a l’abandonat poble de
La
Mussara,
decidim anar-hi i buscar algun racó ombrejat per esmorzar.
Així descrivia, aquest lloc, el geograf i escriptor reussenc Josep Iglésies:
"Sobrepujant els tres grans cingles -el roig, el blanc i el groguenc- amb que la serra es redreça damunt del Camp de Tarragona, hi ha el morrot de les Airasses. Com un sentinella que va a muntar guardia al cim, el llogaret de La Mussara s'hi enfila i es detura al llom... Les cases sòn a un tret escàs de pedra, les unes de les altres: la majoria esbatanen les conques cegues de les portes i finestres. Moltes de les teulades sòn esventades, els cairats pengen negres i consumits d'un cap i les intimitats de la llar són al descobert..." Josep Iglésies i Font, "Les ciutats del món". 1948.
 |
La Mussara, quan encara no havia accentuat el seu enrunament:
"La plaça" amb l'esgléssia, el cementiri i algunes cases. |
Davant
l'església de Sant Salvador -que encara s’aguanta mig dreta
gràcies a unes estructures metàl·liques- i l’antiga porta del
cementiri rural -on abans hi havia "la plaça" del poble- hi trobem un lloc (aprofitant uns grans blocs que
suporten un cartell) sota l’ombra d’un arbre, on hi muntem «la
paradeta» -amb el vi i les olives- de l’esmorzar.
 |
| Detalls del lloc on hem esmorzat... tot i que és d'hora, cal buscar l'ombra |
Els
qui ja han esmorzat a casa o han anat més lleugers, aprofiten per a
donar un tom pel que encara queda de l’enrunat poble: La bassa, el
cementiri, algun embardissat carreró, algunes cases com les restes
del vell Xalet
de les
Airasses
-l’antic refugi de muntanya del CEC inaugurat el 1926-
(https://caminoconsantiago.com/historia-xalet-airasses-mussara/),
construït a ran del cingle i on hi ha un petit monument dedicat al
geògraf, historiador i escriptor reusenc Josep Iglésies o anant a
contemplar el panorama -de valls i muntanyes- que es domina des
d’aquest enlairat lloc.
 |
| En Josep davant del monument a Josep Iglésies a La Mussara |
 |
| El mateix protagonista-model davant les runes del mític Xalet-Refugi de les Airasses |
 |
| Panorames des de dalt dels cingles de La Mussara |
 |
| Les cases de la Mussara, en el moment (1961) en que el nucli, ja força abandonat, deixà de tenir entitat pròpia i passà a dependre del municipi de Vilaplana. |
La
ruta fins a l’«avenc» de La Febró i les diverses visites dels de
la colla-
Tornem
a l’aparcament del Refugi, on hi hem estacionat els cotxes.
 |
| Retornant de La Mussara a l'aparcament del Refugi. |
Decidim, travessar la carretera i seguint el camí -amb els senyals
blanc i groc- que s'endinsa dins del bosc, fer els prop dels 2,5 km que
ens portaran fins a l’«avenc» de La Febró. «Caminar
una
mica
per dins d’aquest ombrívol bosc, pot ser molt agradable...»,
diem. Algun membre de l’equip organitzador havia suggerit -ens
adonem, ara, amb força raó- anar amb els cotxes, fins a l’alçada
del quilometre 22 de la carretera T-704, desviar-nos per un tros de
pista fins als Pla del Coll de l’Agustenc, i per un corriol acabar
d’arribar-nos fins a l’ «avenc». Hagués
sigut -i cal tenir-ho present per a una posterior ocasió- una millor
opció.
 |
| Pujant al Coll de l'Agustenc: El camí fa pujada i jo vaig a peu... |
Amb
tot, la passejada per dins del bosc ha estat molt agradable. Al
arribar a un punt, on creuem la carretera i poc abans
d’enfilar-nos fins al Coll de l’Agustenc, alguns dels membres de
la colla, decideixen «plantar-se» i, aprofitant la relativa fresca
del lloc, esperar el nostre retorn. La resta continuem -en dos grups-
fins a l’
«avenc».
Anem per dalt del serrat, tot vorejant -mig amagada per
boixos i matolls- la perillosa esquerda de «l’avenc». El corriol
va baixant fins que en un punt, a l’esquerra, hi veiem una fita,
feta amb pedres, i més avall un altra -que és la que agafarem- que
ens indica un dels millors punts per on accedir a l’interior de
l’«avenc».
Ja
dins l’«avenc»...-
El primer grup de la colla, el capdavanter que marxa davant, ja és
dins de l'impressionant «esquerda» de La Febró. Alguns companys
que els segueixen, poc abans d’entrar dins de l’ «avenc»
-potser
«castigats» per la pujadeta fins el Coll de l’Agustenc i la calor
(son ja les 12 del migdia i es comença a notar)-
decideixen que, per avui, ja en tenen prou i reprenen -per on hem
vingut i a un ritme "xino-xano"- el camí de retorn.
Els
qui els anem seguint -entre ells el «cronista»- ens endinsem dins
l’»esquerda». El lloc, ombrejat, fresc, envoltat de parets i
roques despreses i arbres plens de molsa..., especialment per als qui
ho veuen per primer cop, impressiona. Espectacular
!!!, ha
dit l'Enric tot acompanyant una fotografia. Rés
a veure amb altres indrets similars on també hi hem estat (els
«Bufadors de Beví» a Santa Maria de Besora, les «Esquerdes» del Papiol o «Les Roques
Encantades» del Collsacabra...) cada lloc te el seu encant, però, és original i diferent...
Anem
seguint un corriol -marcat pel pas de la gent- que ens va portant
«esquerda» endins i enllà... Fins que arribem a un punt on, un
impressionant i fosc «pou» ens barra el pas.
Sentim, al seu
interior, veus i els preguntem si s’hi pot baixar i per on... ens
contesten que el pas és difícil i, fins i tot, pot ser perillós... Ens
mirem i decidim no arriscar-nos. Potser hem agafat -sense adonar-nos-
una «esquerda» o ramal secundari que ens ha portat a aquest lloc on
el «pou» ens dificulta el pas... (Ara,
remirant les fotografies, m’he adonat que aquest «pou»- que a
nosaltres ens ha aturat- és el punt on els companys, que ens han
precedit, han baixat amb l'auxili d’una corda...).
Que fem ?; tornem enrere, a veure si trobem una nova ruta...? o, amb
el que hem vist fins ara, ja en tenim prou ?. A la nostra esquerra
veiem una «via d’escalada» formada per roques molt «polides»
(suposem pel pas de persones), que ens indica que per aquí hi puja i/o
hi baixa -des del corriol de dalt del serrat- gent. Decidim pujar-hi
-fent una mena de grimpada- i sortir, així, de l’ «avenc».
 |
Au, Walter que ja ets gairebé dalt... A baix,
l'Elena S. fent cua per a seguir-lo. |
El
grup capdavanter -equipat amb alguna corda d’escalada- podem dir
que ha sigut el qui ha complert -amb la visita total a l’«avenc»-
el principal objectiu de la sortida: Recórrer tota l’«esquerda»,
entrar dins la Cova
Gran que
hi ha al final i retratar-ne algunes de les formacions del seu
interior. Enhorabona, valenta i valents, i gràcies per fer-ho i
mostrar-nos aquestes boniques imatges.
 |
| Exacte, el "pou" que ens va aturar al segon grup... |
 |
En Josep -bon escalador- ja ha instal·lat la corda per baixar al "pou".
Veritablement baixar-hi no és gens facil... |
Mireu,
mireu, les fotografies que han fet els companys:
 |
La valenta i els valents que han assolit tots els objectius de la visita.
Darrere d'ells, però, unes misterioses figures (en Pere Botero i els seus)
els observen... (Al grup hi falta en Joan B. que és el qui ha fet la foto) |
Penso,
ben sincerament, que la sortida -en conjunt- ha anat prou bé. Ningú
ha pres mal (que és el més important) i tothom -com, també, ha de
ser- ha actuat segons els seus desitjos i possibilitats. Amb tot, cal
reconèixer que el lloc exigia un grau de dificultat alt (tot i que
ens consta que forces infants -acompanyats dels seus pares- visiten
l’«avenc» de La Febró). Tots i totes (ja som grandets...) tenim
prou coneixement i experiència per anar valorant, en tot i cada
moment, la situació i obrar amb responsabilitat i conseqüència.
Del que es tracta és de procurar passar un bon i agradable dia, amb
bona companyia i, sobretot, no prendre mal... Després, amb les
fotografies i els comentaris, complementarem, ens farem càrrec i
compartirem el que no hem vist...
Retorn
fins a l’aparcament del Refugi de la Diputació.-
Desfem el camí, per on hem vingut, tot coincidint amb els companys i
companyes que s’han anat quedant -a l’ombra- en l’anada. Passen
un quart de la 1 del migdia i el dinar el tenim emparaulat -a
Montblanc- a les 2h 30’, anem doncs una mica justos de temps.
Aquest matí, mentre esmorzàvem, hem dit als del restaurant -després
de rebre el menú que tenen previst per avui- els plats que cadascun
de nosaltres volíem per a dinar i confirmat que procuraríem ser
puntuals.
El
camí de tornada, fins on tenim els cotxes -per dins del bosquet i
amb el Coll de l’Agustenc, ara, de baixada... se'ns fa més curt i
agradable. Segons
els equips de mesura d’alguns del companys, hem caminat un total de
10’5 kilòmetres.
 |
Ja de tornada, passar pel Pla del Coll de l'Agustenc, és tota una delícia.
Al arbre de la dreta hi podem veure els senyals blanc i groc, que marquen el sender. |
A
les 14h, des de l’aparcament del Refugi de la Diputació, quan
estem a punt de sortir, amb els cotxes cap a Montblanc, truquem al
restaurant advertint-los que segurament arribarem uns 30’ més tard
de l’hora acordada.
El
dinar.-
Efectivament, eren gairebé les tres quan hem arribat al restaurant
Cal Magret
de Montblanc. Està situat en un dels carrerons de dins la muralla
i, tot i que sabíem que prop hi ha un aparcament municipal -a la
plaça de Sant Miquel- trobar-lo i deixar-hi els cotxes ens ha entretingut una
mica.
A
Cal Magret, ja hi teníem la taula parada. Només d’entrar, en un
menjador amb les velles parets de pedra decorades amb vistes de
Montblanc, la nostra taula -que semblava preparada per a una
celebració- feia goig.
Ha
estat un encert el tenir ja emparaulats i triats els plats que,
cadascú, volíem del menú. Ens han servit, el vi i l’aigua -ben
fresquets-, pa torrat amb tomàquets d’untar per anar enganyant la
gana... i, tot seguit, ens han anat portant els primers plats, més
vi i aigua i, després els segons i els postres.
 |
Diferents instantànies del dinar, gairebé tots -amb gana- anem per feina....
He perdut el compte, però, del nombre d'ampolles d'aigua que ens hem begut... |
Poc
abans de prendre els cafès hem fet el sorteig del vi -de la Terra
Alta- amb l’etiqueta commemorativa de la sortida d’avui.
L’afortunat ha estat -sense fer cap mena de «trampa»- en Carles.
Enhorabona !!!.
Després
de prendre els cafès, infusions o tallats, demanem el compte, fem
números, paguem i després d’agrair als qui ens han atès,
l’atenció i el servei, sortim cap el lloc on tenim aparcats els cotxes.
Pel
camí, davant l'església romànica (segle XIII) de Sant Miquel, ens
hi fem -ben riallers i rialleres- la foto del grup:
 |
La foto del grup de la sortida d'avui: una colla de valents
i valentes als quals la calor no espanta... |
Comiat
i recordatori del Dinar d’Estiu.- Ens acomiadem, congratulant-nos d'haber passat un dia -potser un xic complicat de seguir- però, en conjunt, força interessant i profitós. Recordem, així mateix, que com a cloenda del Curs Xino-Xaner, farem el dinar d'estiu el proper dijous
17 de juliol al
Restaurant
«L’Ermita» de Sant Pol de Mar. Els qui pogueu, evidentment, hi sou convidats.
Molt
bon estiu a tothom i, sinó hi ha res de nou, fins a la 142ª Sortida
Xino-Xano, que tenim prevista pel dijous
4 de setembre.
Fins
llavors, doncs, cuideu-vos molt i una forta abraçada.
Seguim,
però, en contacte.
Text.-
Pep
Fotos.-
Enric C., Joan B., Josep F. i Pep.
