CAMINADA
(A MIDA) PER ALGUNS PARATGES MEDIEVALS DELS
VOLTANTS DE MOLINS DE
REI: CASTELL CIURÓ I SANT
PERE ROMANÍ
Tot
i que molts dels i les de la colla al llarg de l’estiu no hem
parat, ja teníem ganes de emprendre de nou les nostres caminades. I
és que, monuments històrics i naturals, panorames, paisatges i
racons pintorescos a part, retrobar-nos per renovar les xerrades (en
aquesta ocasió -i
això no se si és bona o mala senyal- hem tornat a parlar de
política...), fer una mica d’exercici i anar visitant i descobrint
indrets de la nostra terra és, com ja ha dit algú de la colla: «Més
efectiu que moltes de les pastilles que ens fan prendre...»
Si
no em falla la memòria (que podria molt be ser...) és la tercera
vegada que acabem una excursió -i dinem- a Molins de Rei. La
primera, recordo, va ser el juny del 2014 que, sortint de
Vallvidrera, passàrem per Santa Creu d'Olorda, Castell Ciuró i
arribàrem fins a Molins. La segona, el març del 2016, sortírem de
Sant Feliu del Llobregat, seguírem la riera de La Salut, pujàrem
fins al Coll de Frares i -també per Castell Ciuró- baixàrem fins a
Molins. El darrer cop va ser, el juny del 2019, que aprofitant una
visita cultural al Jardí-Museu de les Aigües de Cornellà anàrem a
Molins per a fer-hi -precisament al mateix restaurant d’avui (que
llavors es deia «El Tiberi»)- la tradicional paella d’Estiu.
Tot
i que (és difícil poder fer les coses al gust de tothom) als
companys que venen del Maresme o del Vallès i que, de bon matí,
tenen de travessar Barcelona, aquestes caminades cap al sud els fa
més difícil acudir-hi, hem programat la sortida cap el Baix
Llobregat. Hem triat una ruta, que ja teníem vista i ressenyada,
pels voltants de Molins de Rei i que ens permetia un còmode accés
amb el tren de Rodalies.
A
les 8 del matí, doncs, hem concorregut 11 caminadors/es a l’estació
de la RENFE de la Plaça de Catalunya. Les dues parelles que venien
del Maresme i del Vallès Oriental -per a no tenir de complicar-se la
vida amb transbords de ferrocarrils- han preferit arribar-se, fins l’
Àrea de Lleure de Castell Ciuró (on tením previst esmorzar), amb
els cotxes.
Un
cop a Molins (avui el tren ha funcionat, com ha de ser...), sense
torbar-nos gaire, emprenem el camí per dins la vila fins al Mercat i
la plaça de Mercè Rodoreda. Observem que a Molins de Rei, molts
carrers i places porten noms tradicionals, populars o de patriotes,
escriptors i personatges del país... Un detall que ens agrada.
Anem
pujant, cap a Castell Ciuró, pel carrer anomenat «Camí Antic de
Santa Creu d’Olorda». Força costerut -nosaltres, fins avui,
sempre l'havíem fet de baixada- fins que arribem, dalt de tot, a
l'Àrea de
Lleure de Castell Ciuró (155
m d’alt). Els companys que han vingut en cotxe, ja ens hi esperen.
L’esmorzar.-
Fem
el nostre tradicional esmorzar -als graonats d’un petit amfiteatre
on hi trobem una mica d’ombra-, alternant les rialles i converses
amb les caixalades als entrepans o a les pomes, els tragos de vi -i
d’aigua-, les olives i els bombons de xocolata. Carregades les
piles, ens trobem amb més ànims per la caminada.
 |
| Ja hem esmorzat... i ara que fem? |
Com
que tenim previst -l’itinerari que seguim així ho confirma-
desprès de la ruta circular retornar a Castell Ciuró, hi deixem els
dos cotxes i comencem l’excursió. Un dels companys, que amb la
pujada i, desprès, la baixada des de Castell Ciuró, diu que -per
avui- ja en te prou, diu que ens esperarà llegint i meditant aquí.
Castell
Ciuró
(155 m d’alt). Les ruïnes d’aquest castell tenen el seu origen
en una antiga construcció defensiva -la
Torre Guadall-
de
l’alta edat mitjana (segle X). Aquest edifici primerenc,
possiblement, va ser destruït a la ràtzia d’Almansor de l’any
985. Al
segle XII els Cavallers Hospitalers de l'orde de Sant Joan de
Jerusalem la van reconstruir
i, en algun document, es cita el lloc con «Cidró». Pertanyé,
també, a l’Ordre del Temple.
 |
| Detalls de Castell Ciuró |
Reprenem
la caminada.-
La resta -14 xino-xaners i xino-xaneres- seguim
per l’Antic Camí de Santa Creu d’Olorda -el carrer i la pista
asfaltada per on hem vingut moren a l’Àrea de Lleure on hi ha el
Castell Ciuró-, a partir d’aquí continua una pista de terra.
A
uns 50 metres, trobem una d’aquestes agradables sorpreses que
sovint ens ofereixen les nostres caminades. A l’esquerra, hi
observem unes feixes – segons ens explicaran, d’uns antics camps
d'ametllers- amb uns treballats parterres plens d’arbres i plantes.
Les portes son obertes i hi veiem, dins, gent treballant... «Passeu,
passeu, si voleu...» ens diuen. Avui, pensem, anem molt be de temps
-no tenim el dinar emparaulat fins a 2/4 de tres...- i, encuriosits i
agraïts, així ho fem. No ens hem fixat en un retol que hi ha a l’entrada: «CEM
Botànic»
un àrea -gestionada per socis i voluntaris de la Secció de Medi
Ambient del CENTRE EXCURSIONISTA DE MOLINS DE REI on hi tenen una
extensa mostra d’arbres, arbustos, herbes i plantes del nostre
entorn. Una excel·lent feina. Ens explica en Marià -el vocal de la
Secció- i els companys i companyes que avui hi estan feinejant, aquest espai -creat a mitjans del 2019, poc abans de les pandèmies
del Covid-, d’uns 2000 metres quadrats ocupa unes antigues feixes
d’ametllers que els han cedit generosament els propietaris de la veïna casa de Can Vilagut. Pretenen,
convertir el lloc en un indret didàctic, visitable i gratuït, on
les plantes hi convisquin com si fossin a la natura. L'indret està repartit i dividit, en diferents zones o grups: plantes
silvestres, aromàtiques, medicinals, de jardí o herbes de cuina.
Tenen també, on un altre voluntari -aficionat i entès en la vida i
costums dels insectes- en te cura, dos «hotels» per insectes. Amablement, el responsable, ens hi acompanya i ens fa una detallada i amena
explicació sobre l' "hotel". Felicitem a aquests entusiastes excursionistes i al CEM
per la iniciativa i agraïm la cordialitat i amabilitat d’aquests
socis/es per la visita i atencions. En Marià ens comenta que, de
tant en tant, segueix el nostre Blog i algunes de les excursions de la colla... (com
també fem nosaltres, sovint, amb d'altres, buscant possibles excursions).
Salutacions, Marià !!!. Gràcies companys/es del CEM, endavant i
enhorabona per la vostra feina !!.

 |
| Detalls de la nostra visita a l'espai "CEM Botànic" |
Dos
dels excursionistes, que no es senten molt en forma, decideixen
-desprès de la visita al «Botànic» retornar fins al Castell Ciuró
-on hi hem deixat els cotxes- i, juntament amb el company que s’ha
quedat allà, esperar el rostre reton de la caminada i baixar,
plegats, fins a la vila i dinar-hi.
La
resta, els altres 12, continuem. Passem a tocar de Can
Vilagut,
una masia existent ja l’any 1367 reformada, com s’indica al
rellotge de la façana, l’any 1768. Seguim per la pista deixant, a
la dreta, un trencant que porta a una Hípica. Ens envolta un bosquet
de pi blanc i algunes alzines.
 |
Pel Camí Antic de Santa Creu d'Olorda, sota de Can Vilagut. A la façana que dona al camí, s'hi endevina el rellotge de sol. |
 |
| Detall del rellotge de sol de Can Vilagut |
Arribem
a un petit collet, una clariana amb un encreuament de camins, és
l’anomenat «Quatre
camins».
Deixem el GR-92 (senyals blanc i vermell) que hem seguit fins ara des
de Molins de Rei i, com ens indica un pal senyalitzador, girem a la
dreta en direcció a Can Bofill i al Coll de Can Cuiàs.
 |
| Un dels pals senyalitzadors de "Els Quatre Camins" |
Al
cap d’uns 500 metres, en una fondalada a tocar d’un torrent -que
ara baixa ben sec- hi trobem la
Font de La Tartana
(que alguns anomenen, també, la Font de Can Bofill). No hi veiem
-segurament des de fa temps- rajar aigua. A tocar de la font, en un
replà ombrejat i amb bancs, hi ha l’Oratori
de Sant Jordi
amb una coberta semicircular que sembla el sostre d’una tartana
(d'aquí el nom de la font) amb un mosaic dedicat a aquest sant, el nostre Patró !!!.
 |
| Font de La Tartana i Oratori de Sant Jordi: Que bé s'està aquí... ! |
 |
| Detall del mosaic dedicat a Sant Jordi |
 |
| Una de les grosses alzines que hi ha a la Font de La Tartana |
En
aquest punt, abans de començar el tros més «canyer» del
recorregut, la pujada al Turó del Mulei, un altre company decideix
retornar amb els altres companys, que ens esperen a Castell Ciuró i
esperar-nos allà per baixar a dinar.
En
Marià del CEM quan, en la nostra conversa de fa una estona al «Espai
Botànic», li hem comentat que faríem -seguint un dels itineraris
del seu Centre Excursionista- aquesta ruta, ens ha advertit que, un
cop siguem a aquesta font, en lloc de seguir -tal com proposa
l’itinerari- cap a
Can Bofill,
no ho fem i que ens enfilem per un corriol que, des del torrent passa
a tocar d’una gran alzina i que voreja la masia i els camps que
l’envolten. Actualment els propietaris de Can Bofill, tips del pas
de cavalls, bicicletes, senderistes, etc. per dins de la seva era,
horts i camps, n’han prohibit el pas («Propietat particular») i
cal desviar-se per sobre del mas. Així ho fem fins que un cop
travessat el torrent que baixa del Puig d’Olorda, arribem al coll
d’en Cuiàs
(191 m d’alt).
 |
En aquest punt, a tocar de la Font de La Tartana, just on hi ha aquesta grossa alzina arrenca el corriol que voreja la propietat de Can Bofill |
Travessem
la pista principal -que va de Castell Ciuró fins al torrent de Can
Canaris- i ens enfilem per un corriol que, en pujada i per dins del
bosc, es dirigeix al Turó del Mulei.
Al
arribar al capdamunt del serrat passem pel costat de les runes d’una
cabana de pedra seca,
segurament de quan tot aquest turó estava envoltat de vinyes. El
sender continua planejant per la carena.
 |
| Restes d'una de les cabanes de pedra seca que hem trobat pel camí |
 |
Can Bofill, amb la seva torre mirador, des de practicament dalt del Turó de Mulei |
Al
poc arribem al
Turó del Mulei
(227 m d’alt). Una grossa torre d’una línia elèctrica i dues
fites de ciment, ens marquen el seu punt màxim. Aquest turó forma
part d’una sèrie de relleus suaus que, des de l’ermita de Sant
Pere Romaní, gairebé als límits del terme municipal, s’eleven
fins a arribar al Puig d’Olorda (435 m) com una mena de gran
contrafort que sustenta la part occidental de la gran Serra de
Collserola. És un terreny pedregós i amb molts pocs arbres,
actualment hi dominen matolls ressecs i alguna resta d’arbre mort
per
la
sequera.
El turó
ha
estat testimoni del pas de la història i era un indret privilegiat
per a defensar, en moments de guerra, la vall baixa del Llobregat.
L’origen del seu nom és incert, però per la seva morfologia pot
tractar-se d’un topònim de substrat àrab; és a dir, herència de
l’època en què els musulmans habitaren aquestes terres (muuälläd,
pronunciat muuel·léd,
és un qualificatiu que es fa servir -en llengua àrab- per denominar
a alguna persona que sense ser àrab ha estat educat com a tal).
 |
| Alguns dels caminadors dalt del Turó del Mulei |
Una
mica més avall, però prop del cim, trobem una segona cabana
de pedra seca també
en runes, però en millor estat que la que hem vist al arribar al
cim.
 |
Jo, per les vistes, l'arreglaria... però pujar els materials aquí no deu ser facil... |
Iniciem
un continuat descens per un corriol, un pel esquerp, que ens portarà
-entre algun pi, matolls, garrics, gatoses i ginestes, tot continuant
les excel·lent vistes sobre la vall- fins a
l’Ermita
de
Sant
Pere Romaní
que ja hem vist des de dalt.
És romànica, d’una sola nau amb
volta de canó i absis semicircular. Està documentada des de l’any
985. Adossada a l’ermita s’aixeca una torre de guaita, sembla que
del segle XVI que es va continuar utilitzant -com a torre de senyals-
fins a les passades guerres carlistes del segle XIX. L’any 1956
s’hi va fer una primera restauració i el 1987 importants treballs
de consolidació i rehabilitació.
 |
| Sant Pere Romaní, detall de l'absis i de la torre. |
 |
Contemplant el panorama des de Sant Pere Romaní: Molins de Rei als nostres peus, Sant Vicenç dels Horts, la Fàbrica de Ciment i Pallejà, a la dreta. |
 |
| Ara, mirant a la càmera (foto feta per la Rosa, que també hi era però, clar, no hi surt...) |
Canvi
en el final del recorregut.- L’itinerari
que estem seguint i el mapa, actualitzat, de la Editorial Alpina que
portem, ens indiquen que des del punt on hem arribat a Sant Pere de
Romaní també hi arriba una pista, possiblement l'únic accés
per pujar-hi des de la vila, que -en uns 2,5 km- porta a un dels
barris perimetrals del nucli urbà de Molins de Rei. Segons
l’itinerari del CEM, «... un cop a Sant Pere Romaní per a
continuar cap a Castell Ciuró, trobarem -a la dreta d’un pal
indicador (que no hem sabut trobar)- un corriol de baixada que
s’endinsa en un bosquet de pi blanc. Cal procurar no errar de
camí...» aclareix, però.
És
a dir, aquest itinerari i el mapa ens diuen que, per a continuar des
de Sant Pere Romaní fins a Castell Ciuró (que veiem enfilat en un
dels serrats de davant), cal baixar fins a la Riera de Bonet (que
separa el serrat on nosaltres som del de Castell Ciuró),
travessar-la aproximadament a l'alçada de la Font de Can Graner, i continuar, enfilar-se amunt -«pel mig d’antics camps de conreu amb alguna
vella olivera o garrofer»-, fins arribar a Castell Ciuró.
 |
Davant la porta d'accès a l'ermita de Sant Pere Romaní, tots intentant trobar -a internet- el camí que millor ens pot baixar a Molins de Rei, que tenim sota mateix... |
La
visió que des de Sant Pere Romaní tenim, amb Molins de Rei a tocar,
gairebé als nostres peus i el llarg i accidentat recorregut que
albirem fins a Castell Ciuró, ens animen a fer un canvi en
l’itinerari i baixar «pel dret» des de l’ermita fins a la vila
(i un cop allà, amb un taxi, anar un parell a buscar els cotxes i
els companys que ens hi esperen. Així ho parlem, decidim i fem. Per
les malmeses escales d’accés a l’ermita, tirem muntanya avall.
En
aquest mateix moment ens truca per telèfon una de les companyes que
ens esperen a Castell Ciuró, per a dir-nos que allà -dels quatre-
només en quedarà un (que te les claus d’un dels vehicles) i que
els altres tres, aniran baixant -xino-xano- cap a Molins fins al lloc
on dinarem.
Als
qui estem baixant des de Sant Pere Romaní, si be aquesta noticia ens
tranquil·litza, ens afecta poc, doncs tenim de continuar amb la
intenció d’anar -com a mínim- els 2 xofers, amb un taxi fins a
Castell Ciuró, i recollir els vehicles i el company que allà ens
espera.
Seguim
baixant «pel dret». Segurament, tot i que no hem sabut trobar cap
camí marcat, no hem sigut els únics. Anem tirant avall, entre
arbres i matolls, pel que semblen petits i poc marcats i
transitats
corriols, relativament bé fins que a mesura que ens anem acostant a
la «civilització» i al nucli urbà, al mig del bosc, hi
comencen
a aparèixer restes -que tenim d’anar saltant amb precaució- del
que deduïm eren antigues barraques, barrejades amb runes, fustes,
trossos de persiana, ferros, plàstics i materials d’obra... Amb
tot, en una mitja hora, amb una certa precaució, arribem al carrer
de Sant Pere Romaní
i al punt d’on, precisament, arrenca la pista forestal que puja
fins a l’ermita i que abans hem esmentat.
 |
Ja al nucli poblacional de Molins de Rei, al punt on hem baixat "pel dret" i d'on arrenca la pista que, fent una mica de volta, puja fins a Sant Pere Romaní. |
Ja
a Molins de Rei, se’ns fa difícil aconseguir un taxi. Però un cop
més trobem bona gent i una senyora a qui li hem comentar el problema, molt amablement, s’ha ofert a pujar -els 4 que volien anar a buscar els companys i cotxes- en
el seu cotxe
fins a Castell Ciuró.
A
Molins de Rei, com diu aquell, «hi ha molt bona gent... !!!» o el
Sant Jordi de la Font de la Tartana, reconeixent-nos com a vells
escoltes ens ha volgut donar un cop de mà. En qualsevol cas, MOLTES,
MOLTES, GRÀCIES !!!
 |
Molins de Rei te una llarga historia i tradició rural. Passant per un dels seus carrerons hi hem vist, encara, aquestes anelles per a estacar-hi els matxos, rucs i/o cavalls... La model, evidentment, és per a fer lluir encara més la foto. |
 |
Les velles anelles, corresponen a aquest magatzem o tractant de vins: En "Miquel del vi". Més clar no pot ser... |
Les
cerveses i el dinar.-
Hem anat, camí del restaurant on dinarem, entrant dins del nucli
urbà -al baixar de Sant Pere Romaní hem anat a parar a un dels
extrems del Polígon Industrial i on
hi ha els
primers blocs de cases de
veïns-.
Quan som a la plaça del
Parc de la Mariona
ens entaulem en un bar per prendre-hi les cerveses. A fe de Déu que,
exhaurides
les previsions d’aigua que hem dut, necessitem regar la gola...
i ho hem encertat. Ens serveixen unes grosses gerres de
cervesa, de
1/2 litre, amb unes olives, patates fregides i cacaus salats... Al
poc -i encara no se com ens han localitzat- apareixen els quatre
companys, que han pujat a
Castell
Ciuró a buscar els 2 cotxes i el company que allà s’esperava.
S’afegeixen, també
amb força set, a la taula.
 |
| El moment o l'estona de les cerveses... |
Passades
les dues, anem cap al restaurant, al carrer de Santiago Rusiñol on
tenim emparaulat el dinar. Quan
hi arribem a 1/4 de tres, ens diuen que en uns cinc minuts ja tindrem
la taula a punt. Mentre esperem arriben el company i les companyes que han baixat a peu des de Castell Ciuró. Ja hi som tots i totes, just a l'hora en que ens diuen que ja podem entrar a dinar. Així ho fem i anem pujant fins l’altell on,
efectivament, hi veiem una llarga taula parada.
Com
que prèviament ja els havíem dit els plats del menú que hem triat,
el servei és eficient i ràpid. Ens han ates molt be i tot estava
molt ben presentat i bo. N’hem fet algunes fotos.
 |
| Caneló cruixent de porc amb salsa de poma |
 |
| Fricandó de vedella |
 |
| Lluç al pil pil |
 |
| Aletes de pollastre a la barbacoa |
 |
| Els i les del costat esquerra... (hi falta en Pep) |
 |
| Els i les del costat dret... també molt guapos i guapes !!! |
Als
postres sortegem la tradicional ampolla de vi XINO-XANO que ha tocat
a en Josep Mª. Acordem que, properament, mantindrem aquest costum
però mirarem que el vi, sigui de millor qualitat.
 |
| Aquest cop, li ha tornat a tocar a en Josep Maria... Hi ha gent amb sort !!! |
Desprès
de dinar ens fem la foto del grup, ens emparaulem per a la propera
sortida, ens acomiadem i, els uns en els respectius cotxes i la
majoria en el tren, retornem a les nostres llars.
 |
| La foto de grup de la sortida d'avui. |
Ja
us farem saber, pel Blog i per correu, el dia i lloc on anirem a la
sortida d’octubre.
Una
abraçada.
Text: Pep
Fotografies: Carles P., Carles B., Rosa i Pep