CANÇONS A FLOR DE LLAVI
A les sortides XINO-XANO a més de caminar -i anar cultivant i aprofundint la nostra amistat-, fem un munt de coses més: esmorzem i dinem; xerrem i riem; comentem l’actualitat social i política; les nostres dolències i mals; sèries, programes de televisió i pel·lícules; concerts i obres de teatre; exposicions i lectures... Precisament sobre un llibre «EL CARRER DE LA XOCOLATA» d’en Ramon Solsona 1 en Ricard, en la passada passejada, em digué: «Pep, sinó has llegit aquest llibre, fes-ho, segur que t’agradarà...»
He seguit el seu consell. D’en Ramon Solsona (Barcelona 1950) ja he llegit i tinc alguns dels seus llibres i, certament, és un autor que sento proper i que m’agrada molt. A «El carrer de la xocolata», evoca però, històries i anècdotes de la seva infància i dels temps en que molts de nosaltres érem, també, infants 2. Una veritable joia, plena de tendres i, entranyables records i -alguns- fets històrics que també hem viscut o recordarem ...
En un dels capítols -que, precisament, porta el títol amb que encapçalem aquesta entrada, parla de les cançons que molts de nosaltres cantàvem (i que en alguna ocasió, especial -com calçotades, clotxes, trobades nostàlgiques o de record, després d'un bon àpat- encara, continuem cantant...)
Em permeto -ningú millor que en Ramon Solsona, penso, ho ha sabut explicar- copiar-ne i penjar al nostre Blog, un bon tros del que hi diu 3:
«... Al final del segle XIX a Catalunya van proliferar les associacions dedicades al muntanyisme que s’inspiraven en els clubs alpins europeus. Combinaven l’esperit esportiu amb l’interès per documentar el patrimoni natural, arquitectònic, arqueològic, antropològic, folklòric... En queda constància en l’impressionant corpus fotogràfic de l’excursionisme català de la primera meitat del segle XX. L’amor pel territori s’expressava amb un fort accent catalanista encara que anessin mal dades. Els clubs excursionistes publicaven en català els seus butlletins interns, penjaven senyeres -prohibides- en indrets emblemàtics i no paraven de cantar cançons en la llengua oprimida. Encara que no tinguessin lletres reivindicatives, refermaven la identitat catalana.
En aquesta difusió hi va contribuir enormement l’escoltisme, que, sobretot a partir de 1930, va tenir un fort component de catalanitat i cristianisme. Els nois i noies escoltes cantaven cançons tradicionals catalanes juntament amb d’altres creades expressament per estimular l’esperit muntanyenc. Algunes cançons de muntanya i d’acampada -inclòs el foc de camp, que avui xoca amb la legislació i el civisme- eren versions traduïdes del francès, de l’alemany i d’altres llengües. Exaltaven la natura i l’amistat amb tocs d’idealisme cristià.
Tot plegat va ser recollit en un cançoner de format petit que cabia a la motxilla i en qualsevol butxaca. Es deia Cançons a flor de llavi, un bell títol que va fer fortuna. Va ser un boom dels anys seixanta. Per internet trobo dues dades reveladores: que el va començar a publicar l’editorial Nova Terra el 1953 i que, en successives reedicions i en ple franquisme, va arribar als 120.000 exemplars. Va ser una iniciativa de la JOC -Joventut Obrera Cristiana-, un moviment que aviat s’enfrontaria a la jerarquia eclesiàstica i s’acostaria als sindicats obrers clandestins.
Tinc Cançons a flor de llavi a les mans: cent dinou lletres de cançons en cent pàgines. Hi ha un pròleg amb dos apartats: «Per què cantar ?» i «Com cantar ?». El primer acaba així: «CANTEU ! (sic, en majúscules) Però canteu cançons ben nostres, d’amor a la terra, d’amor al treball, d’amor a la família i a la Classe Obrera Cristiana, dedica el primer bloc de cançons als «Cants de la joventut treballadora» i el cançoner comença amb l’himne de la JOC en català i en castellà. No m’hi havia fixat mai.
Després venen «L’aire lliure, la muntanya, l’acampada» amb un poti-poti sorprenent perquè comença amb La pedra -«Tires la pedra...on anirà ?», sense dir que és de Raimon !. Al final de tot hi ha, en l'edició de 1961, però no les anteriors, un vocabulari. Era un intent d’ajudar a la comprensió i divulgació d’una llengua que no s'ensenyava. Trio a l’atzar unes quantes paraules explicades perquè es vegi el nivell que se suposava que hi havia entre el jovent: comiat, cursa, desar, dringar, eixam, esguard, enuig, escull, esquirol,... Són definicions que no recorren en cap moment a l’equivalència de paraules espanyoles.
Cançons a flor de llavi es va escampar molt de pressa entre les entitats d’origen confessional abans que el jovent connectés amb uns aires de protesta nous i radicalment laics. Gent de la nostra generació reconeixeria fàcilment vint o trenta cançons que van compartir moltes vegades amb colles d’amics. En destaco L’hora dels adeus, que es va incrustar en la nostra cultura de manera definitiva, i algunes de foranes com la francesa Allouette o les exòtiques Ani kuni i Eram sam sà.
Un dels apartats de Cançons a flor de llavi està dedicat als cànons. Creaven cohesió i harmonia de grup, però sempre hi havia qui anava més perdut que un gat en una fàbrica de sifons -expressió apresa de gran-, i també passava que una meitat dels cantaires acabava absorvida per l’altra meitat.
De 1964 és el nou cançoner Uel·lé. Cançons d’ara. Diu Gabriel Jaraba -antic component dels Tres Tambors- al seu blog: «Se’n van vendre 10.000 exemplars de la primera edició en un any i 8.000 de la segona». Uel·lé incorporava aires nous i cançons espirituals negres que llavors estaven molt de voga. Van sortir dos nous cançoners amb partitura: Iukaidí-1 i Iukaidí-2, i d’altres de més especialitzats -Nadal, Setze Jutges, infantils, espirituals negres-, tots publicats a la col·lecció Esplai de Nova Terra/Hogar del Libro.»
A l'Uel-lé que -"fet caldo"- encara conservo hi ha cinc apartats: I Natura, II Bans i danses, III Vespre, foc i comiat, IV Cançons d'avui i V La cançó espiritual d'avui. M'he emocionat rememorant alguna d'aquelles cançons... Ens fem -som- uns vells sentimentals... !!!
 |
| El que en queda dels meus vells cançoners.... El Cançons a flor de llavi (edició del 1964) i l'Uel-lé (com que en falten les tapes, no n'he sabut veure l'edició -diu, a l'exemplar que tinc, que és la 2ª edició-, però possiblement deu ser, també, del 1964) |
El llibre continua i explica moltes més «batalletes» i històries que, ben segur, molts de nosaltres recordarem...
Moltes gràcies, Ricard, per la recomanació.
Ja ho sabeu, si us agrada llegir i voleu passar una bona estona recordant «temps passats»: «EL CARRER DE LA XOCOLATA» d’en Ramon Solsona !!!
Que els Reis Mags, us el portin !!
Notes.
1 Ramon Solsona. «El carrer de la xocolata» Editorial Proa. Col·lecció A Tot Vent. Barcelona 2025.
2 Recordo que en Joan Miquel, un altre dels nostres companys de colla, m’havia explicat que amb en Ramon Solsona havien coincidit a l’Escola "Rius i Taulet" de la plaça de Lesseps i que també, n'és un fidel lector.
3 Pàgines 154 a 156.
