CRÒNICA DE LA 125ena SORTIDA XINO-XANO

 

El darrera del Santuari dels Munts vist des
del Mirador que hi ha al cim

PASSEJADA, SOTA LA PLUJA, PELS VOLTANTS DE

SANT BOI DEL LLUÇANÈS 

(El Vilar, el Roure de la Senyora i el Santuari dels Munts)

Gairebé sempre, a les sortides xino-xano, hem ensopegat bon temps. Per bon temps vull dir -malgrat que l’aigua sempre és un bé necessari- que no ens ha plogut. En aquesta ocasió, però, ha estat diferent.

Ja feia dies que els homes i les dones del temps, per la televisió i la radio, anunciaven que el dia de l’excursió tindríem pluja i forces ràfegues de vent. Ho han encertat.

De bon matí, quan ens hem aixecat, el primer que hem fet és mirar per la finestra si estava plovent... no ho feia, però aquesta nit si que el vent a bufat fort. El cel estava ennuvolat però d’aigua no en deixava caure... Ahir al vespre, al final del Telenotícies, van dir que per la zona on nosaltres anàvem, potser, els xàfecs hi arribarien al migdia... Encara estarem de sort, vaig pensar, com en d’altres ocasions, veurem ploure mentre dinem....

A l’hora convinguda, tres quarts de vuit, dotze excursionistes -valents/es i eixerits/des- i quatre cotxes ja estàvem al punt de sortida de Barcelona, al xamfrà de Travessera de Gràcia amb Lepant. Quatre xino-xaners (dos nois i dues noies) més, acudiran a Sant Boi de Lluçanès directament, amb els respectius cotxes, des de casa seva.

Pel camí -millor dit, per l’autovia i la carretera- tot i que amb el cel tapat i algun núvol baix a les muntanyes, no ens ha plogut. «Allà, al Collsacabra i cap el Puigsacalm, en aquest moment hi està ploguen fort... mireu quina cortina d’aigua» a comentat un dels que, en el coneixement del país i la meteorologia, hi entén més.

Més o menys a l’hora prevista, un quart abans de les deu, arribem -després de deixar la Plana de Vic i enfilar-nos a l’altiplà del Lluçanès- tot passant per un bonic paisatge de boscos i prats amb vaques i cavalls pasturant, a Sant Boi de Lluçanès. Un dels cotxes que hi acudia directament ja ens hi espera, l’altre l’hem trobat pel camí. Aparquem, a tocar de Cal Met, en un espai d’aparcament que hi ha al passeig que surt de la Plaça Nova. Mentre baixem dels cotxes, comença a ploure.

L’esmorzar.- Teníem previst esmorzar al relativament proper, Roure de la Senyora, als afores del poble. Però ploguen, ho deixem córrer i -sense ni tant sols tenir temps de comentar-ho- ens afegim als companys que ja son als porxos de Cal Met disposats a entrar-hi per a esmorzar sota cobert.

Ens donem a conèixer com la colla que, avui, hi tenim encomanat el dinar i que, per cert, vist el dia de pluja que ens fa i les poques ganes de mullar-nos que tenim, demanem poder fer-lo una hora abans del que inicialment havíem quedat: Si pot ser, ho farem a la una del migdia. Hi estan d’acord.

Ens entaulem, gairebé ocupant totes les taules que tenen a l’entrada, davant i al costat de la barra del bar. Demanem algunes cerveses, cafès amb llet, tallats o cafès per acompanyar els entrepans que portem i -a cobert de la pluja- esmorzem. Avui, clar, hem prescindit de la bota amb vi, les olives i les altres llaminadures...

Una passejada una mica especial.- Un cop esmorzats, com que continua plovent, ens equipem amb les capelines, impermeables i paraigües que, a la vista de les previsions del temps, ja portàvem i ens dirigim pel passeig i algun carrer amb noves construccions del que, sembla, una urbanització a tocar del poble, cap a la gran casa pairal de «El Vilar» que ja hem vist des de lluny.

No repetirem aquí les principals característiques i la historia d’aquesta gran, important i senyorial casa (ho podeu llegir, si us ve de gust, a la CRIDA d’aquesta sortida: https://clanosgris.blogspot.com/2023/10/crida-la-125ena-sortida-xino-xano.html).

Quan hi som davant, aprofitem que el gran i treballat portal que dona accés al recinte està obert, per a veure’n -des de l’exterior- alguns dels elements característics d’aquest gran casal: El que, al seu dia, degué ser un cuidat i ombrejat jardí, l’entrada i el gran espai per als carruatges als baixos del mas, alguns detalls arquitectònics -com les gàrgoles amb motius animals de sota la teulada-, alguns dels coberts, la masoveria i els magatzems auxiliars, la capella de la Mare de Déu del Roser -a l’angle NO de la casa-...

Sortim del recinte clos i continuem, passant pel costat d’alguns camps, on hi pasturen cavalls, que son la delícia de la Conxita, la nostra entusiasta amant de gairebé tots els animalons que «fan bonic» -ens donen llet i carn- i guarneixen aquests paisatges «pastorils».

Quan, una mica més amunt arribem a una cruïlla de camins ja veiem, a l’altre costat d’un camp, l’«esquelet» amb les llargues branques i algunes (poques) fulles del Roure de la Senyora.

Passem a tocar d’un petit turó on, al capdamunt, hi ha el petit Oratori o Pedró de Sant Isidre. Alguns hi pugem. Segons diu una placa que hi ha al Pedró aquest va ser erigit, el 15 de maig del 1947 -festivitat de Sant Isidre-, pel qui llavors era el propietari de El Vilar i alcalde de Sant Boi de Lluçanès: J.V.P. -hi posa- el «Sr. Pepito» segons hem llegit l’anomenaven al poble. 

SANT ISIDRE LLAURADOR SIAU NOSTRA LLUM, PROTECTOR I GUIA.
J.V.P. 15-5-47

Arribem al Roure de la Senyora. Majestuós. Moltes de les seves llargues branques, tot i que ja som entrats a la tardor, les veiem despullades de fulles, el roure està "calb".... Senyal de que ja es vellet o potser ha passat alguna malaltia. Tot i això el seu gruixut tronc i la gran capçana impressionen. Solidaris -tots, una mica menys que ell, tenim una certa l’edat- confiem i desitgem que se'n surti i, si hi tornem un altre cop (que ho intentarem), tant de bo el trobem millorat, i, encara, ben viu i ferm.

Hi fem un munt de fotografies.

Continua plovent. La majoria (els i les 10 més «canyers») decideixen continuar l’excursió -d’uns 3 km i uns 210 m de desnivell més-, que teníem prevista, pujant -per les Costes del Vilar i el Pedró de l’Àngel de la Guarda- fins dalt del Serrat de la Pinassa i la carena on hi ha el cim i el Santuari dels Munts (1.058 m d’alt).

La pista-camí, per a pujar a peu, al Santuari dels Munts

Panorama a mig camí del Santuari

"Ja tenim el Santuari a tocar... !!!"

Els altres sis retornem cap el poble on mirarem de fer-hi una mica de turisme. Tres, però, amb tres vehicles pugem -per la pista asfaltada que hi porta- fins al Santuari dels Munts, per a intentar (si el temps ens deixa) veure’n el panorama i retornar -recollint els valents caminadors i caminadores que hi han pujat a peu- fins a Cal Met per a dinar.

Visitem el santuari, refugiant-nos de la pluja -que no ens ha deixat en tot el matí- sota el gran atri o porxo que hi ha. a l'entrada, al final d’una escalinata de pedra i, ja dins del temple, des de la reixa que -fora de les dates on hi ha més concurrència- impedeix l'accés al recinte sagrat, en contemplem l’interior i el cambril on hi ha la Mare de Déu dels Munts.

Tot i que no se'n ha trobat cap evidència, històrica o arqueològica, alguns estudiosos creuen que els Munts podia haver sigut un estratègic lloc de talaia o defensa en temps de la Reconquesta. L’actual església és una construcció relativament moderna, erigida l’any 1695, en substitució d’una capella més modesta, probablement d’estil romànic. Les primeres referencies documentals son de l’any 1170 quan es parla de l'existència d’un temple dedicat a Santa Maria del Mont, que més endavant rebria diferents llegats de feligresos de la comarca, com la donació testamentària de Maria de Vila-rasa de l’any 1227. La devoció augmentà amb la creació, l’any 1335, d’una Confraria de fidels als voltants de la Mare de Déu. El segle XVII va ser de gran esplendor pel Santuari, doncs l’any 1679 el papa Innocenci XI revitalitzà la Confraria i el 1695 es començà a edificar el nou temple que conformà el santuari actual. En destaca, també, el portal d’accés al temple bisellat amb brancals i llinda de pedra picada amb la data de l’any 1700 (segurament aquest any assenyala l’acabament de les obres) i el rosetó de forma octogonal obert al centre de la façana, així com el campanar que té una alçària de 15 metres.

Cada any, pel Dilluns de Pasqua, s’hi celebra l’Aplec dels Munts.

Aixoplugats dins l'atri, ens fem algunes fotos del grup que (no us enganyem, la majoria a peu però 3 amb el cotxe...) han pujat al Santuari dels Munts.

Providencialment, tot i que gairebé tota l’estona ha estat plovent, el fort vent s’ha emportat durant una curta estona les boires i, des del mirador que hi ha darrera el Santuari -on hi ha el vèrtex geodèsic que n’assenyala el punt més alt-, hem pogut veure algunes vistes dels panorames que teníem més propers: Les valls i muntanyes que envolten aquesta part alta del Ter, Santa Maria i Sant Quirze de Besora, Corbatera i Sant Agustí de Lluçanès i les serres de Sovelles i dels Bufadors, mig amagades pels núvols.

El dinar.- A tres quarts d’una ja som tots a Cal Met. Ha deixat de ploure fort i, només de tant en tant, cauen algunes gotes. Avui, excepcionalment -ja estem tips d’aigua...- no prenem, doncs, les tradicionals cerveses i entrem dins del menjador on ja ens tenen una llarga taula -«com la dels antics casaments», diem...- parada.

Això de dir, per endavant, als restauradors on dinem, els plats que hem triat del menú (que prèviament ens han comunicat) ha estat -suposem que per a ells i per a nosaltres- una molt bona idea.

Al poc d'asseure'ns, ja ve una noia -amb uns quants plats a cada braç- portant-nos els entrants: «Qui havia demanat amanida ?» pregunta, desprès portarà els sucs, de tomàquet, préssec, taronja, o pinya,...

l al cap de poc, fa el mateix amb els primers plats: Canelons; paella; verdura de patata i pèsols; truita de patata i ceba; entremès amb pernil, embotits, llonganissa, formatge i ou dur; llenties estofades;... i porta el pa, l’aigua, les ampolles de vi i la gasosa,...

I després, amb els segons: Llom amb crema de ceps, calamars a la malaguenya, filet de lluç a la romana, escalopa, bistec, pollastre a la brasa, cansalada virada,...

Culminem el dinar amb els postres: crema -cremada o sense cremar-, gelats, mató amb mel, fruita,...

I els cafès, -curts, llargs, amb llet o, alguns, amb «gotes»-

Tot força be i a un preu raonable. I molt ben atesos.

Amb els cafès, a arribat l’hora de sortejar -com fen darrerament- el vi de la sortida: El vi Xino-Xano. Avui encetem, però, nou vi -a partir d’ara seran vins de la Cooperativa Sant Josep de Bot (La Terra Alta) que ens proporcionarà en Josep Maria-. També, seguint el suggeriment i la idea d’en Joan Puiggermanal, en farem una etiqueta «personalitzada» amb un nou dibuix i la numeració de cada sortida, una ampolla i un vi, doncs, «de col·leccionista». En aquesta ocasió l’etiqueta l’ha fet la Laia Arisa (a qui agraïm el detall i la feina). Fet el sorteig, la afortunada ha estat la Ruth, que ha estat molt contenta per la seva bona sort. Enhorabona !!!.

Mira quina sort ha tingut la Ruth... !!! Tots xops d'aigua i ella s'emporta el vi...

Comiat.- Una mica més aviat que d’altres vegades, ens acomiadem els uns dels altres. La majoria retornant a les respectives llars habituals i d’altres -aprofitant que ja estan a meitat de camí- arribant-se fins alguna de les seves segones residències...

Recordem que el més de desembre (per les nombroses festes de primers i finals de mes), com a l’agost (per les vacances), no farem Sortida Xino-Xano.

Mantingueu-vos, tot i això, atents al Blog, el correu electrònic i el WhatsApp per si -tot i que no ho tenim previst- organitzem alguna cosa.

Continuem en contacte. I, sobretot, cuideu-vos molt !!!.

Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Enric C., Ricard, Rosa, Conxita, Josep F., Joan B. i Pep.

CRIDA A LA 125ena SORTIDA XINO-XANO

 

Santuari de la Mare de Déu dels Munts vist des
 del vèrtex geodèsic del seu punt més alt.

PASSEJADA FINS AL ROURE DE LA SENYORA I EL SANTUARI 

DELS MUNTS DE SANT BOI DE LLUÇANÈS

Data.- Dijous 2 de novembre de 2023

Tipus d’itinerari.- Sant Boi de Lluçanès (810 m d’alt), és un dels 13 pobles de la comarca natural del Lluçanès, situada en un dels altiplans centrals de Catalunya. L’any 2015 aquests pobles van votar, en un procés participatiu, per integrar-se i formar una nova comarca: El Lluçanès. Però Sant Boi va ser un dels 5 pobles que decidiren mantenir-se a la que, fins llavors, era la seva comarca. El municipi de Sant Boi del Lluçanès, doncs si be per raons naturals pertany al Lluçanès, administrativament està adscrit a Osona.

Sant Boi de Lluçanès, a la dreta tocant al bosc, El Vilar

Feia temps que teníem intenció d’anar a veure, en aquest poble, l’impressionant Roure de La Senyora, Roure del Vilar o Roure Bonic com també l’anomenen, declarat arbre monumental i catalogat per la Generalitat de Catalunya, l’any 1988. Es tracta d’un roure (Quercus pubercens) de grans dimensions, amb una capçana força arrodonida que assoleix els 30-35 metres de diàmetre, un perímetre de tronc de 410 cm a 1 m de terra i una alçada total propera als 21 m. Segons s’explica popularment el nom «Roure de la Senyora» prové de la rica pubilla de la Cerdanya, Llotgarda de Pedrals, amb la qual es casà l’hereu de la propera casa del Vilar -unint dos grans patrimonis- a mitjans del segle XIX. Sembla que aquesta senyora tenia una veritable estimació per aquest roure on, sovint hi anava a ombrejar-se, llegir-hi o fer-hi labors. Hom creu que aquest arbre majestuós pot tenir més de 500 anys. L’abril del 2022 l’Ajuntament de Sant Boi i els Agents Rurals hi van fer algunes actuacions (una poda manual d’algunes branques, l’obertura de dues rases al peu de l’arbre per evitar que l’aigua s’hi entolli i pugui podrir les arrels i l’aportació de nutrients -una combinació de serradures i matèria orgànica- a la base del roure d’on aquest s’alimenta i, alhora, evitar així l’erosió de la terra). Amb aquestes mesures es preveu, malgrat que l'arbre estigui en un procés d'envelliment -com nosaltres... !!-, cuidar-lo i allargar-li la vida. Tant de bo sigui així. 

El roure de La Senyora

Teníem, també, tot aprofitant aquest visita a Sant Boi de Lluçanès, la intenció d’enfilar-nos -tot seguint el GR 3- fins al Santuari dels Munts, a 1.053 m d’altitud i gaudir-ne de les panoràmiques que -si el dia hi acompanya- ofereix. El santuari es va edificar a finals del segle XVII. La seva marededéu, també bruna com «la Moreneta», és la patrona del Lluçanès. 

Al santuari, també, si pot accedir en cotxe, per una pista forestal asfaltada que surt de l’Hostal del Vilar (situat a la BV-4628, la carretera que va de Sant Boi de Lluçanès a Sant Quirze de Besora, i un petit tros de la BP-4653, a uns 3,2 km de Sant Boi de Lluçanès). La pista en uns 2,2 km us portarà al Santuari.

Recorregut de la caminada.- Un cop a Sant Boi de Lluçanès intentarem aparcar els vehicles, dins del poble, a prop de l’Hostal de Can Met (on desprès hi dinarem). Agafarem el mateix carrer on el restaurant hi fa xamfrà, anomenat del Pare Gallifa. 

Travessarem el carrer de Sant Roc i sortirem de la població per una zona de cases de nova creació. Començarem una lleugera pujada cap a la casa de La Quintana i El Vilar.

Arribarem a una cruïlla (10’), deixarem a l’esquerra un camí que baixa a La Quintana i passarem, tot seguit, a tocar del gran casal neoclàssic de El Vilar (840 m d’alt).

El Vilar

Val la pena conèixer, una mica la història i algun detall més, d’aquesta gran i senyorial casa. Situada a uns 800 m al nord del poble, és una de les grans pairalies històriques del terme i, diuen que, de Catalunya. Hi havia una dita popular, en l’època d’esplendor de les grans propietats rurals, que deia: “Voleu saber qui són els més rics d’aquesta terra: el Vilar de Sant Boi, el Noguer de Segueró i els Espona de Saderra...”, doncs ja ho sabeu, estem davant d’una d’elles. 

D’aquesta important casa, documentada ja el 1176 (llavors pertanyia a Bertran Curull i a la seva esposa Saurimonda i estaven sota la protecció dels Hospitalers), sabem que el 1256 n’era l’amo Pere Vila i després d’una època grisa al llarg dels segles XIV al XVI, fou revitalitzada el 1613 per Geroni Vilarrasa, fill del veí mas Vilarrasa, iniciador del llinatge actual que amb una hàbil política d’enllaços matrimonials i compres va fer possible un gran patrimoni. Arribaren a posseir -fins a principi del segle XX- més de 30 masoveries i 25 cases a les poblacions de Sant Boi de Lluçanès, Vic, Bagà, Castellterçol i Mataró. El cos central del gran edifici actual, amb teulada als quatre vents, fou bastit el 1735, una torre el 1771 i completat el 1777 amb galeries i afegitons. D’aquest gran casal, així mateix, en destaquem l’entrada neoclàssica (del 1736) i les gàrgoles amb motius animals que hi ha a la teulada de la façana principal. A l'angle NO de la casa hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser del segle XVIII -amb un interessant retaule neoclàssic-, una cabana i una masoveria entre altres dependències que conformen el conjunt. Conserva, al seu interior, retrats familiars pintats per Claudi Lorenzale i per Borrell del Caso; disposen, també a la casa, d’un important Arxiu Familiar i Patrimonial. La família cognomenada Vilar, va ser reconeguda com «ciutadans honrats de Barcelona» del 1709 al 1736 i ennoblits per Carles III el 1779. 

Durant les guerres carlines, el Vilar de Sant Boi va tenir un paper protagonista. En aquesta casa s’hi van allotjar alts comandaments de l’exèrcit liberal i carlí. Entre altres persones, se’n pot destacar el Comte d’Espanya o l’infant Alfons Carles de Borbó, germà de Carles VII, i Maria de les Neus de Bragança (coneguda com Doña Blanca) -la seva esposa- que, el juliol de 1873, es van quedar a dormir «a la sala noble de convidats» del Vilar. Durant la tercera Guerra Carlina (1872–1876), a més, al Vilar de Sant Boi s’hi va establir una gran impremta militar on imprimien rebuts, papers d’intendència i butlletins militars. També s’hi va establir el Palau d’Intendència de Catalunya, controlant, des d’aquest mas, tots els successos de la guerra a Catalunya. 

Seguirem uns metres més amunt, en direcció a l'Oratori de Sant Isidre. A l'esquerra, a l'altra banda dels camps, ja es veu el Roure de La Senyora.

El Roure de La Senyora

Arribarem a una petita cruïlla de camins. Entremig de la mateixa i un xic amagat, dalt d’una petita elevació al N de la masia del Vilar, hi ha el petit Oratori o Pedró de Sant Isidre (856 m d’alt) i un dipòsit d’aigua. Aquest oratori dedicat al patró del pagesos, Sant Isidre, va ser aixecat a mitjans del segle XX pel propietari del Vilar i, llavors, alcalde de Sant Boi de Lluçanès. Per la dreta s’accedeix de pla, una mica més enllà, a l’ermita de Sant Roc.

Pedró de Sant Isidre

Agafarem el camí que puja al santuari dels Munts i, en uns metres, un camí que hi ha a l’esquerra que vorejant uns camps arriba al Roure de La Senyora (842 m d’alt).

Per als qui vulguin continuar la caminada fins al Santuari dels Munts, caldrà que tornin a l’Oratori de Sant Isidre i allà agafin el GR 3 (senyals blanc i vermell) fins arribar, per les anomenades Costes del Vilar, la "drecera dels Munts" i el Serrat de la Pinassa -en uns 45’ més- fins al Santuari.

Passaran, al cap d’uns 1,2 km pel Pedró de l'Àngel de la Guarda (993 m d’alt) -un dels anomenats, pel seu emplaçament, pedrons final de costa-, des d’on ja veuran dalt la carena, el Santuari dels Munts.

Pedró de l'Àngel de la Guarda

Continuaran pujant fins assolir, també -uns 1,7 km més amunt-, el capdamunt de la carena  amb unes vistes espectaculars sobre el Pirineu i muntanyes i valls de l’entorn.

Desprès d’uns 4 km, des del poble, arribaran al Santuari dels Munts (1053 m d’alt). Els últims 100 metres de camí son per la pista asfaltada que hem esmentat més amunt.

Panell indicador al Mirador dels Munts

Al darrera dels Santuari hi ha el punt culminant del cim pròpiament dit, amb un vèrtex geodèsic (1058 m d’alt). Des d’on gaudiran d'espectaculars vistes sobre el Pedraforca, el Cadí, el Puigmal i les muntanyes de Núria, el Taga, la Serra de Milany, el Puigsacalm, Cabrera, Aiats, el Montseny...

Santuari dels Munts des del vèrtex geodèsic
que indica el punt més alt del cim.

Poden retornar a Sant Boi de Lluçanès desfent el camí de pujada o be, fent una petita variant -també en algun curt tram coincideix amb el GR 3-, passant pel costat del Mas Montorroell (938 m d’alt) -on hi havia el castell de Montorro (actualment només en resten les runes)-. Aquesta segona opció en algun tros, diuen, que és poc senyalitzat i força perdedor... Per tant, nosaltres ens inclinem -per no arribar tard al dinar- per baixar desfent el mateix camí per on hem pujat.

El recorregut d’aquestes caminades des de Sant Boi de Lluçanès, com a resum, és:

- Fins a El Vilar i el Roure de La Senyora (anar i tornar): 2,5 km. +/- 45 m de desnivell.

- Fins al Vilar, el Roure de La Senyora, Pedró de l'Angel de la Guarda i Santuari dels Munts (pujant i baixant pel mateix camí): 7,8 km. +/- 250 m de desnivell.

Esmorzar.- Tenim previst esmorzar, un cop siguem al Roure de La Senyora de Sant Boi del Lluçanès. En alguna fotografia hi hem vist uns bancs prop de l’arbre i, si no és així, un lloc o altre per a fer «la parada» hi trobarem. Calculem que, si sortim puntuals de Barcelona i el trànsit és normal, podrem arribar a Sant Boi de Lluçanès sobre les 9h 45’. Al Roure de La Senyora, on esmorzarem, calculem ser-hi sobre les 10 o les 10h 15’.

Indret on esmorzarem a tocar del Roure de La Senyora

Dinar.- El dinar el farem al Restaurant Can Met del carrer Pare Gallifa nº 1 de SANT BOI DE LLUÇANÈS, tel. 938 57 81 06. Tenen un menú diari -primer i segon plats, pa, aigua, vi i postres, amb IVA inclòs- a 12,70 euros. Mirarem d’emparaular el dinar a les 14h. El web del restaurant és: https://turisme.llucanes.cat/visiteu/restaurant-cal-met/

A l'hora dels cafès sortejarem, entre els asistents/es, una ampolla de bon vi de la DO Terra Alta, commemorativa de la sortida.

Can Met

Equip necessari.- Roba i calçat adequats al temps i recorregut i qui en vulgui, bastons. Barrets i crema protectora per al sol i -si assenyala pluja- paraigües o capelina. Porteu aigua per l’esmorzar i el recorregut i, qui ho desitgi, gel hidroalcohòlic.

Lloc i hora de trobada.- Farem el viatge fins a Sant Boi de Lluçanès en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, els qui hi anem en el propi cotxe i els qui compartirem vehicle. També ens aniria be saber aquells que acudiran a Sant Boi de Lluçanès, directament, des dels seus domicilis o lloc de residència.

El lloc i hora de trobada,per als qui sortim de Barcelona, serà el tradicional de Travessera de Gràcia/Lepant, a les 7h 45’ del matí del dia 2 de novembre, per a mirar de sortir -puntuals- a aquesta hora.

Inscripcions.- - Ens aniria be saber els qui vindreu, abans del vespre del dilluns 30 d’ octubre, per a dir, el dimarts 31 d'octubre, als del restaurant el nombre de comensals que serem, el dijous 2 de novembre, a dinar.

Ho podeu fer contestant "respondre a tots" el correu electrònic on us comuniquem els detalls de la sortida o, per qualsevol altre mitjà, a en Josep Mª o en Pep.

Continuem en contacte.

Una abraçada.